Ja no tinc úter
Ja no tinc úter
hola noies;
el dia dos de octubre vaig tenir als meus petits, gerard i abril. Va ser cesaria, pq la nena venia de natges, i el part molt bé, tot correcte; i els menuts tambe molt be.
Pero un cop ja dalt a l'habitacio vaig tenir una hemorragia molt greu, tant que em van haver de baixar a quirofan corrents. Diuen que em va anar de dos minuts de morir.
Vaig perdre tota la meva sang, em van fer transfusions de sang i plasma i per aturar l'hemorragia em van haver d'extirpar l'uter al complert. Es veu que l'uter, que ja s'havia contret despres de la cesaria s'havia tornat a expandir ell tot sol. (no em van saber dir el perquè, pero tot apunta que el meu uter s'havia fet molt i molt gros per encabir-hi els dos petits, de 2,700 kg cada un)
Un cop a la UCI i en estat critic vaig tornar a tenir hemorragies, i em van tornar a obrir (per tercer cop en menys de 24 hores), en auqesta tercera operacio em van extirpar un ovari.
Vaig estar cinc dies a la UCI conectada a tot de maquines, i separada dels meus petits. Al 5º dia els metges van valorar que ja podia pujar a planta i continuar allà la recuperacio, amb la familia i fills...i ai`xí ho vam fer, i la millora va ser rapida..
A hores d'ara ja camino, ja em puc valdre per mi mateixa casi per a tot; encara em canso molt, i tinc dolors; pero puc fer vida casi normal. Em van dir que per ser jo mateixa altre cop trigaria uns dos mesos..aixi que encara tinc esperances de millorar una mica mes.
Aquells dies al hospital van ser durillos, tant per la meva familia com per mi (quan ja vaig despèrtar), pq no podia ni agafar cap dels meus fills pq no tenia forces. A hores d'ara encara la familia no em deixa sola ni un segon, pq no es refien que pugui valdrem per mi mateixa, i jo ja tinc ganes de poder sortir a passejar amb els meus fills jo sola, pero bueno....podria haver estat pitjor, MOLT PITJOR.
Al principi, quan em vaig enterar que m'havien extirpat l'uter m'ho vaig prendre molt malament, no se com explicar-ho.....
Els meus fills han vingut al mon gracies a una Fiv, i clar,durant aqeusts anys de busqueda i de peregrinacio per metges i cliniques he apres a coneixer aqeusta part del meu cos que no n'havia mai parat atenció.
I ja mai mes podre tenir fills, ni estar embarassada, ni sentir que es creixer una vida dintre meu....
Potser igualment no hagues tingut mes fills, tot podria ser, pero que ara ja ho tingui vetat de per vida i sense haver-ho volgut doncs ...em va saber molt de greu.
Creia que ja ho tenia superat, pero no es així, quan hi penso encara ploro..
I ara tinc molts dubtes....a veure si alguna de voslatres em pot ajudar, ja que no tinc visita amb la ginecologa fins d'aqui a un mes, i els dubtes m'angoixen;
com per exemple: si ja no tinc uter i em falta un ovari....¿ tindré la regla?
o penso que la meva feina era molt fisica, d'aixecar pesos (sacs de 25 kg i carros de mes de 50 kg)...i no se si podre tornar a fer-la...ja que de moment se que no puc fer cap esforç ni agafar pesos, per totes les cicatrius tan internes com externes que tinc... i tinc por que quan torni a la feina i fagi un petit esforç doncs se m'obri alguna cicatriu interna i tingui una hemorragia...
Tinc por a morir d'una hemorragia interna....(sí, ja ho he dit,) en qualsevol moment, he agafat por..i he vist que es molt facil morir.....
estic cagada noies...
a alguna li ha passat o sap si es pot tornar a fer vida normal despres de l'extirpacio del uter i un ovari?
ho superare algun dia?
els meus petits m'animen molt, i quan estic amb ells soc molt feliç....pero quan em dona per pensar ploro.... i no se si em passara aquesta pena i aquesta por que tinc a dins...
el dia dos de octubre vaig tenir als meus petits, gerard i abril. Va ser cesaria, pq la nena venia de natges, i el part molt bé, tot correcte; i els menuts tambe molt be.
Pero un cop ja dalt a l'habitacio vaig tenir una hemorragia molt greu, tant que em van haver de baixar a quirofan corrents. Diuen que em va anar de dos minuts de morir.
Vaig perdre tota la meva sang, em van fer transfusions de sang i plasma i per aturar l'hemorragia em van haver d'extirpar l'uter al complert. Es veu que l'uter, que ja s'havia contret despres de la cesaria s'havia tornat a expandir ell tot sol. (no em van saber dir el perquè, pero tot apunta que el meu uter s'havia fet molt i molt gros per encabir-hi els dos petits, de 2,700 kg cada un)
Un cop a la UCI i en estat critic vaig tornar a tenir hemorragies, i em van tornar a obrir (per tercer cop en menys de 24 hores), en auqesta tercera operacio em van extirpar un ovari.
Vaig estar cinc dies a la UCI conectada a tot de maquines, i separada dels meus petits. Al 5º dia els metges van valorar que ja podia pujar a planta i continuar allà la recuperacio, amb la familia i fills...i ai`xí ho vam fer, i la millora va ser rapida..
A hores d'ara ja camino, ja em puc valdre per mi mateixa casi per a tot; encara em canso molt, i tinc dolors; pero puc fer vida casi normal. Em van dir que per ser jo mateixa altre cop trigaria uns dos mesos..aixi que encara tinc esperances de millorar una mica mes.
Aquells dies al hospital van ser durillos, tant per la meva familia com per mi (quan ja vaig despèrtar), pq no podia ni agafar cap dels meus fills pq no tenia forces. A hores d'ara encara la familia no em deixa sola ni un segon, pq no es refien que pugui valdrem per mi mateixa, i jo ja tinc ganes de poder sortir a passejar amb els meus fills jo sola, pero bueno....podria haver estat pitjor, MOLT PITJOR.
Al principi, quan em vaig enterar que m'havien extirpat l'uter m'ho vaig prendre molt malament, no se com explicar-ho.....
Els meus fills han vingut al mon gracies a una Fiv, i clar,durant aqeusts anys de busqueda i de peregrinacio per metges i cliniques he apres a coneixer aqeusta part del meu cos que no n'havia mai parat atenció.
I ja mai mes podre tenir fills, ni estar embarassada, ni sentir que es creixer una vida dintre meu....
Potser igualment no hagues tingut mes fills, tot podria ser, pero que ara ja ho tingui vetat de per vida i sense haver-ho volgut doncs ...em va saber molt de greu.
Creia que ja ho tenia superat, pero no es així, quan hi penso encara ploro..
I ara tinc molts dubtes....a veure si alguna de voslatres em pot ajudar, ja que no tinc visita amb la ginecologa fins d'aqui a un mes, i els dubtes m'angoixen;
com per exemple: si ja no tinc uter i em falta un ovari....¿ tindré la regla?
o penso que la meva feina era molt fisica, d'aixecar pesos (sacs de 25 kg i carros de mes de 50 kg)...i no se si podre tornar a fer-la...ja que de moment se que no puc fer cap esforç ni agafar pesos, per totes les cicatrius tan internes com externes que tinc... i tinc por que quan torni a la feina i fagi un petit esforç doncs se m'obri alguna cicatriu interna i tingui una hemorragia...
Tinc por a morir d'una hemorragia interna....(sí, ja ho he dit,) en qualsevol moment, he agafat por..i he vist que es molt facil morir.....
estic cagada noies...
a alguna li ha passat o sap si es pot tornar a fer vida normal despres de l'extirpacio del uter i un ovari?
ho superare algun dia?
els meus petits m'animen molt, i quan estic amb ells soc molt feliç....pero quan em dona per pensar ploro.... i no se si em passara aquesta pena i aquesta por que tinc a dins...
Re: Ja no tinc úter
Xellota reina, quina història, em sap molt greu tot el que has hagut de passar.
No m'ho puc ni imaginar però tot i al gran premi que t'emportes, els teus patufets
, suposo que és inevitable el sentiment de pèrdua que deus notar davant l'extracció de l'úter.
En primer lloc jo et recomanaria que et donis temps, no corris, per anar païnt poc a poc tot el que us ha passat (al Xelloto també, que deu haver patit moltíssim). Aquestes coses demanen temps i més després de sortir d'un part múltiple, una UCI, unes hormones bojes, etc.
I jo el que faria és avançar la visita amb la gine ja. No perquè pugui passar res (que els metges no t'haguessin deixat marxar si no tinguessin clar que no et pot passar res), sinó per tenir més assessorament, anar entenent què suposa això i quedar-te més tranquila.
Guapíssima, ara mateix tu i els teus petitets sou el primer, així que deixa't mimar i tingues molta paciència, que d'aquí a unes setmanes estaràs perfectament físicament i ja podràs agafar 10.000 vegades als peques.
Espero que et recuperis física i emocionalment el més aviat possible i puguis disfrutar al 100% dels petitons.
Aquí ens tens pel que necessitis.
No m'ho puc ni imaginar però tot i al gran premi que t'emportes, els teus patufets
, suposo que és inevitable el sentiment de pèrdua que deus notar davant l'extracció de l'úter.En primer lloc jo et recomanaria que et donis temps, no corris, per anar païnt poc a poc tot el que us ha passat (al Xelloto també, que deu haver patit moltíssim). Aquestes coses demanen temps i més després de sortir d'un part múltiple, una UCI, unes hormones bojes, etc.
I jo el que faria és avançar la visita amb la gine ja. No perquè pugui passar res (que els metges no t'haguessin deixat marxar si no tinguessin clar que no et pot passar res), sinó per tenir més assessorament, anar entenent què suposa això i quedar-te més tranquila.
Guapíssima, ara mateix tu i els teus petitets sou el primer, així que deixa't mimar i tingues molta paciència, que d'aquí a unes setmanes estaràs perfectament físicament i ja podràs agafar 10.000 vegades als peques.
Espero que et recuperis física i emocionalment el més aviat possible i puguis disfrutar al 100% dels petitons.
Aquí ens tens pel que necessitis.
Re: Ja no tinc úter
Primer de tot enhorabona pel Gerard i l'Abril!
Ostres Xellota, quina experiència tan dura, com si no fos prou dur passar per una FIV i un embaràs múltiple!
Es molt normal que hi hagi dies que estiguis xof, pensa que a banda del que ja suposa un part multiple portes operacions molt series i que ens deixen molt xafadetes.
Segur que les has passat molt magres però pensa que tens els teus petits amb tu i que et necessiten plena d'ilusio i alegria.
Entenc com deus sentir-te, es com si t'envais un sentiment de buidor, com si haguéssim de ser "menys" dones... Es dur però pensa que estàs aquí, que estàs viva i que ben aviat estaràs al 100 per cent per pujar els teus petits, que et necessiten.
Jo no soc metge però pel que fa la cirurgia, amb 1 ovari segurament continuaras tenint la regla i a nivell hormonal a mi sempre m'ha dit el ginecòleg que no s'ha de notar res. Un ovari pot secretar i substituiex els nivells hormonals normals.
Les ferides internes cicatritzen i després ja no hi ha perill de que s'obrin. De tota manera el metge valorarà fins quan s'ha d'allargar la baixa.
Si em permets un consell, d'aqui a un temps, potser que trobis que tens mal d'esquena, si si, mal d'esquena. Es degut a la moguda que hi ha hagut a dins i que els lligaments d'alguns òrgans, que es fixen a les vertebres, han quedat tocats. A mi em va ajudar moltíssim l'osteopata, ajuda a tornar-ho tot a lloc i es efectiu des de la 1a sessió.
Ja veuras com els petits t'ajuden molt a agafar jorces i a tirar endavant!
Espero que et recuperis ben aviat!
T'envio molts ànims i energia positiva!
Perdona les faltes però es que escric des del mòbil.
Ostres Xellota, quina experiència tan dura, com si no fos prou dur passar per una FIV i un embaràs múltiple!
Es molt normal que hi hagi dies que estiguis xof, pensa que a banda del que ja suposa un part multiple portes operacions molt series i que ens deixen molt xafadetes.
Segur que les has passat molt magres però pensa que tens els teus petits amb tu i que et necessiten plena d'ilusio i alegria.
Entenc com deus sentir-te, es com si t'envais un sentiment de buidor, com si haguéssim de ser "menys" dones... Es dur però pensa que estàs aquí, que estàs viva i que ben aviat estaràs al 100 per cent per pujar els teus petits, que et necessiten.
Jo no soc metge però pel que fa la cirurgia, amb 1 ovari segurament continuaras tenint la regla i a nivell hormonal a mi sempre m'ha dit el ginecòleg que no s'ha de notar res. Un ovari pot secretar i substituiex els nivells hormonals normals.
Les ferides internes cicatritzen i després ja no hi ha perill de que s'obrin. De tota manera el metge valorarà fins quan s'ha d'allargar la baixa.
Si em permets un consell, d'aqui a un temps, potser que trobis que tens mal d'esquena, si si, mal d'esquena. Es degut a la moguda que hi ha hagut a dins i que els lligaments d'alguns òrgans, que es fixen a les vertebres, han quedat tocats. A mi em va ajudar moltíssim l'osteopata, ajuda a tornar-ho tot a lloc i es efectiu des de la 1a sessió.
Ja veuras com els petits t'ajuden molt a agafar jorces i a tirar endavant!
Espero que et recuperis ben aviat!
T'envio molts ànims i energia positiva!
Perdona les faltes però es que escric des del mòbil.
-
Elidé
- :: dofí
- Entrades: 3386
- Membre des de: dc. maig 02, 2007 10:00 pm
- Ubicació: Cerdanyola del Vallès
Re: Ja no tinc úter
Hola Xellota,
A una noia que conec li va passar el mateix fa dos anys, en el seu cas l'embaràs no era múltiple i els van dir que havia estat una reacció al·lèrgica a la crema que et posen per induir el part (finalment va ser cesària). Li van extirpar també l'úter i un ovari i, com a tu, també li va anar d'un pèl, no coagulava i li van haver de fer moltes transfusions de sang. Llavors tenia 30 anys... Passats els primers mesos, no hem tornat a parlar d'aquest tema perquè no sé fins a quin punt li fa mal tocar-ho, així que no et sé dir si té la regla o no, però crec que sí... Va trigar dos o tres mesos a recuperar-se del tot, però se la veu molt bé en tots els sentits!
Sé que és fàcil dir-ho, però intenta no torturar-te pensant en què has perdut l'úter i concentra't en el fet que ets aquí i tens dos fills preciosos que veuràs crèixer. Deixa que et cuidin i endavant amb les atxes!
A una noia que conec li va passar el mateix fa dos anys, en el seu cas l'embaràs no era múltiple i els van dir que havia estat una reacció al·lèrgica a la crema que et posen per induir el part (finalment va ser cesària). Li van extirpar també l'úter i un ovari i, com a tu, també li va anar d'un pèl, no coagulava i li van haver de fer moltes transfusions de sang. Llavors tenia 30 anys... Passats els primers mesos, no hem tornat a parlar d'aquest tema perquè no sé fins a quin punt li fa mal tocar-ho, així que no et sé dir si té la regla o no, però crec que sí... Va trigar dos o tres mesos a recuperar-se del tot, però se la veu molt bé en tots els sentits!
Sé que és fàcil dir-ho, però intenta no torturar-te pensant en què has perdut l'úter i concentra't en el fet que ets aquí i tens dos fills preciosos que veuràs crèixer. Deixa que et cuidin i endavant amb les atxes!
Re: Ja no tinc úter
Hola,
Primer de tot, em sap molt de greu el que t'ha passat i alhora enhorabona pels teus bessons.
Veig que tens molts dubtes i és molt llógic. Fa bastants anys que a la meva mare li van haver de treure l'úter. Pel que preguntes de la regla, al tenir un ovari ovularàs però sense úter no hi haurà regla. Ella va estar uns tres mesos de baixa, però recuperada del tot (agafar pesos) va trigar una mica més. Però suposo que això depent de cada persona. La part emocional suposo que serà dura, necessitaràs temps.
No et puc ajudar amb les hemorràgies, però per qualsevol dubte truca o ves al ginecòleg, estaràs més tranquil·la.
Espero haver-te pogut ajudar i molts ànims.
Primer de tot, em sap molt de greu el que t'ha passat i alhora enhorabona pels teus bessons.
Veig que tens molts dubtes i és molt llógic. Fa bastants anys que a la meva mare li van haver de treure l'úter. Pel que preguntes de la regla, al tenir un ovari ovularàs però sense úter no hi haurà regla. Ella va estar uns tres mesos de baixa, però recuperada del tot (agafar pesos) va trigar una mica més. Però suposo que això depent de cada persona. La part emocional suposo que serà dura, necessitaràs temps.
No et puc ajudar amb les hemorràgies, però per qualsevol dubte truca o ves al ginecòleg, estaràs més tranquil·la.
Espero haver-te pogut ajudar i molts ànims.
Re: Ja no tinc úter
Hola Xellota, em sap greu el que estàs passant. Jo és possible que no tingui més fills, Fa tres mesos em van diagnosticar un càncer de mama, quan la nena tenia 18 mesos i entenc quan parles de la por a morir i de la fragilitat dels nostre cos. I pensar que et pots morir i deixar-los i no veure com seran...
Però jo no em moriré, almenys del càncer (què picarols, algun dia sí però d'això em nego!) i dubto que tu també ho facis d'una hemorragia ara, no? ja ens morirem de velletes! ara a mi no em va bé!
Espera a la visita i pregunta tot allò que t'angoixi (jo m'ho apunto en una llibreta, pq allí em despisto), fes el dol com vulguis, a la teva manera. A més tu qua tornis a la feina ho faràs quan els metges confirmin que tot està bé no?
No pots trucar i que et donin la visita abans? la por és pitjor que el dolor físic.
La dr. de capçalera et podrà dir alguna cosa suposo.
vinga noia! deu ser tant emocionant tenir bessons! jo tinc 5 ovulets congelats per si de cas d'aquí 5 anys els necessitem, i penso, i si fossin bessons? i això m'ajuda!
petonc i deixa que et cuidin molt!
Però jo no em moriré, almenys del càncer (què picarols, algun dia sí però d'això em nego!) i dubto que tu també ho facis d'una hemorragia ara, no? ja ens morirem de velletes! ara a mi no em va bé!
Espera a la visita i pregunta tot allò que t'angoixi (jo m'ho apunto en una llibreta, pq allí em despisto), fes el dol com vulguis, a la teva manera. A més tu qua tornis a la feina ho faràs quan els metges confirmin que tot està bé no?
No pots trucar i que et donin la visita abans? la por és pitjor que el dolor físic.
La dr. de capçalera et podrà dir alguna cosa suposo.
vinga noia! deu ser tant emocionant tenir bessons! jo tinc 5 ovulets congelats per si de cas d'aquí 5 anys els necessitem, i penso, i si fossin bessons? i això m'ajuda!
petonc i deixa que et cuidin molt!
Re: Ja no tinc úter
Xalota enhorabona pels teus petits.
Pel tema que ara mateix t'amoïna tant pensa que estàs en ple post part, moment poc idoni per pensar en res degut al daltabaix emocional que per si sol comporta.
Evidentment ha de ser una gran pèrdua però pensa que aquest moment tot es magnifica. Podràs treballar, aixecar pesos, podràs tenir cura dels teu petits i podràs veure'ls com es fan gran i trapelles.
La regla crec que no la tornaràs a tenir, però assegura-te'n bé demanant hora per resoldre els mil dubtes que ara mateix et deuen desbordar.
Deixa que els sentiments aflorin, no te'ls guardis dins què fan mal. Suposo que tens el suport de tots els que t'envolten i aprofita'l al màxim per gaudir dels teus petits i per plorar el que et calgui.
Molts petons.
Pel tema que ara mateix t'amoïna tant pensa que estàs en ple post part, moment poc idoni per pensar en res degut al daltabaix emocional que per si sol comporta.
Evidentment ha de ser una gran pèrdua però pensa que aquest moment tot es magnifica. Podràs treballar, aixecar pesos, podràs tenir cura dels teu petits i podràs veure'ls com es fan gran i trapelles.
La regla crec que no la tornaràs a tenir, però assegura-te'n bé demanant hora per resoldre els mil dubtes que ara mateix et deuen desbordar.
Deixa que els sentiments aflorin, no te'ls guardis dins què fan mal. Suposo que tens el suport de tots els que t'envolten i aprofita'l al màxim per gaudir dels teus petits i per plorar el que et calgui.
Molts petons.
entrerius l’ha editat per darrera vegada el dia: dl. oct. 29, 2012 10:20 am, en total s’ha editat 1 vegada.
Re: Ja no tinc úter
Xellota bonica, molts ànims!! és totalment normal que ara se't tiri tot a sobre. Que estiguis espantada i xocada. Son experiencies molt fortes.
Dona't temps per pair-ho poc a poc. I segur q podràs recuperar la teva vida d'abans. Be la d zbans no pq ara ets mare!!!
Sense úter no hi ha regla, pero encara tens un ovari que ajudarà a que el canvi hormonal sigui mes lleu.
Es bona idea fer una llista amb tots els dubtes. No et quedis res a dins. I expressa tambe els teus sentiments: amb la parella, amb una amiga... o si cal amb un professional.
Una abraçada
Dona't temps per pair-ho poc a poc. I segur q podràs recuperar la teva vida d'abans. Be la d zbans no pq ara ets mare!!!
Sense úter no hi ha regla, pero encara tens un ovari que ajudarà a que el canvi hormonal sigui mes lleu.
Es bona idea fer una llista amb tots els dubtes. No et quedis res a dins. I expressa tambe els teus sentiments: amb la parella, amb una amiga... o si cal amb un professional.
Una abraçada
Mare de l'Aida, 17-12-2011
Re: Ja no tinc úter
Xellota que fort pel que has passat. És normal que et sentis extranya. Hi ha la part física i la part emocional. És molt dur però pensa que estàs viva i que tens l'oportunitat de disfrutar del Gerard i l'Abril, que et necessiten moltíssim.
Primer t'has de recuperar físicament i emocionalment has d'assumir que no podràs tenir més fills. Ells i la teva família t'ajudaran a superar-ho. Disfruta'ls cada dia perquè el temps passa molt ràpid i en quatre dies us demanaran les claus del cotxe.
Primer t'has de recuperar físicament i emocionalment has d'assumir que no podràs tenir més fills. Ells i la teva família t'ajudaran a superar-ho. Disfruta'ls cada dia perquè el temps passa molt ràpid i en quatre dies us demanaran les claus del cotxe.
Re: Ja no tinc úter
Hola Xellota,
em sap molt greu que hagis passat per això, però pensa que tens 2 fills preciosos per a disfrutar-los i estimar-los tota la vida.
Jo vaig perdre els 2 ovaris a causa de quistes i amb el segon gairebé m'hi quedo, perquè vaig tenir una infecció interna bastant greu. D'això en fa 8 anys i actualment he après a viure amb la idea de no tenir ovaris i haver-me de prendre hormones artificials per tal de no tenir la menopausia als meus 35 anys. Quan em va passar no tenia encara fills i en aquells moments em va caure el cel al cap pensant amb la idea de que mai podria ser mare. Després i gràcies a la ciència vaig poder anar aixecant el cap i actualment tinc una felicitat completa amb la meva filla i el que ve de camí.
Procura mirar endavant, tens aquestes 2 personetes que t'estimen i que, n'estic segura, et faran que no recordis aquests mals moments.
Una abraçada molt forta i ja veuràs que quan físicament estaràs recuperada del tot les coses seran d'un altre color
em sap molt greu que hagis passat per això, però pensa que tens 2 fills preciosos per a disfrutar-los i estimar-los tota la vida.
Jo vaig perdre els 2 ovaris a causa de quistes i amb el segon gairebé m'hi quedo, perquè vaig tenir una infecció interna bastant greu. D'això en fa 8 anys i actualment he après a viure amb la idea de no tenir ovaris i haver-me de prendre hormones artificials per tal de no tenir la menopausia als meus 35 anys. Quan em va passar no tenia encara fills i en aquells moments em va caure el cel al cap pensant amb la idea de que mai podria ser mare. Després i gràcies a la ciència vaig poder anar aixecant el cap i actualment tinc una felicitat completa amb la meva filla i el que ve de camí.
Procura mirar endavant, tens aquestes 2 personetes que t'estimen i que, n'estic segura, et faran que no recordis aquests mals moments.
Una abraçada molt forta i ja veuràs que quan físicament estaràs recuperada del tot les coses seran d'un altre color
Re: Ja no tinc úter
Xellota,
tot i que ja vam parlar et torno a escriure per aquí: em sap greu això que t'ha passat, però alhora et felicito pels teus dos tresors, i per haver-te'n ensortit tu d'aquell estat tant greu...pensa que els teus petitons es podrien haver quedat sense mare i que per sort això no ha passat. És normal que costi d'assumir que ja no podràs tornar a ser mare "biològica", tenint en compte a més que és tant recent i que deus estar molt i molt feble. Crec que primer hauràs de fer la recuperació física i després, poc a poc, l'emocional.
Com ja et vaig comentar, a mi al principi també em va passar això que l'úter no se'm contreia, i els metges diuen que vaig estar molt "justa", que m'hi podria haver quedat. També van parlar de treure de l'úter però finalment el meu cos va reaccionar i vaig "passar" amb un taponament uterí (em van emplenar de gases, vaja) i forces transfusions. Si la meva recuperació física va ser lenta, al teu cas, que va requerir molta més intervenció, ja m'imagino que deu costar moltíssim.
Doncs això, que espero que mica en mica et vagis recuperant. Plora tant com necessitis i intenta parlar del tema, que compartir sempre va bé.
Cuida't molt i molts ànims! petons pels teus petits!
tot i que ja vam parlar et torno a escriure per aquí: em sap greu això que t'ha passat, però alhora et felicito pels teus dos tresors, i per haver-te'n ensortit tu d'aquell estat tant greu...pensa que els teus petitons es podrien haver quedat sense mare i que per sort això no ha passat. És normal que costi d'assumir que ja no podràs tornar a ser mare "biològica", tenint en compte a més que és tant recent i que deus estar molt i molt feble. Crec que primer hauràs de fer la recuperació física i després, poc a poc, l'emocional.
Com ja et vaig comentar, a mi al principi també em va passar això que l'úter no se'm contreia, i els metges diuen que vaig estar molt "justa", que m'hi podria haver quedat. També van parlar de treure de l'úter però finalment el meu cos va reaccionar i vaig "passar" amb un taponament uterí (em van emplenar de gases, vaja) i forces transfusions. Si la meva recuperació física va ser lenta, al teu cas, que va requerir molta més intervenció, ja m'imagino que deu costar moltíssim.
Doncs això, que espero que mica en mica et vagis recuperant. Plora tant com necessitis i intenta parlar del tema, que compartir sempre va bé.
Cuida't molt i molts ànims! petons pels teus petits!
Re: Ja no tinc úter
hola noies;
gracies a totes per donar-me anims. La veritat es que no sabia si escriure al post de "quan les coses no van be"; no sabia si em serviria de res "autocompadir-me" i expressar els meus sentiments. Pero us he de dir que sí que m'està servint; he vist que em doneu suport i que estareu aquí si us necessito, i això es molt. I encara que ja ho sabia m'heu recordat que lo important es que soc viva i que tinc els meus petits amb mi.
He reflexionat i he mirat dintre meu, i lo que mes pena em fa es que els meus petits han estat a punt de quedar-se orfes el mateix dia del seu naixement, i això em fa molta llàstima; m'els miro i si penso en això nomes faig que plorar. Son tan macos i m'els estimo tant que el sol fet de pensar que casi es queden sense l'amor d'una mare tan petits em trasvalsa i m'acolloneix.
Ja se que al final no va ser així, i que amb sort tindran mare per molts anys, pero deuen ser les hormones que em fan reviure tot el passat, i no hi puc fer-hi res.
A la familia no els he dit res dels meus pensaments i el meu dol, no els vull amoinar, ja prou malament ho van passar mentre jo "dormia". Davant d'ells em faig la forta com si res no hagues passat, pero es dur..em conec i un dia reventaré i em fotré a plorar davant d'ells i encara serà pitjor.
De tant en tant i per casualitat em vaig enterant de mes detalls de tot lo que em va passar, ja que segur que la familia sap mes coses pero no me les diuen per no amoinar-me ( com per exemple ahir, que va venir una llevadora del hospital amiga de la meva mare a casa a veure els meus petits, com a amiga de la meva mare, no com a llevadora, i vaig saber mes detalls de les meves operacions, i encara em va espantar mes), i cada cop que m'entero de mes coses mes trasvalsada estic, i mes por tinc.
Por, por a morir, pero mes que a morir i deixar d'existir tinc por a abandonar els meus fills, i no veure'ls creixer, i no disfrutar-los, i no poder cuidar-los i estimar-los com es mereixen, i que es quedin sense mare i sense l'amor que els hi puc donar i que nomes una mare pot donar a un fill....i aqeusta pena que tinc a dins em supera....(ara mateix ho estic escrivint i adonant-me per primer cop dels meus pensaments, i m'estic fotent un fart de plorar jo sola).
Pero suposo que ho he de fer, he de mirar dins meu i esbrinar que es realment lo que em preocupa i trasvalasa, definir-ho i aprendre a conviure-hi o/i superar-ho.
I escriure en aqeust post m'esta ajudant a coneixem a mi mateixa, a saber quin es exactament el meu dolor i saber-lo expressar.
Crec que amb el temps em refaré, tan fisicament com animicament;, de fet es tot molt recent, i les meves limitacions fisiques fan que hi pensi en tot moment; pero realment penso que m'en podre sortir i desfer-me d'aqeusta por i aqeusta pena que tinc a dins.
GRACIES a totes per ajudar-me, de veritat, sou molt maques....
gracies a totes per donar-me anims. La veritat es que no sabia si escriure al post de "quan les coses no van be"; no sabia si em serviria de res "autocompadir-me" i expressar els meus sentiments. Pero us he de dir que sí que m'està servint; he vist que em doneu suport i que estareu aquí si us necessito, i això es molt. I encara que ja ho sabia m'heu recordat que lo important es que soc viva i que tinc els meus petits amb mi.
He reflexionat i he mirat dintre meu, i lo que mes pena em fa es que els meus petits han estat a punt de quedar-se orfes el mateix dia del seu naixement, i això em fa molta llàstima; m'els miro i si penso en això nomes faig que plorar. Son tan macos i m'els estimo tant que el sol fet de pensar que casi es queden sense l'amor d'una mare tan petits em trasvalsa i m'acolloneix.
Ja se que al final no va ser així, i que amb sort tindran mare per molts anys, pero deuen ser les hormones que em fan reviure tot el passat, i no hi puc fer-hi res.
A la familia no els he dit res dels meus pensaments i el meu dol, no els vull amoinar, ja prou malament ho van passar mentre jo "dormia". Davant d'ells em faig la forta com si res no hagues passat, pero es dur..em conec i un dia reventaré i em fotré a plorar davant d'ells i encara serà pitjor.
De tant en tant i per casualitat em vaig enterant de mes detalls de tot lo que em va passar, ja que segur que la familia sap mes coses pero no me les diuen per no amoinar-me ( com per exemple ahir, que va venir una llevadora del hospital amiga de la meva mare a casa a veure els meus petits, com a amiga de la meva mare, no com a llevadora, i vaig saber mes detalls de les meves operacions, i encara em va espantar mes), i cada cop que m'entero de mes coses mes trasvalsada estic, i mes por tinc.
Por, por a morir, pero mes que a morir i deixar d'existir tinc por a abandonar els meus fills, i no veure'ls creixer, i no disfrutar-los, i no poder cuidar-los i estimar-los com es mereixen, i que es quedin sense mare i sense l'amor que els hi puc donar i que nomes una mare pot donar a un fill....i aqeusta pena que tinc a dins em supera....(ara mateix ho estic escrivint i adonant-me per primer cop dels meus pensaments, i m'estic fotent un fart de plorar jo sola).
Pero suposo que ho he de fer, he de mirar dins meu i esbrinar que es realment lo que em preocupa i trasvalasa, definir-ho i aprendre a conviure-hi o/i superar-ho.
I escriure en aqeust post m'esta ajudant a coneixem a mi mateixa, a saber quin es exactament el meu dolor i saber-lo expressar.
Crec que amb el temps em refaré, tan fisicament com animicament;, de fet es tot molt recent, i les meves limitacions fisiques fan que hi pensi en tot moment; pero realment penso que m'en podre sortir i desfer-me d'aqeusta por i aqeusta pena que tinc a dins.
GRACIES a totes per ajudar-me, de veritat, sou molt maques....
Re: Ja no tinc úter
Xellota, preciosa, he vist el teu post per casualitat....
Et conec personalment ja que gràcies a aquest forum vas decidir donar-me tota la teva medicació sobrant, et puc assegurar que a més de generosa, ets una persona increible... encantadora, intel.ligent, dolça i forta com poques i sé que t'en sortiras... només et volia enviar aquest missatge d'anim i dir-te que tot anirá bé perque t'ho mereixes.... m'ha arribat al cor el que has escrit... ningú et podrá treure un temps de patiment i de incertesa perquè es molt fort el que has passat, i es el mes normal del mon que tinguis por.... pero pensa que estás viva quan has estat a punt de morir i que els teus bebes i el teu marit tenen molta sort de poder estar amb tu, tens una familia encantadora.... poc a poc ho superarás pero tot requereix el seu temps i quan necessitis plorar o desfogar-te saps que aquí tens un raconet on et pots sentir recolçada i per suposat compta amb mi pel que necessitis, se que no ens coneixem molt, pero precisament per això no et fa falta dissimular com potser fas amb la teva familia per protegir-los.... despres tambe en aquests casos et pot anar molt bé l'ajuda professional, no ho descartis, anar a un bon psicoleg et pot ajudar moltissim a superar-ho mes depressa.... una abraçada molt forta i molts ánims...
Menudeta, molts ánims per a tu també i molta sort!
Et conec personalment ja que gràcies a aquest forum vas decidir donar-me tota la teva medicació sobrant, et puc assegurar que a més de generosa, ets una persona increible... encantadora, intel.ligent, dolça i forta com poques i sé que t'en sortiras... només et volia enviar aquest missatge d'anim i dir-te que tot anirá bé perque t'ho mereixes.... m'ha arribat al cor el que has escrit... ningú et podrá treure un temps de patiment i de incertesa perquè es molt fort el que has passat, i es el mes normal del mon que tinguis por.... pero pensa que estás viva quan has estat a punt de morir i que els teus bebes i el teu marit tenen molta sort de poder estar amb tu, tens una familia encantadora.... poc a poc ho superarás pero tot requereix el seu temps i quan necessitis plorar o desfogar-te saps que aquí tens un raconet on et pots sentir recolçada i per suposat compta amb mi pel que necessitis, se que no ens coneixem molt, pero precisament per això no et fa falta dissimular com potser fas amb la teva familia per protegir-los.... despres tambe en aquests casos et pot anar molt bé l'ajuda professional, no ho descartis, anar a un bon psicoleg et pot ajudar moltissim a superar-ho mes depressa.... una abraçada molt forta i molts ánims...
Menudeta, molts ánims per a tu també i molta sort!
-
llumer
- :: dofí
- Entrades: 3140
- Membre des de: dv. feb. 09, 2007 6:20 pm
- Ubicació: el vallès occidental
Re: Ja no tinc úter
Hola Xellota, poc et puc ajudar en el trangol que has passat, pero si en el proces de dol.
La meva primera filla ens va donar un susto molt gran al neixer, i vam passar 10 dies pensant que la perdiem... I posteriorment he passat per un avortament induit per problema fetal...
En el primer cas (en el segon no va ser tant-tant dur...) Jo no tenia forces per "ferme la forta" davant de la familia, estava destrossada, atemorida, i respirava perque els meus pulmons ho feien sols...
Penso que el que mes em va ajudar va ser que la familia i amics directes em veiessin tal com estava, tal com em sentia. Per ferme una abraçada sense paraules quan jo no obria boca o per escoltar-me quan necessitava parlar. En algun moment (que van ser comptats) que algu em va intentar donar un consell (o el tipic no passa res), li vaig fotre un moc.
Penso que es un dol que no cal que passis sola. Intenta exterioritzar el que penses. La teva familia també t'ho agraira, i a tu t'ajudarà...
La meva primera filla ens va donar un susto molt gran al neixer, i vam passar 10 dies pensant que la perdiem... I posteriorment he passat per un avortament induit per problema fetal...
En el primer cas (en el segon no va ser tant-tant dur...) Jo no tenia forces per "ferme la forta" davant de la familia, estava destrossada, atemorida, i respirava perque els meus pulmons ho feien sols...
Penso que el que mes em va ajudar va ser que la familia i amics directes em veiessin tal com estava, tal com em sentia. Per ferme una abraçada sense paraules quan jo no obria boca o per escoltar-me quan necessitava parlar. En algun moment (que van ser comptats) que algu em va intentar donar un consell (o el tipic no passa res), li vaig fotre un moc.
Penso que es un dol que no cal que passis sola. Intenta exterioritzar el que penses. La teva familia també t'ho agraira, i a tu t'ajudarà...
Torna a “Quan les coses no van bé”
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 2 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |