Sobreprotegint-lo del papa?

[jaruma]

Hola,

tinc un petit problema amb el meu fill d'un mes i mig i el seu pare, a veure si em podeu donar el vostre punt de vista. El fet és que, suposo que per hormones o pel que sigui, estic molt sobreprotectora amb el nen. Suposo que ens passa a totes, però no suporto sentir-lo plorar amb ganes, i sempre estic patint que no li passi res, que no ho passi malament, etc.

El pare l'adora, igual que jo, però a casa seva són molt bruscs, poc avesats a les mostres d'afecte, etc. A pesar d'això, al poc de nèixer l'agafava i tenia un efecte relaxant en el nen, d'alguna manera sabia com calmar-lo, o potser jo estava menys sensible, i em quedava tranquil·la. Però ara, després de mes i mig dormint una mitja de dues hores a les nits, els meus nervis ja no són el que eren, o alguna cosa ha canviat, perquè el fet és que no confio gens en ell. Sé que ell vol el millor pel nen, i el tracta com ell considera que és millor, però cada cop que l'agafa em poso dels nervis.

Per exemple, si jo sé que el nen plora perquè necessta dormir, molts cops el pare l'agafa i li comença a parlar molt alt, o a moure'l com si juguéssin, i clar, el nen plora més. I jo darrera “no, no, així no, vol dormir...”. O si jo tinc la sensació que el nen vol braços o mimos, ell té la sensació que plora perquè té gasos, i llavors l'estira al sofà i es posa a fer-li massatges a la panxa, i el nen histèric plorant. No sempre és així, i hi ha vegades que es demostra que ell tenia raó, i el nen es calma quan amb mi plorava. Però en general tinc la sensació que el tracta com si fos més gran, i que les mostres d'afecte tipus petons, etc. el contacte humà que jo sento que el nen necessita ara, ell no li'l sap donar, o no pensa mai que sigui necessari. I no em malinterpreteu, d'afecte n'hi demostra, però no té la facilitat que tinc jo per exterioritzar-lo. És com que no té cap intuïció sobre el que necessita el nen, i ho fa tot per lògica. També pensa que quan una cosa s'ha de fer es fa i punt, mentre que jo si el nen plora intento escurçar-ho (per exemple, netejar-li els ullets). A més és molt despistat, i no crec que amb el nen li passi però té cada descuit en general que em fa por.

Òbviament cada cop que jo em poso nerviosa i li acabo treient el nen, ell s'enfada, em diu que no hi confio, que m'he de reaxar, etc. I és una situació molt difícil. Quan anem a casa la meva mare jo li'l deixo i em quedo tranquil·la, així que d'alguna manera només em passa amb ell. Això està afectant la relació, perquè a més estic força irritable, i clar, ell sent que no hi confio i se sent malament. Per acabar-ho d'arreglar, últimament si el nen plorava amb ell, quan jo l'agafo es queda callat, i el pare se sent encara pitjor, i és com si s'estés apartant una mica de tot i deixant-me'l a mi cada cop més. Jo crec que exagero i que en tot cas tampoc li passa res greu al nen, però no puc evitar patir moltíssim.

No sé, teniu aquest tipus de sensacions amb les vostres parelles? Què em recomaneu?

Moltes gràcies per endavant!

[bertian]

jaruma, t'entenc molt bé!!! A mi no em passava potser tant però sí que he sentit algun cop que altre aquesta sensació i evidentment al principi sobretot quan són tan petitons! Per un cantó no vols ferir al pare però per l'altre veus el teu fill que plora i és superior a tu.
Els començaments són molt complicats i costa trobar l'equilibri. Poc a poc trobareu quines coses se us donen més bé a un o a l'altre. En el nostre cas per exemple ja fa temps que vam tenir clar que jo adormia millor a la Berta i encara a dia d'avui la continuo portant jo a dormir.
El què feia molt bé el pare era el massatge pels gasos, i per tant li feia ell. També s'encarregava quasi sempre ell de canviar-li el bolquer perquè li posava millor que jo!
Així que poc a poc es van establint rols i cadascú s'ocupa del què se li dóna millor, però abans no arribes a aquest equilibri hi ha un camí que costa, i hi ha més discussions, malentesos, susceptibilitats etc etc etc, crec que tots hem passat per això, molts ànims i ja veuràs que poc a poc tot es va posant a lloc!!!

[kabbisa]

jaruma, pensa també que en el moment en que tu t'estresses i et poses nerviosa pel qeu fa el pare, el teu fill ho nota i s'estressa i es posa nerviós.

Dius que creus que exageres. Intenta , dons, trencar el cercle viciós!!

sé que es complicat. Jo ho aconseguia marxant a algun lloc on no sentís tant el nen. El pare es relaxava (perquè jo no estava allà burxant), jo estava millor (perquè no sentia res i intentava pensar en positiu) i el nen es relaxava (perquè tots estavem més tranquils).
Ep, que marxava uns minutets de no-res (2?), que no aguantava massa, però solia ser suficient :)

També és cert que hi ha una etapa dels nens que el que volen és estar amb la mama, i eviten el pare... Al menys a nosaltres ens va passar, que el nen no volia estar amb ell (no recordo l'edat), però era més no deixar de mirar-me que no pas posar-se a plorar.

[picdeladona]

Hola jaruma
A mi al principi em va passar algo semblant. El meu petitó ara té 6 mesos i al principi em posava molt nerviosa quan el meu home l'agafava segons com, li feia jocs quan jo veia clarament que el petitó volia dormir.. etc.. A més el meu home és una miqueta "brutot" (amb el bon sentit de la paraula) i jo tota l'estona dient-li "no l'agafis així, compte amb el coll, compte amb no sé què etc...). Ell pobre de vegades anava de sobrat dient hipòtesis sobre què li pasava al petit i perque plorava.. i jo vinga a posar-me nerviosa perquè pensava tot lo contrari..
Fins que una amiga comuna em va dir unes frases que em van fer reflexionar:
Nosaltres les dones hem tingut a la panxeta al nostre fill, hem tingut temps per anar escoltant-lo, per anar visualitzant tot allò que seria. Després de parir estem la majoria de temps amb el bebé, escoltant 24 h la seva manera de comuncar-se, etc..Tenim el nostre instint com a mares.
Els nostres homes necessiten un temps per acostumar-se a la nova situació i sobretot per conèixer a aquella personeta que acabar d'arribar. Ells necessiten que els hi donguem marge per anar agafant més confiança en ells mateixos com a pares, i com ja he dit més temps i "lliberat" per anar coneixent al seu fill.
Aixx.. no sé si m'he explicat i t'he pogut ajudar..

[charito]

Doncs si crec que s'ha de fer l'esforç de fer un pas enrera i deixar que crein els seus vincles si tu estas pel mig dient aixi no aixa es normal que s'enfadi perque ell esta intentant fer-se carrec del seu fill el millor q creu.

Que tu saps mil vegades millor el que te i com solucionar-ho segur perque ets la seva mare pero ell es el pare i te que tenir la seva part.

[Núriabel]

Bon dia Jaruma,
Et contestem des del nostre centre http://www.nadointelligent.com sobre com pots reconduir la situació. Com a mares i psicòlegs t’hem de dir que això que et passa es produeix molt sovint, així que el primer que has de fer és no angoixar-te, ho has de viure amb normalitat, com una part d’aquest procés, així t’aniràs posant més tranquil•la, el nadó també i el teu marit no es sentirà qüestionat en tot moment. Tal com han dit abans, és important que cadascú tingui el seu espai amb el nadó, i el millor que podeu fer és una llista de les coses que se us donen millor vers el nadó. El pare s’ocuparà de.... la mare..... i el més important posar-vos els dos plegats a jugar amb el nadó (podeu començar a jugar a la foscor-claror, obrint i tancant el llum en una habitació fosca) i així aneu estimulant al menut. Ara a posar-ho en pràctica i gaudir del vostre fill.
Si teniu algun dubte i ens voleu consultar alguna cosa no dubteu en fer-ho.
Una abraçada i felicitats pel nou membre de la família!

[shibi]

Hola bunica!
Em sento molt identificada amb tu! Em va passar algo semblant. Els primers dies de néixer la meva nena, la meva parella era l'únic que la sabia calmar (a part de la meva teta jeje). Els primers dies a l'hospi i a casa em vaig sorprendre molt de la facilitat que tenia i de lo bé que ho feia. Sabia que seria un bon pare, però no m'esperava que se'n ensortís tan bé!
Després de 2 setmanes, quan jo ja començava a conèixer millor les necessitats de la nena...la cosa va cambiar. Nosé si eren també les hormones o que, però estava super protectora amb ella. Només plorava una mica i ja anava corrent com una lleona a protegir-la. No deixava que sunpare m'ajudés, perquè per mi, jo era la única que sabia el que li passava. Ell ho intentava alguna vegada, i jo deixava que ho fés perquè s'involucrés també, però als 2 minuts ja li deia que me la donés perque jo sabia calmar-la millor.
Va arribar un moment que vaig comprendre que això no podia seguir així. Jo soc samare, però ell és sunpare. I l'únic que estava aconseguint era que la nena només sapigúes calmar-se amb mi i només volgués estar amb mi, i que la situació estigués començant a cremar-nos com a parella.
Vam decidir de passar moments els 3 junts i després moments de pare o mare amb la nena. En els moments de plors i crisis, vaig intentar que ell ajudés. Al principi costava (hagués agafat a la nena a la mínima!), però jo li anava explicant el que tenia la nena i com solucionar-ho. Tots amb molta paciència! tan el pare, com la nena (que tmb ha d'entendre que el seu pare també forma part de la seva vida) com la mare.
Ara la nena ja té 10 mesets i seguim així. Tal com han dit, és important tenir moments tots junts, moments del pare amb el nen, o mare amb el nen. Intenta veure què se us dóna millor a cada un. I anar fent sobre la marxa.
Per exemple, en termes generals, jo sóc la que li dóno el menjar a la nena, la faig adormir, jugo amb ella a la tarda i fem algun tomet a la tarda. I el pare és el que la banya (a vegades es banyen junts i tot), li cambia algun bolquer, juga amb ella quan arriba de la feina. I quan la nena té algun despertar a la nit, ens anem tornant.

Així que ja veus, jaruma, amb el temps anireu establint el vostre vincle amb el vostre peque. Cada un a la seva manera, com a mare i pare. Al principi costa, però amb paciència intenta que el pare, a la seva manera, participi en la vida diària. Si veus que li costa calmar al nen, doncs que participi d'altres maneres. I que en alguns moments tmb t'ajudi en calmarlo perquè el nen tmb s'hi acostumi.

Molts ànims jaruma! i molta paciència! Ja veuràs que en uns mesets tot està al seu lloc
Qualsevol cosa aquí ens tens!

[bertian]

Ah! i ja sé que ara et semblarà que la cosa va per llarg, però quan poc a poc els petits es poden anar comunicant més la cosa millora moltíssim!!!!!!
Jo veig que la Berta i el seu pare ara tenen moltíssima complicitat i de bebè tot costava més! al meu home el fet que es pugui comunicar amb la Berta li ha anat molt bé!!!! (que no dic que no et puguis comunicar amb un bebè, però potser a alguns homes els hi costa més...).

[jaruma]

Moltíssimes gràcies a totes per les vostres respostes i els vostres ànims! La veritat que m'ha ajudat molt veure que és una cosa força comú, i que hi ha solucions. Estic una mica més tranquil·la des de fa un parell de dies, almenys conscienciada que he d'esforçar-me per canviar les coses, pel be de tothom. He intentat evitar sentir els plors del nen quan el té el pare (és difícil, perquè vivim a un pis petit!), i confiar-hi més.
Respecte a jugar els tres junts, és difícil perquè el nen només té un meset i mig, però ho intentarem, les estones que estigui tranquil (que no són moltes!). Entenc que és essencial per crear la sensació de família, perquè ara mateix vivim i dormim per torns, i això no és sa.

Tal com em dieu, confio que quan se sàpiga explicar tot serà més fàcil. A més, estic convençuda que quan el nen sigui més grandet (a partir dels 2 anys i mig, o tres) tindrà una relació excel·lent amb el pare, té moltes ganes de fer activitats amb ell, d'explicar-li el perquè de moltes coses, etc. El problema és que de vegades se li oblida que ara és molt petit, i comença a explicar-li per què no ha d'apretar per treure gasos, enlloc d'abraçarlo i consolar-lo!

En fi, moltes gràcies de nou, m'heu ajudat molt :)