ANGOIXA POSTPART

[Veronik]

Hola Mamis

Es innevitable que a una dona després de parir ens vingui la famosa angoixa post part, he pensat que en aquest post podem compartir les nostres preocupacions i entre nosaltres ajudar-nos, començo jo explicant la meva ja que jo personalment la vaig patir i per la cosa mes tonta això si em va durar 15 dies amb tractament homeopatic (les flors de bach) començo:

Sortia de la clinica Quirón jo molt contenta perque sortia un dia abans del previst, vam pujar al cotxe i no deixava de mirar a la meva raneta, doncs a ronda de dalt a la altura del vall hebron vaig començar a plorar, el meu marit em va dir que et passa i jo no sabia que dir-li només que necessitava plorar: jo veia al meu nen super indefens, tan delicadet que em donava molta peneta de tot el que li podia succeir, amb tot això suma que volia donar-li el pit i no podia per preescripcions facultatives, doncs m'ensorrava mes, tot s'em feia un mon i no es que jo veies que fos un problema sinó tot el contrari perque per mi era la cosa mes bonica que tenia i que havia tingut mai i encara penso igual. Em vaig tirar els 15 dies per les nits observant-lo al moisses controlava la temperatura, els sorollets que feia, preocupada per que vomitava amb el bibe o perque no tirava pedetes ni rotetes, un sin vivir, anava a la pediatra i començava a plorar com una boja, anava a la gine i també, em preguntaven que em passava que quina raó donava per que plorava sense saber les raons només que no volia que li passes res al meu petitó. Una amiga em va dir que encara no havia trencat el cordó umbilical que havia nascut pero que encara el volia sentir dintre meu i cuanta raó tenia. Això si, tal com va venir va marxa sola al cap dels 15 dies, diuen que si et dura mes d'un mes has de tractar-te psicologicament per sort no ho vaig tenir que fer tot gràcies també a les persones que m'escoltaven al meu voltant.

Si us sentiu angoixades us recomano que parleu i sobretot que ploreu si el cos us ho demana.

[Eva_]

Hola Veronik!
m'alegro que ja estiguis molt bé i felicitats pel petitó!
jo sóc mare de l'Arnau de 28 mesos i de la Iris de 1 i mig.
Amb l'Arnau vaig tenir algun dia una mica baix de moral i prou, molts canvis de passar de no tenir fills a tenir-ne, però tot bé.
Però ara amb la Iris pensava que ho tindria més assumit, que ja tenia experiència i que el que em faltaria seria temps per atende'ls a tots dos. Doncs resulta que és aquest cop quan estic pitjor, la nena té còlics nit i dia plora molt i es retorça de mal. Jo em desespero, descanso molt poc i al donar-li el pit tinc la sensació que només és cosa meva, i que a sobre no ho faig prou bé. El meu home està molt pendent i unit a l'Arnau i jo hi ha molts dies que em sento sola i superada per la situació.
sé que els dies passaran i tot canviarà, però ho veig llarg...

[Sandy2008]

Hola noies hem sembla un tema fantastic de tractar, perque se de molta gent que li passa i li supera la situació.

La meva historia es la seguent ting un nen que va neixer al Setembre ( va neixer guapissim i gran). A les 24h de neixer li va pujar la temperatura i de seguida me'l van ingresar a neonatos ( va agafar un virus al part) i aqui va venir el meu "derrumbe", pujada de llet, hormones alterades i a sobre el nen a neonatos i nomes el podia veure quan volia menjar, i així durant una setmana. Va ser horrible la sensacio de tornar a casa sense el peque i pitjor encara el pensar que ell hem veia com una teta gegant.... (i a sobre cada cop que hi anava l'havien fet alguna proba tenia les manetes plenes de punxadetes... bueno es horrible veure el teu petit patir i no poder fer res. Sort que nomes va ser una setmana i despres cap a casa.

Un cop a casa la cosa anat força be. Excepte dies puntuals que hem passava les hores amb el nen enganxat a la teta i hem desesperava per no poder fer res!!!!

Eva anims que com tu dius aixó passa i la veritat es que ets molt valenta perque amb un petito de 28 messos i una de 1,5 segur que tot va genial!

[indai]

Jo encar ano he parit, però em falta poquet. La majoria de les meves amigues han patit aquesta angoixa o petita depressió postpart, però totes han tingut un gran sentiment com de culpabilitat per sentir-se així...No sé, és com si fos un tema tabú.Estic molt contenta de que hagueu obert aquest post, ja que crec que ajudarà a moltes noies, si més no, per desofegar-se i veure que el que els hi passa és totalment normal.

[Veronik]

Hola Eva_ Com t'entenc wapa!!!!! no et sentis d'aquesta manera perque millor mare que tu per els teus fills no hi ha, si que es veritat que els còlics son molt durs i reventan a qualsevol, has provat de dona-li blevit digest o colikin???? Jo em vaig tirar tota una nit investigant per internet bibes anitcòlics ja estava desesperada i vaig trobar els bebe dues, també una solució es que et possis a la nena a un fulard elastic o si tens cangur la possició amb les cametes doblades li va molt rebé a la panxeta.

Sobretot parla, plora i pensa que ets la millor mare del mon.

[Veronik]

ostres sandyyy no m'imaginooo el que et passava pel cap, sort que ja estas be.

[Veronik]

indai que poquet et queda, ja veuràs que bonic es tot. Sort al pat wapa.

[indai]

indai que poquet et queda, ja veuràs que bonic es tot. Sort al pat wapa.

Estic morta de por! Mai he cuidat un bebe tan petitet...tan indefens...tinc unes ganes de tenir-lo que no m'aguanto però també tinc una por...dependrà quasi totalment de mi! A vegades penso que quan vam decidir tenir fills no sabiem en que estavem pensant!!SOCORRO!! COm ho faré per a que estigui bé? I si no el sé calmar? i si tal i si qual... Ens van dir a les classes de prepart que aquest sentiment és mooolt normal, que és com una mena de pànic escènic quan ja t'ho veus a sobre i que passa enseguida després de tenir el bebe als braços. Però que sovint les noies que tenen aquesta por, passen un postpart més angoixat.

Bé, sigui el que sigui, serè...Jo només vull gaudir del meu fill.



Sandy, m'imagino la pena que devies sentir quan el teu fill es va quedar a l'hospital...
Deu ser una experiència molt dura...com esteu ara?

ÀNIMS A TOTES!

[quinfu]

Bon dia!!

La veritat es que a mi tambe em te preocupada aquest tema...

Jo amb la nena nomes vaig tenir alguns dies xungillus pero no ho recordo com alguna cosa angoixant.. pero ara es diferent, estic passant un embaras força bo, pero no ser que em passa que m'agafen baixons molt sovint, necessito plorar i em sento malament quan ho faig perque coi que al fondo estic super contenta pero UFFF...!!! I penso que si ara estic aixi no ser com pot arribar a ser quan neixi el segon... !!!
Sort que aqui ens podem desafogar i aixo ajuda a calmar-se... GRACIES!!!

[Gasteiztik]

Guapes!!!
Que bé aquest post!!!!!!!!!!!
Com m´identifico amb vosaltres!!!!
JO amb l´Eider vaig tenir 3-4 setmanes fotudes, amb mastitis, problemes amb la lactància, perdia força pes, em vaig agobiar mooooolt, i tot i que va venir la meva familia al complert, el Gaste molt involucrat, em sentia moooooolt sola.
Sempre he dit que preferia parir 3 vegades que el primer mes que vaig passar. I això que l´Eider era un angelet!!!!!!

I ara, em falten 9 setmanes, l´Eider té 11 mesos, i tinc ansietat pensant en el primer mes, m´atabalo.Penso que no vull que l´Eider noti que jo no hi soc, fins i tot li he dit al Gaste que no vull que estigui al part, que prefereixo que es quedi amb l´Eider (ell diu que no, que l´Eider estarà a casa amb els avis i tiets, i ell amb mi), tinc por del meus canvis d´humor els primers dies,...de la lactància, de com m´organitzaré amb dos bebés...

Segur que després serà tot més fàcil del que imaginem, però després de la meva petita depre postpart amb l´Eider, estic una mica espantada.

Una abraçada a totes i moooolta sort!!!!!!!!!!!!!!!!!

[Sandy2008]

Inadai aquesta por que tens es lo mes normal del mon, imaginat jo hem preguntava exactament el mateix, i un cop el tens i te'l donen aflora un instint inat que soluciona tots aquest dubtes. Gracies per preguntar pel petit. Si ja esta be, bueno fa dos dies uqe hem sortit d'una bronquitis i ara esta afonic... res que suposo que la part que no be a cap manual es que els nens es posen malats ( i mes amb aquest fred) i nosaltres nomes podem donar-li molts mimitos.

Estic d'acord amb les que esteu en aquesta aventura fantastica per segona vegada, en que l'angoixa del primer mes compartida amb un altre petit deu ser dura, pero també heu de pensar que sou unes mares estupendes i que tot sortira perfecte. Anims!!!!

[Veronik]

Sii jo sempre ho he pensat i de veritat que en quan neix es com si el coneixessis tota la vida en tot moment saps que li passa, la manera de plorar, que es el que et demana, si s'ha mullat o s'ha fet caca, si te gana, soneta o bracets, el meu només quan esta malaltó es quan vol bracet. Si li feia mal la panxona el possava bocaavall i s'adormia.

Mames no tingueu por que ja veureu que tot us anirá super be!!!!

[neuetes]

El que recordo que més em va angoixar les setmanes després del part era amb lo indefensa que era la meva filla i que depenia completament de mi. I va ser un sentiment que em va sorprendre moltíssim, no me l'esperava. Continuament tenia la sensació que me la podrien pendre o que algú li pogués fer mal o que a mi em podria passar alguna cosa i no podria atendre-la.
Però són sentiments molt normals: estàs tant aclaparada que et sents insegura. I lo més curiós és que la gent del teu voltant si els hi expliques, no l'hi donen importància. I aixó encara et fa sentir més malament.

[susaneta]

A mi em va agafar la primera nit a l'hospital, tenia al meu nen amb mi però no podia parar de plorar i no sabia perqué, era una mena d'angoixa, ara te casi 5 mesos i segueixo malament, estic amb un tractament i tot perque m'ha dit el metge que tinc una angoixa molt forta que li pasa a 1 de cada 10 mares i a mi m'ha tocat, he discutit amb el meu marit per tot i no tinc ganes de res... ni tan sols aquest nadal que tenia que ser el primer nadal del meu petit, no tenia ganes de res...

ara ja començo a sortir, tinc dies pero poc a poc sortirem...

[indai]

oNDIA sUSANETA,que difícl deu ser...a més, aquest tema és com tabú, a la gent no li agrada parlar-ne o pensa que son "tonteries" però jo coneixo a gent que li ha passat i ho passen molt malament. També t'he de dir que les amigues que ho han patit totes ho han superat. Ah, una altra cosa, són més les que ho pateixen que les que ho diuen, per`això aquestpost pot anar bé per compartir sentiments que l'altra gent no enten.Molts ànims maca!

[Sandy2008]

Susaneta molts anims guapa que segur que ho superes! Un petonas1

[neuetes]

oNDIA sUSANETA,que difícl deu ser...a més, aquest tema és com tabú, a la gent no li agrada parlar-ne o pensa que son "tonteries" però jo coneixo a gent que li ha passat i ho passen molt malament. També t'he de dir que les amigues que ho han patit totes ho han superat. Ah, una altra cosa, són més les que ho pateixen que les que ho diuen, per`això aquestpost pot anar bé per compartir sentiments que l'altra gent no enten.Molts ànims maca!

Quanta raó que tens!! Les primeres setmanes són les més dures. Jo també crec que moltes mares es fan les valentes i no expliquen mai aquests sentiments del postpart, però totes ho hem viscut. És algo molt normal i que té relació amb el xute d'hormones que tenim totes després de parir. Va molt bè compartir-ho i qui realment et pot entendre són dones que hi han passat.

Indai, que poquet que et queda! no pateixis que tot sortirà bè. Aquestes pors que tens són molt normals i totes, poc o molt, les hem tingut. Un consell, fiat molt del teu instint i del teu sentit comú, sabràs realment que necessita el teu fill quan nèixi, només has d'estar atenta a les senyals.
Que tinguis un bon part.

Susaneta, molts ànims! aqui estem totes per donar-te suport.

[UXIA]

jo ja ho tinc una mica superat però el que em va fer més mal és la gent.....a l'hospital em pensava que m'agafava algoooooooooooo!!!! massa gent recent parida i tothom dient-me el que havia de fer, el per què, quan i com....va ser horroròs.....després a casa no volia visites.....m'ho vaig passar força malament

[glorieta]

Hola noies,

Ojala haguessim obert aquest post quan vaig parir. Vaig passar unes 3 o 4 setmanes bastant angoixada... i lo pitjor és que no ho pots parlar amb ningú pq només de pensar-ho et sents culpable. El que a mi em va passar, es que no vaig crear el vincle fins passades aquestes setmanes. Jo cuidaba al meu nen, el mimaba i tot el que se soposa que s'ha de fer, però realment no ho sentia. Per mi era com un estrany i m'havia plantejat més d'una vegada si havia sigut una bona desició... Però amb el temps he après (bé, no apendre, el sentiment ha anat sortint com la cosa natural que és) a estimar-lo i ara ja el cuido i demés de tot cor! El meu nen es la coseta més bonica del mon!! Però com que tothom et diu o llegeixes que es el millor que els hi ha passat, que en el moment que han vist al seu fill se n'han enamorat, jo no m'atrevia a parlar-ho amb ningu... desesperant. Però a poc a poc tot s'ha posat al seu lloc, com heu dit, el canvi hormonal i d'estil de vida es tant gran que totes necessitem el nostre temps per agafar el ritme, però totes ho fem, oi? El més important es tenir al costat a una persona que t'escolti i no et jutgi, que en el meu cas va ser el meu home.

A les que esteu a punt de parit, no patiu i feu sempre el que us diu el vostre cor, que segur que estara ben fet. I MAI us sentiu culpables per fer o pensar el que creieu, pq sempre serà el millor per vosaltres i per els vostres fills.

[nius]

només que necessitava plorar: jo veia al meu nen super indefens, tan delicadet que em donava molta peneta de tot el que li podia succeir, amb tot això suma que volia donar-li el pit i no podia per preescripcions facultatives, doncs m'ensorrava mes, tot s'em feia un mon i no es que jo veies que fos un problema sinó tot el contrari perque per mi era la cosa mes bonica que tenia i que havia tingut mai i encara penso igual. Em vaig tirar els 15 dies per les nits observant-lo al moisses controlava la temperatura, els sorollets que feia, preocupada per que vomitava amb el bibe o perque no tirava pedetes ni rotetes, un sin vivir, anava a la pediatra i començava a plorar com una boja, anava a la gine i també, em preguntaven que em passava que quina raó donava per que plorava sense saber les raons només que no volia que li passes res al meu petitó. Una amiga em va dir que encara no havia trencat el cordó umbilical que havia nascut pero que encara el volia sentir dintre meu i cuanta raó tenia. Això si, tal com va venir va marxa sola al cap dels 15 dies, diuen que si et dura mes d'un mes has de tractar-te psicologicament per sort no ho vaig tenir que fer tot gràcies també a les persones que m'escoltaven al meu voltant.

Veronik, això és exactament el que em passava a mi: plorava i només era d'amor, de protecció, fins i tot em sentia culpable d'haver-lo dut a un món que el faria patir.
Però ara encara pateixo (i qui no???) perquè ell no pateixi, però tot i així, és la coseta més fantàstica i meravellosa que hagi pogut fer.

Gràcies Vero per expressar tot això.