Animar a una mare que té el fill a la incubadora

[bertagener2011]

Hola noietes,

La meva germana ha tingut la nena prematura fa 3 dies. El cas es que el part va anar molt bé, peró ella està molt sensible, només plora, i està preocupada perque la nena li està perdent pes (cosa normal en tots els nadons), ha de marxar a casa deixant la nena a la incubadora, i jo, que tinc la meva nena desde fa 3 mesos no es que sigui la "alegria de la huerta" doncs jo estic molt més sensible que abans de ser mare,el cas es que no sé que dir-li o que fer per animar-la...avui he anat a veure-la amb la meva nena i no sé si he fet bé tenint ella la seva nena hospitalitzada i jo amb la meva completament sana... (bueno, la d'ella també està sana peró es clar, la veus amb tots els cables i sembla que estigui malament)i a sobre m'he posat a plorar amb ella, al fi i al cap es la meva unica nebodeta... cosa que no es que ajudi molt...

Doncs aixó...que li dic per pujar-li els anims??? Gràcies

[Monnie]

És difícil que ningú que no hagi passat per una prematuritat t'animi. Jo només vaig trobar "consol" amb una amiga que había passat pel mateix i en un fòrum de prematurs. Els sentiments d'un part prematur són molt forts: res no és "l'esperat": no tens el teu nadó en braços just nèixer sino que se l'enduen corrents moltes vegades per reanimar-lo. No tens la criatura en les dates previstes, sino que te "la treuen" molt abans. El teu embras acaba sobtadament. I la teva criatura... sembla més de les infermeres que teva. Has de demanar permís per entrar, per tocar-la, per abraçar-la (si és que ja l'ha pogut abraçar...)... I res, cap de les frases de "avui en dia", "no passa res", "en 4 dies sotirà i t'oblidaràs...", "jo tinc una amiga que...", "jo conec una noia que..." et serveix. És el teu fill/a (en el meu cas les meves bessones) qui està lluitant per tirar endavant rodejat de cables i de sorolls i de mans alienes....
Escolta-la, deixa-la que plori... mentre no estigui a neonats però que quan traspassi la porta de neonats, es planti el millor somriure i tota l'energia positiva per "encomanar-li" al seu nadó. Que aprofiti totes les hores possibles per estar amb ell, que intenti fer el mètode cangur... i que quan no estigui amb ell, descansi, plori, cridi, es pregunti perquè perquè perquè perquè.... però després es recuperi per tornar-lo a visitar.
I, un dels dies més durs també, és el dia de tornar a casa amb les mans buides, amb la recuperació del part... però sense nadó, sense cotxet, deixant al nadó en un hospital a les mans d¡unes infermeres... A mi em va costar marxar de l'hospital... i molt més traspassar el portal de casa.
Això és el que vaig sentir, pensar, passar jo... ja fa 4 anys, però que no puc (ni vull) oblidar.
Si tens més dubtes... ja saps

[Helia]

Jo potser no et puc ajudar com a mare que ha passat el mateix, però sí que vaig tenir la meva nena ingressada nou dies a neonats per una infecció només néixer. Tot i que ella va néixer a terme, i aparentment no estava malalta, suposo que en certa manera el sentiment és semblant... Jo vivia per aquells moments amb ella, cada tres hores... la resta se me'n fumia tres pitos... jeje... La mare ha de fer el seu procés, i els altres poc podeu fer... procureu que ella estigui físicament bé, que no s'hagi de preocupar de res de fora... que mengi, que dormi, perquè pugui guardar totes les seves energies per quan pugui estar amb el petit... Que intenti fer el mètode cangur, i sobretot sobretot, que no es rendeixi amb el pit! si no li pot donar directament (no sé quin grau de prematuritat té), que se l'extregui perquè li donin... En aquests moments, és la cosa més important que pots fer pel teu fill, cuidar-te tu per poder-lo alimentar a ell... a mi això em motivava, m'alegrava, i em donava energia, tot i trobar-me en els moments més tristos i més feliços alhora!

Tu intenta ser forta, mira de no plorar davant seu, però tampoc treure-li ferro a l'assumpte... els del voltant us heu de mantenir forts, i escoltar-la i comprendre-la sempre, mirant de no caure en els tòpics - tot i que benintencionats - que diu la Monnie: "hi ha molta gent que li passa, d'aquí res no te'n recordaràs, jo conec un cas que...". Que plori, que es desfogui si en té ganes...i si no en té ganes no la forceu... Però sobretot, feu-la sentir mare... feu-li sentir que pot exercir de mare, que pot establir el vincle, que pot fer coses, que ella és molt important pel seu fill!

Ànims per totes dues!

[Ayrs]

m'he posat a plorar amb ella, al fi i al cap es la meva unica nebodeta... cosa que no es que ajudi molt...

Jo no he passat pel cas, però em penso que potser això de plorar amb ella fa que es senti legitimada en el seu propi dret a plorar. Que sembla que sempre hem de ser optimistes i empassar-nos el dolor tot pensant en el bé dels nostres bebés, i una cosa no treu l'altra. Potser les que ho han viscut no hi estan d'acord, elles ho sabran millor que jo.
Molts ànims per tota la família,

[Llum]

Són dies molts durs de passar, m´he sentit identificada com tu Monnie, jo amb bessones, una amb mi i l´altra a neonats nomes neixer, que dur que va ser. No pots parar de plorar. Només veure-la allà, jo només m´hagues passat totes les hores allà i sense poder, despres d´una cessaria que no em podia ni moure. I quin patir!!!
Molts ànims, tot passarà.

[Bombolla]

Crec que la Monnie ho ha descrit a la perfecció. No crec que hi hagi paraules de consol. El neixament prematur és com si t'haguessin robat algo de tu. T'han "robat" un neixament normal, un postpart normal, poder tornar a casa amb el teu fill, poder tocar i abraçar el teu fill quan vols...i un llarg etzètera. I tot això moltes vegades et fa sentir que has parit un fill però no et sents mare...i és molt dur. Té tot el dret i penso que és sa fer-ho plorar i enrabiar-se amb el món.

[Monnie]

Jo crec que és molt important que plori i que s'expliqui i que deixi anar el que sent. I que simplement la deixeu plorar i plorar. Jo era el que sentia: ganes de plorar i de preguntar-me perquè, perquè a mi, això no em pot estar passant, no s'ho mereixen, són molt petites.... I no volia escoltar cap de les mil històries de nens miracle més petits i en pitjor circumstàncies que les meves. M'importava un rabe. Només volia plorar.
Però quan arribava l'hora de visita... em rentava la cara, agafava forces... i allà que anava a transmetre-li tota la força i l'amor que es mereixien... encara que fos a través d'un vidre i tocant-les amb uns guants
Això de "no sentir-se mare" crec que és un sentiment comú a totes les mares de prematurs... que fa vergonya confessar perquè la gent no ho entén. Primer, que costa establir vincles amb un nadó que t'han "arrencat" abans de temps. Segon, que moltes vegades et diuen que les coses estan complicades i que han de passar 24-48 hores... i d'alguna manera et poses una cuirassa per no "implicar-te" amb un bebè que potser no tirarà endavant (i que no saps que ja estimes amb bogeria). Tercer, que et trobes perduda davant un bebe ple de cables, moltes vegades sedat, que no és el bebe rosadet i grassó i ploraner que esperaves tenir al teu costat. Es com si et sentissis "estafada" d'un ideal de maternitat que no esperaves.
Jo crec, berta, que heu d'estar al seu costat... quan vulgui que hi estigueu. Si vol parlar-ne... que en parli. I si es tanca i no vol parlar... respecteu-la també. Que l'heu de deixar plorar i cridar i enfadar-se amb el món i que pensi el pitjor i el millor. Que pregunti als metges i a les infermeres tots i tots els dubtes que cregui. Que sàpiga cada cable què és, perquè serveix etc. Que no tingui por de preguntar què li fan, perquè, quines conseqüències...Això tranquilitza molt saber perquè una màquina pita, perquè un cable, o què li fan i perquè.
I que si té dubtes o el que sigui... que aquí estem (o estic) per intentar ajudar-vos.
Penso que moltes vegades la gent creu que estar a la incubadora és per guanyar pes. I no és això. És molt més complicat que això

[Quinparell]

Crec que ja t'ho han dit tot totes però per mí una de les coses més importants (a part de tenir als meus fills amb mi, evidentment) era sentir-me compresa! La pitjor hora per a mí era quan venía la meva sogra a dir-me que no plorés, que tenia SORT de que es fessin càrrec dels meus fills mentre jo em recuperava de la cessària... I quan hi havia visites (que venien a veure els nens i es "molestaven" perquè no els podien veure)... En canvi quan em trobava envoltada de gent que m'entenia i em respetava i podia posar-me a plorar sense que em jutgessin, tan sols que m'abracessin o fins i tot que plorèssin amb mi m'ajudava!!!

Si fa tant poquet que ets mare, de ben segur que pots intentar (no ho pots sentir perquè com t'han dit només ho pots fer si t'ha passat) imaginar-te el dolor de la teva germana i segur que saps el que t'agradaría que fés ella per tu en un moment així.

Desitjo que la nena s'hi hagi d'estar molt poquet temps a neonat (jo crec fermament que els afecta psicològicament) però a la teva germana li han fet una ferida enooooorme que trigarà molt de temps a tancar (jo porto més de tres anys i encara ploro) i necessitarà no només ara, molta comprensió!!! Transme-te-li tot el meu suport i una abraçada molt forta!!!

[llumer]

Hola BertaGener. No et puc aportar res mes que no t'hagin dit ja les socpetitones... plora amb ella, moltes vegades NO FAN FALTA PARAULES, nomes algu qui estimes perque et deixi plorar al seu hombro...
La meva filla va estar 15 dies a la UCI neonatal, i 15 dies a planta, i esta perfecta i genial!!! Costa molt passar aquella etapa, pero... despres es veu tot diferent. Jo inclus vaig agafar la varicela quan la nena tenia 10 dies per culpa de la baixada de defenses tant heavy que vaig tenir!!! i imagina't el panorama, la meva mare-sogra-marit a l'hospi i jo a casa!!!!!
Ah, i jo odiava quan la gent em deia... ja veuras com tot anira bé, etc... nomes volia persones al meu voltant, pero sense que em parlesssinnn

[bertagener2011]

hola noietes!

Moltissimes gracies a totes pels consells... crec que tots son fantástics!! monnie, llegint la teva resposta he pogut veure com es deu sentir la meva germana... avui ella estava més animada perque la nena havia guanyat 30 grams de pes... i li he dit que aixó era una molt bona notícia!!!

La nena está hospitalitzada a Sant Pau i a ella ja li han donat l'alta... penso que no tindria que ser així, que hauria d'haver unes habitacions per a les mares, perque es molt dur separar-te d'un fill de pocs dies... a Sant Pau pot estar amb la nena el temps que vulgui, cosa que aixó es molt bo pero també es molt cansat... demà aniré a dinar amb ella, i la treuré perque li toqui una mica l'aire.

Novament, us dono les gràcies!! sou fantastiques!!!