Idealitzar el naixement

[numa1982]

Bon dia a totes!!!!

Obro aquest fil no per polemitzar, sinó per a intentar ajudar a qui li toqui viure una experiència semblant.
Nosaltres som pares de'n Pau, un nen preciós d'un anyet i estem de 20 setmanes, esperant l'arribada de la germaneta, na Júlia.
Doncs durant l'embaràs de'n Pau jo havia llegit sobre part natural i part respectat, m'havia imaginat el moment d'anar a l'hospital, la logística a casa...però a les 26 setmanes s'havia col·locat de natges i no hi va haver manera que es girés. Des d'aquell moment vaig fer exercicis, vaig anar a un naturòpata per fer moxibustió, li vaig parlar, posar música...però les setmanes passaven i cada eco era un drama: no podria parir, aquí on visc no fan parts de natges i tampoc fan la versió externa.
A partir de les 30 javaig veure que la situació era poc probable que canviés i tant a la SS com a la privada em programarien cesàrea. Aquí a cap dels dos llocs deixen passar el pare i hauria de rebre el nostre nen sola, però ho havia de començar a assumir.
Així i tot, vaig fer les classes de preparació al part amb exercicis inclosos, no fos cas que en Pau es decidís a col·locar-se. El pitjor d'aquestes setmanes eren les classes teòriques i les mirades de les talibanes del part natural. Cada cop que feia una pregunta sobre la cesàrea notava les seves mirades, jutjant-me. A més, la llevadora només parlava dels problemes amb la lactància i el puerperi derivats de l'epidural i de la cesàrea...era una tortura. Jo no ho havia triat però em tocava cesàrea.
Al final va arribar el gran dia, i en Pau i jo ens vam conèixer al quiròfan. No erala situació ideal, no dl vaig poder agafar però el llevador me'l va apropar i li vaig poder fer petons i carícies. Era el meu nen però durant uns dies sentia que no era prou mare perquè no l'havia parit. La lactància va costar els primers dies, però ho vam superar i, vist amb distància, no n'hi havia per tant.

Ara esperem na Júlia i ni tan sols pregunto pel part a la gine, hi ha coses que no depenen de nosaltres i tot i que voldria parir (o, com a mínim, anar de part), sé que no ho puc controlar tot i que aquesta nena serà benvinguda arribi com arribi.

Amb tot això vull desdramatitzar les cesàrees i animar les que, pel que sugui i en contra dels vostres desitjos, hagueu de passar una cesàrea.

Ah! I no escolteu les talibanes del part natural! A vegades no es pot i no hi ha res a fer, millor estar informades sobre totes les opcions i intentar centrar-se en la part positiva: els petitons i petitones!

[shyla]

Bon dia numa, es la teva opinio i es respectable, pero no hi estic d'acord una cesarea es una operacio major amb molts riscos tant per la mare com pel nado, la situacio en general al mon es per dramatitzar spbre el tema ja que s'estan fent coses molt besties i sap greu que tot aixo sigui en ocasions per desconeixement del professional, com en el teu cas, ja que un part pot ser de natges pero si qui t'ha d'atendre no sap com gestionar-ho acaba abans d'aquesta manera. Esta be acceptar que va anar com va anar pero en un part , en general,com menys s'hi intervingui millor, i aixo no es ser taliba de res, es de sentit comu...

[anny]

Totalment d'acord amb tu, hi ha coses que no es poden controlar per molt que volguem... jo en la primer embaràs va ser per cessarea d'urgències ja que vaig trencar la bossa i hi va haver despreniment de placenta... ara estic de 36 setmanes i els metges ja m'han dit que el part no serà un part idil·lic, ja que estic operada del cor i no volen que faci grans esforços, procuraran que sigui un part vaginal, però amb l'epidural desde el primer moment i a més segurament acabarà amb forceps... tant de bo no fos així, però tot apunta a que si que ho sigui i no depen de mi, sino de les circumstàncies...
Jo també m'he trobat amb les mirades de les amants dels parts 100% naturals i les respecto, però penso que hi ha situacions que no podem escollir realment nosaltres, és acceptar-ho i ja està.

[numa1982]

Shyla: jo no volia cesàrea, peròa Mallorca no hi ha cap hospital que faci parts de natges. Per tant, en el meu cas i en les meves circumstàncies estava justificada la cesàrea.

És cert que hi ha qui tria cesàrea per desinformació o manipulació del metge/llevadora, però no va ser el meu cas.

Potser tu no t'has hagut de justificar per haver tingut una cesàrea, si no, entendries de què parlo quan explico çes mirades jutjant-te per no tenir un part sinó una operació de cirurgia major. I per mi, aquestes persones que em jutjaven són "talibanes" o radicals o com li vulguis dir, però amb una mica de comprensió els meus darrers dos mesos d'embaràs haurien estat molt millors.

I si, és millor acceptar-ho que haver de sentir-me malament per quelcom que jo no podia canviar.

[Sonunna]

Sento dir-te que la teva cesàrea NO ESTAVA JUSTIFICADA. Una altra cosa (que s'està lluitant per arreglar des de algunes associacions) és que no els hi doni la gana fer parts vaginals de natges i d'això no tens la culpa. Una cesàrea, com t'ha dit Shyla, és una cosa molt sèria (treballo a maternitat), fa moltíssim mal i et priva de moltes coses, a més de que té uns riscos molt elevats de fer complicacions.
Estic casi segura (si no és així, rectifica'm) que et van programar el part. Ni tan sols et van donar l'opció a que fos el nen qui decidís quan nèixer. Nen de natges que arriba a les 39-40 setmanes: cesàrea programada. Al menys, ja que prens la decisió de no intentar un part natural, dona-li al nen la posibilitat de nèixer quan li toca de veritat. (parlo referint-me als metges, eh!! )
En el cas de la anny sí estava justificat pel despreniment de placenta, però que no s'equivoqui: ella pot parir SENSE FÓRCEPS, també molt perillosos i que només veure les marques que deixen als nadons, et pots fer una idea del mal que fan. He conegut dones amb seqüel·les importants per fórceps, epidurals i cesàrees. Mentre seguim acceptant aquestes maniobres perque sí, anem malament, molt malament...

Noies, hem d'anar al part MOLT informades per saber quan està justificat que intervinguin. I sí, quan les coses són necessàries, costa molt menys assimilar-les.

[numa1982]

Si ningú em permetia tenir un part de natges tenia dues opcions: intentar parir sola o seguir el protocol d'un dels llocs on podia parir. I sí, vaig crear un trauma al meu fill a les 39+3 per permetre que em programessin cesàrea. Era això o posar-me de part a casa, agafar 45 min de cotxe fins a l'hospital per acabar en cesàrea i si hi hagués hagut complicacions, assumir-ne les culpes.
En les meves circumstàncies repeteixo que la cesàrea estava justificada, no dic que fos necessària mèdicament parlant.

He obert el post per si alguna noia ho passa igual que jo quan se li comença a plantejar la situació, que ben probablement passarà un dol per no tenir el part desitjat i un final d'embaràs no gaire plaent, sàpiga que amb el temps s'aprèn a relativitzar.

He dit que no volia polemitzar, afegeixo que tampoc estic donant lliçons, només comparteixo la meva experiència perquè quan em va tocar a mi al meu entorn ningú s'hi havia trobat i no entenien la meva angoixa. El fòrum és un espai de trobada, i només volia compartir l'experiència, que encara em dol i intento acabar de deixar enrera abans que neixi la nostra segona filla.

[aliganiu]

.

[aliganiu]

.

[Sonunna]

Numa1982 ningú ha dit que TÚ li hagis creat un trauma al teu fill. T'estic dient que NO ERA JUSTIFICADA i la culpa NO ÉS TEVA, és del ginecòleg que te la va programar. Molt poca gent (m'atreveria a dir que menys del 5%) pareix en 45 minuts, així que si et poses de part, agafes el cotxe, et presentes a l'hospital i et fan la cessària amb tota la tranquil·litat del món. NO ERA UNA CESSÀRIA D'URGÈNCIA!!!

Torno a repetir: LA CULPA NO ÉS TEVA!! Ens fan veure que si passa alguna cosa, és responsabilitat nostra perque no els fem cas i si són ells els que ho fan malament?? qué passa?? RES!!!

Ningú està jutjant el teu part. Tu l'has explicat i jo et dono la meva opinió (comprovada científicament). No és bó per els nadons que han de nèixer en un futur que les mares ens comformem amb el que ens diu un professional INEPTE que no està actualitzat en el que és correcte.

Torno a repetir que estem poc informades i ens refiem (cosa normal) de gent que hauria d'estar-lo i ens hauria de donar confiança perque fan el millor per nosaltres (no el que és millor per ells).

Un nen envia els senyals necessaris per nèixer quan està preparat, per això hi han nadons que neixen a les 38 setmanes i altres, ho fan a les 42, igual que després, un caminarà als 10 mesos i altre, ho fará amb 15.

Hi han associacions que porten molts anys lluitant perque el part es normalitzi i en cas de necessitar una cessàrea, que es faci pell amb pell i deixin entrar a un familiar que acompanyi a la dona en un moment tan especial. És possible que les sales de part natural que comencen a haver-hi en molts hospitals, s'hagin aconsseguit gràcies a la pressió d'aquesta gent.

Aquí teniu els enllaços per si voleu donar una ullada http://www.donallum.org http://www.elpartoesnuestro.com. A més a més, estan a Facebook.

Espero que poc a poc, les dones no ens conformem amb les burrades que els professionals ens fan creure que són bones per nosaltres.

Una abraçada.

[numa1982]

Gràcies, Aliganiu! Ja veuràs com el teu part va molt bé!

Somunna: ja conec aquestes associacions i ja estic informada. També sé quina és la durada de les fases del part, però davant d'assumir la responsabilitat/cula en cas de complicacions i haver de córrer innecessàriament per a preparar una cesàrea (és convenient que et passin sèrum per evitar baixades de pressió i estar en dejú), vaig posar-me en mans de la meva gine. Moltes mares, abans de la possibilitat d'exposar la salut del seu fill a riscos evitables, farien com jo, accedirien a la programació, i més encara si el final serà igualment una cesàrea. No ho vaig fer per comoditat, de fet, ja sabia que si hagués estat de part, l'oxitocina alliberada pel meu cos m'hauria facilitat l'inici de la lactància, que amb els punts i el dolor i sense poder moure'm va ser francament dolorós.

Repeteixo: el meu objectiu no és discutir el meu part ni cap altre, sinó compartir la meva experiència, ja passada, que cap comentari podrà canviar i que desitjo no tornar a repetir.

[anny]

En el cas de la anny sí estava justificat pel despreniment de placenta, però que no s'equivoqui: ella pot parir SENSE FÓRCEPS, també molt perillosos i que només veure les marques que deixen als nadons, et pots fer una idea del mal que fan. He conegut dones amb seqüel·les importants per fórceps, epidurals i cesàrees. Mentre seguim acceptant aquestes maniobres perque sí, anem malament, molt malament...

Noies, hem d'anar al part MOLT informades per saber quan està justificat que intervinguin. I sí, quan les coses són necessàries, costa molt menys assimilar-les.

Primer de tot dir-te que lo de forceps m'ho va dir la doctora del cor, ja que tinc un problema important al cor, per aquest motiu, per no forçar-me més del compte i no tenir conseqüències greus a la meva salut faran servir els forceps, se que per la nena és un perill, per això primer procuraran que sigui sense, però si veuen que no pot sortir els faran servir. No és un fet d'acceptar o no aquestes maniobres ni vull justificar-me per fer servir aquests mètodes però hi ha historials que fan necessari utilitzar aquests mètodes. Aquest divendres tinc hora amb la ginecologa (em portan a la unitat de risc de l'hospital vall d'hebron) i parlarem de com serà realment el part, o quines intencions tenen desde ginecologia sobre com creuen que ha de ser el meu part. Penso que en els hospitals públics treballen per a que la vida de la mare i de la criatura sigui el millor possible i per a salvar la vida de totes dues.

Com tu també penso que és molt important anar ben informades al part, però el que trobo molt injust es que una persona que no té ni idea de l'historial clinic d'una altra persona jutgi tant alegrament com has fet tu si es convenient o no que les coses es facin d'una determinada manera o altra.

[Sonunna]

Jo no jutjo alegrement. L'us dels fòrceps estaria justificat en el teu cas si després de molt temps de part o expulsiu, tu estàs patint (o millor dit, el teu cor) A la nena, segurament, no li passarà res. Imagino que ella no té cap patologia i està sana. Que et deixin moure't i no t'encadenin a una camilla i veuràs com no fa falta res. Ja sé que no m'enteneu, però ells ja donen per suposat que necessitareu ajuda en comptes de donar-vos confiança. Per intervenir, sempre hi ha temps.

I Anny, per si no t'ha quedat clar, treballo en un hospital públic i no sempre es fan les coses com s'han de fer. Ho demostren les altes tases de cessàrees, de fòrceps, ventoses i episiotomies que es fan, molt per sobre del que recomana la OMS. Si això és vetllar per la salut de la mare i el nadó...

[jellwill2]

Hola,

justament el que vol evitar la numa1982 és que es jutgi la mare/futura mare per com serà o ha estat el seu part. Ja és prou complicat ser mare amb tanta hormona circulant, com per què es donin lliçons gratuïtes. Es poden ferir sensibilitats.

Jo també vaig passar per cessàrea (no entraré en detalls per què no ho veig rellevant), i ara ja veurem com acaba la cosa, ara ja tinc clar que no sóc menys i pitjor mare pel tipus de part.

Sonunna, el cor de l'Anny es pot permetre patir? No sóc metge ni tinc professió relacionada amb la medicina. El que crec és que aquesta criatura necessita una mare forta per criar-la.

I a mi ja em sembla bé que es pensi que potser el part no serà con una voldria, hi ha molts parts diferents. I no contemplar una altra possible realitat després pot portar a una decepció i no gaudir del que passa: convertir-se en mare, portar un bebé al món.

I quan neix tothom hi posa cullerada: que si l'abrigues massa, que si l'agafes massa a coll, que si.....

[Violeta]

Numa, me n'alegro que hagis pogut positivitzar la teva cesària tot i ser el que no desitjaves, i està molt bé que ho vulguis compartir per si a alguna noia li passa el mateix.

Jo he patit dues cesàries, amb la primera el Jan estava de natges i el gine va programar cesària, va ser dur d'acceptar però per desinformació vaig acceptar pensant que el ginecòleg en sabia més que jo i si ell deia que havia de ser així doncs ho havia d'acceptar i llestos.
Vaig llegir molt, quan em vaig quedar embarassada de la Bruna vaig parlar amb el gine diverses vegades per fer-li entendre que per mi era bàsic poder parir, i ell semblava que ho respectava. Vaig trencar aigües i a les 12 hores, com que no dilatava ni la Bruna s'encaixava em van donar la fatídica notícia: cesària, vaig plorar moltíssim, no entenia perquè no podia parir de manera natural com la majoria de les dones!!

He de puntualitzar que la lactància, en els dos casos, va anar de meravella des d'un inici, jo estic segura que no té res a veure amb cesària o sense, en el meu cas va anar perfecte, i sort d'això perquè sinó no sé com ho hauria superat tot plegat...

Jo no he pogut superar el fet de no haver parit, em dol molt, em fa mal escoltar que persones properes han tingut un part natural, molt mal, sé perfectament que els meus dos fills haguessin pogut néixer de manera natural, i això m'impedeix gaudir plenament de la maternitat, és com un punyal que porto clavat al pit, no sé si m'explico...no en puc parlar obertament perquè em desmonto, no puc...

Amb això vull dir que, així com hi ha persones que aprenen a viure amb la cesària i poden ser felices, també hi ha noies com jo que no l'han pogut superar, i això és molt dur de portar al damunt. Sempre em queda l'esperança que algun dia decideixi amb el meu marit tenir un altre fill per intentar-ho un últim cop, i en aquest cas el que faria seria parir a casa amb llevadores, crec que seria la única manera...

Bé, només volia aportar la meva experiència per si serveix d'alguna cosa.

[0blanca0]

Hola Numa! Primer de tot, moltes gràcies per compartir la teva experiència! Jo encara no he parit i no sé com acabarà tot, òbviament desitjo un part el més natural possible, però mai se sap el que pot passar i com tu dius, hi ha coses que no podem controlar. Si alguna cosa anés malament u es compliqués massa tinc tota la confiança de què els metges m'oferiran l'opció més segura pel meu fill i per mi. Entenc perfectament a quines mirades et refereixes perquè ja vaig anar a una reunió que era només informativa..i quan una noia va demanar si podia demanar l'epidural encara que a priori hagués firmat pel protocol part natural, s'han llevat unes mirades de disgust que vaig flipar. Sort que la llevadora que feia la xarrada era molt intel·ligent i la va tranquil·litzar sobre el tema.
Ja que estem vull compartir jo també una cosa amb tu. Jo he nascut de cesària perquè la meva mara no podia fer part natural (la seva pelvis no el permetia) i evidentment el meu germanet també! Ssshhh...que hi ha més! Com que la meva mare va créixer en un institut de monges i tenia molt poca experiència i com que ningú li havia explicat el que havia de fer, al principi, no em va donar el pit. No em va donar el pit perquè no va tenir aquest "instint" que totes pensem tenir...fins que una llevadora no li va preguntar que perquè no em feia menjar. La pobreta es va quedar a quadre i va patir molt i des de llavor em va donar el pit però quasi no tenia llet amb el qual he crescut amb llet normal i més tard amb papilles.
Doncs ara has de saber que jo no podria tenir un enllaç més fort amb la meva mare del que tinc. Ha sigut una mare espectacular, completament inexperta e insegura, i a part de la cesària, que tampoc va escollir, va fer molts errors petits i grans, quan jo era un nadó, però jo no me'n recordo. El que em recordo és totes les vegades que a la vida ha sabut estar al meu costat ajudant-me sense jutjar i sense interferir. Totes les vegades que he tingut el seu suport incondicionat sense donar mes explicacions i per suposat, m'en recordaré sempre de tots els sacrificis que ha fet perquè jo pugues tenir tot el que necessitava i mes. Ara quan xarrem i m' explica els lios que va muntar quan era molt petita riem, i a mi em tranquil·litza saber que encara que passi el que passi en el part, i encara que m'equivoqui molt o poc al principi, tinc molt de temps per construir una relació amb el meu fill, i encara que estem en un fòrum en el que la primera infància està molt emfatitzada no ens hem d'oblidar que hi ha molt més, i que el teu fill tindrà records molt importants amb tu, i el part, per suposat, no serà un d'ells!
Et faig un'abraçada molt forta i encara gràcies per compartir la teva experiencia!! La portaré amb mi als curs prepart i a la sala part

[petitacuca]

Numa m'has deixat parada. Primer de tot felicitats per en Pau i per l'embaràs que estàs passant!!

M'has deixat parada pq a mesura que anava llegint no entenia perquè havies tingut aquesta sensació de culpabilitat. Amb les respostes següents he entès a què et referies.

Per sort al meu voltant no m'he trobat (almenys encara) amb talibanes del part natural.
Tinc 29 anys i envoltada d'amigues i conegudes de mamis i futures mamis, hi ha experiències de tot (part natural, cessàries, algun part a casa, noies que han volgut fer lactància materna, altres que ni ho han volgut provar, etc...). I hi ha una cosa que porto uns quants anys que practico, que és no jutjar a ningú per les decisions que pren, evidentment jo tinc la meva manera de pensar i de veure les coses, i com m'agrada que la gent em respecti i no em burxi pels meus pensanents jo tampoc ho faig.
Pel que veig les "talibanes" sembla que a part de donar la seva opinió "burxin" pq et sentis malament si no segueixes els passos "naturals" de la vida. N'hem de passar (ara mateix m'és igual el que pensin, però potser tindré moments més febles i m'afectaran els comentaris que gent així em pugui fer, i amb el ball d'hormones que portem crec que és molt normal).

La meva manera de pensar és que si puc vull tenir un part, i sóc la primera que si veig que pateixo gaire no ni cap dubte que demanaré l'epidural. Pel que fa la lactància si que em doldria "no tenir llet" i la meva intenció és donar-li una temporada, mínim 4-6 mesos, però també és cert que quan m'hi trobi ja aniré decidint.

Tinc previst parir a la clínica bofill de Girona, justament on els meus 5 germans i jo vam néixer (sans i perfectes, tot i que els primers que eren bessons van néixer els 8 mesos). Per les que no la coneixeu és una clínica privada, i vaig per mútua. Ara les talibanes deuen posar el crit al cel! Les clíniques privades tenen la fama de fer moltes cessàries ("així els ginecòlegs fent operacions cobren més de la mútua"; això diuen les males llengües). Des del moment que vaig amb una gine, i privada, estic a la seva confiança, ella és més professional que jo (això no vol dir que no d'equivoqui) i penso que pendrà les decisions més adients per mi i la meva filla. Evidentment a escollir vull un part, i que em deixen la meva filla a sobre meu, que "s'acabi" tota la sang del cordó (això tb m'han dit q a les privades van x feina i te'l tallen de seguida, però jo és el q li demanaré a la ginecològa.

Entenc que cessària, forceps, ventoses, no és el més natural, però jo prefereixo cessària que un part de natges. Tinc una amiga que és infermera i va anar a fer unes pràctiques a Nicaragua, i allà va assistir un part de natges i em va explicar q el nen va sortir blau i no sabien si s'ensortiria o no, al final va sortir tot bé. Però jo no crec que hàgim (la nena i jo) de patir tant pq sigui part natural pq és lo "natural". Moltíssimes dones pareixen amb cessària i no s'acaba el món. Potser quiròfan és una operació i té els seus riscos però al meu entorn no m'ha arribat ningú que hagi patit pel fet de ser cessària, en canvi si que he sentit gent que pel fet de voler fer parir tant si com no, gent estreta de pelvis que la van haver d'obrir des de la vagina fins l'anus, i a sobre, per voler forçar el nen que sortís per baix, va sortir amb l'espatlla trencada. Per sort el meu home, la meva família i la gent m'envolta pensa com jo en aquest sentit, o sigui que crec que em sentiré recolzada q amb les hormones revolucionades ben bé que m'anirà.

Després de tooot aquest rollo, agrair-te que hagis obert aquest post per conéixer més què hi ha a la vinya del senyor ;)

Que acabis de tenir un bon embaràs i estigues ben tranquil.la tinguis el part/cessària que tinguis. Com ha dit algú de per aquí, hi ha mooolts altres moments a la vida que el teu fill sentirà que ets la seva MARE! Siguem felices que ja hi ha prou desgràcies al món! :***

[jellwill2]

Gràcies pel teu testimoni 0blanca0 i a tu també petitacuca. Hi ha moltes realitats.

Per cert, a les 36h de la cessàrea em vaig despertar amb una pujada de la llet tremenda. I li vaig donar pit fins a l'any.

[numa1982]

Blanca, Petitacuca i Jellwill: gràcies!!!! Aquest migdia m'anava indignant jo soleta, jeje... Deuen ser les hormones!

Jo vaig poder fer lactància exclusiva fins als 5 mesos que vaig començar a treballar. Crec que el "problema" les primeres setmanes va ser que el pediatre estava obsessionat amb el pes del nen, però vam canviar per un altre de més tranquil i perfecte!

Vam deixar definitivament el pit als 10 mesos (en feia per esmorzar) per històries relacionades amb aquest embaràs i que ara no vénen al cas ni explicaré, perquè segur que hi ha algú que quan ho llegís emetria alguna sentència i, sincerament, no em ve de gust posar-me un altre cop de mala llet!

[shyla]

Shyla: jo no volia cesàrea, peròa Mallorca no hi ha cap hospital que faci parts de natges. Per tant, en el meu cas i en les meves circumstàncies estava justificada la cesàrea.


És cert que hi ha qui tria cesàrea per desinformació o manipulació del metge/llevadora, però no va ser el meu cas.

Potser tu no t'has hagut de justificar per haver tingut una cesàrea, si no, entendries de què parlo quan explico çes mirades jutjant-te per no tenir un part sinó una operació de cirurgia major. I per mi, aquestes persones que em jutjaven són "talibanes" o radicals o com li vulguis dir, però amb una mica de comprensió els meus darrers dos mesos d'embaràs haurien estat molt millors.

I si, és millor acceptar-ho que haver de sentir-me malament per quelcom que jo no podia canviar.

Per desgracia si hi he hagut de passar, i encara em costa d'acceptar que anes aixi, per aixo esta be acceptar que va anar aixi, pero no vull desdramatitzar la cesarea quan veig els motius pels que es fan, els metges sempre ens diran que no hi havia opcio, pero en gran part dels casos no es aixi.

[Lataat]

Bona nit noies!!!
Jo també et vull agrair Numa que ens expliquis la teva experiencia.

Estic embarassada d'11 setmanes del primer i jo també vull el part més natural posible però també se que les coses es poden torçar i pot ser necessària una cesària. També se que en un moment donat segurament demanaré la epirural.

També he de dir que confio amb el meu metge, per això l'escollit i fins que no em demostri lo contrari es mereix tot el meu respecte. Vaig per mútua i parire a la Quiron.

Soc del parer que en aquesta vida no es pot ser radical en res i molt menys "jutjar" a altres persones. I molt menys es pot jutjar a un altra mare que l'unic objectiu es fer-ho lo millor que pot! ;)

Així que aquí una futura Mami que us agraeix totes els vostres testimonis sincers i reals !!!

Petonets,

Pd! Ah per cert, jo feia setmanes que ja estava colocada i just en el moment em vaig girar. Ja no es podia fer res més i van utilitzar els forceps i... De veritat que no tinc cap trauma, bueno alguns si que en tinc però no crec que sigui pels forceps.