Tinc dubtes

[Elisai]

Bona nit, feia mesos q no entraba el el foru. Com q s'aproxima ja la decissió de ser pares, torno a menjar-me el coco amb el mateix tema de sempre.
No negaré q em fa il.lusió ser mare, però tot queda una mica enmascarat amb la por q sento quan arribi el moment, no sé com ho farem, el meu marit treballa per torns, jo jornada partida tot el dia, SÍ, ja sé q puc demanar reducció de jornada , però sé q em posaran pegues. Per altre banda tinc els meus pares molt grans 77 i 78 anys i delicats de salut. Els meus sogres igual, un amb un ictus i l'altre q no pot caminar de dolor. No em podran cuidar la criatura. Només tinc un cunyat i no tinc germans. Economicament som mil.leuristes, ja sé q em direu doncs fical a la guarde, sí.... Però i quan fasin vaga? I vacances? Doncs buscat una cangur. Clar, q fàcil. Llavors haig de pagar una guarde, jo amb jornada reduïda, i pagant a una noia q estigui veient la tele mentres cuida el meu nen perque jo no puc deixar de treballar perque haig de pagar tot això.
Aquest tema no es una excusa, es una realitat q quan arribi el moment em trobaré i jo soc una persona q em penso molt les coses i les seves consequencies. La veritat es q no sé com ho farem, ja sé q de tot s'en surt i q hi ha molta gent com jo i situacions pitjors , però al final les relacions de parelles fracasen, per sort tinc un bon marit q ens estimem molt. Però sento molta por. Sento haver sigut tant pesada amb aquest tema. Gràcies.

[Dalilala]

Hola Elisai,

T'entenc perfectament... Quants anys tens??

Jo tinc 40 i ho he allargat tant que ara tinc un munt de problemes i he hagut d'anar a tractaments. Ara sí que pago un pastissal!!

Resum: imagina't amb 50-60 anys. Et sabrà greu no haver tingut fills?? Sentiries una part de tu frustrada per això?

Tenir un fill és complicat, i hi ha gent que no s'ho pensa gens. Només el fet que tu t'ho pensis i ho raonis, fa que vegi que seràs una bona mare. De debò.

I els teus pares i sogres, seran feliços de ser avis?? I vosaltres de ser pares?

La meva mare té 76 i encara que va rendida és molt feliç de quedar-se els meus nebots el dia que estan malalts.

Si tens 30-32 anys pots esperar un o dos anys, però si tens més de 34 em tiraria a la piscina. Tots dos teniu feina i això ja és molt!

Sort!

[MarionCole]

Super resum de la companya Dalilala:

"Resum: imagina't amb 50-60 anys. Et sabrà greu no haver tingut fills?? Sentiries una part de tu frustrada per això?"

Que és exactament el raonament que em vaig fer jo. Tenia claríssima la resposta i vaig tenir una filla.

Després, per tenir el segon em vaig fer el mateix plantejament i la resposta va ser que sempre em penediria d'haver deixat la meva filla sense germans. I vaig tenir un nen.

De cara al tercer em vaig tornar a fer la pregunta. I la resposta va ser que seria bonic perquè tindria més néts i més moviment, però que si no el tenia tampoc ho viuria com una frustració. I vaig mirar a la meva esquerra, i allà hi havia el meu home, amenaçant-me amb una katana i fent-se un nus al penis. I ja ho vam deixar estar.

La resposta, per tant, és dins teu. Si no teniu fills, no passa res. Perquè és veritat que ho desgasten tot. Però també és veritat que, si no els tens, te'n pots penedir. O no. Això només ho saps tu.

Una abraçada

[Elisai]

Moltíssimes gràcies noies per les respostes!!! Teniu tota la raó, es veritat q em puc empenedir algun dia de no haver-ho intentat. Tinc 39 anys i no puc anar fent el tonto ja. M'hi haig de decidir ja, però no vull deixar-lis tota la feinada als meus pares mentre treballem. Son grans i estan delicats, aquí es el meu problema q no sé com ho farem.

[garota]

Hola Elisai!

Tots hem tingut dubtes al moment de ser pares, però crec que tu en tens moltíssims. Potser és un senyal que no en vols... No ho sé eh?! Vull dir que posar tantes excuses, encara que siguin problemes reals lògicament, és pq inconscientment no ho veus gens clar. Defet crec que no ho veus gens clar. Poques coses de les que et diguem t'ajudaran, la resposta la tens tu.
Nosaltrs tampoc teniem ningú que se'n fes càrrec i
Mai ve ser un impediment ni ens va tirar
enrere. Al final, un cop jo començava a treballar, ens vam estrenyer el cinturó i vaig deixar de treballar 2 anys. Tot va anar sortint sobre la marxa, no ho sé, tenir fills era la nostra màxima il·lusió i anavem trobant solucions x a tot. Si anticipes tant, mai faries res.
Molts ànims i pensa q decideixis el que decideixis és la teva elecció!

[Elisai]

Hola garota. Es ben cert q tinc mooooooltiiisims dubtes, però no vol dir q no vulgui ser mare. Nomès, q soc una persona una mica insegura i em penso molt les coses abans de fer-les, ja sé q l'ultima paraula la tinc jo, però només escric en aquest foro per saber el q penseu, perque com jo ens trobem mes gent, i avui en dia jo no em puc permetre deixar de treballar 2 anys. Jo sé q ningú em resoldrà el meu problema, però escric perque per a mi es un problema no tenir a ningú q es quedi amb la criatura.

[MarionCole]

Hola Elisai, altre cop.
Disculpa'm perquè l'altra companya que ha respost m'ha fet adonar que no he tocat un altre tema importantíssim: que no tens a ningú que t'ajudi.
Bé, nosaltres el parent més proper viu a 100 km de casa nostra. No hi ha ningú. El que vam fer és que jo vaig deixar de treballar el primer any de vida de cada nen i ens vam estrènyer molt el cinturó, també. De resultes d'aquell plan espartà de vida ens han quedat dinàmiques i costums que ens han anat molt bé després. I després, vaig agafar reducció de jornada, de la que encara gaudeixo. El meu home es va buscar nanos per fer repassos de fisica a casa per les tardes i tenir més ingressos.
Que no t'ho pots permetre? Aleshores tens una altra alternativa, que és buscar una llar d'infants municipal. Que el que guanyis anirà a parar tot allà? Sí. Que treballaràs per pagar canguros quan es posi malalt? Sí. Però al final estem parlant de tres anys. Només tres anys. Vist en perspectiva, tampoc és tant i passa volant.
Sembla com si sense avis fos impossible tenir fills. És perfectament possible, només faltaria. Els únics imprescindibles són el pare i la mare.

[Elisai]

Moltíssimes gràcies per la teva resposta, sé q de tot un s'en surt però a vegades les situacions de cadascun es complicada, no es gens fàcil.

[petipe]

Jo no crec que tenir tants dubtes o pors sigui necessàriament un senyal de que no vols fills.

Jo tenia molt clar que volia ser mare i també tenia totes aquestes pors, no tenia ningú que se'n fes càrrec, les guardes són caríssimes, no podíem deixar de treballar cap dels dos i jo també tenia jornada partida... Tot això m'atabalava i m'angoixava i racionalment no veia clara la sortida però sabia que, com tothom, tiraríem endavant. Tothom ho fa, no?
I així ha estat. I al final, moltes coses que pensava inviables o impossibles, després s'han pogut fer. O hem trobat una alternativa que prèviament no havíem considerat.

Per mi la clau també és "em penediré i ho lamentaré tota la vida?". I jo, com la companya, et diria que si ja en tens 39, no ho allarguis. Les solucions les trobareu i quan tinguis una criatura amb tu, facis el que hagis de fer, no et penediràs mai.

[Elisai]

Moltes gràcies per les respostes!!! En el treball no crec q em deixin decidir l'horari de reducció, ja sé q estic en el meu dret i toca per llei, però ells buscaran qualsevol excusa per no donar-me l'horari seguit, i llavors em costarà trobar a algun cangur q s'adapti al meu horari.