He perdut la meva petita...

[Narayan]

Ahir complia 26 setmanes de gestació de la meva Carla...

La veritat és que nose per on començar a explicar la meva història, però necessito explicar-la per treure el dolor que porto a dins meu, i que per molt forta que sigui o que cregui que soc, m'esta costant moltíssim.

El dissabte dia 21 d'abril vaig patir una caiguda i vaig anar a urgències, més que res per precaució i perquè em vaig preocupar moltíssim, tot i que les infermeres, al veurem tant nerviosa i ploran em consolaven dien-me que per una caiguda no em podia passar res, els bebes estan molt ben protegits!

Em varen portar a examinar-me, i em varen posar l'aparell per sentir el cor. Allà va començar el meu calvari, quan el cor no es sentia, i passaven els segons que per mi eren eterns i seguia sense sentir el cor de la meva filla... Varen canviar d'aparell, per si de cas, però tampoc, i aqui ja vaig veure que les coses no anaven bé.
Ens varen portar a un altre camilla, on hi havia un aparell per poder fer eco, i desprès de moltes preguntes, el ginecoleg ens va dir "no tinc una bona notícia", crec que mai oblidare aquestes paraules.
Haviem perdut la nostre nena, però no a conseqüència de la caiguda, per tamanys, feia entre 3 i 4 setmanes que s'havia aturat.

A partir de llavors, un nou calvari. Em tenen que provocar el part natural per poder expulsar el fetus, d'una altre manera, el meu cos sortiria més perjudicat i em costaria molt més un nou embarass, així que m'ingressen i comença el proces...
Moltes hores per pensar, per que a mi? que he fet malament? en que m'he equivocat? i si aquell dia que vaig agafar pes? i si és per el cafè? i si.......?¿?¿

Despres de hores i hores, vaig tenir el part, el pitjor de la meva vida, perquè no vaig poguer tenir cap recompensa, al contrari...

Han passat 6 dies, i encara que sembli que estic millor, us escric el missatge entre llagrimes. No he sortit al carrer perque no estic preparada per enfrontar-me a la vida "real", a que la gent em pari i em pregunti, perquè a més, soc de poble i tothom ho sap.

Nose noies, perdoneu si us he atavalat, però necessitava explicar-ho, treure-ho i saber que no estic sola, que hi ha més noies que han passat per això.

Han de passar els mesos, hem demanat l'autopsia, i ens farem les probes que calguin per saber quà ha pogut passar, però el meu dessig de ser mare es tant gran, que no tinc consol per tot el que estic passant.

Una abraçada per totes i espero poder seguir en aquest forum per molt de temps, però per posts més agradables.

[Isabeleta]

T'acabo de llegir i... com t'entenc. El meu cas va ser un pèl diferent al teu, ni les dates eren les mateixes ni la causa, però t'explico. Jo vaig perdre a la meva filla Marina amb 15 setmanes de gestació. Vam anar a la eco de les 12 setmanes i ens va dir que estava tot bé i que semblava una nena però que no ens ho podia assegurar. Això per la SS. Desprès a les tres setmanes teníem hora al metge per privat, comença l'ecografia i veig que va fent coses rares ell, mira, remira i a nosaltres no ens deixa mirar. Desprès ens diu que se li ha parat el cor, que té una malformació i que ja es morta. Quan neix, per part vaginal induït, perquè com tu deien que les conseqüències podrien ser pitjor si no ho feia així. Com dius tu és un procés molt traumàtic perquè estàs parint i saps que mai tindràs al nadó amb tu...

No m'imagino com hauria estat estar 11 setmanes més amb ella i que de sobte em passés això. És dur i amb 6 dies es normal que no ho tinguis superat, jo ja fa gairebé sis mesos i no ho tinc gens superat. Fa poc vaig passar la que havia de ser la meva dpp i ho vaig passar fatal, però per sort he trobat a noies que, per desgràcia, estan en la mateixa situació que jo i ajuda saber que estan i que, tot i no superar-ho -jo crec que mai se supera-, han aconseguit tirar endavant. Jo mateixa acabo de saber que estic embarassada de nou. El primer mes que buscavem desprès de l'avort.

Ah ! I no et culpis... jo vaig estar mesos anant al psicòleg perquè pensava que la culpa de que la meva nena hagués tingut una malformació era meva, em sentia culpable per "no haver sabut estar embarassada" i fer-ho bé per la meva petita, però la realitat es que no vaig tindre cap culpa i ho assumeixo com a tal ja.

Tu no et rallis i que no t'entri aquesta neura, perquè no pots fer-hi res ara, i si no haguessis agafat pes o no haguessis près cafè o jo que sé, potser estaries igual que estas ara, això no té res a veure, ok?

Des d'aquí, t'envio molts ànims per continuar endavant. És un procés llarg i dur, però poc a poc aconseguiràs que se't vagi fent menys dur, tot i que per suposat sempre sempre sempre tindràs el record de la teva petita Carla.

Molts ànims i si necessites res per aquí rondem totes,

[Elidé]

Em sap molt de greu Narayan... Malauradament, jo també sé el que és perdre un fill. El meu nen va néixer massa aviat i va morir al cap de 6 dies...
No és culpa teva i necessitaràs bastant de temps per assumir el que ha passat, però et puc garantir que aprendràs a conviure amb aquest dolor i que tornaràs a ser feliç.
T'abraço ben fort.

[CISCA]

Només puc enviar-te una forta abraçada.

[Rousi23]

Jo només et puc dir que moolts ànims.
Nosaltres som 5 germanes, jo la petita, i sóc en aquest món perquè ma mare va tenir un parell d'aborts, sempre ha explicat el mal tràngol que va passar, ella el va "parir" mort a casa amb l'ajuda de sa cunyada, el metge li va dir que era un mal de panxa i que no passava res. Era un nen. Si ell hagués nascut la resta de germanes ara no estariem aquí, però a vegades penso com ho deuria haver passat de malament ma mare.
ànims!!! seràs mare molt aviat, segur perquè tens un desig tant grant que farà que aixó passi

[ganxet]

Narayan em sap molt greu, no saps quant. Jo tambe vaig perdre la meva nena a les 26 setmanes, també em van provocar el part i és el pitjor que m ha passat a la vida.
Res et pot consolar, hem de fer el procés de dol, de culpa (falsa), de rabia, d odi, de tristor...
Plora molt, parla molt amb qui t entengui, i ignora la resta.
A mi quan em va passar em va ajudar llegir un llibre q es diu " la cuna vacía", i entrar a la web de petits amb llum. Hi ha molts pares q han passat per situacions semblants., i compartir el que sentim ajuda.
Si vols parlar, plorar... aquí estem.
Quina gran merda, aquestes coses no haurien de passar, mai, a ningú.
Un petó molt gran.

[ganxet]

Una cosa, potser no te importancia o t han avisat. Pero a mi ningú em va avisar i em va angoixar molt. Despres del part em van donar pastilles x aturar la lactancia, pero tot i aixi als dos dies vaig tenir la pujada de la llet. El cos no assimila la perdua tampoc... passa a moltes mares. Amb sis dies potser ja t ha passat o potser no i t atavalo, perdona.

El pitjor pero es aquest desig tant gran, aquesta necessitat de tenir la teva Carla, de ser una mare com les altres... sembla q no ho hagis de poder resistir, ho recordo com si.fos.avui. Pero som mes fortes del q.pensem i mica en mica el dolor canvia. Mai oblidaras la Carla ni deixaràs d estimar-la, pero ho viuràas d una altra manera i fins la recordaràs amb un somriure.
Mentrestant esperoque algu q t estimis t abraci fort.

[llumer]

jo vaig patir un abortament per malaltia a les 14 setmanes.
Puc arrivar a imaginar el que sents, pero... no et puc aconsellar res.
Plora, exterioritza tot el que puguis i passa't per aqui tant com vulguis.
M'enorgulleix dir que el SP es una gran familia i hi trobaras tot el recolçament que tu necessitis. (Jo l'hi he trobat...)

[janona]

Molts ànims Narayan!!! És un moment duríssim, no crec que hi hagi cap mena de consòl!! Jo vaig tenir un abortament a les 10 setmanes ( ni molt menys comparable amb el teu, que ja saps que és, el sents i l'identifiques...), però ara desprès de 2 anys, i tot hi haver tingut una nena desprès, on tot va anar perfecte, m'enrecordo d'aquells moments on una part de la meva vida va marxar amb aquella coseta que era meva. La ilusió d'un nou embaràs, o el simple fet de buscar-lo, t'ajudarà una mica, però sempre ho portaràs en el teu cor, i torno a repetir en el teu cas mès!!! Jo també m'en vaig fer moltes vegades culpable, però he acabat entenent que allò m'havia de passar, i com a cònsol tinc la meva princeseta que de l'altra manera no l'haguès tingut... Poc mès et puc dir, que lluitis i que miris endevant!!! I que per qualsevol cosa aquí tens un munt de mares disposades a escoltar i ha ajudar-te en aquests moments!!!

Una molt forta abraçada a tu i a totes les mares que han passat per aquesta situació.

[coquette]

Narayan, és molt dur això que estas passant. És un dolor molt intens i que només tu o les que hem passat pel mateix podem comprendre-ho. Jo vaig haver-me de sotmetre a una interrupció de l'embaràs a la setmana 22, doncs l'ecografia morfològica va detectar malformacions gravíssimes incompatibles amb la vida. Fins que no em vaig tornar a quedar embarassada no vaig poder treure'm aquell dolor de dins. Plora la pèrdua tot el que et calgui, fes només allò que necessitis per guarir-te sense presses.
Una de les coses que em va fer mal és la quantitat de xarxes de suport que hi ha a les mares, però en canvi les que hem perdut un fill sembla que estiguem molt soles. No estàs sola.

Una abraçada molt forta

[mishka]

Una forta abraçada narayan.

[muntanyeta]

Lamento moltíssim la teva pèrdua, són moments duríssims, ho sé per experiència. Sàpigues que no estas sola, tens molta gent que et pot entendre. Hi ha diferents associacions per ajudar-te (per exemple: www.petitsambllum.com). D'aqui a un temps et trobaràs millor encara que ara et pugui semblar impossible. Tingues esperança i ara heu de passar pel dol i cadascú ho fa a la seva manera, si encara no tens ganes de sortir al carrer és molt comprensible, respecta el teu temps.
Una abraçada molt gran.

[hop_bunnies]

l'unic q et puc dir, és molts ànims, i abraçades.

[dinser]

Molts ànims Narayan.

[Ivy]

No te'n culpis. Si ha passat és perquè la natura és sàvia i ha interromput la complicada, maleïda subdivisió cel·lular.

Rep una forta abraçada,

[Narayan]

Moltes gràcies a totes per els vostres ànims i les vostres respostes, no em consola ser la única que ha passat per això, però és bo saber que altres noies ho heu patit, i em podeu entendre i jo us puc entendre.
Necessitava saber que tot passa, que passarà, que sere fliç més endevant, que aconseguire tenir un fill algun dia, mil coses...

De nou, moltes gràcies per les respostes, ajudes, lincks, etc...

Una forta abraçada!

[ganxet]

Sense ànims d'ofendre, és el darrer que voldria.
La natura no és sàbia quan atura la vida del teu fill de 26 setmanes, perquè s'obstrueix una artèria, o el cordó dóna una volta que no havia de donar o ves a saber per què. No s'atura l subdivisió cel·lular, s'atura la vida d'una criatura, sana, preciosa i estimada.
Aquestes frases es diuen amb tota la bona intenció, ho sé, però fan molt mal.

Ànims i una abraçada a totes.

[Isabeleta]

Sense ànims d'ofendre, és el darrer que voldria.
La natura no és sàbia quan atura la vida del teu fill de 26 setmanes, perquè s'obstrueix una artèria, o el cordó dóna una volta que no havia de donar o ves a saber per què. No s'atura l subdivisió cel·lular, s'atura la vida d'una criatura, sana, preciosa i estimada.
Aquestes frases es diuen amb tota la bona intenció, ho sé, però fan molt mal.

Ànims i una abraçada a totes.

Tota la raó. En el meu cas no va ser una volta de cordó ni res semblant, va ser una malformació al cor però conec casos d'aquests i que et diguin que la natura és sabia (tot i que sigui una malformació) fa molt mal, tot i que l'intenció és bona.

[Takita]

Narayan, benvinguda al SP. Em sap molt greu. Res del que et pugui dir no pal.liarà el teu dolor, només puc enviar-te molts ànims i una forta abraçada

[adaflai]

Llegir aquests posts sempre és colpidor.

Jo no ho he viscut a la meva pell, però ma mare sí. Fa molts anys d'això i en el seu cas, va anar tot perfecte fins el dia del part. El nen va néixer viu però resulta que degut a un virus que el va afectar durant la gestació, el seu cor no es va formar bé. No van poder fer res i el petit Lluís va morir al cap de 4 dies hospitalitzat.
Ma mare, com totes les mares que passen per moments així, ho va passar malament, però suposo que entre anar veient com jo creixia i amb l'arribada de dos altres germanets va poder veure que la vida continuava. Això sí, a casa tenim una foto seva i encara que ens costi, amb els anys hem pogut anar parlant d'ell i d'aquell embaràs. Sobretot ara, que jo també estic embarassada per primer cop i, evidentment, el tema ha sortit en alguna conversa.

Molts petons i t'envio molts ànims!