Angoixada amb la família
Angoixada amb la família
Hola a totes, mamis.
Primer de tot, explicar que aquest es el meu punt de vista i que no es ni millor ni pitjor que cap altre, només els meus sentiments i el que jo penso de la situació. No vull ni ofendre ningú ni tenir la raó per sobre de ningú, només expressar com em sento i intentar posar-hi solucions o aprendre a conviure amb això.
Estic embarassada actualment de 29+1 setmana, esperem una nena pel Febrer, i òbviament es la il.lusió de la nostra vida, el nostre somni fet realitat.
En el meu cas, tinc dos pares i un germà més petit que jo; en el cas del meu marit, té els dos pares i ell es el petit de 3 germans. Els seus dos germans grans tenen 2 fills cadascun.
Des de fa molt de temps, abans d'estar embarassada, sempre m'ha angoixat i molt el tema de gestionar a la família política sobretot, així com a la pròpia familia, en tema nens. He vist nèixer 3 dels 4 nebots que té el meu marit, i la veritat que trobo a vegades repobable l'actitud massa pesada dels meus sogres amb el tema néts (parlo dels primers dies de vida), però cadascú sap el que vol amb els seus fills, i cadascú tolera el que tolera i punt. Em pot semblar millor o pitjor però no era el meu problema.
Ara, això es real, la meva nena algun dia sortirà de dins meu i ja passarà a formar part del món exterior, i tothom hi tindrà dret a interaccionar amb ella. Jo això ho porto molt malament... el fet que de cop, ja tothom hi pugui ficar cullerada sobre la seva vida, hi pugui interaccionar d'una manera que no m'agradi, etc. Sóc MOLT conscient de que jo tinc el problema, que potser no és massa normal ésser així i que hauria de fer una reflexió interior o inclús penso alguna mena de teràpia per superar aquestes coses... no ho sé.
Des de fa unes setmanes, visc amb una angoixa bestial tot el tema de visites a l'hospital, visites a casa, el portar a la nena a casa d'altres familiars,... de veritat, sembla una tonteria però em fa estar molt nerviosa, i a sobre de tot això, el meu marit no està d'acord amb mi i pensa que sóc una llunàtica boja i anti-social (que fins a cert punt té raó). Em trobo sola en un món on tothom veu normal que jo estigui parint i tots estiguin fora amb l'ànsia de veure a la nena només sortir... un món on agafar la nena de braços en braços es una tradició familiar i on tothom pot ficar cullerada i comentar el que li rota pel cap "perque som els avis i hi tenim tot el dret". Un món on el que diuen els pares pot ser respectat o no, on es crida molt, on es diuen paraulotes, on cada dia anem a veure la nena sense permís, on l'agafem i diem "ay dámela que me la como" sense demanar permís...
Jo de veritat entenc que els avis tenen un paper important en la criança dels néts, en el seu aprenentatge, i jo no vull privar a la meva nena de tot això, de veritat, però es simplement pensar-ho i se'm posen els pèls de punta i no puc evitar-ho, de debó. Els meus pares tenen un pase, perquè bàsicament som molt semblants i tot i que xoquem en algunes coses, en general pensem igual. A més, a ells els hi puc ser franca si alguna cosa em molesta, o no em sembla bé. Però la família política... aiiiii això es otro cantar. Son molt diferents a mi, tenen altre manera de veure la vida i de viure en general, son més "de poble" i els hi encanten els esdeveniments socials com el fet de tenir un nét/a. Les seves portes sempre son obertes a tothom i en fi, son persones molt generoses i molt obertes, però a mi això m'atabala perquè com dic, sóc molt independent i m'agrada la solitud de la meva casa i portar les coses com a mi m'agraden o fer les coses jo sola sense ajuda.
Em fa veritable pànic pensar en el moment del part, quan el meu marit truqui als sogres i els hi digui que estic de part... de veritat, tinc pànic de que arribin corrents (es el que passarà), m'agafin a la nena dels braços, opinin de tot, avisin a tot déu, es plantin a l'hospital tot el dia, etc. Als meus pares els hi vaig dient cosetes, vull que estiguin però vull que siguin coherents i no es deixin portar només per l'egoisme de voler agafar al bebè o de voler ficar cullerada en tot. Sóc jo egoista? Probablement. Hi tenen tot el dret, clar, son els avis... el meu marit pensa que no li pot negar res als seus pares, perquè ho fan de bona fe i que es totalment normal voler agafar a la seva néta i voler compartir-la amb tothom. Jo no hi estic d'acord i xoquem, i em sento sola.
Sóc conscient de que he de fer aquest canvi de xip i no ser tan tancada de ment, però no puc evitar que m'angoixi molt... tant que no deixo de pensar-hi.
Un exemple, tema arrecades, vaig dir a mons pares i al meu marit que les voliem escollir nosaltres i que les comprariem nosaltres. El meu marit no li va transmetre als meus sogres, i tachán!!!! Ens regalen unes arrecades l'altre dia. A sobre, no em van agradar GENS, vaig haver de dissimular molt la meva decepció (no parava de pensar en la meva mare, amb la ilu que li feia comprar-les ella per exemple) i dir-li que les volia canviar, que no m'agradaven. Ella des del minut 0 em va dir que es podien canviar sense problema, però "yo sé que por mi hijo no hay problema, pero si a ti no te gustan se cambian y ya está, no pasa nada". Zasca!!! Sap que jo sóc especial però lo suelta i tan contenta.
Avui li he dit a ma mare, que la sogra ens ha regalat les arrecades, que les voliem comprar nosaltres però que ha vingut amb el regal... però que les canviarem per unes que ens agradin i tal. La meva mare m'ha dit "que adelantada, amb tot el respecte". Sé que l'ha agafat per sorpresa com a mi i que no li ha fer gràcia, però ella ha d'aguantar igual que jo, i no dir res més.
A tot això, el meu marit: A sobre que ens les regala, pobre... a mi no em semblen malament, però si no t'agraden les canviem. Li dic lo de la meva mare, que li sentarà malament, etc... i diu "bueno es lo que hay".
Estic amb l'ai al cor per aquesta mega-xorrada, no puc pensar quan siguin coses sèries com quan deixem a la nena amb els avis per algun motiu (esperem que siguin comptades vegades) i es passin pel forro el que els diguem... o que hi hagi una inevitable rivalitat entre consogres... la meva mare també té les seves coses i ella està amb el xip de "es que es mi primera nieta, tu suegra tiene 4 ya"... i pufff m'explotarà el cervell de tant pensar-hi i angoixar-me per això. Intento treure ferro a l'assumpte mentalment, però no puc.
No sé amb qui parlar-ho, perquè tothom pensa igual que els avis, que el meu marit, etc... tothom pensa que es molt raro no voler rebre masses visites a l'hospital, o que les visites siguin curtes, o que tingui aquest sentiment de "que nadie toque a mi cachorro". Em sento totalment sola i vulnerable a que tothom pugui fer i desfer el que li doni la gana. No puc parlar-ho amb ningú ni sentir-me recolçada per cap lloc, i em crea més inseguretat i em fa sentir pitjor persona.
Sento el mega totxo... necessitava treure-ho i lliurar-me una mica, expressar-ho en públic sense que cap persona em jutgés... sé que quan obro aquest post estic obrint també la porta a crítiques, així que les accepto si arriben. No demano res, ni consells ni res tot i que son molt benvinguts... si alguna mare es sent com jo, si alguna mare pensa com jo o li ha passat... si us plau parleu i escriviu!!
Un petó enorme mamis
Primer de tot, explicar que aquest es el meu punt de vista i que no es ni millor ni pitjor que cap altre, només els meus sentiments i el que jo penso de la situació. No vull ni ofendre ningú ni tenir la raó per sobre de ningú, només expressar com em sento i intentar posar-hi solucions o aprendre a conviure amb això.
Estic embarassada actualment de 29+1 setmana, esperem una nena pel Febrer, i òbviament es la il.lusió de la nostra vida, el nostre somni fet realitat.
En el meu cas, tinc dos pares i un germà més petit que jo; en el cas del meu marit, té els dos pares i ell es el petit de 3 germans. Els seus dos germans grans tenen 2 fills cadascun.
Des de fa molt de temps, abans d'estar embarassada, sempre m'ha angoixat i molt el tema de gestionar a la família política sobretot, així com a la pròpia familia, en tema nens. He vist nèixer 3 dels 4 nebots que té el meu marit, i la veritat que trobo a vegades repobable l'actitud massa pesada dels meus sogres amb el tema néts (parlo dels primers dies de vida), però cadascú sap el que vol amb els seus fills, i cadascú tolera el que tolera i punt. Em pot semblar millor o pitjor però no era el meu problema.
Ara, això es real, la meva nena algun dia sortirà de dins meu i ja passarà a formar part del món exterior, i tothom hi tindrà dret a interaccionar amb ella. Jo això ho porto molt malament... el fet que de cop, ja tothom hi pugui ficar cullerada sobre la seva vida, hi pugui interaccionar d'una manera que no m'agradi, etc. Sóc MOLT conscient de que jo tinc el problema, que potser no és massa normal ésser així i que hauria de fer una reflexió interior o inclús penso alguna mena de teràpia per superar aquestes coses... no ho sé.
Des de fa unes setmanes, visc amb una angoixa bestial tot el tema de visites a l'hospital, visites a casa, el portar a la nena a casa d'altres familiars,... de veritat, sembla una tonteria però em fa estar molt nerviosa, i a sobre de tot això, el meu marit no està d'acord amb mi i pensa que sóc una llunàtica boja i anti-social (que fins a cert punt té raó). Em trobo sola en un món on tothom veu normal que jo estigui parint i tots estiguin fora amb l'ànsia de veure a la nena només sortir... un món on agafar la nena de braços en braços es una tradició familiar i on tothom pot ficar cullerada i comentar el que li rota pel cap "perque som els avis i hi tenim tot el dret". Un món on el que diuen els pares pot ser respectat o no, on es crida molt, on es diuen paraulotes, on cada dia anem a veure la nena sense permís, on l'agafem i diem "ay dámela que me la como" sense demanar permís...
Jo de veritat entenc que els avis tenen un paper important en la criança dels néts, en el seu aprenentatge, i jo no vull privar a la meva nena de tot això, de veritat, però es simplement pensar-ho i se'm posen els pèls de punta i no puc evitar-ho, de debó. Els meus pares tenen un pase, perquè bàsicament som molt semblants i tot i que xoquem en algunes coses, en general pensem igual. A més, a ells els hi puc ser franca si alguna cosa em molesta, o no em sembla bé. Però la família política... aiiiii això es otro cantar. Son molt diferents a mi, tenen altre manera de veure la vida i de viure en general, son més "de poble" i els hi encanten els esdeveniments socials com el fet de tenir un nét/a. Les seves portes sempre son obertes a tothom i en fi, son persones molt generoses i molt obertes, però a mi això m'atabala perquè com dic, sóc molt independent i m'agrada la solitud de la meva casa i portar les coses com a mi m'agraden o fer les coses jo sola sense ajuda.
Em fa veritable pànic pensar en el moment del part, quan el meu marit truqui als sogres i els hi digui que estic de part... de veritat, tinc pànic de que arribin corrents (es el que passarà), m'agafin a la nena dels braços, opinin de tot, avisin a tot déu, es plantin a l'hospital tot el dia, etc. Als meus pares els hi vaig dient cosetes, vull que estiguin però vull que siguin coherents i no es deixin portar només per l'egoisme de voler agafar al bebè o de voler ficar cullerada en tot. Sóc jo egoista? Probablement. Hi tenen tot el dret, clar, son els avis... el meu marit pensa que no li pot negar res als seus pares, perquè ho fan de bona fe i que es totalment normal voler agafar a la seva néta i voler compartir-la amb tothom. Jo no hi estic d'acord i xoquem, i em sento sola.
Sóc conscient de que he de fer aquest canvi de xip i no ser tan tancada de ment, però no puc evitar que m'angoixi molt... tant que no deixo de pensar-hi.
Un exemple, tema arrecades, vaig dir a mons pares i al meu marit que les voliem escollir nosaltres i que les comprariem nosaltres. El meu marit no li va transmetre als meus sogres, i tachán!!!! Ens regalen unes arrecades l'altre dia. A sobre, no em van agradar GENS, vaig haver de dissimular molt la meva decepció (no parava de pensar en la meva mare, amb la ilu que li feia comprar-les ella per exemple) i dir-li que les volia canviar, que no m'agradaven. Ella des del minut 0 em va dir que es podien canviar sense problema, però "yo sé que por mi hijo no hay problema, pero si a ti no te gustan se cambian y ya está, no pasa nada". Zasca!!! Sap que jo sóc especial però lo suelta i tan contenta.
Avui li he dit a ma mare, que la sogra ens ha regalat les arrecades, que les voliem comprar nosaltres però que ha vingut amb el regal... però que les canviarem per unes que ens agradin i tal. La meva mare m'ha dit "que adelantada, amb tot el respecte". Sé que l'ha agafat per sorpresa com a mi i que no li ha fer gràcia, però ella ha d'aguantar igual que jo, i no dir res més.
A tot això, el meu marit: A sobre que ens les regala, pobre... a mi no em semblen malament, però si no t'agraden les canviem. Li dic lo de la meva mare, que li sentarà malament, etc... i diu "bueno es lo que hay".
Estic amb l'ai al cor per aquesta mega-xorrada, no puc pensar quan siguin coses sèries com quan deixem a la nena amb els avis per algun motiu (esperem que siguin comptades vegades) i es passin pel forro el que els diguem... o que hi hagi una inevitable rivalitat entre consogres... la meva mare també té les seves coses i ella està amb el xip de "es que es mi primera nieta, tu suegra tiene 4 ya"... i pufff m'explotarà el cervell de tant pensar-hi i angoixar-me per això. Intento treure ferro a l'assumpte mentalment, però no puc.
No sé amb qui parlar-ho, perquè tothom pensa igual que els avis, que el meu marit, etc... tothom pensa que es molt raro no voler rebre masses visites a l'hospital, o que les visites siguin curtes, o que tingui aquest sentiment de "que nadie toque a mi cachorro". Em sento totalment sola i vulnerable a que tothom pugui fer i desfer el que li doni la gana. No puc parlar-ho amb ningú ni sentir-me recolçada per cap lloc, i em crea més inseguretat i em fa sentir pitjor persona.
Sento el mega totxo... necessitava treure-ho i lliurar-me una mica, expressar-ho en públic sense que cap persona em jutgés... sé que quan obro aquest post estic obrint també la porta a crítiques, així que les accepto si arriben. No demano res, ni consells ni res tot i que son molt benvinguts... si alguna mare es sent com jo, si alguna mare pensa com jo o li ha passat... si us plau parleu i escriviu!!
Un petó enorme mamis
Re: Angoixada amb la família
Hola! D'entrada, respira...
Anaves escrivint i t'asseguro que semblava q parlaves de mi. En tot! (Bé, menys en les arrecades, que d'entrada em vaig negar a posar-ne), però em va passar una cosa semblant amb l'habitació de la nena. Jo crec que el que et passa és un sentiment ben normal, sobretot perquè el que t'espera és totalment desconegut.
Només et diré que al final tot es va posant a lloc, i que res no és tant gros com sembla. L'únic que et podria dir, això si, és que tu ets la mare, i que tens molts drets sobre aquesta nena ( si no vols que l'agafin, que no l'agafin. Ets tu qui eduques, i tu decideixes, per sobre de tot), però no oblidis que el pare també té veu i vot, i que abans de res haurieu d'arribar a acords, i si cal, cedir una mica. Pots cedir en coses que no t'importin tant, i posar-te forta en allò que sigui més important per a tu.
Només t'aconsello que intentis disfrutar del que et passa ara, i quan neixi la nena, disfrutar d'ella al màxim. Perquè el temps passa (i molt ràpid), i t'agradi o no, aquesta personeta un dia es farà gran i no la podràs controlar per sempre.
Ànims! I endavant! Que segur que ho faràs molt bé!
Anaves escrivint i t'asseguro que semblava q parlaves de mi. En tot! (Bé, menys en les arrecades, que d'entrada em vaig negar a posar-ne), però em va passar una cosa semblant amb l'habitació de la nena. Jo crec que el que et passa és un sentiment ben normal, sobretot perquè el que t'espera és totalment desconegut.
Només et diré que al final tot es va posant a lloc, i que res no és tant gros com sembla. L'únic que et podria dir, això si, és que tu ets la mare, i que tens molts drets sobre aquesta nena ( si no vols que l'agafin, que no l'agafin. Ets tu qui eduques, i tu decideixes, per sobre de tot), però no oblidis que el pare també té veu i vot, i que abans de res haurieu d'arribar a acords, i si cal, cedir una mica. Pots cedir en coses que no t'importin tant, i posar-te forta en allò que sigui més important per a tu.
Només t'aconsello que intentis disfrutar del que et passa ara, i quan neixi la nena, disfrutar d'ella al màxim. Perquè el temps passa (i molt ràpid), i t'agradi o no, aquesta personeta un dia es farà gran i no la podràs controlar per sempre.
Ànims! I endavant! Que segur que ho faràs molt bé!
Re: Angoixada amb la família
No tinc massa temps per escriure ara però aquí una altra que patia per això i a qui se li va fer insuportable tot i que vam avisar als meus sogres hores després de parir, als meus pares 5 minuts abans de que la nena arribés i que tot i tenir bona relació amb la meva mare li vaig dir al dia següent que tornés al poble i vingués quan jo sortís de l'hospital. Jo sóc sociable i tb de celebrar però tenir un fill és una esdeveniment massa important com per a te l'espatllin. Des de llavors intento no visitar mai a ningú a l'hospital ni a casa fins que ha passat almenys un mes. Si mai tinc un segon la meva família i amics saben que a l'hospital no deixaria anar a ningú però a casa, tret pares i germans, tampoc durant almenys 15 dies. Jo de.tu intentaria mantenir-me ferma amb el que no vols pq tot i intentar-ho, serà difícil mantenir-los a "ratlla". ànim
Re: Angoixada amb la família
Hola guapa,
Doncs jo t'entenc perfectament. No ets rara. Jo quan estava embarassada de la gran no em preocupava tot això, però en néixer em va venir de cop això que dius de que no me la toquin, i ho vaig passar malament.
Els avis no tenen dret a fer el que els hi vingui de gust pel simple fet de ser els avis, això no és així i treu-t'ho del cap. La mare ets tu i tu has de decidir el que et sembli.
Jo això de les visites a l'hospital mai ho he entès. La mare no està per visites: sues pels descosits, tens pèrdues, estàs amb el nen al pit perquè pugi la llet... Què hi pinta allà la gent, més enllà d'una visita CURTA dels avis i santes pasqües?
Demana ajuda a la teva parella. Són els seus pares, d'acord, però el que acaba de néixer i necessita una mare feliç i tranquil.la és el seu fill.
Si ha de posar-se vermell, que s'hi posi (amb tot el respecte del món t'ho dic, eh) i que els hi vagi explicant com vols que siguin els dies a l'hospital i, si cal, pacteu que no se'ls avisa fins que hagi nascut, coi, tenen tota la vida per ser avis,no calen presses.
Jo he sigut molt de ui ui, ai ai, que ningú s'ofengui, i al final, s'ofenen igual així que el meu consell és que facis el que et vingui de gust, és el teu moment, el primer cop a la vida que veuràs al teu fill i tens toooot el dret del món de viure'l com TU vulguis.
Molts ànims!
Doncs jo t'entenc perfectament. No ets rara. Jo quan estava embarassada de la gran no em preocupava tot això, però en néixer em va venir de cop això que dius de que no me la toquin, i ho vaig passar malament.
Els avis no tenen dret a fer el que els hi vingui de gust pel simple fet de ser els avis, això no és així i treu-t'ho del cap. La mare ets tu i tu has de decidir el que et sembli.
Jo això de les visites a l'hospital mai ho he entès. La mare no està per visites: sues pels descosits, tens pèrdues, estàs amb el nen al pit perquè pugi la llet... Què hi pinta allà la gent, més enllà d'una visita CURTA dels avis i santes pasqües?
Demana ajuda a la teva parella. Són els seus pares, d'acord, però el que acaba de néixer i necessita una mare feliç i tranquil.la és el seu fill.
Si ha de posar-se vermell, que s'hi posi (amb tot el respecte del món t'ho dic, eh) i que els hi vagi explicant com vols que siguin els dies a l'hospital i, si cal, pacteu que no se'ls avisa fins que hagi nascut, coi, tenen tota la vida per ser avis,no calen presses.
Jo he sigut molt de ui ui, ai ai, que ningú s'ofengui, i al final, s'ofenen igual així que el meu consell és que facis el que et vingui de gust, és el teu moment, el primer cop a la vida que veuràs al teu fill i tens toooot el dret del món de viure'l com TU vulguis.
Molts ànims!
Re: Angoixada amb la família
Primer de tot respira i tranquilitzat perquè hauràs de tenir molta paciència hi ha coses que són inevitables.
En el meu cas, tenia tota la sala de espera plena de gent mentre estava parint, ara pensant en el segon tinc molt clar que no hi ha d'haver ningú mentre estic parint, no són necessaris i no cal, ningú vindrà a compartir els dolors per tant tothom a casa seva i després de passar la primera estona els tres junts ja avisarem però ningú em treura els primers moments nostres. Amb el primer vaig aprendre.
Sobre els comentaris això és inevitable no escoltis perquè és molt agobiante i no pots fer res per molt que diguis la gent sempre et donarà consells i la seva opinió.
Ànims i molta paciència!
En el meu cas, tenia tota la sala de espera plena de gent mentre estava parint, ara pensant en el segon tinc molt clar que no hi ha d'haver ningú mentre estic parint, no són necessaris i no cal, ningú vindrà a compartir els dolors per tant tothom a casa seva i després de passar la primera estona els tres junts ja avisarem però ningú em treura els primers moments nostres. Amb el primer vaig aprendre.
Sobre els comentaris això és inevitable no escoltis perquè és molt agobiante i no pots fer res per molt que diguis la gent sempre et donarà consells i la seva opinió.
Ànims i molta paciència!
Re: Angoixada amb la família
No tinc gaire temps d'escriure perquè sóc a la feina i tampoc puc llegir els comentaris que t'han anat posant. Però ahir a la nit vaig llegir el teu post des del mobil i vaig pensar que t'havia d'escriure.
En primer lloc, tranquil·la perquè diria que per aquesta situació, o molt similar, hi passem totes. I és que és molt normal. No deixem de ser mamíferes que pareixen i si t'ho penses fredament què fan els animals que pareixen?? Pobre del que s'acosta a les seves cries!!! Et dic això perquè deixis de pensar que ets rara i no permetis que la gent t'ho digui. Seràs una mare acabada de parir que tindrà el seu tresor entre els seus braços i pobre de qui el toqui sense permís! Res de rareses, és el més normal del món.
Per altra banda, tema família política.......això és un tema a part. Hi ha qui té la gran sort de tenir una família política exemplar, n'hi ha que és com un mal son i n'hi ha que ni fu ni fa. En el meu cas tot era perfecte fins que va nèixer la nena que tot es va girar. Per part dels meus pares tot era una meravella, respecte absolut. Per part de la meva sogra era un infern. Em vaig haver d'escoltar de tot fins que ja no vaig poder més i vaig parlar. Però la sort que vaig tenir jo i que és super important és que el meu home va estar en tot moment al meu costat i no va tenir cap mena de reparo a dir les coses clares i a demanar, siusplau, a la seva mare que ens deixés criar a la nostra filla sota el nostra criteri sense que continuament s'hi hagués de posar pel mig i que, sobretot, respectés totes les nostres decisions.
Per tant el que et vull dir és que parlis amb el teu home, ja que crec que és molt i molt important que aneu a una els dos.
Ànims ja veuràs com poc a poc tot s'anirà posant a lloc. I disfruta de l'embaràs que és el més bonic de tot!!
En primer lloc, tranquil·la perquè diria que per aquesta situació, o molt similar, hi passem totes. I és que és molt normal. No deixem de ser mamíferes que pareixen i si t'ho penses fredament què fan els animals que pareixen?? Pobre del que s'acosta a les seves cries!!! Et dic això perquè deixis de pensar que ets rara i no permetis que la gent t'ho digui. Seràs una mare acabada de parir que tindrà el seu tresor entre els seus braços i pobre de qui el toqui sense permís! Res de rareses, és el més normal del món.
Per altra banda, tema família política.......això és un tema a part. Hi ha qui té la gran sort de tenir una família política exemplar, n'hi ha que és com un mal son i n'hi ha que ni fu ni fa. En el meu cas tot era perfecte fins que va nèixer la nena que tot es va girar. Per part dels meus pares tot era una meravella, respecte absolut. Per part de la meva sogra era un infern. Em vaig haver d'escoltar de tot fins que ja no vaig poder més i vaig parlar. Però la sort que vaig tenir jo i que és super important és que el meu home va estar en tot moment al meu costat i no va tenir cap mena de reparo a dir les coses clares i a demanar, siusplau, a la seva mare que ens deixés criar a la nostra filla sota el nostra criteri sense que continuament s'hi hagués de posar pel mig i que, sobretot, respectés totes les nostres decisions.
Per tant el que et vull dir és que parlis amb el teu home, ja que crec que és molt i molt important que aneu a una els dos.
Ànims ja veuràs com poc a poc tot s'anirà posant a lloc. I disfruta de l'embaràs que és el més bonic de tot!!
Re: Angoixada amb la família
Bon dia!
El tem visites a l'hospital ja saps que dóma per escriure un llibre, recordes el post de gestionar visites? Els meus sogres viuen a Barcelona i nosaltres a Mallorca i quan va néixer en Pau jo estava hormonada, adolorida i cansada, així que no estava per a gaires compliments ni tonteries. Quan feien algun comentari que no m'agradava (encara no m'havia pujat la llet i en
Pau plrava, llavors ella li deia "mama no te quiere dar lechita, pobrecito") quan el nen havia de fer pit li vaig dir al meu marit que se'ls emportés a fer un cafè, a buscar alguna cosa, el que fos. Els pesats aquí van ser mons pares, que no marxaven ni amb aigua calenta.
Amb na Júlia el tema arracades també va portar discussions perquè ella n'havia vist unes de 500€ i els hi volia comprar. Nosaltres havíem decidit que no n'hi posaríem, i vinga a insistir. Amb ella no van venir a conèixer-la fins que va tenir 15 dies (la qual cosa tampoc veig normal). Sort fe mons pares que ens van donar una mà amb el gran! Quan van venir ja tenia les coses molt clares: NINGú agafaria la nena si estava dormint, i com que només es despertava per mamar, doncs la van agafar un moment per a fer-se una foto i llestos.
Parleu vosaltres, que 'informi el teu marit del que suposen les hormones, el baby blues i l'instint i quan hagueu decidit, manten-te ferma. Ningú pensarà en tu si no ho fas primer tu i a vegades, quan estem embarassades, tothom ens cuida, però passem a ser invisibles un cop hem parit, i tot i que potser no necessitem gran cosa, sí que necessitem que se'ns respecti una miqueta.
El tem visites a l'hospital ja saps que dóma per escriure un llibre, recordes el post de gestionar visites? Els meus sogres viuen a Barcelona i nosaltres a Mallorca i quan va néixer en Pau jo estava hormonada, adolorida i cansada, així que no estava per a gaires compliments ni tonteries. Quan feien algun comentari que no m'agradava (encara no m'havia pujat la llet i en
Pau plrava, llavors ella li deia "mama no te quiere dar lechita, pobrecito") quan el nen havia de fer pit li vaig dir al meu marit que se'ls emportés a fer un cafè, a buscar alguna cosa, el que fos. Els pesats aquí van ser mons pares, que no marxaven ni amb aigua calenta.
Amb na Júlia el tema arracades també va portar discussions perquè ella n'havia vist unes de 500€ i els hi volia comprar. Nosaltres havíem decidit que no n'hi posaríem, i vinga a insistir. Amb ella no van venir a conèixer-la fins que va tenir 15 dies (la qual cosa tampoc veig normal). Sort fe mons pares que ens van donar una mà amb el gran! Quan van venir ja tenia les coses molt clares: NINGú agafaria la nena si estava dormint, i com que només es despertava per mamar, doncs la van agafar un moment per a fer-se una foto i llestos.
Parleu vosaltres, que 'informi el teu marit del que suposen les hormones, el baby blues i l'instint i quan hagueu decidit, manten-te ferma. Ningú pensarà en tu si no ho fas primer tu i a vegades, quan estem embarassades, tothom ens cuida, però passem a ser invisibles un cop hem parit, i tot i que potser no necessitem gran cosa, sí que necessitem que se'ns respecti una miqueta.
Re: Angoixada amb la família
Moltíssimes gràcies a totes, boniques
Ahir suposo que em va venir tot de cop, vaig fer la visita guiada a l'hospital i vaig ser molt conscient de que el dia del part arribaria, l'Emma vindria al món, i va ser com adonar-me de la realitat.
Al final, vaig estar parlant amb mamis d'aquí per whatsapp, vaig proposar de visitar un psicòleg perquè necessitava desfogar-me, però quan va arribar el marit no em vaig poder estar i li vaig dir que volia anar a un psico que m'escoltés sense jutjar, i al final ell mateix m'ho va treure tot...... hi havien coses en que no estavem d'acord, i coses que si. Vam treure en clar que tinc un "problema" i es que penso massa les coses que passaràn, començo a muntarme una peli horrible, a malpensar, a treure conclusions del no-res... hi estic d'acord, perquè es cert, i això es el que he d'intentar canviar. No adelantar-me, i deixar que les coses vagin fent al seu ritme i si el que passa no m'agrada, possar-hi medis!!
Vaig ploriquejar una miqueta perquè no em podia aguantar, ell em va fer riure amb tonteries després de la xerrada, i tot va quedar en que lo principal es la nostra filla i que no deixarem que aquestes coses ens afectin massa (ho intentarem, vaja).
Serà dur i ho tinc clar, però angoixar-me ara no em serveix per a res, perquè ni puc endevinar com serà ni puc fer-hi res per evitar-ho. Així que res... suposo que ahir les hormones em van jugar una mala passada i entre tot em vaig enfosar una miqueta, però ara començo a pujar i pujar... (fins a la propera baixada hormonal jajaja) i ho veig tot amb un altre perspectiva. També avui fa sol, estic contenta i tot ajuda
Moltíssimes gràcies a totes per les respostes, sou uns solets i us ho agraeixo moltíssim!!
M'heu fet sentir normal, no com un bitxo raro 
Petonarros
Ahir suposo que em va venir tot de cop, vaig fer la visita guiada a l'hospital i vaig ser molt conscient de que el dia del part arribaria, l'Emma vindria al món, i va ser com adonar-me de la realitat.
Al final, vaig estar parlant amb mamis d'aquí per whatsapp, vaig proposar de visitar un psicòleg perquè necessitava desfogar-me, però quan va arribar el marit no em vaig poder estar i li vaig dir que volia anar a un psico que m'escoltés sense jutjar, i al final ell mateix m'ho va treure tot...... hi havien coses en que no estavem d'acord, i coses que si. Vam treure en clar que tinc un "problema" i es que penso massa les coses que passaràn, començo a muntarme una peli horrible, a malpensar, a treure conclusions del no-res... hi estic d'acord, perquè es cert, i això es el que he d'intentar canviar. No adelantar-me, i deixar que les coses vagin fent al seu ritme i si el que passa no m'agrada, possar-hi medis!!
Vaig ploriquejar una miqueta perquè no em podia aguantar, ell em va fer riure amb tonteries després de la xerrada, i tot va quedar en que lo principal es la nostra filla i que no deixarem que aquestes coses ens afectin massa (ho intentarem, vaja).
Serà dur i ho tinc clar, però angoixar-me ara no em serveix per a res, perquè ni puc endevinar com serà ni puc fer-hi res per evitar-ho. Així que res... suposo que ahir les hormones em van jugar una mala passada i entre tot em vaig enfosar una miqueta, però ara començo a pujar i pujar... (fins a la propera baixada hormonal jajaja) i ho veig tot amb un altre perspectiva. També avui fa sol, estic contenta i tot ajuda
Moltíssimes gràcies a totes per les respostes, sou uns solets i us ho agraeixo moltíssim!!
M'heu fet sentir normal, no com un bitxo raro Petonarros
Re: Angoixada amb la família
Hola Náyade,
Primer de tot calma, tot té solució. Nosaltres no erem partidaris de que només nèixer la familia vingués i estigués agafant el nen i demés, de manera que uns mesos abans de que el nostre patufet naixés, vem informar a la familia que les primeres 2h o 3h les voliem per nosaltres tres, sols, sense que ningú ens trenqués aquell moment únic. Després sí és cert que la familia va venir, però es van mostrar molt respectuosos i ningú va demanar d'agafar el nen. Van estar uns 20 minuts i van marxar per deixar-nos descansar.
Penso que el més important aqui és que tinguis el suport del teu marit, i que no sigui ell qui inciti a la familia a venir tan ràpid al hospital. Una altra opció és no dir res fins que ja ha nascut i ja heu estat una estona amb la petita. Sé que sona una mica a sac, però el primer en aquests moments sou vosaltres tres.
Parla-ho amb ell i explica-li lo important que és per tu aquest moment, per que entengui que l'ansietat que et genera no és cap tonteria. Per un altra cantó, intenta mirar-t'ho amb un altre punt de vista, sigues més flexible si creus que amb ells es pot negociar o si la cosa pot anar a millor, però sino mantingues la teva postura en tot moment i si tu no vols que vinguin massa aviat o que se la vagin passant de mà en mà doncs deixa-ho ben clar, que ets sa mare i tens més potestat que ningú.
Ànims, ja veuràs que la cosa surt millor del que esperes.
Primer de tot calma, tot té solució. Nosaltres no erem partidaris de que només nèixer la familia vingués i estigués agafant el nen i demés, de manera que uns mesos abans de que el nostre patufet naixés, vem informar a la familia que les primeres 2h o 3h les voliem per nosaltres tres, sols, sense que ningú ens trenqués aquell moment únic. Després sí és cert que la familia va venir, però es van mostrar molt respectuosos i ningú va demanar d'agafar el nen. Van estar uns 20 minuts i van marxar per deixar-nos descansar.
Penso que el més important aqui és que tinguis el suport del teu marit, i que no sigui ell qui inciti a la familia a venir tan ràpid al hospital. Una altra opció és no dir res fins que ja ha nascut i ja heu estat una estona amb la petita. Sé que sona una mica a sac, però el primer en aquests moments sou vosaltres tres.
Parla-ho amb ell i explica-li lo important que és per tu aquest moment, per que entengui que l'ansietat que et genera no és cap tonteria. Per un altra cantó, intenta mirar-t'ho amb un altre punt de vista, sigues més flexible si creus que amb ells es pot negociar o si la cosa pot anar a millor, però sino mantingues la teva postura en tot moment i si tu no vols que vinguin massa aviat o que se la vagin passant de mà en mà doncs deixa-ho ben clar, que ets sa mare i tens més potestat que ningú.
Ànims, ja veuràs que la cosa surt millor del que esperes.
Re: Angoixada amb la família
Hola guapa, no puc llegir les respostes que són moltes, però sí que m'he llegit tot el teu relat!
Jo t'entenc molt, i també em passa el mateix amb els meus sogres, gràcies a Déu viuen MEGA lluny i no poden venir :D Jo et diria que per la por a que l'agafin a l'hospital, despulladetes tu i ella i fent pell amb pell totes les hores que sigui. I també donant el pit, i que el teu marit els digui, la Náyade ara ha de donar el pit i necessita una mica de privacitat...
Això de les arrecades a mi també m'hagués fet mil ràbia, de fet ja he passat per aquesta experiència i és només amb robeta, que no és ni de bon tros tan important com les arrecades!!!
Les mares i sogres sincerament i sentint-ho molt, pel que realment van bé els primers dies és per fer una mica de minyones... sé que sona malament, i jo no sé el teu marit però el meu no em faria menjars ni em tindria la casa com m'ho tindria la meva mare. Per tant, que vinguin a ajudar, sí, però amb la casa :D Ja sé que sona una mica cruel potser, però el bebè ha d'estar amb la mare ostres!! I tu no tindràs temps per fer cuinetes i tenir la casa bé!
Petonets!!!
Jo t'entenc molt, i també em passa el mateix amb els meus sogres, gràcies a Déu viuen MEGA lluny i no poden venir :D Jo et diria que per la por a que l'agafin a l'hospital, despulladetes tu i ella i fent pell amb pell totes les hores que sigui. I també donant el pit, i que el teu marit els digui, la Náyade ara ha de donar el pit i necessita una mica de privacitat...
Això de les arrecades a mi també m'hagués fet mil ràbia, de fet ja he passat per aquesta experiència i és només amb robeta, que no és ni de bon tros tan important com les arrecades!!!
Les mares i sogres sincerament i sentint-ho molt, pel que realment van bé els primers dies és per fer una mica de minyones... sé que sona malament, i jo no sé el teu marit però el meu no em faria menjars ni em tindria la casa com m'ho tindria la meva mare. Per tant, que vinguin a ajudar, sí, però amb la casa :D Ja sé que sona una mica cruel potser, però el bebè ha d'estar amb la mare ostres!! I tu no tindràs temps per fer cuinetes i tenir la casa bé!
Petonets!!!
Re: Angoixada amb la família
Nayade, jo crec que el mes important es que tu has de tenir clar el que vols, aixo num.1. I en segon lloc, la parella heu d'anar a la una. Crec que on venen els problemes és quan la parella no va a una. Em sap greu, pero sincerament crec que tu ets la mare, tu decideixes. Si vols estar sola a l 'hospital, se t'ha de respectar: la teva parella ho ha de respectar, els teus sogresho han de respectar i es la teva parella qui li ha de dir als seus pares i qui els ha de posar al seu lloc. Em sap greu, pero ho he vist en moltes parelles.... en general l'home fa mes cas a la mare que a la parella, i alla es on venen els problemes, quan l'home no es posiciona on s'ha de posicionar. Son rls seus pares, si, pero ara ell ha decidit formar una familia amb tu (es llei de vida), i ara, especialment ara que estas embarassada, ell ha d'estar al teu costat. En tots els sentits nena. No vull sembrar el dubte, pero sincerament, el problema no es la sogre Nayade, el problema és que el teu marit no ho gestiona bé. Es pensa que lo que tu dius son rucades (i no ho son) i esta manipulat per sa mare, es com que encara no ha trencat el vincle. I estem parlant ara del embaras, pero estic segura que ja us ha passat altres coses abans.... i que si no ho atureu ara, us seguira portamt problemes en el futur. Jo parlaria seriament amb ell, i li diria tot aixo i li deixaria super clar. Que tu ara ets la seva 1a prioritat, i la segona prioritat es la nena, la vostra filla. Tot lo demes es secundari. Si vols tenir un part de X manera, el tens. Si no vols que l'agafin, no l'agafaran. Si no t'agraden les arrecades, no els hi poses. I aqui un llatg etc. Fes-te valer nena. No crec que hagis d'anar a cap psicoleg. Crec que has de parlar amb la teva parella, fer-li entendre que la parella sou vosaltres dos, i heu de fer el que creieu convenient, i que ningu mes s'hi ha de posar. Si no li queda clar, tens un problema. Potser no serà avui ni demà, pero a la llarga, si no poseu a la sogra al seu lloc, us portarà problemes.
Tan debo m'equivoqui, pero ho he vist en molts casos. Les sogres no son les dolentes, son els fills que no les posen al lloc on els toca.
Una abraçada i et desitjo moltissima sort. Parla-ho amb ell, i no deixis que els demes et manipulin. Sigues forta i valenta i lluita pels teus ideals. Aneu a formar una familia i heu d'estar vosaltres 2 units en tot. Apoyar-vos l'un a l'altre perque si no té cap sentit tenir parella.
Tan debo m'equivoqui, pero ho he vist en molts casos. Les sogres no son les dolentes, son els fills que no les posen al lloc on els toca.
Una abraçada i et desitjo moltissima sort. Parla-ho amb ell, i no deixis que els demes et manipulin. Sigues forta i valenta i lluita pels teus ideals. Aneu a formar una familia i heu d'estar vosaltres 2 units en tot. Apoyar-vos l'un a l'altre perque si no té cap sentit tenir parella.
Re: Angoixada amb la família
Bonica ,jo no crec que siguis tan rara.....jo tenia claríssim que no volia ningú a l'hospital fins que no avisséssim nosaltres. Pujar a l'habitació i poder gaudir del nostre moment. Lo primer de tot és que tu i la teva parella us poseu d'acord. Ell és el pare però tu seràs qui pariràs així que ell hauria de respectar-te en aquest sentit. Jo vaig tenir morros de la meva mare que no ho veia normal....però és lo que li va tocar, respectar-me i punt.
Un cop a l'hospital el meu home gestionava les visites....si s'omplia massa l'habitació, discretament els convidava a marxar a fer un cafè. He de dir que afortunadament ningú em va demanar d'agafar la nena, tret de la meva mare, el meu germà i el meu cunyat. La nena estava amb mi al pit i ningú es va "atrevir" a retirar-me-la.
Després a casa vam dir que no faríem visites fins passats 15 dies (nosaltres vam preferir visites a l'hospital) i algun familiar que no va venir a la clínica (vaig estar-hi 4 dies, de divendres a dimarts) van haver d'esperar. Alguna tieta va remugar però naltros vam ser ferms en la nostra decisió. A casa només van venir una llevadora postart i els meus pares. (he de dir que la meitat de la família viu a 100km)
JO tenia molt clar que els pares érem nosaltres.
Ara estic de 35 setmanes del meu segon fill i volem fer-ho exactament igual tret del fet de no avisar perquè la logística amb la filla gran fa que necessitem algú que se la quedi quan haguem d'anar a l'hospital.
Lo primer, que tu i el teu home arribeu a un acord i que mantingueu les vostres decisions en el moment de la veritat. El postpart pot ser dur, les hormones boges, el cansament màxim, els dubtes, la lactància....necessitaràs suport i tranquilitat, no pas haver de discutir amb la família.
Fes-te escoltar bonica!
Un cop a l'hospital el meu home gestionava les visites....si s'omplia massa l'habitació, discretament els convidava a marxar a fer un cafè. He de dir que afortunadament ningú em va demanar d'agafar la nena, tret de la meva mare, el meu germà i el meu cunyat. La nena estava amb mi al pit i ningú es va "atrevir" a retirar-me-la.
Després a casa vam dir que no faríem visites fins passats 15 dies (nosaltres vam preferir visites a l'hospital) i algun familiar que no va venir a la clínica (vaig estar-hi 4 dies, de divendres a dimarts) van haver d'esperar. Alguna tieta va remugar però naltros vam ser ferms en la nostra decisió. A casa només van venir una llevadora postart i els meus pares. (he de dir que la meitat de la família viu a 100km)
JO tenia molt clar que els pares érem nosaltres.
Ara estic de 35 setmanes del meu segon fill i volem fer-ho exactament igual tret del fet de no avisar perquè la logística amb la filla gran fa que necessitem algú que se la quedi quan haguem d'anar a l'hospital.
Lo primer, que tu i el teu home arribeu a un acord i que mantingueu les vostres decisions en el moment de la veritat. El postpart pot ser dur, les hormones boges, el cansament màxim, els dubtes, la lactància....necessitaràs suport i tranquilitat, no pas haver de discutir amb la família.
Fes-te escoltar bonica!
2FIV juny'13:5 folis,5 madurs,4 fecunden,2 embris (A-B).Beta+.Sou 2!Setm 11 un angelet marxa al cel.
Fb'14 neix la nostra preciosa nena.
Ds'14:embaràs natural!Setm 14, ets una nena marxes al cel.La nostra Llum.
3FIV des'15: 1 foli,1 madur,no fecunda.
Abril'16:embaràs natural!queda't!
Fb'14 neix la nostra preciosa nena.
Ds'14:embaràs natural!Setm 14, ets una nena marxes al cel.La nostra Llum.
3FIV des'15: 1 foli,1 madur,no fecunda.
Abril'16:embaràs natural!queda't!
Re: Angoixada amb la família
Náyade bonica, no et tiris pedres sobre la teva teulada, no tens cap problema, el que tens s'anomena instint, es la societat que esta malalta i ens fa sentir malament. Jo entenc perfectament tot el que expliques i sents i crec que no t'has d'obsessionar pero si que esta be ser previsora, perqué quan sigui el moment ja no hi pots fer res. Estaría be que ho diguessiu ja, que no voleu tothom allá, que necessiteu un temps sols. Jo sempre vaig dir que no avisaría ningú, i la meva mare s'ofenia, doncs al final no ho vam fer, van passar unes hores fins que ho vam dir i igualment el primer día va ser horrible i jo tenia una cessarea, la infermera va fer fora a tothom. Despres a casa jo no volia a ningú, vaig tenir un postpart molt dur. El meu home era qui parlava amb la gent i deia si podien venir o no. Amb el segon nomes ho vam dir las meus pares perque es quedaven al gran. Jo crec que despres de l'experiencia del primer tothom va captar la idea i no vam tenir visites, es mes, trucaven per felicitar-nos i despres deien que quan jo estigues mes be els avisessim.
En el meu cas no suportava que ningú toques las meus nens, el gran me'l van marejar poques vegades, al petit MAI, l'he portejat cada día de la seva vida ( acaba de fer 20 mesos). El sogre em deia que el treies d'alla, que no feia mes que dormir i fulanito o menganito l'havien vingut a veure i dins del fular no veien res ni el veien amb els ulls oberts... Creu-me que amb una mirada ja va captar. Despres en diuen que si tinc.un carácter, que si aixo o allo... Pero el meu fill ben tranquilet al pit de la seva mare que es on ha d'estar. Pensa que despres agafen la olor de la gent i ho trobo horrorós.
Mira't aquest escrit, segur que t'ajuda!
http://tuencuentroconlamaternidad.blogs ... y.html?m=1
No tens cap grup de criança a prop? Si hi vas veuras que es un sentiment ben normal, no et sents tan rara i a sobre pots despotricar de qui vulguis jeje. Una abraçada!
En el meu cas no suportava que ningú toques las meus nens, el gran me'l van marejar poques vegades, al petit MAI, l'he portejat cada día de la seva vida ( acaba de fer 20 mesos). El sogre em deia que el treies d'alla, que no feia mes que dormir i fulanito o menganito l'havien vingut a veure i dins del fular no veien res ni el veien amb els ulls oberts... Creu-me que amb una mirada ja va captar. Despres en diuen que si tinc.un carácter, que si aixo o allo... Pero el meu fill ben tranquilet al pit de la seva mare que es on ha d'estar. Pensa que despres agafen la olor de la gent i ho trobo horrorós.
Mira't aquest escrit, segur que t'ajuda!
http://tuencuentroconlamaternidad.blogs ... y.html?m=1
No tens cap grup de criança a prop? Si hi vas veuras que es un sentiment ben normal, no et sents tan rara i a sobre pots despotricar de qui vulguis jeje. Una abraçada!
Re: Angoixada amb la família
Jo tinc la sort de tenir els sogres força lluny, i també de tenir la parella de la meva part (en aquest sentit sóc jo la que de vegades es posa més del cantó de ma mare que seu, però això és un altre tema).
El cas és que a nosaltres en el curs de preparació al part ens van dir que les primeres hores havien de ser pels tres i ningú més, i un cop a l'hospital vam sentir una infermera recriminar-li a una mare haver permés moltes visites durant tot el dia, perquè deia que els nens es posen nerviosos. Així que tens motius objectius per demanar tranquil.litat els primers dies. Busca algun article on ho expliqui, demana-li al teu home que el llegeixi, i que parli amb els seus pares. Penso que, tal com t'han dit, tu has de ser qui decideixi en aquest cas.
Intenteu parlar ara tot el que pugueu, perquè després quan neixen és més difícil. Entre que no et deixen dormir, que tens les hormones alterades, etc. tenir discussions és molt més fàcil.
A mi també m'angoixa molt aquest tema, però ja dic que els meus sogres només ens veuen un cop l'any. Sí que és cert que tot es va posant al seu lloc i que potser ara t'estàs angoixant massa, però també és veritat que és un tema que pot generar moltes discussions amb la parella, i si la cosa queda com que tu ets la que necessita ajuda i t'ho vas menjant tot, arribarà un moment que el tema explotarà per un lloc o altre. Així que t'aconsello que pensis molt bé com vols que siguin les coses, què és innegociable, en què pots cedir, i que parlis de tot amb el teu home i facis respectar el que vols. I no t'ho quedis a dins, aquestes angoixes no són per ser "asocial", ja veus que són molt naturals i comunes a moltes mares.
Molts ànims, i gaudeix molt de tot!
El cas és que a nosaltres en el curs de preparació al part ens van dir que les primeres hores havien de ser pels tres i ningú més, i un cop a l'hospital vam sentir una infermera recriminar-li a una mare haver permés moltes visites durant tot el dia, perquè deia que els nens es posen nerviosos. Així que tens motius objectius per demanar tranquil.litat els primers dies. Busca algun article on ho expliqui, demana-li al teu home que el llegeixi, i que parli amb els seus pares. Penso que, tal com t'han dit, tu has de ser qui decideixi en aquest cas.
Intenteu parlar ara tot el que pugueu, perquè després quan neixen és més difícil. Entre que no et deixen dormir, que tens les hormones alterades, etc. tenir discussions és molt més fàcil.
A mi també m'angoixa molt aquest tema, però ja dic que els meus sogres només ens veuen un cop l'any. Sí que és cert que tot es va posant al seu lloc i que potser ara t'estàs angoixant massa, però també és veritat que és un tema que pot generar moltes discussions amb la parella, i si la cosa queda com que tu ets la que necessita ajuda i t'ho vas menjant tot, arribarà un moment que el tema explotarà per un lloc o altre. Així que t'aconsello que pensis molt bé com vols que siguin les coses, què és innegociable, en què pots cedir, i que parlis de tot amb el teu home i facis respectar el que vols. I no t'ho quedis a dins, aquestes angoixes no són per ser "asocial", ja veus que són molt naturals i comunes a moltes mares.
Molts ànims, i gaudeix molt de tot!
Re: Angoixada amb la família
Ostres moltes gràcies per les mil respostes, m'han anat genial llegir-les per no sentirme una mala bèstia 
Ara per ara estem bé, jo li vaig dient cosetes (per exemple, la sogra estarà de baixa quan neixi l'Emma i ja li he dit al meu marit que això no significa que pugui estar aqui a casa meva tot el sant dia).
El tema postpart no l'hem tocat més, però crec que potser algun dia d'aquests li llegeixo les vostres respostes aviam si així s'entera una mica de com va la cosa!!!
Ah!! I important... jo no crec que els sogres tinguin menys dret a agafar o estar amb la nena, però inevitablement per a mi em dóna moltíssima més confiança els meus pares... confio en tots 4, sé que la nena estarà bé amb qualsevol dels avis però com la mama... que voleu que us digui. I això que jo tampoc soc madrera ni de bon tros. Però si l'agafa ma mare estic tranquila que quan em doni la gana li dic: mama torname-la ... i ella ho farà pq sóc la seva filla i tot i les nostres diferències, ella per mi faria tot i més
Tema de no avisar, jo encara mantinc l'esperança de que o sigui de nit (i no trucarem a ningú) o la cosa vagi lenta i sigui una xorrada avisar a tothom quan potser em queden 20 hores de part!!! Obviament hauré d'avisar (com us dic, mantenim contacte cada dia, jo amb els meus pares amb whatsapp i el meu marit parla per telèfon al menys 1 vegada al dia) però si va per llarg ja els hi diré qno vinguin pq es una xorrada com una casa q estiguin fora (no els deixen ni entrar, ni els donen informació, ni res!! seria campament gitano al mig del passadís per a res!!).
En fi... es un tema molt complicat, però encara queden 2 mesos i m'he de currar al meu marit... que no està amb mi al 100%, potser només un 70%...
Mil gràcies a totes maques Sou un tresor!!!
Ara per ara estem bé, jo li vaig dient cosetes (per exemple, la sogra estarà de baixa quan neixi l'Emma i ja li he dit al meu marit que això no significa que pugui estar aqui a casa meva tot el sant dia).
El tema postpart no l'hem tocat més, però crec que potser algun dia d'aquests li llegeixo les vostres respostes aviam si així s'entera una mica de com va la cosa!!!
Ah!! I important... jo no crec que els sogres tinguin menys dret a agafar o estar amb la nena, però inevitablement per a mi em dóna moltíssima més confiança els meus pares... confio en tots 4, sé que la nena estarà bé amb qualsevol dels avis però com la mama... que voleu que us digui. I això que jo tampoc soc madrera ni de bon tros. Però si l'agafa ma mare estic tranquila que quan em doni la gana li dic: mama torname-la ... i ella ho farà pq sóc la seva filla i tot i les nostres diferències, ella per mi faria tot i més
Tema de no avisar, jo encara mantinc l'esperança de que o sigui de nit (i no trucarem a ningú) o la cosa vagi lenta i sigui una xorrada avisar a tothom quan potser em queden 20 hores de part!!! Obviament hauré d'avisar (com us dic, mantenim contacte cada dia, jo amb els meus pares amb whatsapp i el meu marit parla per telèfon al menys 1 vegada al dia) però si va per llarg ja els hi diré qno vinguin pq es una xorrada com una casa q estiguin fora (no els deixen ni entrar, ni els donen informació, ni res!! seria campament gitano al mig del passadís per a res!!).
En fi... es un tema molt complicat, però encara queden 2 mesos i m'he de currar al meu marit... que no està amb mi al 100%, potser només un 70%...
Mil gràcies a totes maques
Sou un tresor!!! Re: Angoixada amb la família
Jo tambe parlava amb els meus pares cada día, amb el gran vaig trencar aigües a les 8 del matí i al migdia vaig trucar jo per avançar-me a la seca trucada i vaig dir-li que estava be, una mica cansada i prou. Així ja tenia el parte ( fals) del día, jeje
Re: Angoixada amb la família
Jo tambe parlava amb els meus pares cada día, amb el gran vaig trencar aigües a les 8 del matí i al migdia vaig trucar jo per avançar-me a la seva trucada i vaig dir-li que estava be, una mica cansada i prou. Així ja tenia el parte ( fals) del día, jeje
Re: Angoixada amb la família
Nayade, no pensis mai que ets una mala bestia o mala persona..... no es veritat. T'he llegit varies vegades pel forum i em sembles una tia molt maca. El que crec que has de fer és valorar-te i creure en tu, en el teu instint de mare.
Una abraçada!!!
Tema sogres i pares, ho trobo completament normal.... amb els nostres pares els hi tenim molta confiança, i amb els sogres no és el mateix.
Una abraçada!!!
Tema sogres i pares, ho trobo completament normal.... amb els nostres pares els hi tenim molta confiança, i amb els sogres no és el mateix.
Re: Angoixada amb la família
Buffff.... jo també em rallava molt amb aquest tema. Al final vaig deixar fluir l'assumpte perquè em posava mooooolt nerviosa. Total q vaig trencar aigües a les 2 de la matinada i fins les 7 o 8 no vam dir res. Però llavors es va activar el dispositiu i a les 10 ja tenia iaios i padrina a l'hospital... a l'habitació estàvem tots... vaig agrair tenir a ma mare. A les 2 ddel migdia em van venir a buscar x fer corretges. Ja no vaig tornar. Vam estar el meu marit i jo tranquils a una sala de dilatacio fins q va néixer el peque, a les sis de la tarda. I fins a les 9-10 vam fer pell amb pell tots tres sols! Després ja ens van pujar a l'habitació i els tenia a tots atacats dels nervis jajajaja
sento dir q les desavinences amb la parella seran moOoOoltes a partir d'ara pel tema fill. El q abans veieu igual ara us portarà a discutirvos per tonteries... el cansament te molt a veure pero la família encara mes... llegeix el blog de lamamapez.com
sento dir q les desavinences amb la parella seran moOoOoltes a partir d'ara pel tema fill. El q abans veieu igual ara us portarà a discutirvos per tonteries... el cansament te molt a veure pero la família encara mes... llegeix el blog de lamamapez.com
Re: Angoixada amb la família
Hola Nayade,
ja sé que has rebut moltes respostes, però aquí en va una d'una que no és mare, per tant no ho he viscut ni sé com és el xute d'hormones ni l'instint. I saps què et dic? Que no ets en absolut rara ni em sembla que tinguis cap problema. És més, et diria que el primer que hauries de fer és deixar de dir-te a tu mateixa que ja saps que tens un problema, o que ets així o ets aixà. No sé quantes vegades en el teu escrit ho comentes i t'estàs tirant pedres a la teva taulada! Fins i tot et planteges anar a un psicòleg! Òbviament fes-ho si sents que ho necessites, però vaja... a mi em sembla que és la resta de gent que ha d'aprendre a respectar una mica.
Com t'han dit altres, el tema és el teu marit... l'has de tenir al teu costat al 100% i en els temes importants anar tots dos a una.
I la sogra o qui sigui... que s'hi posi fulles. Que ser mare per primera vegada només passa un cop a la vida.
Sort i picarols!
ja sé que has rebut moltes respostes, però aquí en va una d'una que no és mare, per tant no ho he viscut ni sé com és el xute d'hormones ni l'instint. I saps què et dic? Que no ets en absolut rara ni em sembla que tinguis cap problema. És més, et diria que el primer que hauries de fer és deixar de dir-te a tu mateixa que ja saps que tens un problema, o que ets així o ets aixà. No sé quantes vegades en el teu escrit ho comentes i t'estàs tirant pedres a la teva taulada! Fins i tot et planteges anar a un psicòleg! Òbviament fes-ho si sents que ho necessites, però vaja... a mi em sembla que és la resta de gent que ha d'aprendre a respectar una mica.
Com t'han dit altres, el tema és el teu marit... l'has de tenir al teu costat al 100% i en els temes importants anar tots dos a una.
I la sogra o qui sigui... que s'hi posi fulles. Que ser mare per primera vegada només passa un cop a la vida.
Sort i picarols!
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 3 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |