Sentiments quan no arriba el positiu

[LyD]

Hola noies!

Potser no és el subfòrum adequat, no sabia on posar-ho i he optat aquí perquè crec que totes aquí estem passant o heu passat en algun moment per aquesta fase, ho deixo a les mans dels moderadors!

Be, obro aquest tema perquè a final de mes farà un any de cerca i doncs res, per ara toca esperar i aconseguir no desesperar que en diuen! Ja tinc hora al gener per la revisió i aprofitaré per demanar totes les proves a mi i el meu marit per mirar que tot estigui be i ja després veurem.

Però aquest post l’he obert més per compartir sentiments, no se, ara mateix em trobo fatal, he aconseguit ja fa uns mesos treure’m l’obsessió (perquè vaig passar uns mesos que vivia molt obsessionada amb tots els psicosimtomes del mon) i ara estic tranquil•la i realista, ja fa mesos que res de psico i que em sento menys angoixada. Però la il•lusió ha menguat, abans feies tants plans, m’havia guardat dies de vacances, volíem mudar-nos, que us he de dir... ho hem paralitzat tot i evitem prendre decisions i fer plans en aquests sentit. Vivim el dia a dia i intentem no mirar massa endavant!

Però com segur a moltes també us passa, tot el grupet comencem més o menys alhora i ara no paro de trobar-me noticies d’embarassos i començo a estar cercada, horrible per la desconnexió que necessito... Bueno, només necessitava treure una mica els sentiments de desil•lusió que ara mateix sento, la sensació de que no pots fer més, que està més enllà de tu i l’horrible sensació d’enveja envers amigues i família que et donen la feliç noticia i tu t’alegres per elles però et sens infeliç. I a més, ens ho quedem dintre, perquè no volem preocupar a les parelles, família, amics...

Sento la parrafada però la veritat és que ja em sento millor!!

[garota]

Hola guapa!

Mira, en el meu cas el meu positiu "bo" va arribar just un any després de començar a cercar, en el meu cas, diferent al que estàs vivint tu, perquè jo entremig em vaig quedar embarassada dues vegades, però van ser dos avortaments. Amb això vull dir-te, que no desesperis, i que t'entenc perfectament,...moltes hem passat per aquests sentiments. Jo et recomanaria el post de quan les coses no van bé, allà et sentiras recolzada i podras desangoixar-te!

[nina1977]

Hola LyD!
Crec que som moltes les noies que t'entenem. És molt angoixant mes rere mes trobar-te amb el negatiu, intentar mantenir l'esperança i sentir-te a vegades estúpida per esperar l'impossible. En el meu cas quan vaig deixar de creure que era possible, al cap de més d'any i mig de buscar, em vaig quedar embarassada. No va anar bé, i em va fer endarrerir un any el pas a RA (el gine em va dir que un cop m'hi havia quedat només era qüestió de seguir-ho intentant.... error!)... un any més d'angoixa mes a mes... i paral·lelament com tu vinga notícies d'embarassos. De fet la meva millor amiga va saber que s'havia quedat embarassada quatre dies abans que a mi em fessin el legrat, va tardar mesos a dir-m'ho, pobra.
Els sentiments no els podem controlar. I som humans i no podem evitar pensar el "i perquè a mi no?"... ens sentim mesquins, egoistes, si ho expliquem veiem que no ens acaben d'entendre... De fet, jo fins que vaig llegir-ho per aquí no vaig veure que no era jo la "rara egoista" sino que la majoria de noies ens passava el mateix.