JO NO HE PARIT

[marchita]

Ostras Noe pues yo de verdad nunca me plante mi parto. Tengo que decir que cuando me quedé embarzada aunq era mayorcita (tenia 30 años) aun era muy poco madura. Vivía con mi hermana pq hacia un año que habia perdido a mis padres y estabamos aun asentándonos solas. Yo no sólo no pensé como sería mi parto sino que además deje que todo fuera tal cual llegaba. Cuando tuve a mi hijo claro que le quería con locura pero no sabia como tratarlo, no sabia como hacer las cosas y cuando se lo llevaban me sentia aliviada y al verlo llegar me asustaba. Mi hijo bajó de peso mas de lo normal pq habia tanta gente en la habitacion las 24 horas del dia que no podía darle pecho y como era tan bueno y no se quejaba yo no le daba, era incapaz de manda a la gente a paseo, me daba vergüenza sacar el pecho delente de segun quien y otras veces al ser novata no me aclaraba con la gente alli y dando el pecho...total un drama. Con la segunda fue mas claro todo, desde el primer dia cuando daba el pecho la gente fuera!!!!!! Aun asi tampoco me plantee el parto, es más este segundo fue una cesárea programada y no me afectó nada. Si q es cierto que me da pena no haber parido nunca vaginalmente para saber lo q es.
Lo que si me di cuenta es que de la primera vez a la segunda que parí el sentimiento cambia. A los dos los queria igual desde el primer dia pero la proteccion de madre con el primero me salio mas tarde y con la niña estaba ya en el paritorio. Cuando me venían a buscar al niño las enfermeras a la habitación le veia irse y sentía en parte alivio, un alivio del estres que tenia, y con la niña salía al pasillo sólo para ver como se la llevaban, sólo para que no estuviera solita mientras iban a buscar a las demás, como anécdota diré que el último dia cuando salí al pasillo la niña q acompañaba a mi hija (la q estaba en la otra cunita) era la Laia de Mandarina y me miraba con unos ojos abiertos, yo no sabía quien era pero estaba alli con mi hija y las hablaba a las dos. Despues a traves del foro me entere que era ella, la reconocí en una foto

[Ítaca]

Doncs mireu, jo ara us diré una cosa, i espero q no em jutgeu... però quan començàvem a plantejar-nos buscar un , a mi em feia pànic pensar en un part vaginal, era una cosa superior a mi, i amb l'itaco ho vem parlar molts cops, q si el gine estava d'acord, doncs q preferia q em programessin una cessàrea i llestos, i crec q per pensar així no sóc menys bona mare...
Després quan em vaig quedar i veus q si tot va bé, no et programen cap cessàrea per desig propi, doncs et vas fent a la idea q et tocarà parir vaginalment, si la cosa no es complica... és cert q hi vaig pensar ben poc en el part mentre estava embarassada... era allò, del q hagi ser serà, i punt.

Finalment vaig parir vaginalment, sense epidural, i amb espàtules pq la nena no sortia per si sola... mai m'he sentit tan al límit de les meves forces i em van entrar unes ganes de plorar de la impotència q sentia, q veia q jo apretava i q no havia manera... realment ho vaig passar molt malament, i més encara quan vaig veure la meva nena, tota morada pq portava voltes de cordó i s'estava ofegant (q tampoc me la van deixar tocar ni fer-li cap petó... de fet, el primer q la va agafar va l'itaco i ell me la va portar). Jo hagués signat per una cessàrea... ja no per mi (q el dolor q has passat s'oblida de cop quan sents el seu plor per primer cop), però per ella, pq pobreta va patir força...

[abart]

Jo, com la Itac@, al principi vaig pensar. si em fan una cesària i m'eviten el patiment, doncs cap problema! Després he canviat d'idea, perquè com ja s'ha dit, és la manera natural de nèixer i perquè a les classes d'educació maternal ens han parlat molt de tot el procès i m'han fet perdre la por...
Un cop més, imagino que fins que no t'hi trobes no pots ni imaginar-te aqeust sentiment però repeteixo que la manera com imagines que serà el moment també hi té molt a veure (deixant de banda que, evidentment, totes ens imaginem un part vaginal, sense complicacions, ràpid i meravellós).

[juliet]

Està clar que casdacú és com és i cadascú viu el que li passa a la vida segons la seva manera de ser i segons el que ha viscut.
Jo he tingut uns fills que s'han fet molt de pregar, i ja abans que estiguéssin dins la "proveta", quan estavem en ple procés de FIV, l'únic que desitjava era que tot anés bé i em quedés embarassada.
L'embaràs de la meva primera filla va ser d'alt risc, vaig perdre el seu bessó a les 10 setmanes i se'm va desmuntar el món, doncs els metges no eren gens optimistes en que l'embaràs continués endavant. Després de gairebé 12 setmanes d'hemorràgies intermitents, es va reabsorvir l'embrió i la Júlia va seguir endavant, tot i que a les 32 setmanes va dir que ja en tenia prou de ser dins la panxa!!
Això ho explico perquè, després de tota aquesta experiència, tenir la meva primera filla per cessàrea (justificada) i fins i tot no poder veure-la en tres dies, NO em va suposar pensar que havia fracassat, al contrari, per mi va ser una VICTÒRIA. Vaig estar aquests tres dies plorant com una bleda perquè l'únic que jo volia era veure-la, tocar-la, posar-me-la a sobre, i preocupada per saber el seu estat de salut.
Quan ho vaig poder fer, va ser el dia més meravellós de la meva vida, plorava d'emoció, després de tot tenia a la meva filla amb mi. El que em va quedar gravat al cap durant aquests tres dies va ser el fet de pensar que "l'havia abandonada", i la "seguia abandonant" cada cop que l'hora de visita s'acabava....i així fins a un mes. Un cop va ser a casa no me la vaig treure de sobre en cap moment, necessitava "compensar-li" tot!!!!!
Mai vaig pensar que no l'havia parit, i mai vaig tenir la sensació que aquella no era la meva filla per haver-la tingut per cessàrea o haver estat fecundada de manera "artificial".
Després he tingut el meu fill (repòs al llit per risc de part prematur a les 22 setmanes fins les 32)part vaginal a les 39.
Si no puc comparar o no ho vull comparar és perquè, apart de ser dos experiències totalment diferents (en quan al tipus de part), també són diferents pel viscut en cadascun dels embarassos.

Evidentment que hagués preferit que tot fos "estupendu" des del dia del primer intent de concepció "natural", però per mi, al cap i la fi, "l'estupendu" ha estat poder ser mare superant tots els obstacles, independentment del procés. I igual ho hagués estat si les FIV no hagéssin anat bé i haguéssim adoptat.

[juliet]

Segueixo que m'ha tornat a saltar la connexió.
Aquest és el meu parer respecte al tema, totalment personal sota la meva experiència i com jo l'he viscuda, però puc entendre que d'altres persones ho puguin sentir diferent.
Penso que tenir expectatives no és dolent, forma part de l'il.lusió d'un fet extraordinari. Jo també les tenia, ja ho he dit, des que vam decidir voler ser pares tenia clar que volia un part natural i volia alletar els meus fills (les dos primeres coses, d'entre d'altres, que et poden venir al cap quan estàs embarassada)
Però de vegades la vida et va canviant els "plans" i el millor que pots fer és adaptar-te als nous tan com puguis, sense pensar que si tot no és com allò que havies somniat, ha de ser pitjor o t'ha de fer menys mare. Sempre i quan tu hi hagis posat totes les ganes, la il.lusió, l'esforç....si no acaba tot al nivell de les teves "expectatives", tan és, un cim es pot pujar per diferents vies i tan pots trigar 2 hores o 5, i al cap i a la fi, si tens la sort d'acabar-hi arrivant, el teu esforç haurà valgut la pena.
Després, pensar en com hagués estat si l'haguéssis fet per una altra via no té sentit. L'únic sentit que li puc trobar és que el proper cop, encara amb més ganes i més emoció, decideixis provar la via que volies, sense pors i sense sentiments frustrats que t'hagin pogut "marcar".

[Julyet]

juliet, moltes gràcies per compartir la teva experiència. Moltes vegades penso que la maternitat la portem escrita als nostres gens... en el teu cas no hi ha dubte: vas néixer per ser mare. I es nota en cada una de les teves paraules.

Jo no penso que el tema de crear-te expectatives sigui dolent, tot al contrari. De vegades tenim tanta por a fallar que acabem sense gaudir de res o sentint-nos malament quan les coses van bé (estem com cabretes, en sèrio).

Per descomptat que no dic que ens enfonsem quan les coses no surten com volíem, però trobo bé lluitar per allò que volem. I aprendre dels errors, sempre, sempre, sempre.

No trobo il·lògic sentir-se malament quan un embaràs ha anat bé i el part no es com esperàvem. I aquestes sensacions que heu explicat les trobo naturals, no em sorprenen. Per descomptat que en cada maternitat juguem mil variables a banda del part: desig del nadó (per sobre de tot), entorn, estabilitat, tot allò que hem anat aprenent (que ser mare és dur i sacrificat i bla bla bla.... / que ser mare t'ha de fer sentir una alegria absoluta, etc...). Però jo sí que ho trobo important. Oju, que no parlo "d'amor" cap al teu fill, com bé heu dit aquest ja el portem "de sèrie" tenint en compte que som conscients del nostre embaràs i, en la nostra societat, acostuma a ser molt desitjat.

[juliet]

No trobo il·lògic sentir-se malament quan un embaràs ha anat bé i el part no es com esperàvem

jo tampoc ho trobo il.lògic, un embaràs buscat és un embaràs desitjat, i també un embaràs, encara que no sigui buscat pot acabar sent molt desitjat (el del meu germà va ser així). Evidentment el desig és el mateix que el d'un embaràs buscat i no trobat, però en aquest últim cas, la diferència està que en que, per les circumstàncies de la vida, tot i ser desitjat ha costat molt d'aconseguir.
No sé si m'estic explicant bé, però on vull arrivar és que de vegades, per les nostres experiències donem més o menys importància a coses que potser haguéssim donat més importància.
El fet del part: sabia el que volia però pel camí vaig haver d'anar "modificant" algunes idees, les dificultats em van fer donar menys importància al tipus de part que jo hagués desitjat, la importància la vaig focalitzar en el fet de que la meva filla nasqués bé i sana. I potser per això no vaig tenir cap "frustració" amb el fet d'haver "parit" per cessàrea.
En el segon embaràs tenia clar un cop més, que volia aconseguir el que no havia sigut possible amb la Júlia. No hi vaig anar amb por, ni amb frustració per l'experiència anterior, ni "jutjant" als metges que em van atendre, potser ilusa, però sempre em van donar seguretat. I el resultat va ser el més proper al que jo "somniava" alhora del part.
Potser parlo així perquè amb el segon em vaig treure "l'espina", i ara és més fàcil veure-hi objectivament, però el que dic ho dic perquè crec que no és bo "arrossegar" segons quins sentiments.
A la vida et poden passar moltes coses, dificils de "pair", però no és d'ajuda posar vinagre sobre la ferida. Els fets, passats estan, per molt que hi pensis no els podràs canviar, i mentrestant t'estaràs fent mal i estaràs limitant l'oportunitat de poder encarar noves situacions i diferents, per lluitar per allò que volies o vols. Això només es pot pensar quan ha passat el temps, en calent, res que es pugui dir servirà de res, totes les experiències que ens han "marcat" necessiten el seu temps, i encara que mai les oblidem, amb el temps podem sentir-les d'una altra manera. La "frustració" va disminuint i tornen les il.lusions. Això ho dic conscient que és fàcil dir-ho però cadascú necessita més o menys temps per per creure-ho o senttir-ho

[abart]

Juliet, t'admiro pel que deus haver passat... ha de ser dur tot el procès de FIV, l'embaràs d'alt risc i no poder gaudir al màxim de la teva criatura durant el seu primer mes. Enhorabona per haver-ho aconseguit!
I estic d'acord amb tu en tot el que has dit.

[abart]

Qui m'ho anava a dir que quan escrivia fa uns mesos sobre parir o no parir tindria la oportunitat de parlar per experiència pròpia... Després d'intentar una inducció del part a les 40+2, em van haver de fer una cesària d'urgència. I ara m'afirmo en el que vaig dir, potser no he parit n el sentit estricte de la paraula però qui ha portat al nen 9 mesos he estat jo i qui porta una cicatriu a la panxa sóc jo! Per a mi no ha suposat ningún problema la cesària (al contrari, n'estic molt contenta), tot i que de cap de les maneres és la manera en que jo imaginava que arribaria el meu fill al Món... Al cap i a la fí, si no haguès estat per la intervenció, ara el nen no estaria amb nosaltres!
I Juliet, qui m'ho havia de dir també que el meu peque també estaria ingresat, durant 16 dies i que no podria tocar-lo fins al 3 dies després de nèixer...
Les voltes que dona la vida!

[juliet]

Abart, sí, la vida dóna motles voltes!!això sí, tan de bo totes tinguéssin finals feliços, que encara que el procés no hagi estat el somniat o esperat, si després del patiment tots esteu bé, doncs ja està (sona a frase tòpica i típica, però realment és així)
Disfruta molt del teu petit a totes hores que encara que els 16 ingressats al naixement no es poden recuperar li pots compensar de llarg