El meu company no vol tenir fills

[Mir DB]

Hola!
Tinc 35 anys i el meu company 40. Ell té 2 filles i no en vol més. Jo no en tinc i m'agradaria tenir-ne. La situació és molt frustrant. Al gener va accedir a provar-ho uns mesos i deixar-ho "a l'atzar". Si m'hi quedo en aquest temps, bé (tot i q ell manifesta q no en vol i se n'alegra quan em ve la regla) i si no m'hi quedo, doncs res. Jo tenia esperança, pero ja som abril... Calculo els dies més provables però casualment aquests dies "no té ganes" de tenir relacions. Així no anirem enlloc. Estic trista, enfadada, angoixada... Des de fa més d'un any només veig embarassades i nadons, hi penso molt. Ja m'he discutit amb ell per no voler provar-ho els dies provables però com q no en vol... Tinc ganes de plorar... Què faig si no m'hi quedo? No m'agrada cap de les opcions que em plantejo. És molt fort pensar en això... Algun suggeriment?

[June87]

Bon dia bonica,

Ospa em sap molt greu la teva situació i entenc perfectament que et sentis enfadada i nomes vegis que nadons i embarassades. Jo parlaria seriosament amb ell ja que es un tema molt important per la relació de parella... Quina es la seva relació amb les filles i amb l exparella? A vegades això influència en el seu desig de no tenirne mes. Jo ja et dic provaria de parlarne i fer-li entendre que es el que mes desitges i que això t està afectant en el teu dia a dia.

Aviam si algu mes et pot aconsellar

Anims i petons!!

[rundi]

Hola,
Primer de tot, donar-te tot el meu suport, és normal que et sentis trista.
* Si vols ser mare, serà difícil que et conformis amb no ser-ho, per motius que no has pres tu. Jo crec que aquí has de fer feina de veure si en pots prescindir o no, i si la resposta és no, si creus que la relació de parella es ressentirà per això, o que te'n penediràs sempre si no intentes ser mare, has de prendre decisions en conseqüència
* Planteja't si és bona idea que ell sigui pare 'a contracor'. Si el més dur fos l'embaràs, rai, però en nèixer la criatura és quan "comencen els problemes". Haureu de decidir aspectes sobre la criança que posen a prova a moltes parelles, i passar una llarga fase on no dorms, on tot gira entorn la criatura i on la relació de parella canvia molt
* Jo, en el teu cas, en parlaria molt amb ell. Ell ha de saber el que significa per a tu ser mare, el pes que té aquesta necessitat (que és difícil d'explicar a qui no vol ser mare o pare), etc... Mira com reacciona, dona-li un marge de temps per poder prendre una decisió definitiva (no es pot obligar a ningú a ser pare si no en vol ser, però tampoc a no ser-ho si ho vol ser...) i en funció d'això, tu també podràs decidir què vols fer...
Molts ànims i endavant!

[crunchi]

Hola, em sap greu que passis per això pq ha de ser molt dur.
Jo ho tinc bastant clar, si estic amb algú és pq compartim objectius a la vida... i entre altres, el meu objectiu és crear la nostra propia familia (fills). Amb aixo et vull dir que si l'altre part no hi està d'acord, si no té els mateixos objectius que jo, per mi seria un impediment i deixaria la relació.
Jo soc molt tajante potser, pero es que jo no deixaria de fer algo que a mi em ve de gust, que és la meva il.lusió, per ningú. En alguns casos crec que a la vida s'ha de ser egoista i s'h de pensar en una mateixa. Si ell et vol acompanyar en ser mare, bé, pero si no, també. No deixis aquest somni per ningu, q amb els anys t'arrepentiràs. És la meva sincera opinió. De parelles en poden haver moltes, pero de fills no.
Anims maca!

[Mum15]

Bonica, molts anims. Jo tinc un fill de quasi dos anys, sempre haviem dit de tenir dos...el primer ha sortit moooolt tremendo i el seu pare ara ja no en vol tenir mes...pero jo em nego a que sigui fiill unic.. se que no es el mateix pq ja en tinc un, pero sé la rabia que deus sentir x dirho d alguna manera.

Si d veritat vols ser mare, fes-ho..i com diu la crunchi parlarho i a veure que...i si no compartiu objectius d vida...........

Reina ser mare es l'amor mes bestia, animal sincer i real q hi ha..l'unic amor q mai et fallara...no es pot expliccae, no deixis perdre el mes meravellos dl mon en serio... Homes hi ha milions d fills sols els teus....molta força guapa i parlaho ja, decideix i endavant


X cert, en el meu cas..sembla q comença a recapacitar ..pero s li fa una muntanya..i m posa d una mala llet...

[petipe]

El problema que hi veig jo és que, a menys que tu assumeixis sincerament que la opció de no ser mare et compensa (cosa que crec impossible si tens aquest sentiment), més tard o més d'hora us passarà factura.

Com veu ell el vostre futur junts sabent que tu ho desitges tant? Si hi renuncies, és un tema que estarà allà sempre... i es pot convertir en retret fàcilment.

I no em puc imaginar la sensació de que la teva parella se n'alegri quan et ve la regla. Si qualsevol cerca ja pot ser dura de per sí, si a sobre, la persona que t'ha de fer costat està a la banda oposada... uf!! Tampoc crec que la pressió d'haver-te de quedar embarassada perquè si no ho deixareu estar hi ajudi gaire, la veritat.

Crec que heu de parlar molt seriosament de quin futur us espera com a parella i com us afectarà com a parella si no pots fer realitat aquest desig.

[VespresVerds]

Molts ànims!

Com et comenten, primer parlar seriosament tots dos, i després si cadascú té prioritats diferents en aquesta vida, doncs decidir si seguir amb aquesta relació o no.
Com t'han comentat, jo també crec que un fill és únic, de parella en poden haver moltes!

[Mir DB]

Gràcies per les vostres respostes. En el meu cas seria lògic deixar-ho però res em garanteix trobar una altra parella q vulgui tenir fills. Plantejar-m'ho se'm fa una muntanya. Ja sé q lo normal actualment és tenir moltes parelles a la vida, però ell és la meva primera relació "seriosa", no m' imagino amb ningú més i me l'estimo molt. Hem tingut molts entrebancs per arribar fins aquí i m'agradaria formar una família amb ell. És bona persona i bon pare però va quedar escamat de la relació anterior i tampoc vol tornar a començar amb un nadó (les seves filles ja són grans). És molt lícit, no hi ha gaire res a parlar, ja hem posat les coses sobre la taula. Sé que si no tinc fills me n'arrepentiré però potser també m'arrepentiré de trencar la relació. Plantejar-m'ho em remou moltes coses, això no pot tenir final feliç de cap manera... El cap em diu una cosa i el cor una altra. Seguiré llegint. Gràcies.

[PereLlull]

Gràcies per les vostres respostes. En el meu cas seria lògic deixar-ho però res em garanteix trobar una altra parella q vulgui tenir fills. Plantejar-m'ho se'm fa una muntanya. Ja sé q lo normal actualment és tenir moltes parelles a la vida, però ell és la meva primera relació "seriosa", no m' imagino amb ningú més i me l'estimo molt. Hem tingut molts entrebancs per arribar fins aquí i m'agradaria formar una família amb ell. És bona persona i bon pare però va quedar escamat de la relació anterior i tampoc vol tornar a començar amb un nadó (les seves filles ja són grans). És molt lícit, no hi ha gaire res a parlar, ja hem posat les coses sobre la taula. Sé que si no tinc fills me n'arrepentiré però potser també m'arrepentiré de trencar la relació. Plantejar-m'ho em remou moltes coses, això no pot tenir final feliç de cap manera... El cap em diu una cosa i el cor una altra. Seguiré llegint. Gràcies.

Mir, entenc com et sents i em solidaritzo, però precisament per això, per la importància que té el naixement d'una nova criatura, és imprescindible que tots dos esteu molt i molt implicats. Si tots dos no esteu al 100%, millor no fer-ho. T'estimes la teva parella, tens un projecte de vida amb ell, doncs crec que igual que teniu un pacte de projecte junts que depèn dels dos, el tenir un fill també depèn dels dos i si una de les dues parts no en vol, cal respectar-ho, però mai que sigui unidireccional. Perquè després, no és el mateix, i el perjudicat és el nadó. I com t'estimes la teva parella i estimes el teu fill, que siguin tots dos progenitors desitjant al 100%, el més beneficiat serà el teu fill.

Crec que la teva parella no ho descarta encara del tot no tornar a ser pare. Si pots donar-li més temps i dir-li ara per exemple que durant un temps no buscaràs quedar-te embarassada fins que ell ho tingui més clar. Potser pots trobar-te un dia no gaire llunyà que és ell qui et diu que ja està preparat i que vol tenir un fill junt amb tu.

[petitoneta]

Hola!!

Primer de tot sento la situació que estàs passant. Crec que és normal que estiguis feta un embolic, que pensis en moltes coses i et plantegis el futur. Ja t'ho han dit les companyes. Només afegiria un parell de coses: si pots pren-te un cap de setmana sola, de desconnexió, valora pros i contres i escolta el cor i una mica també el cap. I segona cosa: decideixis el que decideixis, sense retrets. Has de ser capaç de passar pàgina sense rancunia, perqué sinó tard o d'hora us afectarà com a parella.
Molta sort!

Petitoneta

[crunchi]

MIR a mi personalment que sigui la teva 1a parella o que ell hagi sortit escarmentat d'una anterior relació, no em serveix. Entenc, això si, que l'estimis. Però també penso que precisament ell que té fills, no pot entendre que tu necessites tenir-ne??? No es pot posar en el teu lloc??? Em sembla egoista per part seva, que ell ja en té i no deixa que tu en tinguis. No ho sé, sé que és molt complicat, però es que jo m'enrecordo de la meva tia-àvia, que es va casar amb un home que es portaven 20 anys entre ells, i no se ben bé perque no van tenir fills, i ella ho va dur a dins tota la vida. I em sap tan de greu...!!! I avui dia, que es pot ser mare soltera, que hi ha la inseminació artifical, que et pots separar i divorciar les vegades que vulguis i la llibertat en general que tenim les dones....!!!!
En fi, entenc que desde fora tot es veu molt fàcil, pero es que crec que has de lluitar pel que vols. I qui sap, si veu que plegues, que marxes, que el deixes.... potser reacciona. Com era allò de si estimes a algú deixa-ho i si torna és que t'estima i sino, que mai va ser teu????

Anims maca

[petipe]

Sincerament, crec que esperar que l'altre canviï, és el pitjor que es pot fer. Ja sigui deixant passar el temps o fent una acció radical (deixar-ho estar, per exemple). Oju, no dic que no pugui funcionar, eh? En molts casos han de "passar coses" perquè l'altre (parella, amic, familiar...) reaccioni, però crec que si segueixes aquest consell només per alimentar una esperança, pot ser pitjor. Si ho fas, que sigui tenint molt clar que potser no servirà. No pretenc ser negativa, però cal ser conscient que potser només s'allarga una situació i patiment. I això, amb les parelles passa sovint, no volem veure el que hi ha (no dic que sigui el teu cas) perquè anem alimentant una esperança. Ara bé, com que no el coneixem, potser tenen raó els companys i funciona.

Però si finalment no vol de cap de les maneres, tal i com ho expliques, només tu saps què és més important per a tu: un fill o mantenir-lo com a parella.

Crunchi, jo d'entrada també ho veig "egoïsta" però és tan difícil jutjar a un altre... Tenir un fill no és gens fàcil, tot i tenir-ho clar els 2. Afecta molt com a parella. I això ell ho sap perquè ho ha viscut i si, a sobre, va acabar amb separació també deu tenir por a perdre-la o enfrontar-se per 2n cop a una situació que molts cops acaba molt malament per molt que t'hagis estimat abans.

Mir, dius que va sortir molt "escamat" però potser ha de veure que passi el que passi, no té perquè repetir-se aquella vivència. Ell té més experiència ara i tu ets una persona diferent de l'altra... però si parlant-ho no trobeu l'acord, no sé, ho veig molt difícil.

Molts ànims. Hi ha gent que acaba no tenint fills i és ben feliç, però torno a dir-te que això només ho pots saber tu...

[novella]

Ostres, tema delicat aquest...

D'entrada penso que titllar d'egoista a la teva parella és injust. Tant dret tens tu de tenir fills com ell de no voler-ne més. És lícit i respectable. Ara, crec que, encara que les dues posicions siguin plenament lícites i comprensibles, és evident que teniu un problema. Esteu en posicions totalment oposades.
D'entrada crec que no pots esperar que ell canviï d'opinió, segurament la seva posició té tants arguments com la teva.
Sigues sincera amb tu mateixa, pots viure sense fills? Podries trobar la manera de viure amb ell i oblidar el desig de la maternitat? Si és així endavant... però pensa que mai el podràs culpar de la teva renúncia, ha de ser una renúncia conscient i meditada, és un tema seriós.

D'altra banda, si el teu desig és intens, no importa quan l'estimes, no importa que creguis que és l'amor de la teva vida, la rancúnia acabarà passant factura, és així. Creu-me, no cal tenir una bola de vidre per preveure una cosa així, és un tema de naturalesa humana, d'instints primaris. Si realment vols ser mare, sigues mare. No hi ha més. Tens por d'arrepentir-te de deixar-lo?? Clar, és normal, tots tenim por quan prenem decisions vitals, per això és important que parlis molt amb tu mateixa i tinguis clar què desitges de veritat i què estàs disposada a fer per aconseguir-ho. Ànim, tens per endavant una tasca complicadíssima.

[instants]

Hola,

No he llegit totes les respostes que t'han donat, així que no se si em repetiré. Jo vaig passar per una situació similar. La meva parella no volia tenir fills i jo si. Al final va accedir a intentar-ho però jo crec que pensant que no em quedaria, però em vaig quedar embarassada. en un primer moment no li va fer gaire il·lusió, i durant tot l'embaràs va ser com si passés de l'assumpte, com si no anés amb ell. Va ser una mica frustrant, però jo estava feliç, tenia el meu nen a dins i ja no m'importava res més. Ell s'implicava poc. Jo veia altres parelles, que l'home tocava la panxa de la dona o li feia petons, que es feien fotos junts... Nosaltres res d'això. Però mira, quan el nen va néixer i li van posar als braços tot va canviar. De cop, en veure'l va sortir el pare que portava a dins i des de llavors sempre més ha estat un pare fantàstic. el seu fill és el més important de la seva vida i som una família molt maca els tres.
No sé... Jo, per la meva experiència, et diria que ho tiris endavant.

[jaruma]

No és exactament el mateix cas, però tinc una amiga que volia tenir fills i el seu home li anava donant llargues, fins que es va plantar als 40, sense fills i sense home, perquè finalment ho van deixar. Llavors ella va decidir no renunciar al que volia, i va anar a una clínica, però li va costar moltíssim. Mentres, va conèixer un altre home, més gran, amb filles ja grans, que tampoc volia tenir més fills. La meva amiga li va deixar clar que el seu projecte era tenir fills, i va seguir endavant deixant la relació en segon pla. I quan finalment ho va aconseguir, ja amb 43 anys, amb una inseminació artificial, aquesta nova parella es va implicar 100% i ara es un pare meravellós.

Ja et dic, no és com el teu cas, però m'hi ha fet pensar. Jo crec que renunciar a tenir fills quan el cos t'ho demana no és una opció, i a mida que passin els anys i et vagis fent gran i veient que les possibilitats són cada cop menors, el malestar amb la parella també augmentarà.

En el teu cas crec que faria el que t'han dit, prendre'm uns dies sola per reflexionar. I si veiés que realment vull tenir un fill (com crec que és el cas) hi aniria a per totes. Potser si ell.s'adona de com és d'important per tu, hi acaba cedint i implicant-se quan neixi el nen.

Molts ànims, ha de ser una situació molt difícil.

[GGSara]

Hola a totes!

Sóc nova i sempre que busco coses de la maternitat acabo aquest fòrum.

Mir DB, després de veure el teu post m'he decidit a escriure.

En primer lloc, sento molt que passis per aquesta situació, jo estic en una situació similar i em sento com tu: frustrada, trista, angoixada i decebuda. M'encantaria poder-te dir les paraules màgiques que solucionaran la teva situació, però sé que no existeixen. La decisió que has de prendre és duríssima. I t'entenc!

Jo em trobo en una situació similar a la teva. Jo i la meva parella tenim 31 anys i 13 de relació. Sempre havíem tingut plans de futur amb nens; ell en volia tres i jo en dos en tenia prou i de sobres. Ja teníem tots els noms triats. Però érem joves i encara no tocava.

Jo fa un parell d'anys que ho tinc molt clar, jo ja vull, el cos m'ho demana, el rellotge s'ha despertat.

Però ell m'ha sorprès. Ara no ho té clar... Va tenir una depressió i des de llavors no en vol o de moment encara no ho veu. El principi em feia mal i em deia que li havia de donar temps, que ja en tornaria a tenir ganes. Però tot el contrari, el noto que s'allunya de mi, compartim moltes coses, però el noto lluny. Les relacions sexuals han baixat notablement, i les que tenim (sempre amb protecció) són perquè jo el busco.

Mir DB, estic com tu. He tingut la conversa amb ell però només em dóna llargues. El fet d'estar esperant sense saber com acabarà aquest tema em té destrossada, no sóc la mateixa, estic frustrada, amargada, trista, decebuda, etc., i tot això es nota. La parella sent recent. Vaig pensar que hi podia renunciar, que l'estimo molt i que primer és ell. Però, saps què? No puc! No sóc feliç i ni ell tampoc. És molt dolorós. L'estimo molt, però no n'hi ha prou. El desig que tinc és massa gran, no hi puc renunciar!

I crec que l'he de deixar anar. Encara no he fet el pas, però noto que està a prop i que no ens queda una altra sortida.

Molts petons i ànims Mir DB.

[Blue Moon]

Una situacio dura i complicada... No se donar-vos la solucio ja que en el meu cas he estat jo qui ho ha anat retrassant i ara de cop m'ha canviat el xip, pero res no assegura que tothom ho faci, l'unica opcio es parlar-ho clarament i si no aneu en la mateixa direccio doncs deixar-ho, es mes facil de dir que de fer evidentment.
L'unic que us recomano es congelar alguns ovuls per si mes endavant voleu tenir fills sent mares solteres o amb mes de 40, que la cerca de nova parella i que vulgui fills pot ser complicada tambe.
Anims a les 2 i endavant amb el que acabeu decidint!

[petipe]

Blue Moon, m'ha agradat molt teu consell de congelar òvuls. Tot i que tothom coneix aquesta opció, no hi pensem gaire sovint com a "pla B" i ara que ho has escrit crec que és una bona manera de treure pressió a les dones de certa edat que, pel motiu que sigui, no poden acomplir el desig de ser mares. No és el meu cas, però tinc alguna amiga per qui podria ser una bona opció... ho comentaré!! Segur que tampoc deu ser un camí de roses però vaja, almenys t'alliberes de la sensació que el temps passa i que no trobes algú o el que sigui que t'impedeix ser mare en aquell moment...

[crunchi]

Pero la congelació d'òvuls també té les seves limitacions... no assegura quedar-te embarassada passats els 40anys. Cal tenir-ho present també.

Us recomano molt un documental de TV3, es diu "Es tard per ser mare?" I allà en parla...
http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges ... r-ser-mare

[Blue Moon]

Clar que no hi ha garantia, tampoc es te intentant-ho pel metode natural sent jove ni per inseminacio ni in vitro, pero almenys tens uns ovuls teus en bon estat per si de cas, son com una reserva fora del cos jeje. Jo tinc una amiga sense parella que ja en te alguns congelats, si no troba parella podra tirar d'aquests segons l'edat que tingui... I si finalment no els utilitza es poden donar a dones que els necessitin