Psicòleg com a suport emocional durant la RA

[ner]

Obro un nou tema ja que no n’he vist cap que tracti del suport emocional. Després del nostre darrer negatiu i de més de 2 anys de cerca amb la meva parella ens n’hem adonat que ens cal suport emocional.

Algú de vosaltres té acompanyament psicòlogic? Nosaltres no coneixem cap psicòleg per adults especialista en aquest tema. Ens en podeu recomanar algun, preferentment a Girona?

Per internet he trobat una entrevista a una psicologa que visita a Barcelona. Us passo el link per si us interessa llegir-lo:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/artic ... nt=1&page=

[elidou77]

Hola..

Jo sóc de Girona i vaig fer els tractaments de reproducció assistida al centre de genètica Girona. Hi ha un psicòleg al seu equip, tot i que jo no el vaig fer servir, pel que no et puc donar la meva opinió. Si entres a la pàgina web veuras el seu nom i poder trobar el contacte amb aquest psicòleg.

Espero que tinguis molta sort. Jo també vaig fer molts tractaments i al final vaig aconseguir l'embaràs amb FIV. Val la pena anar al psicòleg si creus que us ha d'ajudar, perquè a noslatres ens va passar factura com a parella.

Si necessites res més, ja ho saps.

Molta sort!!!

[melela]

Jo vaig buscar un embaràs durant 4 anys i ho vaig portar fatal emocionalment. Després de 2 anys vaig tindre un positiu amb IA però el vaig perdre aviat i en vaig sortir destrossada. Vaig anar a veure una psicòloga però la veritat no m'ha ajudat gaire. He de dir que no era una psicòloga especialitzada en infertilitat i banalitzava una mica tot el que estava vivint i patint. Crec que una persona especialitzada en aquest tema m'hauria ajudat més, doncs el meu consell seria demanar informació o referències al centre on et fas els tractaments.

Molta sort per la teva recerca!

[PetitPrincep79]

No conec cap de Girona especialtzat en el tema, suposo que podries preguntar al centre on t'estan fent els tractaments per a veure si et poden aconsellar algun. També a la Plaça Marqués de Camps, es troba el coŀlegi oficial de psicòlegs, pots trucar i demanar allà.
Sobretot, que hagi portat aquest tema, una noia que conec va anar a un de normal i li van dir tal barbaritat que era per denunciar-ho

[carbasseta]

jo tambe et recomanaria q preguntis a la cilina on fas els tractaments. molts anims bonica, q es un cami dur!

[CARPE_DIEM]

Hola!!!

No et puc ajudar massa per què per ara no l'hem fet servir però estic convençuda que hi anirem. Al IVI de Barcelona hi ha psicòleg i la primera visita és gratuïta (què menys, amb la pasta que ens claven!!!). Suposo que a altres clíniques també n'hi deu haver!!!

Faré un copy-pegar del meu consell que vaig escriure l'altre dia al fórum de "Algú a IVI Barcelona": Si us donen una mala noticia, guardeu-la dins vostre, en un lloc ben amagat. On faci menys mal.... De tant en tant, quan tingueu forces, busqueu-ho i intenteu pair-ho. Al cap d'una estona, torneu a deixar-ho allà on menys pupa faci... potser així podem tirar endavant amb tant dolor!!!!.

Aviam si us funciona com a mi... tenir coses guardades on menys pupa facin va bastant bé, et permet tirar endavant i fer les activitats de la vida diaria amb un mínim de dignitat... Espero de veritat que trobis un bon psicòleg i que passeu aquest procès amb el màxim d'alegria i esperança possible!!

Una abraçada a totes!!!!

[ner]

Gràcies elidou77, melela, Petitprincep79, carbasseta i Carpe_diem per les vostres recomanacions.

Fins ara el meu marit era el meu recolzament. Però amb el negatiu de la darrera FIV ell s’ha enfonsat i per això dèiem de buscar suport professional. Nosaltres estem a l’hospital de Palamós. Seguirem els vostres consells: preguntaré allà a veure què hi diuen i trucaré al col•legi de psicòlegs.

[rela]

Ner, és normalíssim que busqueu i necessiteu ajuda!! Al CIRH t,entren les visites a la psicòloga, si vols.. Demana-ho al teu centre!! ànims

[carbasseta]

Hola ninetes!

He trobat aquest bloc que potser us pot interessar: http://somostierraroja.blogspot.com.es/ ... lidad.html

Una abraçada i molts ànims, que el camí és dur, però ens fem fortes (quin remei, oi?!)

[picdeladona]

Carbasseta, molt maca la web que ens has indicat. El concepte de tenir Doula és molt interessant i molt maco. Tant de bo jo hi pogués pensar.. això significaria que ja estaria prenyi..
Us volia fer una pregunta a les que heu recorregut a un psicòleg .. Si voleu em contesteu i si no no.. entenc perfectament que potser tot plegat és massa personal.
Bàsicament quan heu anat al psicòleg què us han dit? Quin és l'enfocament que us han donat quan ja es porta més d'un negatiu?
Quines idees bàsiques us han volgut fer entendre o us han fet pensar?
No estic passant pels meus millors moments.
Després de 4 FIVs negatives crec que podria dir que estic força bé anímicament: Intento fer vida normal, enfocar la meva vida d'una altra manera (no perdre els amics, fer activitats,etc..)..però de tant en tant m'entren uns baixons que són molt durs... molt...
Estic a l'espera de donant pel meu pròxim intent amb ovodonació. Estic molt il·lusionada, però no sé per qué sovint penso que no ho aconseguiré mai... aixx.. disculpeu la meva foscor.
Gràcies per avançat

[Ninetaa]

em va molt bé aquest post, perque tampoc estic passant un bon moment i de pas us explico el que m'ha passat avui per a que us indigneu amb mi
Després del negatiu i de parlar amb els metges i que ens recomanessin OVO així de bones a primeres, doncs suposo que m'han sortit tots els nervis que portaba acumulats. L'altre dia vaig patir un atac d'ansietat i ja va ser l'ultim toc d'atenció, així que vam decidir anar al metge, per que m'ajudés, no sé, pensaba en parlar amb ell, que em donés algun consell per regular l'ansietat, que em derivés al psicoleg. Avui a la consulta l'home que ja em coneix que sap lo dels tractaments i tot el meu historial ni m'ha mirat, no m'ha deixat parlat i m'ha receptat ansiolitis mentres em 'foteia bronca' perque segons ell no m'he de possar aixi, he d'autocontrolarme més, que hi ha més coses a la vida i que la medicina no fa miracles, i que posant-me aixi fare resentir la meva relació de parella. (i ell que en sap de la meva relació de parella????)
A vere, els ansiolitics segur quee els necessito, perque de veritat que em sento desvordada, pero la 'bronca', la poca empatia, la poca sensibilitat,... se la podria haver posat per on li capiguessin! i a sobre ni psicoleg ni res!
Em sembla que m'aniré a canviar de metge, a vere si per una vegada a la vida trobo alguna persona- porfessional BONA que sapiga escoltar..
karma, fins ara no sabia realment que era un baixón gros en aixó de buscar fills havia tingut baixons pero més animics, sentimentals,... aquest es un baixón en tota regla, a tocar de la depresió, i fa por i es fa molt dur el camí i ara jo tampoc veig la llum al final del tunel.
Espero que amb aquest nou intent d'ovo t'ompli de nou l'ilusió i per fi vegis la llum

[ner]

Gràcies carbasseta per la web. Doula ho lligava més amb la maternitat i acompanyament de la dona en la lactància etc. Nosaltres busquem com a parella, és a dir, que hi puguem anar tots dos, acompanyament psicològic. El problema ens afecta als dos.

Seguint els vostres consells, dilluns que vaig anar al gine li vaig demanar què li semblava tenir suport psicològic. Ens va dir de seguida que oi tant! Que no havia gosat proposar-nos-ho ja que ens veia forts i que a d’altres parelles que ho havia fet s’havien ofès. Així que va prendre nota i ara esperem que arribi la cita.

Karma, quan hi anem ja et diré. T’entenc perfectament quan dius que intentes fer vida normal però de tant en tant tens baixons. A mi també em passa. Hi ha moments que se’m fan molt difícils: quan alguns amics ens han dit que estàvem embarassats, passar per davant de botigues de roba infantil, o fins i tot quan a la tele passen alguna peli amb una dona embarassada o de bebés.. Però cal pensar en positiu! Espero que el nou cicle d’ovo sigui un èxit!
Nosaltres ara volem començar de nou un cicle però amb suport psicològic.

Ninetaa, com ho sento... hi ha doctors amb tanta poca empatia. No coneixes algú, millor que sigui pròxim, amb qui puguis parlar del tema? Jo sóc molt nerviosa i el que realment m’ha ajudat és l’acupuntura. Ho has provat?

[carbasseta]

Hola boniques!

Jo també associava les doules només amb la part de la maternitat quan ja hi ha bebè, però sembla que aquestes doules s'estan especialitzant en acompanyar també els processos de RA i per això em va semblar tan interessant. Sembla que elles també han estat amb tractaments d'RA i per tant segur que saben acompanyar el procés. Això sí, no tinc ni idea ni on n'hi ha ni res d res.

El camí en el que esteu és duríssim i només les que hi hem passat ho sabem. És clar que un psicòleg és un professional del tema psicològic, però si podeu trobar algun professional que conegui el tema jo crec que millor, sobretot pel tema empatia, ja que durant el procés les dones passem per molts estats emocionals diferents i estem mooolt sensibles. Jo vaig estar gairebé 3 anys buscant i recordo que va ser duríssim, però ara miro enrera i dins del que cap no va ser el pitjor cas, tot i que va ser molt dur. Vaig estar a punt de buscar ajuda psicològica perquè hi havia moments en que em sentia desbordada i quan estava a punt de saber la beta de la FIV ja tenia clar que no passaria una altra FIV de seguida, en el cas que hagués anat malament. La pressió que ens posem és molt forta i jo crec , ara que ho veig des de l'altre costat, que el més dur és no saber si mai ho aconseguiràs. Si ens diguessin, passaràs 2,3 5, 10, però ho aconseguiràs, ens ho prendríem diferent, n'estic segura. Però aquesta incertesa contínua i tots els negatius a l'esquena són un llast considerable. Tabé crec que ens ho prenem com un fracàspersonal, tot i que racionalment sabem que no ho és, no podem evitar sentir-nos fracassades. Vamos, no continuo que us enfonsaré més!

Ninetaaa, em sap molt greu. Una persona com aquest metge, que es pot ficar la llengua per on li càpiga no cal que el segueixis veient. Molta gent no ens entén perquè no sap com ens sentim ni tota la càrrega hormonal que portem a sobre. Jo ho tinc clar. La gent que no ens entén, fora. Prou feines tenim en soportar-nos a nosaltres i la parella. I que la parella queda ressentida, depèn, pot quedar enfortida. Igual que pot quedar ressentida per tantíssimes altres coses... així que les seves opinions que se les quedi per ell. Pel tema anisolítics, potser sí que et són necessaris per un temps (jo no s´co metge, no ho sé), però paral·lelament jo buscaria suport emocional.

Karma carinyo, no en tinc ni idea com afronta aquest problema un psicòleg o psicòloga, però el que sí sé, pel poc que sé de psicologia és que no us han de fer entendre res. És a dir, us han d'acompanyar i en tot cas sereu vosaltres les que pensareu i entendreu el que a cadascuna li surti, però jo no veig un psicòleg com algú que et diu com has de pensar. Crec que no m'estic explicant gaire bé... el que vull dir és que t'han de donar eines perquè siguis tu la que va fent el camí i ell/a ha d'estar allà al costat, però el camí el fas tu. És clar que les eines poden ser, entre d'altres, relaxació per afrontar crisis d'ansietat, entenc que hi haurà unes eines a més curt plaç (per sortir del moment) i a més llarg plaç (per enfortir-te durant el camí i enfrontar el que esperem sigui l'últim tractament).

ner, desitjo que aquesta cita arribi aviat!

Busqueu el suport que necessiteu, ja sigui familiar, professional o el que sigui. I penseu que per molt desbordades que us sentiu, sou molt fortes per haver arribat on sou. Ja sabeu que és un camí molt dur, però no és dolent que algú us acompayi per fer-lo una mica menys dur. Molts ànims boniques!!

[picdeladona]

Carbasseta, tens raó en tot el que dius.. Sóc conscient que un psicòleg no t'ha de dir com has de pensar però a vegades determinades idees et fan reflexionar a tú com a persona i veureu tot d'una manera diferent….o al menys amb més perspectiva.
Sempre m'ha agradat llegir-te però aquest cop ha estat molt molt encertada i amb paraules que sempre són d'ajut. Mil gràcies cuqui.
Crec que realment és la incertesa el que ens enfonsa. El no saber com aniràn les coses.. i suposo que jo ara mateix estic en aquest moment. A l'espera de donant, de que em truquin i amb el neguit de com anirà aquest nou intent que serà totalment diferent. El no saber és el que em neguiteja, però a la vegada penso que després de 4 FIVs ja hauria d'estar acostumada... Mica en mica estic millor, noies. I sobretot al recolzament del meu home i d'algunes amigues que vaig conèixer a través d'aquest fòrum que sempre han tingut paraules d'ànims i m'han donat una mica de llum en tot això. És molt important sentir-se escoltada...molt. Així que ja sabeu.. jo us escolto!

Ner, jo malauradament porto uns 4 anys de recerca i de tractaments, i crec que el tema de veure embarassades o parelles amb nens ja no en fa tant de mal. Em fa mal pensar que els anys van passant i que no he aconseguit res.. és la sensació de frustració que en parlava la Carbasseta. Sé que els negatius no són culpa de ningú, però no em puc deixar de sentir fracassada i ahir el meu home que vam estar parlant em va dir el mateix.. que ell també s'hi sent.
Espero que et vagi molt bé la visita amb el psicòleg. Ja ens explicaràs si vols valens? Una abraçada ben forta

Nineta: Fa molts anys, quan vam començar la recerca i vaig tenir el meu primer negatiu li vaig explicar tot al meu metge de capçalera. Vaig anar amb el meu home i vam flipar !! Ens va tractar com idiotes, que si anar a una clínica de RA era "treure els quartos", que si són tractaments molt agressius, bla bla bla i que el millor era passar-se directament a l'adopció. Que ell havia adoptar una nena i era el millor que li havia passat a la vida, i que era el millor que podíem fer i deixar-nos d'històries.
Respectant tot el tema d'anar a adopció o no, la visita amb aquell metge ens va sentar com el cul. Vaig sortir gairebé plorant i el meu home flipant de la poca empatia i la cara dura de dir-nos tot allò . Al baixar a recepció del CAP, ja vaig demanar canvi de metge.
Ara tenim una doctora que tot i que és bastant neutre amb tot el tema, almenys ens ha escoltat i ens ha volgut ajudar en el que ha pogut.
Així que si no t'has sentit còmoda intenta canviar de metge. I el tema ansiolítics si els has de prendre ho fas.. però intenta complementar-ho amb tècniques de relaxació, .. diuen que van molt bé. M'ho ha dit més d'una compi i jo ja ho estic posant en pràctica

Bueno noies, us haig de deixar ... espero que aquesta entrada de la primavera ens ajudi a tenir molta llum i energia. Una abraçada molt forta a totes

[Mara17]

Ninetaa, quina vergonya de "professional".

Carbasseta, molt d'acord amb tot el que dius. La incertesa mata. I el pitjor és que de vegades ja no és ni incertesa, és certesa que no ho aconseguiràs mai! Tot i que afortunadament no sempre és així. Jo estava convençuda que no ho aconseguiria. M'imaginava la vida sense fills, què faria, què deixaria de fer, perquè no ho veia possible, i a més s'hi afegia una merda de malaltia que em feia veure les estrelles cada maleït dia.

Nosaltres sí que vam anar al psicòleg. Tots dos. Un dia junts, l'altre només jo, un altre ell i prou. No a un de la clínica, a un de privat, i ens va anar bé. No tenen cap remei màgic, però en parles, i de vegades et fan preguntes que t'obren una porteta on només hi veies un mur contra el qual xocaves sense parar. Jo vaig arribar a la meva tercera FIV força bé emocionalment. Fins i tot quan vaig anar a punció amb només dos fol·licles (sí, els meus dos campions!) estava amb força i feia broma i tot, i no la feia per fer o com a cuirassa, sinó que em sentia animada de debò.

Molts ànims i força a totes perquè és duríssim de viure. Personalment i en parella. I quan a sobre ho has de passar enmig d'una epidèmia d'embarassos "no buscats" la cosa ja sembla una broma macabra.

Una abraçada fortíssima per a totes.

[lleida13]

Hola noies,
La meva 3 FIV a anat així, al fer la ECO . Un dels òvuls ja estava ovulat i com ha passat això l' estradiol no ha pujat. Els ovaris d l' ovari D estaven 4 be i els de E tenien aquest òvul i ja no es podien aprofitar per culpa d` això. Si fèiem Fiv als altres podia ser q tinguessin malformacions i em decidit parar el tractament. I s` aquí 2 mesos i tornarem. Ho he tingut clar prefereixo repetir que no tenir un nou negatiu. Ja en porto 4 i es molt dur. Anímicament estic millor d lo que me pensava. Com tinc un nou intent en 2 mesos.
Estic força bé, però tinc pànic als TE. Si la propera no va bé estic mirant altres opcions
les de mare de lloguer
http://madresalquilerindia.blogspot.com.es/
http://madrealquilerkazajis.foroactivo. ... kazajistan
La part psicològica, jo la compenso en quan es tanca una porta vaig a obrir un altra...
Es molt dur no poder concebre un fill. Es pot assimilar però jo no ho puc acceptar.

[Ninetaa]

Es molt dur no poder concebre un fill. Es pot assimilar però jo no ho puc acceptar.

Aquesta frase tan sencilla que ho resumeix tot tan bé i que sigui tan dificil de fer entendre als altres???? quan diuen quan us relaxeu vindrá i si nó adopteu! no se n'adonen del patiment que hi ha rera aquestes paraules. Que no parlem d'un caprici, de volia un cotxe i no me l'he pogut comprar, no parlem d'una necessitat VITAL! NECESSITEM SER MARES igual que necessitem menjar, respirar, etc... i ho volem ser com tothom i que no pugui ser fa mal molt mal,i ens trobem prenent decissions molt dures per poder cobrir la nostra necessitat de ser pares i mares. Jo puc viure sense cotxe, sense roba cara, sense vacances, sense luxes, i aixó no afectaria a la meva vida i la meva forma de ser, pero com viuria la resta de la meva vida sense fills? em canviaria el caracter? les relacions? la forma de vida? els somnis? les ilusions? Perque he de renuciar a un ser que no existeix i que ja me l'estimo? per no obsessionarme? per no tenir mal caracter? per no ofendre als altres? no vull deixar de lluitar, encara que faci mal i si, mentres la meva necessitat vital no estigui coberta penso pensar en el tema i intentar buscar solucions i lluitar pel que vull i a qui no li agradi que no miri.
L'adopció és una opció, hi ha qui la té com a primera opció i n'hi han que hi arriben a ella després d'un camí molt llarg i dur en el que segurament senten que han fracasat, i ara emprenen un altre amb molta ilusió i amb molta por de que acabi igual que l'altre camí. Per aixó no entenc com s''atreveixen a dir tant alegrement el i si no adopteu! com si fos la solució facil!

CArbasseta tens raó en tot el que has dit! de fet jo crec que el que m'ha acabat d'enfonsar aquest cop ha estat la incertessa el no saber quin es el proper pas, fins ara ho tenia tot planificat, sabia pas per pas que havia de fer i ara, l'economia ens frena i no hi ha futur no tinc propers pasos i aixó em porta a plantejar-me que el més probable es que no ho aconseguim mai. I m'imagino dintre d'uns anys i ara ja no em veig amb fills si no veient a tothom avançant i natros igual que estem ara, pero més vells i sols.

No sé qui comentaba el tema de les altres embarassades, jo he arribat a la conclusió que no em molesta veure embarassades parlar amb elles del tema o dels fills de les amigues, de fet sempre m'ha agradat i es un tema que m'encurioseix molt i m'agrada. Ara el que em moltesta enormement son els que diuen que s'han quedat a la primera i que no ho buscaven, i despres te n'enteres que si que buscaven, pero sembla que si tardes en quedarte tens la peste i fa molta vergonya dir-ho! sigueu adults home! després els que es queixen d'haverse quedat embarasats, i busquen tots els peros i tot el dia es queixen, i mai diuen res positiu de estar embarassada o dels fills que esperen. Els pares encolomadors que veig a la llar d'infants que crien i crien, es rasquen els ous tot el puto dia a casa i deixen la canalla petita el máxim d'hores a la llar d'infants, faci fred, calor, nevi o troni, amb el nen malalt o mal durmit o mal menjat, i a sobre van de super pares alliçonadors! aquesta gent no els hi hagués anat malament passar un procés com el nostre potser no tant llarg pero una miqueta si, el suficient per a que valoresin una mica més el que tenen i no perdin tant temps empenedintse, i s'estiguin més pels seus fills!

[Bridget_Jones112]

Hola guapas,
Yo he estado varias veces en el psicólogo, más por la enfermedad de mi marido que por todo el tema del tratamiento. Yo decidí pedir ayuda al oncólogo que lleva el historial de mi marido, gracias a él estamos en el Sant Pau para la Fiv+Dgp. Os resumo un poco: mi marido tiene una enfermedad genética que le produce cáncer, ha tenido ya cuatro en sitios diferentes. Vivir con una enfermedad así de por vida es muy duro tanto para él como para mí. El psicólogo nos enseño técnicas de relajación y en mi caso me envío a mi doctora de cabecera para recetarme citalopram, que dejé de tomar cuando comencé la Fiv. A mí no me ayudó mucho y tras el negativo tampoco. Ha sido poco a poco que uno mismo se va recomponiendo. Yo ahora estoy en beta y tengo pánico a otro negativo, además esta vez se me ha sumado que al final del tratamiento encontraron a mi marido algo en un tac y ha sido muy duro. El mismo día de punción, él biopsia en otro hospital. Ahora los dos esperamos resultados. Tengo que decir, que mi psicologa es especializada en oncología, pero conocedora bien de nuestro caso, quizás una especializada en Ra,... También es como todo, tener suerte con el profesional, hay cada uno,... Yo lo que puedo aportaros de mi experiencia, es que no hay nada imposible, siempre existen opciones, yo quiero con locura ser madre e intentaré lo que esté en mi mano, pero aunque sea un tópico, no hay que dejarse la vida en ello, hay muchas otras cosas en la vida y disfrutar de nuestras parejas, no lo olvidemos, es algo maravilloso. Las pequeñas cosas de la vida, que a veces no tenemos en cuenta, son maravillosas. El cáncer, me ha enseñado eso, valorar el despertarme cada día al lado del hombre más maravilloso de mi vida. Muchos besos y ánimos a todas.

[mamilu]

Hola a totes,
Tinc una coneguda que ha estat molt de temps per quedar-se embarassada i, finalment, ho va aconseguir mitjançant reproducció assistida... el procés va estar complicat però després de quasi quatre anys, ara disfruten del seu fill. Ells van buscar suport psicològic i van anar-hi a una psicòloga privada. Per lo que han parlat els hi va anar força bé, suposo que això és valoració molt personal, però si us interessa i us pot servir d' ajuda, us deixo el seu correu electrònic: meritxellpsicologia@gmail.com.

[ner]

Gràcies mamilu per compartir-ho amb nosaltres. Saps on visita la psicologa que indiques?