Fiv amb esperances o posant els peus a terra?.?.

[noemidb]

hola,
estic amb un inici de tractament...quasi una setmana.
el meu primer intent va anar bé a l.inici però despres vaig tenir complicacions... va ser un embaràs horrible i el resultat va ser mig aconseguit... una d.elles va sobreviure i està perfectament ara... ha estat molt dur...
vaig intentar quedar.me de nou però no es va enganxar res i no estava gens preparada i vaig anar cap a baix de nou... removent passat i temes que no tenia païts.
despres de dos anys justos del primer tractament torno de nou a posar.me.,.. si no ho faig ara despres no ho faré... es el moment idoni per a mi ara i el vull aprofitar... emocionalment penso que mai estare del tot preparada així que ens hem posat de nou en una recerca...
estic molt conscienciada del que pot passar,.. he passat de tot... segur que em poden passar pitjors coses però tampoc vull ser tan negativa... vaig a per totes i sé que qualsevol símptome estrany correrè de seguida a l.hospital...no em vull capficar i vull viure dia a dia... però tinc massa present tota l.angoixa...
vaig estar tres mesos patint perquè una d.elles podia morir si agafava infecció i l.altre creixia però com no tenia líquid amniòtic se.m moriria segurament... perquè miracles... era dificil... encara que et deixaven una porta oberta... petita però hi era...
no em vull animar molt perquè amb un segon se.m va tot... no vull amgoixar.me perquè tinc una petitona que no es mereix que no li pugui donar tranquilitat... amb tot el que ha lluitat i ha patit... però em costa de portar tot alhora.

jo davant la nena ho controlo... però despres estic atabalada,em costa dormir i vaig cansada tot el dia... i les hormones encara em deixen més tova... em costa enfocar el tractament... tinc pànic a l.espera de la beta... vull tenir esperances perquè sinò no ens haguessim ficat però no vull tenir.ne moltes per si no surt bé i estar rabiosa...

tinc pànic per alegrar.me de les coses bones... perquè he estat molt de temps patint perquè sense poder evitar.ho se m.anava una part de mi i l.altre per sort a lluitat molt però ha estat molt dur també els primers mesos de vida perquè semblava que no s.ensortia, era molt inmadura orgànicament... per desgràcia encara no he tret tota l.angoixa de dins i suposo que per això se.m remou tot tant...
com gestioneu vosaltres el procés de tractament? algun consell cap a on puc enganxar.me... la nena m.ajuda molt però no sé com he d.enfocar el tractament i si em quedes ja no sé ni com el viuria
gràcies