Necessito desfogar-me

[novella]

Des que va néixer el meu fill, fa 19 mesos, el SP ha estat el lloc on he pogut compartir els meus dubtes, pors...on he pogut explicar experiències de la meva maternitat i on sempre he rebut suport, consells i orientacions de persones, que tot i ser desconegudes, han dedicat una estona del seu temps a contestar.

Avui he decidit escriure aquest fil amb una finalitat catàrtica, terapèutica. Per treure el que em neguiteja a dins. I aquest cop no té res a veure amb la maternitat. Té a veure amb mi, i amb la por.

Aquesta setmana passada van diagnosticar càncer al meu pare. A l’intestí. Encara no sabem en quin punt es troba, ja que resten un munt de proves que li faran aquesta setmana. Però estic terroritzada. El meu pare té 54 anys. Entendreu que pensi que no li toca marxar. Però no és això, és que és el meu pare.

Segurament molts i moltes sabreu de què parlo. El càncer és un malson que viuen moltes famílies i no entén d’edat ni de justícia.

Vull pensar que rebrem alguna bona notícia, que es podrà operar, que ens en sortirem. Però veure la por als ulls de l’home que sempre ha estat el meu pilar, impressiona. El meu pare: l’home valent, al que buscava de petita quan tenia por. Al que encara busco quan tinc por. I ara la por viu als seus ulls encara que fa el cor fort. I veig la meva mare, una dona que sempre sembla que pugui amb tot, que res la pugui vèncer, i la veig trista i espantada i sembla que en qualsevol moment es pugui trencar. I és així. Ara sóc més conscient que mai que tot es pot trencar en un instant.

I no us penseu, no vull pas donar un missatge catastrofista i negatiu. I és que, tot plegat em fa adonar de la importància de no malgastar el nostre temps. No sé que m’espera, però ompliré tot el temps que tinc per davant de les coses que realment m’importen. I si un dia, tot es trenca, que no quedi cap recança.

[noviachuky]

novella molts ànims i kilos de positivisme, però també estigueu preparats pel que sigui, total som tan fràgils...
fa poc ens ha tocat viure la mort d'un amic, molt jove, 40 anys, i no de càncer sinó d'un atac de cor, ell estava de vacances al Japó amb la seva parella, mort sobtada en un país extranger on ningú o quasi ningú parla anglès, més de dues setmanes per fer portar el cos + 1 setmana més per poder enterrar-lo = imagina't el malson.
I si, s'ha d'aprofitar tots els segons de la nostra vida, sense amargar-nos pq les males notícies arriben soles, jo també tinc por, molta, a morir-me la veritat, que passaria amb els meus nens?

espero però que us donin bones noticies i el teu pare duri molts i molts anys

petons bonica

[ragi]

novella molts ànims i molta esperança
Espero i desitjo que us en sortiu, estigueu units...han de ser moments molt durs..que per desgracia passen a moltes i moltes familes MERDA DE CANCERS que no entenen ni d'edat, ni de color, ni de diners.
Tens raó hem d'aprofitar el moment, perque d'un dia per l'altre et canvia la vida.
Anims

[Nineta22]

Molts ànims novella!!! Per desgràcia en la meva feina, em toca estar molt a prop de situacions com la teva! Sempre els dic el mateix: NO SOM RES, LES SITUACIONS SÓN EFÍMERES!! Disfrutem del moment com si fos l'últim i no deixeu mai de dir t'estimo als éssers que us acompanyen!! T'envio molta força!!

[tristantao]

Novella, moltíssims ànims, moltíssima enèrgia positiva i endavant!!!
Que tot surti bé i que ben aviat ens donis bones notícies!!
Petons!

[montsejoel]

Novella, molts molts ànims i molta força!!!

Esperem que passis ben aviat a dir-nos que les proves han anat molt bé!

[Elidé]

Ho sento molt Novella... El meu pare va morir de càncer fa quatre anys i mig i entenc perfectament com et sents...

Us esperen temps difícils i molt intensos. Estigues al costat del teu pare, en descobriràs la faceta més fràgil però mai com ara et sentiràs tan a prop d'ell. Tant de bo que després d'aquesta mala notícia en vinguin moltes de bones i d'aquí a uns anys ho pugueu deixar enrere completament!

[Malibuna]

Molts ànims Novella!! Per experiència et dic que és una etapa molt dura, però que s'ha d'afrontar amb positivisme! S'han de treure les forces d'on sigui! Espero que les proves que li fan aquesta semana portin bones notícies! Una abraçada molt forta!

[neuetes]

Ànims novella.
El meu pare va morir fa dos anys, no de càncer, però si d'una diabetis descontrolada que li va afectar a tots els òrgans vitals i que al final va derivar en fallada multi orgànica. Van ser 5 anys de proves, infarts, embòlies, gangrena i amputació, més operacions, més ingressos, nits en vetlla, UCI,... i al final la cirrosis del fetge se'l va endur. La malaltia no és la mateixa però el sentiment de veure emmalaltir i patir el teu pare és el mateix i t'entenc.
Per desgràcia conec a moltes famílies que hi han passat pel diagnòstic del càncer. I no t'enganyaré, el que us espera és feixuc per tots, pel malalt però també pels familiars. Una experiència així et fa replantejar les prioritats a la vida, et fa madurar i prens consciència que res en aquesta vida és definitiu ni segur, que ara estàs bé i demà ja no. És un desgast físic i emocional, però de tot se n'aprèn. T'endús una gran lliçó de la vida.
Intenteu pensar en positiu, no us avanceu als aconteixements i intenteu viure al dia a dia. I sobretot actitud positiva cap a la malaltia, hi ha gent que sobreviu al càncer i tenir actitud positiva és un 50% en l'èxit de la curació.
I feu molta pinya amb la família, pel teu pare serà el més important.

[helljedi]

Novella, quin greu, de debò. No li desitjo a ningú passar per això. Et canvia la vida, tot es veu i es viu diferent. Molts ànims i molta força, i ara més que mai cal fer el que sempre diem i no ens donem temps: gaudir de tots i cadascun dels moments del dia. Els meus millors desitjos per la vostra família, que quedi en poca cosa.

Una abraçada digital.

[Menudeta]

No sé com és estar al costat d'una persona que pateix un càncer, però sí què és patir-lo, la duresa dels tractaments, les proves, i sobretot la por.
La por per mi és el pitjor, i més a l'inici, quan estàs amb proves, quan no saps encara com estàs, quan no saps res i en canvi penses que t'estàs morint i que estàs fent patir a les persones que t'estimen.

Jo no sé què és estar a l'altra banda, imagino que en ocasions deu ser més dur no ser el malalt, no sé. ara m'hi has fet pensar un altre cop. No costumo a fer-ho perque em fa mal...

Si sé que a mi m'ha ajudat sentir que podia plorar quan volia, sense amagar-me per no fer patir als altres, i estar contenta i celebrar coses quan els altres potser no estaven tant animats. Deixar-me enfadar, plorar, i ells aguantar el tipus m'ha ajudat molt.

El que cura no és l'actitut positiva, són els tractaments durs que hem de passar, però si què és veritat que quan més positiu estigui un i els del voltant molt millor.

Jo m'he curat, i el teu pare segurament també ho farà, però l'inici és tant dur.... tot es trenca com dius tu, però es reconstrueix d'una manera o una altra, no hi ha més remei.

t'envio molt d'ànim i escolteu-lo molt, deixeu-li que tingui por i que pugui expressar-la i sigueu forts per a que ell també pugui estar-ho.

[Susana82]

Hola
Com moltes persones thauran dit, me sap greu, una situació així es difícil de sàpiguer portar...
Però desfoga't, ho necessites, no tu callis pq si tu calles cauràs en una depressió.
Ànims i treu forces d'on sigui la teva família et necessita...

[rkl]

Molts ànims!
Aquests dies estic vivint una situació semblant, ja reviscuda fa uns anys amb un càncer d'estómac. Ens en vam sortir molt bé, tot va anar bé i a temps! El meu pare aprofita tots els dies per ser el millor avi per la meva nena.
Ara torno a repetir amb un altre petit a la panxa i per mala sort tornem a tenir notícies d'un tumor, encara però, no s'ha fet la biòpsia.
Tinc pensaments bons i farem tot el que calgui perquè surti bé. Ens han de veure fortes, valentes i donant totes les mans que tinguem per lluitar plegats.
Molta sort!

[novella]

Noies, gràcies a totes pel vostre suport, pels ànims. Gràcies per compartir les vostres experiències: Elidé, neuetes, rkl...totes les que ho heu viscut d’aprop, també les que no ho heu viscut i heu entrat per donar-me ànims, i a tu Menudeta, per explicar com ho has viscut en pròpia pell. No et conec però estic segura que ets una autèntica lluitadora! I com m’alegro que ho hagis superat!!!
Espero poder entrar en breu per explicar-vos que el meu pare se’n surt, lluitarem perquè sigui així, i passi el què passi serem al seu costat.

GRÀCIES!!

[puski]

Novella bonica, un sac ple d'anims i energia positiva!
Quins moments més durs us toca viure. Com t'han dit, disfruta del teu pare, i de la teva mare el màxim possible.
No és el mateix, però fa 10 anys va morir la meva mare de cop, d'un accident de moto. Una cosa tan forta que encara ho arrosseguem, i serà per sempre.
Però tinc un sentiment que em dona força: crec que sempre vaig demostrar-li el que l'estimava i com l'admirava, com a mare i com a persona. Crec que no va quedar res per resoldre.
Ja veuràs com tot anirà be, a veure que diuen les proves. Però sobretot disfruta del teu pilar, i ara sigau tu per ell. Demostrali en la persona forta i valenta (encara que a casa et desmontis) que ell t'ha convertit!

Us desitjo el millor per la teva familia...maleït cancer....

[leta]

Hola Novella,
t'entenc perfectament. Recordaré el dia 08/03/2013 tota la meva vida, el tindré gravat per sempre: va ser el dia que li van detectar un tumor al pàncrees a mon pare. Ell és molt més gran que el teu (nosaltres ens portem força anys) i, per sort, això va ser un factor clau perquè no se li extengués (un any abans havia començat a notar petites molèsties però el van derivar a l'especialista i no va tenir visita fins a 11 mesos després...). Pàncrees, un dels pitjors, sense cura... només coneixia un cas i va ser un final tràgic i molt ràpid...
Seguim lluitant, dues tandes de quimio i una de ràdio, hem aconseguit reduir el tumor i que no vagi enlloc més... pero ara surten les conseqüències del tractament i li han caigut 10 anys a sobre.
Jo hi ha dies que estic molt angoixada i se'm salten les llàgrimes, ell és la persona que m'és m'ha marcat en la vida i se'm fa un nus a l'estòmac de veure com està patint. Com estava fa 1 any i mig no tornarà a estar, però esperem que pugui tornar a estar mitjanament bé!
No et negaré que és un procés difícil per a tots (ma mare està sent una dona de ferro, per a mi és un exemple!!), però cal ser-ne conscient i, sobretot, no perdre mai l'esperança! ara tots sou un equip que ha d'anar a una i mirar endavant sempre! És el més important de tot.
Una abraçada molt forta!!!