I si el seu amic no para de molestar-li?

[montses]

Hola! tinc un problema que vaig arrossegant des de fa temps i que no sé com afrontar.

Som amics d'una parella que té un nen de la mateixa edat que el meu fill Víctor. Van anar a guarderies diferents però teníem molt contacte els caps de setmana i algunes tardes al parc. Els dos nens són molt diferents de caràcter: Víctor és tímid, reservat i molt poc donat a conflictes (de fet, vaig obrir un post preguntant al Socpetit com actuar amb un nen que no sap defensar-se), mentre que l'altre nen és molt de contacte, brutot i en diverses ocasions empeny o s'enganxa a la mínima (també s'ha de dir que és molt carinyós, fins al punt de voler estar donant abraçades contínuament al Víctor ... fins i tot quan el Víctor li expressa clarament que no vol més abraçades!!) .

El cas és que ara van junts al mateix cole i es veuen molt també en sortir de classe i alguns caps de setmana. I la seva relació no és bona ... Víctor li té certa "por" perquè en moltes ocasions l'altre nen li pega o, per exemple ahir, li deia constantment "tonto" (primer de lluny, mentre jo li deia a Víctor que no li fes cas, però al final a dos centímetres del meu fill i cridant!!). A mi em dóna la sensació que li té "intimidat".

També crec que els seus pares són molt més permissius que nosaltres pel que fa al tipus d'educació. Nosaltres quan Víctor es portava malament (al voltant dels dos anys), en tenir un mal comportament marxàvem del parc, o li marcàvem clarament que la seva actitud no era bona. En canvi, els pares d'aquest nen, encara que li renyen, en més ocasions de les que ens agradaria estan ... distrets ... o no compleixen les seves "amenaces" d'anar-se'n del parc, per exemple. El cas és que crec que cada vegada la història va a pitjor, perquè els cops són més forts, i crec que ja no està bé dir-li a Víctor: no passa res, si et ha donat fluixet i no t'ha fet mal, vaaaaa, que segur que ho ha fet sense voler, etc.

No sé com afrontar el problema. No vull que el meu fill tingui "por" d'un altre, però crec que tampoc sóc qui per interposar-se en la forma de criar d'altres pares. Se us acut alguna sol.lució?

Gràcies!!

[entrerius]

Hola Montses.

Si fos el meu fill el primer que faria és intentar que no tingués por. Ensenyar-li a afrontar ell mateix les situacions conflictives i que ell parli amb el nen que li molesta i li digui clarament.
Si ell és tímid i reservat i li costa, intentar que comenci quan tu estàs al davant i així li dónes seguretat però sense intervenir... m'explico?
Es complicat però segur que us en sortiu.

I sobre tot a casa parlar-ho tot! Quan hi hagi un conflicte fer-lo partícip a ell també de la resolució. Demanar-li que parli i que hi digui la seva.

Molta sort.

[montses]

Gràcies Entrerius

El Víctor expressa molt clarament al seu amic que el que li fa no li agrada. De fet, és el que sempre li hem ensenyat: que no s'ha de picar ni dir paraules lletges, sinó que només ha de dir a l'altre nen que no li agrada, que li molesta el que li està fent i que no vol que l'hi faci més ... i ell sempre l'hi diu així. Però clar, l'altre nen, si cap adult li para, continua.

I a casa també es parla. Fem "teràpia casolana" a les nits, i em vá fantàsticament bé. D'aquí és on estic traient la conclusió que la relació amb el seu amic li angoixa. Em diu coses com: és que em va picar ahir, i l'altre dia, i l'altre i l'altre ... és que sempre em picarà!. També m'ha arribat a dir: és que mama, tu em dius que "tal" no és dolent, però tota l'estona em fa coses dolentes ...

Jo hi ha vegades que no sé que contestar ... igual és sobreprotecció, però crec que cap nen es mereix que li piquin (encara que sigui fluixet). A nosaltres, com a pares, ens fa més mal! però a canvi, tampoc som del parer de dir-li que s'hi torni, perque no li volem educar creant mes violència, encara que sigui per defensar-se! Potser el camí ràpid seria no anar-hi tant amb aquest nen fins que no siguin una mica mes grans, però tampoc crec que es la millor solució, a més que es difícil perque coincidim moltíssim!!

A més, crec que només li passa amb aquest nen. Amb d'altres, no em diguis quina es la raó, no té conflictes. Em parla fantàstic de tots els seus companys de classe! i potser no soc gaire bona amiga per el que dirè ara, però crec que a aquest nen no li estàn educant del tot bé i cada vegada li "resbala" mes el que li diguin els seus pares! uff...potser soc jo la que necessito teràpia cassolana!!!

[Ítaca]

I no li heu dit mai res a l'altre nen? en plan, de bon rotllo: fulanet, escolta, no peguis al Victor q no t'ha fet res... o preguntar-li directament pq pega...
Jo penso q no em podria estar de dir algo, ja et dic, molt suaument però ostres, és q és el teu fill i si els pares no saben parar-li els peus, malament...

[Nuri g]

Jo hi ha vegades que no sé que contestar ... igual és sobreprotecció, però crec que cap nen es mereix que li piquin (encara que sigui fluixet). A nosaltres, com a pares, ens fa més mal! però a canvi, tampoc som del parer de dir-li que s'hi torni, perque no li volem educar creant mes violència, encara que sigui per defensar-se! Potser el camí ràpid seria no anar-hi tant amb aquest nen fins que no siguin una mica mes grans, però tampoc crec que es la millor solució, a més que es difícil perque coincidim moltíssim!!

jo tinc un fill molt petit i encara que em queden lluny els conflictes que expliques, t'explicaré una cosa que vag llegir en un llibre

Nosaltres com a adults triem els nostres amics. Aquests poden o no tenir fills, i aquests entre si poden no avenir-se bé, ells no trien. Sempre ho hem de tenir en compte.... El llibre explicava que si detectavem que hi havia alguna diferencia notable de caracters, teniem que acceptar-ho (els adults) i quedar amb els amics sols, sense nens. O sigui, limitar les sortides grupals....
Sé que aquesta opció no és gaire fàcil d'explicar els vostres amics... però si cada vegada que coincidiu ell s'ho passa malament...

Bé, és una reflexió.... espero que trobis una solució.

[montses]

I no li heu dit mai res a l'altre nen? en plan, de bon rotllo: fulanet, escolta, no peguis al Victor q no t'ha fet res... o preguntar-li directament pq pega...
Jo penso q no em podria estar de dir algo, ja et dic, molt suaument però ostres, és q és el teu fill i si els pares no saben parar-li els peus, malament...

I tant, Ítaca, de vegades crec que li diem mes que els seus pares!!! però ho trobo una mica incòmode...veus al seu pare allà dret, mirant el tema i jo allà, ajupida a la alçada dels nens, dient-li que no s'ha de fer mal, que els amics s'estimen i coses d'aquestes!!. Es cert que el nen em mira i de moment para, però tambè m'he trobat que es dona la volta, jo penso que està sol.lucionat, i als 2 segons el nen es gira i pica amb ràbia un altre vegada al Víctor. Per mi, aquest punt es massa. Al seu lloc, com a pare, me l'hagués endut, encara que plori, a casa!!! però la resolució es: el Víctor plorant, jo agafant-ho al coll per calmar-ho i l'altre nen continua el camí com si res...i si hi ha sort li diuen que no ho faci, que això molesta al Víctor...i ja està...ara estic pensant que potser no ho torna a fer, perque jo ja tinc en braços al meu fill i no hi arriba que si no...

[montses]

Nosaltres com a adults triem els nostres amics. Aquests poden o no tenir fills, i aquests entre si poden no avenir-se bé, ells no trien. Sempre ho hem de tenir en compte.... El llibre explicava que si detectavem que hi havia alguna diferencia notable de caracters, teniem que acceptar-ho (els adults) i quedar amb els amics sols, sense nens. O sigui, limitar les sortides grupals....
Sé que aquesta opció no és gaire fàcil d'explicar els vostres amics... però si cada vegada que coincidiu ell s'ho passa malament...

Bé, és una reflexió.... espero que trobis una solució.

Es el que estic pensant. Però no se com explicar-ho als amics sense que s'ofenguin. No vui dir-lis que penso que la seva opció de educació amb el seu fill no els està anant bé (crec que al cole també una vegada la profe va comentar-lis als pares que el nen feia servir massa la violència quan hi habia una confrontacions), però tampoc vui que pensin que ens allunyem per que s'estigui acabant una amistat. I be, el que deia, es que a sobre coincidim molt perque vivim molt a prop i perque en moltes ocasions ens truquem per veure que fem els caps de setmana.

I es cert que aquest nen, que de tant en tant queda amb un altre nen (de la mateixa edat, però molt mes alt i fort) juga perfectament a "barallarse" i cap dels dos plora ni acaba en cap conflicte. Ho he pogut comprobar en directe! Això potser evidencia que el caràcter del meu fill i d'aquest nen, de moment, no es gaire compatible, oi?

[Irina]

Hola montses,
a mi m'ha passat un cas semblant, pero no tan greu, amb la meva filla a l'escola. Ella es molt pacifica i normalment sempre rep...

I si intentes parlar amb els teus amics? i comenc,ant dient que "no vull ofendre ni molt menys dir-vos com fer les coses... bla bla, pero hi ha una cosa que m'amoina i es que el Victor ja fa dies que m'esta dient que tal i qual... i he pensat que potser si parlessiu amb el "Pepet"..."
No se... una mica amb els peus de plom, pero si palant amb el nen ja veus que no funciona, crec que els pares necessiten un toque, ja que per si sols sembla que no se'n adonen. Potser com que no els hi dius es pensen que ja esta be, perque si quan queden amb els latres amics i els nens es "barallen" i els sembla be...

Es un tema delicat, pero val la pena intentar parlar amb els pares...

[rundi]

Hola!
Jo crec que la sol·lució no és que els adults deixin de quedar amb els nens, perquè llavors, en certa manera, la lliçó que li traslladen al nen no es plantar cara als problemes, sinó evitar-los, i clar, no sempre serà tan fàcil evitar els problemes. Vaja, no crec que sigui una bona lliçó.
Evidentment, tampoc és qüestió que el nen ho hagi de passar malament i que els pares del "responsable", passin com si per ells no anés la cosa.
Jo, com a mare, el que faria, és:
- felicitar al nen pel seu comportament. deixar-li molt clar que ELL és el que s'està comportant com cal, que estem orgullosos de la seva manera de ser. que ell sàpiga en tot moment que estem de la seva part i que som conscients que ell ho està fent bé. Que l'altre nen NO és dolent, però SI que s'està portant malament. El nen no pot pensar que no ens n'adonem que el que li està fent l'altre no està bé. Per aquesta part, ell tindrà clar que és el que està bé i el que no. No podem estar a mitges tintes... Si pegar està malament, ho ha d'estar sempre. No hem de disculpar l'altre nen dient que li ha pegat fluixet i que no ho volia fer, perquè llavors ell també pegarà fluixet i sense voler, no? com que això està "disculpat"...
- molt educadament i sense qüestionar l'altra mare, animar-la a resoldre el conflicte les dues juntes amb els dos nanos. Dir-li sincerament que el nostre nen està una mica angoixat i la propera vegada que tinguin un conflicte, apropar-vos les dues i parlar amb ells. "No us heu de pegar, sou amics, pegar no està bé perquè ens fa sentir tristos". Encara que sigui "passota", si sou amics imagino que no tindrà problema en resoldre un conflicte que angoixa al teu nen
- si ella segueix passant o les coses no milloren, prendre part quan hi hagi el conflicte. Evidentment, no som ningú per renyar a un nen que no és nostre, però si que podem intentar mediar i buscar una mica l'empatia de l'altre nen. P.ex.: "fulanitu, quan som amics no ens peguem ni ens díem coses lletges..." (amb to conciliador).
En fi, és el que jo faria, però sobretot, reforçar el comportament positiu del nen que sí que s'està portant com cal, i això passa per no disculpar a l'altre.
Sort!

[Irina]

Ai, tambe volia dir que amb uns amics que tenim, i que tenen una manera molt diferent de pujar els seus (els deixen molt a la seva sense vigilar-los), m'ha passat que el nen gran s'aprofita una mica de la Hana i li agrada espantar-la o mostrar mes autoritat...
Vaig haver de pujar a l'habitacio on eren mes de 4 vegades perque sentia la Hana plorant i el nen i sa germana baixant les escales com si res, quan els hi preguntava que havia passat em deien "no ho se! no se per que plora..."

Al igual que tu, encara no he parlat amb els pares, era el segon cop que hem tingut els nens junts i ja veig que aquest nen es molt barruer i no m'agrada, tot i que es moooolt carinyos!, pero barruer i molt mes gran. Doncs he decidit que a la propera, estare jo amb ells supervisant tota l'estona. I si veig que es passa, parlare amb els pares...

[Nuri g]

Jo crec que la sol·lució no és que els adults deixin de quedar amb els nens, perquè llavors, en certa manera, la lliçó que li traslladen al nen no es plantar cara als problemes, sinó evitar-los, i clar, no sempre serà tan fàcil evitar els problemes. Vaja, no crec que sigui una bona lliçó.

Sé que el que he explicat dona la imatge d'esquivar els problemes... però el que jo volia explicar, o dic amb unes altres paraules, és que no sempre els nens i nenes poden ser amics de tots.... com nosaltres, sentim més afinitats amb uns i altres, i quan no estem a gust amb algú, el que fem és sortir-hi menys, però ells no poden... nosaltres els ajuntem.
Estic d'acord que em d'ensenyar a afrontar els problemes al nostres fills però també a triar els seus amics, i forçar a un nen a que li agradi un amic (l'altre nen) quan en realitat no li agrada no és gaire coherent.

No sé, montses... tinc la sensació que has provat moltes coses i cap veus que acaba de funcionar.

[montses]

Es un tema delicat, pero val la pena intentar parlar amb els pares...

Cada vegada tinc mes clar que parlarè amb ells, Irina. El tema es com enfocar-ho, perque jo encara estic una mica "alterada" pel patiment del meu fill, i crec que aquestes coses s'han de dir en fred, no sé si m'explico. Es tan delicat que pots trencar una amistat i no m'agradaria que fos així!

[montses]

Jo crec que la sol·lució no és que els adults deixin de quedar amb els nens, perquè llavors, en certa manera, la lliçó que li traslladen al nen no es plantar cara als problemes, sinó evitar-los, i clar, no sempre serà tan fàcil evitar els problemes. Vaja, no crec que sigui una bona lliçó.

Sé que el que he explicat dona la imatge d'esquivar els problemes... però el que jo volia explicar, o dic amb unes altres paraules, és que no sempre els nens i nenes poden ser amics de tots.... com nosaltres, sentim més afinitats amb uns i altres, i quan no estem a gust amb algú, el que fem és sortir-hi menys, però ells no poden... nosaltres els ajuntem.
Estic d'acord que em d'ensenyar a afrontar els problemes al nostres fills però també a triar els seus amics, i forçar a un nen a que li agradi un amic (l'altre nen) quan en realitat no li agrada no és gaire coherent.

No sé, montses... tinc la sensació que has provat moltes coses i cap veus que acaba de funcionar.

Rundi, no es que deixés de tenir contacte, perque ja he comentat que coincidim molt, però si que em plantejo espaiar una mica les vegades que quedem...si, es cert que això seria com "evitar" el problema, i probablement tens raó i no es una bona llicó, però es el que em passa pel cap per intentar rebaixar una mica l'angoixa del Víctor, que a més, se que s'ho passa pipa amb qualsevol altre del seus amics!!. Però tindré em compte les teves paraules, m'ajuden molt, gràcies! Ah! i si, reforço molt el bon comportament, de fet, també ho faig amb l'altre nen quan fa les coses bé!! . El seus papas també li reforçen el bon comportament, això es cert!

Nuri g, jo ja t'he entès així!! gràcies! crec que he d'anar fent-me forta, i no disculpar el comportament de l'altre nen en cap circunstància. D'aquesta manera el Víctor veurà que estic de la seva part i que encara que hi hagi moments que no li agradin intentarem tots dos fer front al problema. Si jo soc forta i decidida potser li puc treure la por!! ara, suposo que amb aixó potser em jugo una mica la rel.lació d'amistat amb els pares del nen, pero es que entre una cosa i l'altre...

[montses]

Jo el que he fet quan m'he trobat en situacions semblants és, directament, renyar l'altre nen, davant dels pares de l'altre perquè se sentin al·ludits, i davant del meu fill perquè així veu com ha de fer que els altres respectin les seves necessitats i alhora veu com no ha d'actuar per la vida. I acte seguit si cal, o després amb el teu fill a soles amb tranquil·litat, li dius que quan l'altre el molesti que li digui, que l'està molestant, que el renyi ell, que faci "com el que ha fet la mama avui", així aprèn a marcar terreny i fer-se respectar veient com ho fas tu, i el nen "agressor" també ho veu, i potser per les properes vegades s'ho pensarà dues vegades. Perquè amb els "macarres" funciona així (tant si són petits com adults): has de demostrar que tu poses fronteres i, si cal, que pensin que també pots arribar a ser un macarra si vols, i si et veuen així és quan et deixen en pau.

De totes maneres com t'han dit penso que ell no en té cap culpa que els pares de l'altre siguin amics vostres, i per tant no té cap obligació d'"aguantar" els fills dels amics.

Tant de bo que poguès fer-ho tan fàcil. Ja se que potser es normal, però a mi no em surt renyar l'altre nen davant de qui ho hauria de fer!!! i ja et dic que el Víctor si que deixa clar que no li agrada. Potser no es massa contundent (l'hauries de veure, fa cara seeeeeemmmpre de bon nen, jajajajaja). No se, Goga, em dones alguna classe particular? potser m'anirà bé!!!

[montses]

Ah! i m'he oblidat de dir que el meu marit tampoc no sap ben bé com reaccionar!! de vegades, si l'altre nen a fet alguna cosa mal feta, a acabat agafant al Víctor i portant-lo a casa!!! com si a sobre el nostre nen fòs el culpable!!

[Irina]

Si si! i tant que cal paralar-ho en fred!

pero tambe estic d'acord en que no t'has de tallar o que no et sapiga greu de dir-li a l'altra nen davant els pares que aixo no s'ha de fer perque molesta. Jo tambe he cridat l'atencio a mes d'un nen que no es meu davant dels pares, no cal fer veu emprenyada ni res, nomes se li diu i ja esta al igual que li parlo a la meva quan fa alguna cosa que no esta be.
Si els pares veuen el que ha passat i que esta molestant el teu nen no s'haurien d'ofendre, penso jo, esta justificat, no? no li crides l'atencio perque si. I si no ho veuen son ells els que tenen el problema i els faria entendre que aixo a tu et molesta i per aixo has actuat de tal manera...

No es gens facil, eh... pero jo soc del mateix parer que tu, si veig que no canvia, doncs no quedaria tan sovint amb ells i si ho fem els vigilaria mes. De fet ja t'he dit que es el que penso fer amb els meus amics del que t'he parlat abans...

[guilla]

montses es un tema complicat, jo també estic d'acord en el què comenten que ells no poden triar, igual que ens passa a vegades amb la família. Els que si que podeu triar sou vosaltres, i si realment sou amics amb els pares, crec que hi has de poder parlar, si els expliques el problema amb tranquilitat i sensibilitat, no s'haurien d'enfadar. Potser ells ja ho veuen però tampoc no saben com enfocar-ho... Jo crec que els hi demanaria que la propera vegada que passi de parlar-ho tots junts, ells, vosaltres i els dos nens...
no sé si et servirà de gaire...

[Maria V.]

Montses, és clar que us pot saber greu d'enfrontar-vos amb els vostres amics, però em sembla que no hi ha més remei que plantejar-los explícitament el problema (molt dolçament si voleu, però sense dissimular). La solució de veure-us només quan els nens no hi són, no resol el problema que té el vostre quan es troba amb l'altre nen a l'escola; oi que has dit que ara van a la mateixa classe? D'altra banda, si els seus pares són amics de veritat, haurien de poder entendre les vostres raons. Perquè encara hi ha una cosa més greu: el seu nen va camí de convertir-se en el típic abusananos. Si deixa el vostre fill en pau però no li ensenyen que a les altres persones se les ha de respectar, buscarà algun altre company a qui agredir, i com més gran es faci, més difícil serà de corregir-lo.
Pel que dius, els vostres amics semblen d'aquella mena de pares que s'alegren de veure que fort i que valent és el seu fill, quina traça té a maltractar sense rebre. No s'adonen que, quan el noi arribarà a l'adolescència, els agredits seran ells mateixos, potser no amb agressió física però sí moral (pressions, xantatges...). La gent menuda pot ser inofensiva per als grans, però després creix. (També hi ha adolescents molt agressius que han tingut pares admirables, però no és freqüent.)
El vostre nen actua bé. Tu mateixa dius que parla amb alegria dels altres companys d'escola. No és obligació tornar-t'hi quan et peguen, que seria la manera de defensar-se que l'altre entendria.

[Maria V.]

Deixeu-me apartar del tema per dir una altra cosa. Algú ha escrit que no som ningú per renyar un nen que no és nostre. Doncs jo trobo que sí, que hi tenim dret. És allò del proverbi africà, que per educar un nen cal tot un poble. Quan una criatura fa l'imbècil al supermercat molestant un nen desconegut (o traient coses de les prestatgeries, o fent música de percussió amb una llauna de conserves que, a sobre, no és seva) i el pare o la mare no l'atura, qualsevol client té tot el dret a intervenir-hi. Al final, l'un per l'altre, als poca-soltes, petits, grans o vells, els ho deixem fer tot, per allò de "no seré jo sola qui em faci notar".
El costum de respectar la conducta dels pares malcriadors és dolent per a la societat. És com allò de dirigir-nos en castellà a la gent que no coneixem, per no destacar, perquè és el que fa "tothom", perquè sembla que és el costum. Massa ben educats, som.

[Lesmansdelapètal]

Doncs jo sincerament, i en contra del que vaig fer quan el meu fill gran tenía l'edat del Víctor i me'n penedeixo, faria el que Víctor es defensés. L'ensenyaria a defensar-se.

Jo al meu fill que ara té gairebé 9 anys, feia com tu quan anaven a la guarderia o a P3, "t'ha pegat fluixet", "no ho ha volgut fer"... i ara a 3r de primària que va amb els mateixos nens el continuen pegant i ell no es sap defensar. Ho comenta a les mestres i aquestes no volen problemes, com els altres són nens molt conflictius que l'única solución és expulsar-los algun dia de l'escola i no ho poden fer, per tant la solució és no fer cas de les queixes.

Així que ara li diem al nostre fill que s'hi torni, però ell no ho sap fer encara. Tenim l'esperança que no trigarà a aprendre'n, perquè segons quins nens, s'aprofiten de la bona voluntat dels altres.

Per tant et dic, que si l'amiguet li diu tonto jo diria al Víctor que li digui que no juga amb ell i si l'altre l'empeny que el Víctor l'empenyi més fort fins que l'altre s'adoni que amb el Víctor no s'hi pot posar. Això si, ensenyarli també que no comenci ell les baralles.