p3 la mestra m'ha cridat atenció de la nena

[juliaipau]

Uff!!!

Potser em preocupo massa pero ahir la mestra em va fer entrar a la classe i em va començar a parlar una mica preocupada per la nena. Em va dir que agafa pataletes, que no vol fer de vegades el que se li demana, que té molt de geni....
Em van agafar fins i tot ganes de plorar, no per lo que em deia només sinó perquè això significava que ella no estava a gust....
Ai... no sé.... m'ha dit que no he de cedir en res amb la nena, que si plora no li fassi cas, que intenti no posar-me nerviosa quan no fa cas, que li ensenyi a autocontrolar-se quan li agafen les rabietes...

Algú em pot donar alguna orientació. Potser em preocupo més del compte però normalment la meva nena es porta bé a tot arreu, si que de vegades té alguna pataleta pero com tots els d'aquesta edat, també té el germanet d'un any però a casa ho portem prou bé...

Help plis!!!

[entrerius]

juliaipau, sense tenir-ne ni idea jo diria que les pataletes les agafen quan ells mateixos se senten segurs i busquen els límits. Si la teva filla a classe necessita que li marquin els límits suposo que no té res a veure amb els de casa.... son espais diferents, situacions diferents, persones de referència diferents..... suposo que a qui pertoca marcar els límits en aquesta circumstància és a la professora no?
A veure si entra alguna professora i et pot donar l'altre punt de vista.......

[juliaipau]

Gràcies es que estic una mica perduda

[Menudeta]

Hola, potser podries orientar tu a la mestra en relació a la teva filla. Ho dic perque és el primer any d'escola, tu ets qui més coneixes a la nena i a més, si la mestra està preocupada potser podria dir-te perquè (si no la veu contenta, si es que li "molesta" l'actitut de la nena a classe, etc). A més, si tu a casa no tens aquest "problema" no crec que sigui necessari que ella et digui que has de fer amb la teva filla, i més sent tant petita (a no ser que tu li hagis preguntat que pots fer). I això dels límits no sé que dir-te, potser té a veure amb la mestra, o no, ja ho veuràs tu.

[sandrajuli]

I tu li has explicat com és ella a casa?
És que penso una mica com l'entrerius... Pel que dius sembla que te'n doni la culpa a tu!

[Keta]

hola noies,
sóc tutora de P3, us diré la meva opinió, com a mestra i també com a mare de família nombrosa, però des de la ignorància i per la poca informació que dius juliapau.
no sé ben bé què et va dir la mestra, però jo no ho interpretaria com a una qüestió de culpes sinó de col·laboració per anar "tots a una", tant des de l'escola com des de casa (no és que es traslladi tota la responsabilitat a les famílies però sí que es busca la seva complicitat per treballar de forma conjunta en benefici del nen, perquè no li arribin missatges contradictoris). Per tant, entrerius, encara que siguin espais diferents, situacions i persones també diferents, estan molt connectats, interelacionats, i és important que es comuniquin i vagin alhora.
a P3 els nens/es s'estan adaptant a l'escola i és normal que durant aquest període manifestin conductes diferents a les que són habituals, amb aparició de més "pataletes", agressivitat, "escapaments" de pipís, dificultat per dormir, etc.
a mesura que van agafant confiança i van coneixent l'escola, els adults, els companys...es van deixant anar i alhora es van socialitzant.
i un dels reptes de P3 és ensenyar-los a autocontrolar-se, perquè l'edat dels 2-4 anys és una etapa en la que estan formant la seva personalitat i l'estan descobrint. Hi ha nens que necessiten buscar els límits per reafirmar-se (és com una petita "adolescència") i per això sembla que cridin l'atenció fent allò que saben que no s'ha de fer, cercant el "no", en definitiva perquè volen saber fins a on poden arribar.
des de l'escola ja tenim estratègies per ajudar als nens/es a autocontolar-se, es treballa amb el tema de prioritzar la via del diàleg enlloc de l'agressió, l'acceptació de la frustració, coneixement de les emocions, etc.
suposo que si t'han comentat que la teva filla mostra un comportament tossut/geni/fa pataletes, és per demanar la vostra col·laboració per treballar en la mateixa línia des de casa que des de l'escola, i anar junts amb l'objectiu de traçar uns límits tant necessaris per donar confiança i autoestima als nens/es.
no m'angoixaria i tampoc desconfiaria del que diu la mestra. Al contrari, si no t'has quedat tranquila demanaria una tutoria per parlar amb ella amb calma i transmetre-li tots els dubtes que tens. Crec que t'ajudarà a conèixer millor com treballen des de l'escola i a què es referia la mestra amb el comentari que t'ha fet.
no sé si t'he ajudat, insisteixo que he parlat des de la desconeixença del cas basant-me sols amb el que has explicat.
una abraçada,
Keta

[soclamarga]

Hola! Jo no tinc experiència encara amb "els 3 anys", ni amb deixar el nen a classe "sense pares". El meu nen té 18 mesos, i aquest octubre vam començar a anar a classes de música (amb mi). A ell la música li encanta, però a les classes de música em montava uns sidrals.... cada cop eren pitjor. Fins que un dia va estar-se la mitja hora que dura la classe plorant i cridant, amb rabietes i pataletes. Vaig passar molta vergonya i molt estrés. No sabia si fer-li cas o fer veure que no el veia (però llavors em sabia greu per la resta de gent)... A l'acabar la classe, la profe em va dir que em quedés. El primer que em va preguntar va ser si ell ERA així, i li vaig dir que no, que de vegades s'enrabiava si no tenia el que volia però ni molt menys d'aquella manera, que quan anàvem cap a música li deia que no havia de cridar i que s'havia de portar bé... però ell feia el contrari. Llavors em va dir que li semblava que m'havia anat buscant els límits tota l'estona, i que abans d'anar a classe simplement li digués que anàvem a música i que ens ho passaríem molt bé i ja està, cap més comentari. I que durant la classe si ell no volia fer l'activitat, que la continués fent jo, sense forçar-lo a ell (perquè veiés que era una cosa divertida), només agafar-lo si "s'escapava". Vaig marxar d'allà amb un nus a l'estomac! Tenia ganes de plorar! Jo no volia que el meu nen fos el "gamberret" de classe.... i menys començar de tant petit!!!! Em sentia fatal, una mala mare que havia consentit al meu fill i malcriat, i no sabia com arreglar-ho!!! I no sé com va ser, però a partir d'aquell dia les coses van anar mooooooolt millor a música! No sé si va ser perquè va sentir tota la xerrada o perquè em va veure a mi amb més "eines", però el cas és que ara s'ho passa de conya.

Tot això, per dir que si amb tu es comporta bé, suposo que com diu l'entrerius el problema és de la mestra que està amb ella, que és qui l'ha de saber manejar en el seu àmbit. Això sense treure el fet que qui ha d'educar són els pares, no (només) l'escola... però tu dius que a tot arreu es porta bé, per tant... més que res el que faria és intentar parlar amb la nena a veure què t'explica de com s'ho passa a classe o si hi ha alguna cosa que no li agradi... Amb 3 anys ja es deu saber explicar bastant bé, no? a veure què en pots treure i quins consells et dónen les més experimentades... El que ha explicat la Keta em sembla molt coherent també, i és el punt de vista des de l'altra banda, d'algú que ho veu cada dia!

[Laiala]

Hola juliaipau,
quan he llegit el teu post m'he sentit una mica identificada. També tinc un nen a P3 i fa dos dies la mestra em va dir que l'havia tingut "retingut" tot el dia (no el va deixar esmorzar, participar en algunes activitats, etc.) perquè no volia fer la feina que tocava, en aquest cas, muntar un àlbum amb el que havien fet durant el trimestre. De fet, no és la primera vegada que em fa comentaris negatius sobre ell, perquè segons ella el tema de l'autonomia (posar-se i treure la bata, sabates, etc.) el porta fatal i fa molt poc esforç per millorar. Per la resta, tot bé. Però està clar que és poc dòcil i quan una cosa no li ve de gust fer-la costa horrors convèr-lo. I a casa? Doncs igual, i sóc la primera a patir-ho. Per això intento treballar molt les rutines, insistir, animar-lo, felicitar-lo quan ho fa bé... però és molt d'esforç i, de moment, poc resultat. I amb la sensació, a més, que la mestra es pensa que el tenim consentit i passem de tot. Tinc un segon fill i un tercer en camí... sóc la primera interessada en que progressi en autonomia!
Per altra banda hi ha dies que veig que surt de l'escola estressat amb tot plegat. La tensió amb la mestra li passa factura, n'estic convençuda, i després a casa reclama moltíssim afecte i atenció, s'agreugen els gelos, les rabietes... i em sap greu veure'l patir. Penso que aquests comportaments revelen que alguna cosa no va bé (sense alarmar-se, eh!), així que cal combinar el posar límits amb l'intentar entendre'ls i donar-los molt afecte perquè se sentin segurs... que difícil!
En tot cas, no penso que ens haguem de sentir culpables perquè els nostres nens es portin malament. És una senyal d'alarma, s'ha de veure què passa, però això no significa que els tinguem malcriats. I sí, treballar de la mà de la mestra, però no considerar-la com la jutgessa de com hem criat els nostres fills...

Ànims que segur que ho fas, i faràs, molt bé!

[entrerius]

Per tant, entrerius, encara que siguin espais diferents, situacions i persones també diferents, estan molt connectats, interelacionats, i és important que es comuniquin i vagin alhora.

Completament d'acord. Vaig respondre molt ràpid al missatge sense donar massa explicacions, però efectivament penso que hem d'anar alhora.
Quan vaig llegir el missatge de la juliaipau em va donar la impressió (potser equivocada) que ella es va sentir pressionada per la mestra, com si ho estès fent malament i com si tota la responsabilitat de l'actitud de la seva filla fos seva... i la meva resposta (ràpida, ho admeto) volia fer-li entendre que no és així, que una part també és de la professora.

Particularment m'agrada que les professores del meu fill m'informin de quina és la seva actitud dins la classe, al pati, amb els companys i amb la mestra. De fet pagaria per poder-hi ser. M'interessa saber-ho ja que jo no sóc allí i no puc ensenyar al meu fill quina se suposa que ha de ser l'actitud adequada en aquell moment. Per tant penso que en primera instància a qui li correspon aquest rol és a la mestra. I evidentment quan ella m'ho faci saber, intentaré explicar-li al meu fill el que en penso i treballaré el que calgui.... però jo mai podré estar dins la classe per fer-li canviar l'actitud dins aquell espai.... (no sé si s'entén el que vull dir)

En el nostre cas és justament al revés: fora de casa és un “nen exemplar”.... dins de casa és un terratrèmol, un volcà en continua erupció, amb un caràcter molt marcat, li costa molt acceptar un no per resposta i els límits els hi has d’anar repetint contínuament. Ara, com algun dia tu te’n descuides ja està ell per recordar-te’ls!!!
La seva mestra de P1 em va fer la següent descripció: és col.laborador, juga amb tot i amb tothom, accepta les ordres a la primera, ajuda als companys, li agrada experimentar i fer qualsevol activitat i ho té claríssim, sap perfectament el que vol i el que no vol.

Tots els nens no son iguals ni es comporten igual, per tant és normal que tampoc tinguin les mateixes reaccions ni necessiten les mateixes tècniques o tàctiques per obtenir els mateixos resultats, i penso que tant els professors com els pares hem de saber buscar les adequades per cadascun.
En el meu cas, de moment i espero que continuï així, em pertoca a mi la part més dura

[juliaipau]

Moltes gràcies a totes!!!

De fet el que m'havia passat es que em pensava que el que passava a dins la classe era culpa meva, tenia un sentiment de culpabilitat tremendo i unes ganes de plorar tot el dia......

El millor que puc fer és col.laborar amb la mestra quan ella m'ho demani però pel demés a casa continuarem igual, ella és feliç a casa tal com estem. Una companya de la feina em va dir que potser li havia costat l'adaptació o que la nena no havia tingut feeling amb la mestra i que si a casa tot anava bé el millor que podia fer era.... res. Almenys en la dinàmica de casa, però anar-li parlant dels seus sentiments i de com se sent per si té alguna cosa que no rutlla per dins seu.

Un petonet per totes i moltes gràcies!