la por fins quan?

[QUETA]

Bones companyes!
El meu fill o filla es va morir el 28 de setembre d'aquest any (jo estava de 12 setmanes). Ara ho volem tornar a intentar però em torna a venir la por...fins quan? suposo que la por no deu marxar mai però què heu pensat vosaltres que us ha ajudat?
Moltes gràcies per endavant!

[Niu]

[Castanyeta]

Jo vaig tenir dos embarassos previs al que finalment ha anat bé. A mi la por en el segon (ja n'havia perdut un) em va durar fins que vaig superar la data de la pèrdua (del primer 12 s.). Però aquest tampoc va anar bé i era per problemes cromosòmics, de manera que en el tercer embaràs vaig estar més que amb por, amb molta prudència, sense voler acabar de creure-m'ho i amb peus de plom tocant (massa) a terra i procurant no il·lusionarme fins que vaig tenir els resultats de l'amnio.
És difícil afrontar un nou embràs, però crec que la millor solució a una pèrdua és precisament tornar-se a quedar embarassada i confiar que aquest cop anirà bé. I que hi vagi, clar!
Ànims!

[cuca79]

jo en vaig perdre un quan estava de 4 setmanes (abort bioquimic) i ara ho estic tornant a intentar, la por... es clar que és normal tenir-ne!! crec que fins i tot és bo.
jo estic ben acollonida, però la única cosa que em deixo pensar es que tot anira bé, que no m'ha de tornar a passar, i el meu company també m'ho repeteix quan em veu acollonida.
intenta pensar en positiu, la negativitat segur que no ajuda ni per quedar-s'hi ni per res!!
una abraçada molt forta!!

[charito]

Hola maca, jo n'he tingut 2, un abort espontani a les 6 setmanes i un de retingut a les 8 setmanes. Ara estic d'11 setmanes, i que et puc dir, que la por no arriba a marxar mai. En el meu cas soc bastant poruga.

Jo tinc la meva teoria, quan passem una situació d'angoixa el nostre cervell ho apren i intenta evitar de nou aquesta situació a tota costa, es instint de supervivencia.

El que hem d'aconseguir es ser racionals i no deixar que ens domini, tenim un objectiu i l'aconseguirem encara que ens faci por, perque la recompensa val la pena.

Molts anims!!!

[tilda]

Jo també vaig tenir un abortament. En el meu cas va ser un embaràs ectòpic, que em van interrompre a les 6 setmanes... Ara ho estic tornant a intentar i estic cagadíssima, tinc moltíssima por de que em torni a passar el mateix... però suposo que em de ser fortes! En el meu cas intento pensar-hi lo menys possible... però suposo que és inevitable patir...
Endavant i molta força!!!

[maresmenca]

Jo vaig tenir dos embarassos previs al que finalment ha anat bé. A mi la por en el segon (ja n'havia perdut un) em va durar fins que vaig superar la data de la pèrdua (del primer 12 s.). Però aquest tampoc va anar bé i era per problemes cromosòmics, de manera que en el tercer embaràs vaig estar més que amb por, amb molta prudència, sense voler acabar de creure-m'ho i amb peus de plom tocant (massa) a terra i procurant no il·lusionarme fins que vaig tenir els resultats de l'amnio.
És difícil afrontar un nou embràs, però crec que la millor solució a una pèrdua és precisament tornar-se a quedar embarassada i confiar que aquest cop anirà bé. I que hi vagi, clar!
Ànims!

Suposo que a mi em passarà igual...

Jo en vaig perdre dos a les 4-5 setmanes, i al tercer, vaig haver d'abortar a la setmana 16 per problemes cromosòmics tb.

[xin76]

la por... jo crec que la por fins a cert punt és bona... cal tocar de peus a terra, però que no ens immobilitzi ni ens deixi disfrutar i gaudir de l'embaràs. Jo he perdut un embaràs a les 8-9 setmanes i un altre a les 5 setmanes. Pel mig hi ha una nena preciosa que es diu Laia, però si mai torno a quedar-me embarassada estic segura que també tindré por. És normal quan la vida ens l'ha jugat uns quants cops no?
petons!

[closca]

Jo també tinc aquesta por que no m'acaba de passar. Vaig tenir un abortament espontani quan estava de 5 setmanes al setembre i ara torno a estar embarassada. Ara estic de 5 setmanes però sé que no estaré tranquila del tot fins que passi els tres mesos i l'amnio... tot i que intento fer-me la reflexió que patir no serveix de res i que no hi ha res que jo pugui fer. Així que quan m'agafa molta paranoia em vaig repetint que patir gratuitament no du enlloc! I que segurament aquest cop anira bé! Però la por del tot crec que ja no la perdré mai, l'inocència i alegria del primer embaràs crec que no la tornes a tenir després de perdre'n un.

[sansa]

La por...
jo vaig perdre un a la setmana 10, desprès de 3 setmanes de perdues.
Ara tinc una nena de 7 mesos, en el seu embaràs vaig estar de repòs absolut des de la setmana 4 fins la 13 també per perdues...
El dia que em posi a buscar un segon també tindré molta por...
jo crec que no és pot evitar!!
això sí: s'ha de lluitar i tenir l'il.lusió que els petits són el millor que ens pot passar

[cgas]

Hola!
Jo vaig tenir una mort fetal a les 41 setmanes, per tant, com us podeu imaginar la por en el 2n embaras va ser fins al final, tot i que aquesta vegada va anar molt bé- De totes maneres quan has passat per una experiència d'aquestes característiques el cervell fa una mena de barrera i no et deixa que t'ilusionis, que et facis la idea que tindràs un bebé, etc.. Però penseu que les coses passen igual si tens port com si no en tens, per tant, s'ha de fer el cor molt molt fort i endavant!!

[QUETA]

Moltissimes gràcies noies!!
Estic "flipant" amb la immensa quantitat de morts de bebès que hi ha el primer trimestre de l'embaràs...Per cert, algú sap realment per què passa? per què s'en parla tan poc? per què no hi ha grups de suport al dol prenatal?...no sé em venen moltes preguntes al cap que són difícils de contestar no?
GRàcies, una vegada més!

[aina973]

Jo estic de 20 setmanes i encara tinc por. Penso que la tindré fins al final.
Però el ginecòleg em va dir que gaudís de l'embaràs i em deixés de tonteries!
Així que intento gaudir al màxim tot i que compto cada dia quan em queda fins a final.

El cos és savi i hi ha moltes gestacions que no avancen al primer trimestre perquè
aquell embaràs és incompatible amb la vida. El mateix cos fa una criba.

[littlenahia]

hola queta i a totes les que esteu en aquest post, jo vaig perdre la meva primera filla a les 41 semanes de gestació, per un desprendiment de placenta, va ser molt dur, i vaig estar molts mesos pensant com tu, en la por, i en com podria afectar la por en el seguent embaras, a l'haber tingut la perdua al final de tot era plantejar un nou embaras sencer de por, i el que em va ajudar molt es pensar que la criatura que en aquell moment portava a la panxa era una altre, diferent, un embaras diferent, que no tenia perque surtir igual, i sobretot que ells ho senten tot, i ho perceben tot, les teves alegries, les teves pors, la teva felicitat i la teva tristesa, i ell (el nou) no en te cap culpa del que va passar, i ha de saber com sigui que el desitgem molt i que estem esperant molt ansiosos per veure'l. Igual que vam fer amb el primer, jo recordo pensar en això, del futur, de quan nasques no en volia saber res, només pensava en sentir-li el plor quan sortis de la panxa, somiava aquell instant. i també li deia sovint que fós fort, li deia: sigues fort, que jo ho seré per tu. Com podeu imaginar ja tinc a la Nahia aqui, des de l'abril del 2008. Recordo aquells dies a l'hospital plens, pero plens a rebentar de felicitat. Em pasava els dies amb ella, mirant-la, acariciant-la, i el temps se m'escapava de les mans, volia retenir moments i no podia. Us puc assegurar que aquestes experiencies dolentes, son molt dolores, pero després, quan tot surt bé, la felicitat es absoluta i crec que tot es molt més intens, primer perque habent patit, després valorem més, valorem més petits moments, tonteries, tenim més paciencia, no ser... i després perque tot l'amor que vaig guardar durant 9 mesos per donar-li a la petita alex, es va quedar en mi, no li vaig poder donar a ningú, i quan va arribar la nahia, tenia tot l'amor per ella i tot el que tenia acumulat per l'alex, això amb el temps es va posant tot al seu lloc, els sentiment s'acaben equilibrant, el el dolor de la primera perdua passar a ser un record, pero que ja no fa mal, perque per sort, el temps tot ho cura. És molt important pensar en positiu, mirar endevant, i disfruteu l'embaràs, que es el millor que hi ha, sentir com aquella coseta creix dins teu. és maravellós! Moltíssima sort a totes!