depresió post part

[glauka]

No sé si se n'ha parlat del tema.... jo demà farà 2 mesos que vaig tenir al Martí, no crec que hagi passat la depresió post part, però el nen hi ha molt dies que em sobrepassa.
Visc al Maresme, el meus pares a Barcelona, tot i que venen 1 dia a la setmana em passo gairebé tot el dia sola amb el nen, la meva parella arriba tard de treballar.
Potser soc jo, però els dies que té ell dolents, estic totalment enfonsada, el primer mes no vem poder sortir de casa pq era prematur i fins els 3kg ens van aconsellar no fer-ho. I ara amb les tomes cada 3 hores i entre pit i biberó estem tot el dia liats sense temps per res més.
Suposo que tot això canvia, però m'he plantejat més d'una vegada pq l'he tingut i em venen ganes de tornar abans a treballar per no estar les 24 hores pendent d'ell.
No em mal interpreteu, que me l'estimo molt o estic aprenent a estimar-lo pq el primer instint que vaig tenir era el de protecció i ara mica en mica hem anat creant un vincle, espero no ser un "bitxo" raro, per no tenir la seguretat que la majoria de la gent del fórum té, però suposo que cada un té el seu procés......

gràcies,

[Julyet]

Penso que en el postpart necessites un acompanyament emocional, i si el teu entorn proper no el trobes, penso que és important el contacte amb altres mares.

Jo et recomanaria un grup de criança, de mares, de lactància... o una doula. Jo en conec a una, un encant, i tinc adreces d'altres. Si vols informació, te la passo.

[Lisa_Cat]

Hola Glauka!

pensa que aixó millorarà!!! el meu no va ser prematur, de fet, va ser molt 'tardón' però també em sentia sovint sobrepassada: em llevava al matí i no me n'adonava que eren les 4 de la tarda, i jo encara en pijama i sense dinar!

i això de les distàncies, també t'entenc, jo visc a Castellar del Vallès i els meus pares a Barna, i van pujar molt poquet.

no tens cap amiga que hagi tingut una criatura fa poc? o una veïna? algú proper geogràficament amb qui puguis sortir a passejar ni que sigui mitja hora? a mi això em va anar molt bé, per prendre l'aire i també per veure les coses amb una mica de distància...

i si no, anima't, sempre et quedarà el socpetit!! aquí he trobat un munt de respostes a molts dels meus dubtes!!

[sek]

Glauka!

No hi entenc del tot del tema, jo vaig passar una mica de "baixon" la primera setmana, però va passar.

Clar que t'estimes al martí! Però potser no ens preparen del tot correctament psicològicament abans de tenir criatures. Potser pensàvem que els nens dormen, fan pipi, caca i mengen. Bé, en el meu cas no ha sigut mai així. El meu fill és "demandant" i gens dormidor, així que estem ben entretinguts des del principi. Jo tinc els pares i família a prop, però tot i així, al principi va ser dur. Em passava el dia amb el nen penjat a sobre ballant i cantant i quan arribava el seku estava esgotada!!! És molt dur, sobretot si el nen, com et dic, no és tranquil·let. És paradoxal : tens el millor que t'ha passat a la vida, però no pots amb ell. en el meu cas no pensava que seria tan dur, de veritat. Bé, de fet , el meu fill té 15 mesos i no he dormit encara cap nit sencera: això cansa. Sóc molt feliç, però t'asseguro que si em veiessis la cara no ho pensaries
En fi, tothom em deia... paciència! i em feia una ràbia que no t'ho pots imaginar ...
Jo et dic que ànims, això passarà, intenta establir rutines amb el nen: massatges, sortir, ballar, cantar, etc perquè el dia et passi millor (és molt trist, però tot i de voler gaudir al màxim aquests moments, a vegades tenia ganes que acabés el dia perquè estava re bentada).

Potser tal com et diuen necessites ajuda psicològica, pensa-t'ho, segur que hi ha molta gent que et pot ajudar! Jo quan els primers dies em vaig veure de baixada, de seguida vaig començar a trucar mamis recents per quedar amb elles (em va costar moltíssim perquè no tenia ganes). La teràpia i el sortir, ajuda!!!

Molts petons per a tu i per al teu martinet!!

[sol]

glauka guapa no eres en absoluto un bicho raro eres lo mas normal de este mundo, los hijos aun queriendolos mas que a nuestra propia vida a veces nos sobrepasan emocionalmente y nos hacen sentirnos en un segundo plano como personas individuales, es normalisimo los sentimientos que tu tienes, la añoranza de tu anterior vida en la que nadie dependia de ti y en la que no tenias que estar pendiente de alguien a jornada completa no quiere decir que no quieras a tu hijo tanto como cualquiera, tranquila sentir todas estas cosas es humano y tambien te digo que todo mejora con cada mes que cumpla tu bebe.
ah y ni se te ocurra compararte con nadie del foro, en mi primer embarazo y parto me comparaba con otras madres de aqui y lo que es peor a mi hija con otros bebers de aqui lo que hacia o no hacia y etc etc y eso me hizo mucho daño por que cada mama es un mundo y cada bebe unico y lo que hacen unos no tienen por que hacerlo otros y viceversa.
animo y fuerza es durillo pero veras que compensa muchisimo. un abrazo

[charito]

Glauka, el que sents es el mes normal del mon. Jo crec que moltes de nosaltres ens sentim aixi pero no es comenta pq no "queda be" o sembla que no siguis tan bona mare.... t'agraeixo que ho comentis i aixi ens podem desfogar.

Jo he plorat molt, moltissim, i tot i que mica en mica ens hem anat situant, agafant horaris, el nen cada dia juga una mica mes sol o riu i fa cosetes, encara tinc dies negres, on penso on ha anat a parar la meva vida. M'agradaria seure a llegir una estona, o veure una peli, fer una migdiada, pero no pot ser. Tot se'n va en fer rentadores, recollir, fer bibes, jugar, jo no sabia que el dia tenia tantes hores.

Aixo si t'animo que els primers 3 mesos son horribles, pero mica en mica anira a millor de debo.

Anims i petonets!!!

[neuetes]

Hola, mira't aquest post que també en parlaven: viewtopic.php?f=72&t=14431

Jo també vaig patir aquests sentiments els primers mesos del part. Recordo molt l'angoixa, la inseguretat i la por. I més d'una nit, en plena crisi de plors, vaig pensar allò de "maleït sigui el dia que vaig decidir tenir fills!". Però no ho comentes, no ho dius a ningú perque tens por del rebuig, tothom al teu voltant et diria coses com "són manies teves" o "com pots estar trista?", que evidentment no ajuden gaire.
Són sentiments que et sorprenen quan tens el fill, són sentiments contradictoris: "Com pots pensar aquestes coses quan és la personeta que t'estimes més a la vida?" i és l'últim que esperes.
Em sembla que les dones ens preparem i ens preparen molt per l'embaràs i el part, però passen i passem per alt el post-part, no només pel bebè, que és molt important sinó per la mare. Recordo quan vaig anar a la revisió de la quarantena, la llevadora del CAP em va dir que havia de contestar unes preguntes, molt burocràtiques va recalcar, sobre el post-part. Em va fer preguntes com: "T'has sentit trista?"o "has plorat durant els primers dies?", tot això sense aixecar la vista del paper on llegia les preguntes, esperant una resposta negativa, sense massa interès al que jo digués, sense gens d'empatia. I jo pensava... i si ara et dic que si... m'ajudaràs? o em derivaràs a un psicòleg?.
A mi em va durar dos mesos ben bons i la única persona que em va ajudar va ser el meu marit, sort en tinc d'ell.

Però això dura el que dura i aviat aniràs tenint més confiança en tu mateixa i aquestes pors aniràn passant. Però és important, tal i com diu la julyet, parlar amb mares o llevadores o algú de molta confiança, sensibles al tema per sentir-te recolzada. Una vegada vaig llegir una frase que sempre la tinc present: "Només els qui han patit saben consolar".

Molts ànims!

[Gerginag]

glauka,
Tal i com et diuen la resta, aquesta sensació t'anirà passant, jo també vaig tenir un nen prematur amb baix pes i em va costar, jo sempre penso que es un proces d'adaptació . Recordo els primers dos o tres mesos amb una engoixa constant, controlant el pes, l'alimentació ,sense dormir.... el meu marit també passa tot el dia fora de casa, de fet només es va poder agafar 3 dies per estar amb nosaltres. Si que hi ha dies que et sobrepassa tot i que et penses que no t'ensortiràs, però no pateixis que ja veuràs com tot anirà a millor.
Ep! I jo també sóc del Maresme en concret de Malgrat i volia posar al meu fill Martí.

[lila]

Jo amb la meva primera filla també ho vaig passar molt malament, i això que vaig tenir el meu marit a casa els dos primers mesos.. però tenia una sensació de dependència tan gran! i la meva nena estava tot el dia i part de la nit desperta i super sovint enganxada a la teta... pensava que la meva era la única que no dormia unes quantes hores seguides, que no aguantava al bressol, que rondinava al cotxet... el que més em va ajudar va ser quan una coneguda em va dir que per a ella els 3 primers mesos van ser horribles i que ho va passar fatal, amb sensació de ser mala mare i de voler temps per a ella... almenys no era la única que tenia aquelles sensacions!

Certament no tots els bebès dormen i mengen i prou... n'hi ha que són més demandants i jo també penso que no se'ns prepara per això... tenim molt idealitzat el que és tenir un bebè...

Jo recordo que cap al tercer mes tot va començar a millorar però, almenys en el meu cas, fins als 6 mesos, que és quan vaig introduir les papilles (fins llavors vaig fer lactància materna exclusiva) no vaig tenir sensació de tenir una estoneta per a mi... que era mentres el pare li donava la papilla... és que fins llavors sempre havia de tenir la teta a punt!

Aix, que m'enrotllo...

Amb aquesta segona potser no ha sigut tan dur, perquè ja sabíem el que hi havia, i perquè no podia ser pitjor que el que vam passar amb la primera (que tot just ara comença a fer algunes nits del tirón)...

Tot i això, certament, me les estimo amb bojeria i em fan patir moltíssim perquè estiguin bé i siguin felices...

[pomaipera]

Hola Glauka,

Jo tambè soc mare de nen prematur (30 setmanes) i això de no poder sortir és molt dur, encara que el metge ens va dir que sortissim al cap de dues setmanes, que tancat a casa tampoc li anava bé.
Nosaltres ens van donar l'alta el 10 de desembre i la veritat és que va ser molt dur, mooooolt dur i jo només volia que el temps passés volant i ja fossim a l'estiu. Tot era bastant diferent de com ens ho haviem imaginat!!
El sentiment inicial és de tanta por, que no disfrutes al nen, no? potser és això el que et passava al principi, no? i mica en mica comences a notar que el nen és teu.
A mi el que em passa ara és que tinc un nen de 3 mesos, però d'edat corregida en te 1 però el pes és de recen nascut!! 2840 grams!i tot és una mica extrany.
Jo trobava a faltar les infermeres que durant els 2 mesos que vam passar a l'hospital ens cuidaven, sí a ell i a mi. Tambè trobava a faltar les altres mares que ens passàvem hores fent de mares cangur i poc a poc el sentiment de pena ha anat desapareixent. Ara el problema és un altre, el meu home es queda a l'atur i està bastant trist, espero que estar amb en nostre peke l'animi una mica.
Ànims!!!!!
per cert, tinc un blog que intento explicar una mica el que ens passa i hi ha una entrda que potser veuràs que no ets l'única que a vegades tens agnes de "desconectar" del teu fill.
el blog és: http://www.pomaipera.blogspot.com

[Peixet]

Glauka !!

Guapa es normal el que et passa, com han dit moltes a vegades et sobrepassa, sobretot les novatas.
Jo la veritat ho vaig portar força be, hem vaig conciència molt que no tenia mes feina durant els proxims mesos que dedicar-li al Roger, i així ho vaig fer, vaig establir una rutina, cada dia sortiem una estona, o a passejar o de compres (durant la baixa vaig gastar un miqueta jejeje)
Jo tb sóc del Maresme, si vols ens veiem, parlar amb els mamis segur que et va be, ningú et pot entendre millor.
Jo tb tinc els pares lluny, i tb hem va costar això, tinc les sogres aprop, però no es mateix, una mama és una mama !!!
T'envio un privi !!

Un petonet guapa

[Lídia]

Glauca, ja t'han dit totes que es molt normal això que sents, suposo que saber que no ets lúnica ajuda molt. Jo vaig patir depresio post-part amb el meu primer fill , tot el dia plorava, i plorava, estava contenta de tenir al meu fill pero em sentia rara, perque era un estrany per mi. Crec qe a les clases pre.part haurien de profunditzar en el tema, ets sents mala mare, quan es suposa que has d'estar super contenta i no agoviar-te però el primer fill es un canvi molt gran i una experencia molt dur, que compensa moltissim, ja ho veuràs. Al segon no vaig tenir plorera "hormonal" ni dues vegades... i mira, ja vaig pel tercer!!!

[glauka]

noies, no sabeu quan m'heu ajudat, tenia uns sentiments molt contradictoris amb el petit, però veig que és normal en molts casos i que tot (espero) passa poc a poc amb el temps.
És un alivi sentir-te recolzada per altres mares que han passat el mateix que tú i descubrir aquest foro crec que ens hanirà molt bé tant al Martí com a mi.
Seguiré els vostres conselsl i buscaré algun grup de post-part al poble, tot i que no sé amb quina freqüència podré anar, ja m'agradaria quedar amb amistats que son mares, però ara totes treballes i jo d'aquí dos mesos tb em tocarà, segurament quan el Martí i jo ens comencem a entendre millor....

moltes gràcies de nou a totes per compartir les vostres experiències amb mi i ja us explicaré com va el procés...

[Llum]

Glauka estigues tranquila això nomès es al principi, si et serveix de consol, sóc mare de bessones i m´ho he passat tot sola desde el primer dia. Sense l´ajuda de ningú. El meu home a la tercera setmana de neixer les nenes ja va tenir que anar a treballar, i ni tans sols va tenir vacances a l´estiu. Jo al principi em passava exactament el mateix que tu, em pensava no ensurtinme i caure en la depressió, però va passant el temps i parlant amb la gent veus q hi han moltes noies com tu. I ara m´he les estimo amb bogeria, les mires i te les minjaries a petons, també a medida q es fan grans van canviant!!!! tenen 7 mesets les princesetes!!!!!
Molts anims!!!! ja veuras com cada dia aniras a millor.

[Zayda]

Hola noies....ai com us comprenc...
jo tambe soc del maresme i tinc a la famili a bana....i la meva petita nomes te un mes, pero m' agafen unes ploreres i em sento tan malament per aixo que dieu que la felicitat m' hauria de desvordar pero a vegades tinc aquesta sensacio de ser mala mare de no estar implicada al maxim
el meu home em veu plorant i em pregunta que em passa pero es tan dificil d' explicar......

[emanens]

Jo personalment em va passar al contrari, que no vaig tenir res de depressio de fet al contrari estava molt més contenta de tenir la peque..clar que hi h algun moment que quan ploren etc no saps què fer i supera una mica, pero res més. També he tingut sort que és una nena que es porta molt be, suposo que si hagues estat al contrari la cosa hauria estat diferent.

[Lisa_Cat]

EI Glauka! com ho portes? va tot millor? Ànims!!

[lila]

el meu home em veu plorant i em pregunta que em passa pero es tan dificil d' explicar......

A mi també em passava això...

[Tahire]

[quote="emanens"]Jo personalment em va passar al contrari, que no vaig tenir res de depressio de fet al contrari estava molt més contenta de tenir la peque..quote]
Quina sort!!! La veritat és que al començament és molt dur, i encara que t'avisen a les classes de preparació al part, jo em pensava que exageraven una mica.... i no!!! Però a mida que va passant el temps tot passa