Pregunta pels qui han tingut la desgràcia de perdre el nadó

[PereMajor]

Hola,

m'agradaria fer una pregunta a tots aquells qui han tingut l'enorme desgràcia de perdre el fill que esperaven.

No pretenc que ningú es discuteixi, ni que ningú se senti ofès, ni remembrar el dolor de la pèrdua del vostre fill-a, no contesteu si no voleu, simplement m'agradaria saber:

La pèrdua del vostre nadó/embrió/fetus us ha fet replantejar la vostra posició en el tema de l'avortament? Simplement és curiositat personal, pq conec gent que arran d'aquesta experiència han canviat radicalment de "bàndol" en aquest tema.

Gràcies.

[gemma2009]

Per mi no, no ha canviat el meu punt de vista.

Vaig perdre un embaràs molt buscat i desitjat a la setmana 6 fa més d'un any, i també vaig interrompre un embaràs no buscat ni desitjat de forma voluntària quan en tenia 18. Ironies de la vida

[pigadeta]

Uix no, no canviaria mai de parer amb el tema abortament
... ni pensar-hi.... jo vaig tenir un abortament el novembre 2006...a les 9 setmanes

[df]

Hola Peremajor,
Jo si que ara veig les coses diferents, però no ha sigut el fet de perdre als meus dos fills el que m'ha fet canviar de pensaments, vaig veure les coses diferents des del moment que vaig quedar-me embarassada,

Una abraçada,

[mari09]

jo vaig perdre 3 embarassos...el q et puc dir es q aquestes experiencies m'han canviat en un altre persona...mes introvertida,trista, no somreia,pesimista...vaig caure en depresió,,,en fí...m'han afectat no tant a nivel personal amb el meu marit sino q totes les amistades han estat alterades.m'han fet desemvolupar sentiments de enveja per totes les dones q les veia embarasades,jo q no sabia qui significa aquest sentiment...et camvia totalment..a mi ,per el menys, m'ha transformat en un allien...bromejo...ara q tinc la meva cuca en braços,ja puc gastar bromes...inpensable fa un any....

[*RIX*]

Hola!

Jo també vaig tenir un avortament el passat mes de febrer 09, estava de molt poquet, de 6 setmanes, pero era molt desitjat... ho he passat molt malament, de fet, encara ara, hi ha molts dies que penso en com estaria ara si hagues tirat endevant... en fi, a mi també m'ha canviat, no se, també crec que m'he tornat més envejosa en aquest aspecta, abans, quant m'enterava d'algun embaras, m'alegrava molt, pero ara... no se, m'alegra, pero a l'hora, penso i perque jo no... no se, no ho puc evitar...

[meri68]

La pèrdua del vostre nadó/embrió/fetus us ha fet replantejar la vostra posició en el tema de l'avortament? Simplement és curiositat personal, pq conec gent que arran d'aquesta experiència han canviat radicalment de "bàndol" en aquest tema.

Jo he patit 2 abortaments expontanis i segueixo defensant el dret de la dona a decidir sobre si vol tirar o no endavant el seu embaràs. Una altre cosa es si jo abortaria o no en cas de un embaràs no desitjat, però aixó considero que es una decisió personal i no pas del estat... En tot cas l'estat el que hauria de fer es posar en mans de la dona embarassada eines per poder decidir si ho vol fer o no... Informació i suport, tant moral com mèdic i economic.

[serra]

Jo vaig tenir un avortament espontani a les 6 setmanes. En el meu cas no ho considero perdre un fill, ja que tot i que en l'ecografia es veia quelcom bategant, era un estadi massa inicial. Tot i això, la sensació de què "s'escapa" un trosset de vida és molt desagradable. Un avortament voluntari crec que ha de ser una de les decisions més difícils en la vida d'una dona, i crec, precisament per això, que és ella i només ella qui ho ha de decidir.

[Niu]

Jo he tingut dos avortaments, però considero que no són els avortaments sinó els embarassos i el fet de ser mare el que et fa tenir una altra visió, sigui quina sigui.

[Lyly]

La pèrdua del vostre nadó/embrió/fetus us ha fet replantejar la vostra posició en el tema de l'avortament? Simplement és curiositat personal, pq conec gent que arran d'aquesta experiència han canviat radicalment de "bàndol" en aquest tema.

Jo he patit 2 abortaments expontanis i segueixo defensant el dret de la dona a decidir sobre si vol tirar o no endavant el seu embaràs. Una altre cosa es si jo abortaria o no en cas de un embaràs no desitjat, però aixó considero que es una decisió personal i no pas del estat... En tot cas l'estat el que hauria de fer es posar en mans de la dona embarassada eines per poder decidir si ho vol fer o no... Informació i suport, tant moral com mèdic i economic.

TOTALMENT D'ACORD, MERI68!

[farcellet]

Jo també estic totalment d'acord amb el que diu la Meri.

Vaig patir un avortament espontani el juny de l'any passat i no li desitjo a ningú, però això no ha fet canvar la meva opinió sobre el dret a interrompre un embaràs. Aquesta ha de ser una de les decisions més dures de prendre i espero no haver de trobar-m'hi mai, però crec que ha d'existir la possibilitat de fer-ho i de fer-ho en condicions i amb suport.

[bakallanera]

La pèrdua del vostre nadó/embrió/fetus us ha fet replantejar la vostra posició en el tema de l'avortament? Simplement és curiositat personal, pq conec gent que arran d'aquesta experiència han canviat radicalment de "bàndol" en aquest tema.

Jo he patit 2 abortaments expontanis i segueixo defensant el dret de la dona a decidir sobre si vol tirar o no endavant el seu embaràs. Una altre cosa es si jo abortaria o no en cas de un embaràs no desitjat, però aixó considero que es una decisió personal i no pas del estat... En tot cas l'estat el que hauria de fer es posar en mans de la dona embarassada eines per poder decidir si ho vol fer o no... Informació i suport, tant moral com mèdic i economic.

TOTALMENT D'ACORD, MERI68!

Jo també estic totalment d'acord amb el que diu la Meri.

Vaig patir un avortament espontani el juny de l'any passat i no li desitjo a ningú, però això no ha fet canvar la meva opinió sobre el dret a interrompre un embaràs. Aquesta ha de ser una de les decisions més dures de prendre i espero no haver de trobar-m'hi mai, però crec que ha d'existir la possibilitat de fer-ho i de fer-ho en condicions i amb suport.

Totalment d'acord amb vosaltres, és una decisisó que l'ha de prendre la persona afectada, i espero no haver-m'hi de trobar, perquè en realitat se quina seria la decisió i m'ho passaria molt i molt malament.

[NURIUS]

Doncs a mi si que m'ha fet reflexionar molt. I la veritat es que no ho tinc massa clar.
Es a dir..... Nosaltres, les dones, evidentment tenim els nostres drets. Faltaria mes. Pero....... i els embrions ( fetus en alguns cassos ) ? No tenen cap dret??? Aixxx, es complicat.
Suposo que estic d'acord en la llei de terminis, tot i que, a parer meu ( es una opinio, eh?) a les 14 set el fetus ja esta massa format.
Quan l'any passat va sortir a les noticies que a certes cliniques practicaven aborts fins als 6-7 mesos.... em vaig esgarrifar. Per mi aixo hauria de ser un ASSASSINAT en totes les de la llei. El meu fill va neixer a les 26 set. Tinc diverses amigues amb nens de 24 i 25 set. I us asseguro que, encara que petits, son i senten com qualsevol altre nado. Tenen son, tenen gana, ploren quan els punxen...inclus somriuen de la mateixa manera que ho fan els nens nascuts a terme quan dormen. Aixi doncs, per que quan a la tele surt que han assassinat un nen acabat de neixer tots ens estirem els cabells i en camvi quan parlem d'un nen encara no nascut ens limitem a encongir-nos d'hombros??? Quina diferencia hi ha ente un nen nascut de per exem. 30 set, i un altre de les mateixes set que encara estigui al ventre de la mare??? Es que aquest ultim no te drets?????

Perdoneu, pero com haureu vist, , es un tema que m'exalta.

[Castanyeta]

Jo també he passat per dos avortaments. Van ser per motius molt diferents, però tots dos al final del primer trimestre: un a la s. 14 i l'altre a la s.12; i tot i amb això no sé si arribaria a dir que he perdut dos fills. El dolor és molt gran, però crec que no deu tenir punt de comparació amb el de les noies que pareixen una criatura morta o les parelles que perden un fill uns dies després de néixer, o les que perden la criatura més enllà del segon trimestre, per dir alguna cosa.

En el meu cas, el primer avortament va ser natural, per ou buit. I la principal coonseqüència, apart del disgust, va ser que la següent vegada ja no anava amb el lliri a la mà, pensant q tot embaràs que comença acabarà amb una criatura al cap de 9 mesos. I, com han comentat per aquí, un mar de dubtes sobre si seriem capaços de tenir fills (suposo que si ja en tens i pateixes un avortament natural, no ho deus viure amb la mateixa angoixa), i un gran esforç de treball psicològic per arribar a convèncer-nos que el que ens havia passat era força normal i que era qüestió de posar-s'hi altre cop pq hi hagués una segona vegada, i per creure que aquella segona vegada no tindria per què tornar a passar el mateix. I durant el procés de recerca del fill, com també han comentat per aquí, un sentiment molt estrany d'enveja i tristor insana en relació amb els embarassos i les criatures dels altres, als quals s'afegia una mena de mal de consciència per no ser capaç d'alegrar-te del que hauria de ser una bona notícia quan te la deien.
Cap canvi de posició respecte al tema de l'avortament.

El segon embaràs no va trigar a arribar, però també va acabar en avortament, i per motius molt diferents, ja que aquest cop va ser una interrupció voluntària i legal de l'embaràs: quan les primeres ecos havien confirmat que aquest cop no era un ou buit i ja teniem coll avall que la cosa anava bé i ens ho començàvem a creure, a l'eco de les 12 setmanes van detectar malformacions en la criatura que s'observaven a simple vista, i en 24 h una biòpsia de la placenta va confirmar que tenia problemes cromosòmics. Vam decidir interrompre l'embaràs immediatament.

Jo crec que no és el mateix perdre una criatura pq la naturalesa ho ha decidit per tu, que és el que els ha passat a la majoria de les noies que han comentat aquí el seu cas i el que em va passar a mi el primer cop, que haver de prendre tu i la teva parella la decisió de no continuar un embaràs, sigui pel motiu que sigui.
I, havent hagut de passar per aquest tràngol, no puc més que reafirmar el que ja pensava al respecte: que això és decisió de la parella (si la parella forma equip) i, si no, de la dona. I que només qui s'hi troba coneix tots els arguments que entren en joc quan s'ha de decidir i actuar, i que tothom que es planteja avortar (interrompre **voluntàriament** un embaràs), sigui pel motiu que sigui i faci el que faci al final, es mereix el respecte i el suport dels que els envolten i com a mínim el silenci de la resta de la gent, perquè opinar 'des de fora', tant per criticar com per donar suport, és molt fàcil però no que és més que blablabla.

Això ja ho pensava 'intuïtivament' abans de passar per aquesta experiència, però haver-la viscut m'ha obligat a pensar-hi molt més i a verbalitzar-ho, clarificar-ho i potser diria que ha radicalitzat la meva posició. He tingut la desgràcia de tenir en el meu entorn un grup de gent especialment hostil a la qüestió de l'avortament (voluntari), a la qual no he explicat la veritat sobre la segona criatura que 'vaig perdre' perquè no haurien entès --ni aprovat, es clar-- la nostra decisió. Però precisament per això penso que qui no s'hi ha trobat (i/o qui sí que s'hi ha trobat i ha decidit no avortar per les seves conviccions personals) no té cap dret a jutjar-me (ni a mi, ni a cap dona o parella que decideixi avortar, ja que ningú no pren aquesta decisió per gust).

El tercer embaràs, que estic a punt de finalitzar, va ser un patiment fins q l'amnio de les 16 s. va confirmar que aquesta vegada tot estava bé. Hauria tornat a avortar si el diagnòstic hagués estat dolent.
Contestant a la pregunta: no, no he canviat de bàndol!

[Xelljan]

Jo vaig perdre el meu fill als 7 mesos per una cardiopatia que després d'operar-la es va complicar. Abans no recordo massa si hi estava a favor o en contra, però ara penso que si al meu fill, dins el meu ventre, li tornessin a diagnosticar una anomalia greu, segurament no seguiria amb l'embaràs, sobretot pel seu bé, però també (i perdoneu si sóc una mica egoïsta) pel bé dels seus pares, i de tota la família.
Suposo que cadascú porta la seva experiència dins el cor, i la meva, us ho assseguro, només la vull recordar pels petits moments en que el meu fill era feliç i no patia...
Un petó des d'aquí al meu Aleix
XJ

[laucob]

d

[maresmenca]

La pèrdua del vostre nadó/embrió/fetus us ha fet replantejar la vostra posició en el tema de l'avortament? Simplement és curiositat personal, pq conec gent que arran d'aquesta experiència han canviat radicalment de "bàndol" en aquest tema.

Jo he patit 2 abortaments expontanis i segueixo defensant el dret de la dona a decidir sobre si vol tirar o no endavant el seu embaràs. Una altre cosa es si jo abortaria o no en cas de un embaràs no desitjat, però aixó considero que es una decisió personal i no pas del estat... En tot cas l'estat el que hauria de fer es posar en mans de la dona embarassada eines per poder decidir si ho vol fer o no... Informació i suport, tant moral com mèdic i economic.

Totalment d'acord i en el mateix cas

[Xell]

Jo el 20 de juliol del 2009 vaig tenir un abort. La gine em va dir que es tractava d'un embaràs químic, però estic trista. A vegades m'agafen ganes de plorar però el temps tot ho cura (o això diuen). Jo no canvio la meva manera de pensar sobre l'abort.
Espero que aviat m'hi pugui tornar a quedar.
Salutacions!!

[Bombolla]

UF! És un tema molt complicat.
Sempre he estat a favor de que les dones pugin decidir lliurement sobre la seva maternitat. Ja que crec que ningú més que la pròpia dona ha de tenir dret a decidir...PERÒ...aquesta nova llei també em planteja problemes morals. La nova llei contempla poder abortar lliurement (sense motius com malformacions, malalties etc) fins a la setmana 24...i jo, què voleu que us digui, trobo que és una barbaritat! La meva filla va néixer a la setmana 34 i varem estar un mes a les incubadores, allà varem conèixer uns pares d'una nena de 24 setmanes i 3 dies, i uns quants pares de fills que van néixer al voltant de la setmana 27, i com diu la Nurius, aquells prematurs eren nens amb el seu caràcter, amb els seus sentiments! Ara potser seré molt bèstia però si a aquella nena de 24 setmanes i 3 dies que ja havia nascut, l'haguéssin matat estariem parlant d'un assassinat,no? Llavors perquè abortar de 24 setmanes no és assassinat?