ESTEM BAIXES DE MORAL! PERÒ NO ESTEM SOLES!!

[july10]

Hola noietes!!!

Obro aquest post, per parlar de sentiments, sé que més d’una es sentirà identificada amb mi! Penso que podria anar bé tenir un espai d’autoajuda, per a explicar els nostres sentiments, desfogar-nos etc.

Avui estic especialment trista, i potser compartir-ho amb vosaltres em pot ajudar.
Fa mesos que volto pels fòrums, moltes ja em coneixeu, vinc d’una FIV fallida, ara estem mirant nou centre per tornar a reprendre aquest camí tant feixuc...però això no és el motiu de la meva desmoralització.

Ahir a la nit va néixer el fill d’una amiga íntima, la qual estimo molt, un nen preciós,
Avui l’hem anat a conèixer i ara tinc un sentiment de culpabilitat horribles, em sento molt malament davant aquest procés, a mi sempre m’han agradat els nens (sóc de les que li agrada fer de “tieta”, canviar bolquers, banyar-los...) però d’un temps cap aquí, degut a la meva insistència fallida per ser mare... doncs els he mig avorrit.

Quan avui la meva amiga m’ha dit, que l’agafés, m’ha sortit un no, com una catedral, li que dit que estava encostipada, clar ella s’ha quedat parada, bé, tots s’han quedat parats...ja que tinc una foto amb tots els neonats que he visitat d’amigues.

Ostres, em fa ràbia haver-me comportat com una estúpida, i em fa ràbia que m’afecti... ara estic a casa i només tinc ganes de plorar.

Ahir també em vaig assabentar que una altra amiga íntima està embarassada, pobreta...em va saber més greu per ella, que per mi... no sabia com dir-m’ho, ja que no l’estaven buscant.!

És tant injust!!! Fa tanta ràbia!!!! Diuen que “la cara es el espejo del ánima” i a mi se’m nota d’una hora lluny que no estic passant uns bons moments.

Noietes!!! Com es pot pal•liar aquest procés? Com puc actuar perquè no se’m noti tant? És que no trobo cap argument per autoanimar-me.

El fet d’escriure-ho i poder-ho compartir amb vosaltres, m’ajuda moltíssim, potser ara em sento millor!!!

[Pim]

Hola maca,
T'estic llegint i se m'ha encongit el cor. Mira, jo no conec aquesta sensació perquè no em va costar gaire quedar-me embarassada, però em puc fer una idea del que estàs passant. Desconec el motiu pel qual tens dificultats per tenir un nen, però només et vull dir que no perdis l'esperança. No perdis la il·lusió!!! Estic convençuda que tard o d'hora et quedaràs embarassada. Crec que és molt important que ho continuis intentant, però sempre en positiu. Com diu la meva iaia "sinó MAAALOOOO".
Això que comentes que has avorrit els nens, jo no crec pas que sigui això, simplement és un mecanisme de defensa perquè creus que si tu no en pots tenir, doncs aleshores perquè t'han d'agradar? No sé, potser m'equivoco.
Quan estiguis millor parla amb la teva amiga, no ho deixis passar, perquè segurament ella se sent tant malament com tu. No sabrà pas què dir-te si no li comentes tu. Qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat pot entendre la teva reacció quan has anat a conéixer el nen, només faltaria.
Et vull donar tota la meva força, i sobretot recorda que mai mai mai t'has de donar per vençuda.
Una abraçada

[Menudeta]

A mi em sembla molt normal el que et passa, tot i que no he passat per això.

No perdis el temps pensant que has de disimular, o sentir-te culpable o pensar que elles se'n poden sentir.

La gent aquestes coses les sol entendre però cadascú reacciona d'una manera diferent (tant oferint el nen com no dient res per a no ferir-te).

Jo ara no tinc desig de tenir un segon nen però si em ve tampoc el puc tenir, però sé que quan les meves amigues comencin a tenir germanets no em farà massa gràcia, sentiré enveja i m'enfadaré però sense fer mal a ningú no penso ¨dissimular-ho¨.

Crec que poder dir que et fa mal t'ajudarà a desfer-te d'aquesta pressió almenys, i mira, si el procès teu ja es prou dur, quan menys coses afegides doncs millor no?

Molta sort!

[ner]

July10, entenc tan bé el que expliques.
Jo amb tres dies m'han enunciat 2 embarassos d'amigues i tampoc reacciono gaire bé i el meu nero pitjor.
Fa un parell de mesos, uns amics varen demanar al nero que fos el padrí de la seva nena que havia de néixer. Uf, no vegis la cara que ens va quedar. Els sentiments són tan contradictoris: per una part ens feia molta il·lusió però se'm feia una muntanya anar a comprar-li el regalet, anar-la a veure a la clínica...

Però continuar amb el procés de RA ajuda a animar-se.

[charito]

Hola guapa molt anims reina!!! Jo he passat pel mateix i nomes et puc dir que no et torturis, es una reaccio del tot normal i molt dificil d'amagar o dissimular, qui sigui amiga teva de debo t'ha d'entendre i ser comprensiva, parla-ho i digues que t'alegres moltissim pero que et resulta doloros i ho has d'anar païnt. Que et donin temps i espai.

La veritat que suposo que es per l'edat pero les dues vegades m'han tocat casos molt propers i no he pogut evitar passar males estones. Encara recordo la mateixa setmana del primer que vam quedar mb uns amics i nomes pujar a casa seva ens planten la eco a la ma..... imaginat la cara que se'm va quedar... i el pobres es van quedar fatal quan els vam explicar... en fi que no siguis.massa dura amb tu mateixa i

[Violeta claret]

Hola noia,
Quan he llegit el teu post he tornat a viure sentiments i contradiccions per les que jo també he passat. Crec que és inevitable i que no t'has de sentir malament. No podem controlar aquestes emocions i ningú que no hagi passat per això se'n pot fer el càrrec.
Però precisament per això, estic d'acord en que estaria bé parlar amb la teva amiga i explicar-li com et sents.
Segur que racionalment t'alegres per a ella i el nen, però no pots evitar que et faci mal, perquè tota la seva alegria et recorda la teva frustració i desànim...
Per sort, tenim eines com aquests posts per airejar-nos i compartir-ho. I això és el primer pas per a sentir-se millor!
ànims

[mimi82]

Hola July10!!!

Quan he llegit el teu post m'estava llegint a mi!!!

Nosaltres portem just 2 anys buscant la amb 4 IA's negatives pel mig, i des de que vam començar la cerca he vist néixer a 3 nebodes que tenen 1 any i 2 mesos, 6 mesos i mig i 5 mesets (la petita és de la meva germana que veig cada dia), i dono gràcies de que al ser relativament jove (30 anys) encara no han nascuts bebes a la colla...
Després de les IA's negatives el proper pas es fer FIV, i si fos "diferent", ens esperariem uns mesos a tornar a començar perque jo no crec que estigui preparada per tornar a afrontar un altre procés i un altre negatiu donat el cas (l'última beta negativa la vaig tenir al març), però per altra banda no vull i no puc esperar el temps que necessitaria pq tinc pànic a que tornin a apareixer panxus pel meu voltant i passar pel procés de viure embarassos i naixements de nou, necessito tancar aquest cApítol de la meva vida ja, i l'única forma es veient un ...

Jo també estic passant una època d'enclaustrament total, no em mouria de casa per res del món per no haver de veure panxus per tot arreu (i ultimament el mimo pobre també les veu totes, tenim com un radar tots 2... ). Aquest diumenge tenim una comunió i em fa una por!!!! Tot de bebes petits i i preguntes de "vosaltres per quan?"... Uf, només de pensar-hi...
I sort en tenim de que les families n'estan al corrent (tot i que si puguès tornar endarrera no ho diria a ningú...) i demostren tenir força tacte, menys ma germana gran (la que te la nena de 5 mesets i un altre nen de 5 anys) que tot i que vam començar la cerca juntes i ella va trigar quasi un any a quedar-se embarassada, només sap dir que soc una amargada i que tant de bo no es quedin prenyis les meves altres cunyades que també cerquen, abans que jo pq puc montar-los-hi un ciri... (cosa que no faria mai a la vida.... d'entrada sempre fa una mica de mal veure que et "tornen a passar al davant" però evidentment que me n'alegraré un munt per elles, i sobretot, desitjo que no tinguin que passar pel mateix calvari que estem passant nosaltres!!!).

I si, reconec que estic irritable i força apàtica, però esque només una persona que ha passat per tot això pot entendre lo frustrant que pot arribar a ser veure que mes rere mes se't trunquen les esperances quan veus que et ve la regla, que quan li dius al suposat futur papi que no hi ha hagut sort quasi s'agunta les llàgrimes i es pregunta perque ens ha tocat a nosaltres, que no pots evitar pensar que potser MAI arribes a experimentar el que es portar una personeta a dins teu fruit de l'amor de vosaltres dos, i que MAI podràs ser mare... (perque si, hi ha l'opció d'adoptar, però es taaaaaant car que nosaltres actualment no ens ho podem ni plantejar... ).

No se, tot plegat es quelcom que mai havia imaginat que em podria arribar a passar a mi, i mai havia imaginat que fos tant i tant dur!!!!

Si alguna cosa "bona" n'he tret d'això es que mai més se m'acudira preguntar a ningú que que esperen a tenir fills o si no s'animen ni coses per l'estil, perque quan m'ho pregunten a mi, m'imagino la cara tonta que dec posar i no m'agradaria veure-la en ningu altre...

Uf, després del rollasso m'he quedeat d'allò més be!!!!

Bon cap de setmana a totes!!!!

[july10]

hola maques!!!

moltes gràcies pel recolzament, sou uns

mimi82, a nosaltres també ens passa, sembla que tinguem un ràdar busca panxes, cotxets i bebes, jejeje!!! jo sempre dic, com pot ser que n'hi hagi tants...horrible!!! jijiji
què tal la comunió?... això de les preguntes, també ens ha passat...fa gràcia quan a vegades explico - ja ho intentem, però no venen, fent broma i la gent et comença a donar consells de "poses", alimentació...jijiji...si sabessin q estem amb RA..!!!
jo també penso que potser MAI m'hi quedaré i em fa ràbia sentir-ho així, però portem molts diners gastats i il·lusions perdudes...i repetir una FIV des del principi i que torni a passar...doncs em fa pànic, no tindré ni diners ni fills. reina!!! aquí estem pel que necessitis!! jo també m'he vist molt reflectida en el teu cas. molts anims!!!!

violeta claret, tens tota la raó quan dius que tota la seva alegría em recorda la meva frustació i desànim, és el perquè del meu sentiment..parlaré amb ella, tot i que ja és conscient del tema. moltes gràcies.

ner, embarassos i més embarassos de gent que busca i gent que sense voler s'hi queda, t'entenc. també és veritat que les parelles ho pateixen com nosaltres, encara que a vegades sembla que passen més! el julyus, també ha tingut el seu moment baixón...aquests dies també ho passa malament...i arriba un moment que no vull que em vegi trista, perque no sap com animar-me. renoï, tot plegat ja és ben difícil!!!!

charito, pim i menudeta: gràcies per contestar i merci pels consells, ho tindré en compte!!!

[arwen81]

Fa dos anys i 1 mes que vam decidir començar a buscar un fill/a. Al llarg d'aquest temps els nostres amics han anat tenint fills, s'han embarassat companyes de feina, la nostra veïna ha tingut 2 criatures....i nosaltres seguim igual, sense cotxet, ni samarretetes a l'estenedor ni habitació pel peque.
A més a més he hagut de suportar comentaris com "el dia que et relaxis", "una amiga meva...bla, bla" he topat amb gent amb molt poca empatia i molta maleducació.
Quan em van dir, després de bastantes proves, que tenia fallada ovàrica prematura...em va caure el món a sobre. Ja no només era que no vingués el bebé sinó que a sobre gairebé no tinc òvuls. Hi ha hagut moments que m'he sentit completament inútil, incapaç pel fet de no donar-li un fill al meu home (la pressió me la poso jo, ell és un sant) i la gent vinga a embarassar-se i els amics ja només parlen de bolquers i d'ecografies mentre jo em punxo còctels d'hormones per veure si faig algun òvul sa.

Sé que ho aconseguiré, només tinc 32 anys i si no és amb els meus òvuls serà amb els d'una donant, però arribarà. Mentrestant tinc èpoques....hi ha dies que em ve el baixón i ploro perquè m'han enunciat un embaràs o perquè no sóc capaç d'alegrar-me pel naixement del fill d'una amiga...i d'altres en què estic optimista i no m'afecta.(sempre i quan no tingui gaires nadons al voltant) També tinc la sensació d'haver-los agafat mania....

I la gent no ens pot entendre, perquè només qui ho ha viscut sap el que és....i no ens hem de sentir malament per tenir aquests sentiments,surten del cor, i jo he arribat a la conclusió que no m'he de torturar ni sentir culpable de sentir-me així. I qui em vulgui entendre perfecte, qui no, problema seu. Per sort el meu xicot em fa costat i m'entén, perquè ell tb s'ho passa malament (però té un altre tarannà més positiu).

Abans em forçava a anar a reunions amb amics, plenes de nens, sabent que ho passaria malament però clar....són els amics. Ara no!!! lo primer sóc jo, i si estic fluixeta i sé que anar-hi és passar un mal tràngol, doncs em quedo a casa o ens en anem a un altre lloc.

Buff, quin rotllo he pegat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

[mimi82]

Hola guapis!

Ara mateix em arribat a casa de la comunio...
Al principi be, molts bebes, prenyades, pero be, tot ben normal.
Pero ja quan em acabat de dinar i ha comen©at el ball, i la canalla amunt i avall, i la gent ballant i tothom parlant amb tothom, m'ha entrat un agobio bestial, tant que he tingut que dir-li al mimo que marxessim, "massa felicitat...". I un cop al cotxe, vinga a plorar... I el pobre mimo, que t'he fet, que t'ha passat?? I jo, doncs aixo, massa felicitat... :(
I me n'alegro per la gent, pero a mi em supera... Jo no puc ser feliç, em falta alguna cosa...

Aix nenetes, quina me....

Ganes d'anar a dormir i dema sera un altre dia...

Petonets!!

[calidoscopi]

Crec que no puc afegir res més a les vostres paraules.....qualsevol notícia d'un embaràs d'algú que me n'alegro......realment l'efecte és com el d'un cop de puny.

Jo tampoc puc dissimular. Espero que ho entenguin i si no......potser és perquè no són prou amics.

Qualsevol persona una mica sensible, al explicar alguna de les nostres històries ho entendria de cop.

Ànims noies, ja passem prou coses per a sobre sentir-nos culpables, una abraçada

[july10]

hola boniques!!!!

si noies, veig que a totes ens passa quelcom semblant.

el que si que em passa d'un temps cap aquí...és que sóc super crítica amb el compotament de les mares o recent mares, si són extremadament patidores, les tobo "tontetes" i si són passotes, tampoc m'agraden... em sembla que facin el que facin, tinc algo a dir. el meu marit ja riu quan maxem dels llocs, l'estona de cotxe fins a casa és el moment de desfogar-me... -has vist... -t'has fixat...i sempre dic, jo això no ho faré, allò no ho diré... total que des de fora sembla molt fácil, però que quan són teus, tot canvia. però tinc tantes ganes de ser mare que psicològicament em monto les meves pel·licules, sommio desperta, en tot el que faré amb el meu fill, fins i tot vaig més enllà, que si la roba, l'habitacioneta, els colegis...jijiji vamos, que ho tinc tot planejat, jijiji...però em falta el més important.

total, després d'una trobada amb nens, sembla que em torni grillada, se'm aguditza el sentiment maternal i després acabo plorant com una magdalena, pensant que si no ve, totes aquestes cosetes que em fan tanta ilusió no les podré fer...i és que d'un temps cap aquí tot gira al voltant del nostre intent fracassat per ser pares...i això no pot ser bo

si tot va bé, aprofitarem les vacances per tornar a fer una FIV, així que ens trobem en que tothom planeja viatges i descans i nosaltres les hipotecarem per intentar ser pares...amb el mal rotllo, de que si no funciona tornarem a treballar sense fill, sense ilusions, sense diners i sense haver descansat...fa por

és durillo!!! molts anims bonikes!!!

[july10]

mimi81!!!!
aix la comunió...si noia, jo quan vaig a llocs així, ja sé com em trobaré a la tornada.`però són els amics i m'alegro un munt de que els vagi tot bé...tot i que llavors sents la impotencia i frustació i et preguntes, perquè les coses no et van com t'agradaria que anesin, i sí, potser algún dia arribarà, però i si no?

inevitable!!!!

calidoscopi, tens raó...ja és prou complicat tot!
arwen, jo també tinc la teva edat, l'altre dia una comapanya de feina em comentava que ella sempre havia tingut clar que volia ser mare de dos abans dels 30 i mira.. ho va aconseguir en un plaç de dos anys i mig...jo des dels 28, que també ho volia ser i encara hauré d'agraïr haver començat tant aviat ja que el procés de RA és molt lent, entre proves, anulacions, hormonació...

totes ho aconseguirem tard o d'hora, i després quan llegim aquest post, potser riurem... però servirá per entendre a les que ens venen derrera i evidentment no farem comentaris ofensius!

aix reines! quina bona llauna ens ha tocat!!!!

una mega abraçada a totes i gràcies per ser-hi!!!

[arwen81]

[lleida13]

Hola noies,
A totes ens passa el mateix... . Farà 6 anys que ens vam casar i volia casar-me embarassada i el dia de la boda donar la noticia, sempre havia sigut la meva ilussió i mireu, aquí estem en ple 4 FIV. Quan vaig començar les FIV , llegia foros de infertilidad i mes tard el socpetit i quan veia noies que portaven 3-4 FIV pensava estan boges I mireu ara soc jo!!!Jo cada vegada ploro menys ...ja no me queden llàgrimes!!! La vida mai sabem que ens portarà, però aquest camí es molt dur...
Però tot sigui per un positiu...jo no se com serà per`´o jo vull un fill!!!
Mireu on harriba el meu estat que he mirat fins hi tot mares de lloguer a India i Kazajistan!!!
He posat totes les energies en mirar diversos camins per conseguir el bebe!!! i així he deixat de compadir-me de mi mateixa i de plorar ara les meves energies les gasto en informar-me de tractament i coses de FIV...
BONA NIT!!!

[cori]

Hola maques!!
Us llegeixo i em veig tan identificada... ara encara estic mig bé però fa un parell de setmanes em passava el dia plorant i discutint amb el meu xicot per tot... de veritat que aquest camí és molt dur.
El pitjor per mi és que com que tinc 33 anys, l'edat més o menys en que tothom té els fills les meves amigues tot el dia parlen del mateix i tothom està embarassat i tot són panxes i el pitjor quan et pregunten "i vosaltres quan?" jo ja no sé ni què dir perque em ve la plorera...
El millor que he fet em sembla que és no dir a ningú la meva situació (nomes 2 amigues i la meva germana) perque quan tinc un negatiu nomes em faltaria que la gent em preguntés què tal, despres ja si que m'endonso, així estic més tranquil.la.
I això dels embarassos també ho porto fatal.Ara la meva germana està embarassada i no soc capaç de dir-li gaire res, ni anar-la a veure perque surto d'allà feta una merda i llavors em sento culpable,ja sé que ella no en té la culpa però no estic en bon moment i a vegades penso que el primer soc jo i si no hi vull anar per no plorar doncs li envio un wats i ja està.
Quan em van donar el 2n negatiu vaig anar a la feina i estaven totes reunides i una companya s'estava fent un predictor i va donar positiu: imagineu com estava jo, totes cridant i jo amb una cara que se'm veia d'una hora lluny i fins i tot alguna em va dir"tranquil.la que tu seras la propera". No vaig poder parlar amb la companya en 2 mesos i vaig passar 2 setmanes aguantant-me la plorera a la feina i quan arribava a casa era un drama... buff ho recordo com que ho passava fatal.
I ara ja vaig per la 3a fiv... i espero que la definitiva.
El que em fa molta rabia també es que com que és tan car aquest procès fa dos anys i mes que no fem res perque tots els diners van destinats a aixo i no podem fer vacances ni desconnectar del tema perque sino no ho podem pagar. Des que estem en aquest camí que no disfrutem tampoc de la vida perque economicament no podem amb tot...
Bueno estaria explicant històries tot el vespre però tampoc us vull cansar... hem de ser fortes però quan estas amb el baixon és molt dificil veure la sortida i tornar a remuntar. almenys johi ha dies que ho veig tot molt negre. Sort que n'hi ha d'altres que les coses es veuen millor.
Bona nit a totes.

[ner]

Hola,

Cori, jo també en tinc 33. A la colla som 7 parelles, totes ja tenen mainada menys nosaltres. Com us imagineu el tema de conversa i les activitats que proposen sempre van relacionades amb la mainada i això ha fet que ens distanciessim una mica :-( Em sap greu però tan envoltats de mainada no ens sentiem comodes.
A la pregunta "I vosaltres quan?" el meu nero ja té una resposta automàtica "Ja ho intentem però no arriba". Amb aquesta resposta no segueixen preguntant sobre el tema.

Lleida13, em recordes a mi. Jo també he mirat totes les opcions: que si mare de lloguer, que si adopció nacional i internacional... però veure com de difícil és també m'entristeix. Fa poc vaig llegir el llibre "Mare de lloguer, un estel d'esperança" d'Angle Editorial que una parella relata la seva experiència amb una mare de lloguer als Estats Units.

July10, aquest camí és dificil i totes passem per moments de "baixón". Cal tanta i quan s'acaba com diu el meu nero compra'n més.

Cuideu-vos molt.

[july10]

bones!!!!
cori i ner: sobre els temes de conversa... és veritat, són monotemàtics (nens, panxes)...però també penso que es podria tenir més tacte, potser és perquè estic sensible, penso que hi ha converses que es poden estalviar. no cal estar el 100% de la trobada parlant del mateix...al final un s'avorreix i amb raó.
tot i que després et diuen, jo abans llegia, anava al cine i des de que tinc els peques, no faig res de res.
mira, a la meva millor amiga se li va morir el pare no fa massa i la pobre ho està superant lentament, doncs ostres, sabent-ho, jo seria incapaç d'estar-me un sopar sencer només parlant de lo feliç que estic amb el meu pare aquí i allà... segurament és sentiria malament, igual que em sento jo quan les recent embarassades només parlen de que si la panxa, de que si s'ha mogut etc...

i una es sent malament no per la felicitat de l'altre, sinó perquè constantment reps sentiments de pensar, que guai deu ser, potser jo no ho podré experimentar

en fi... una mega abraçada a totes

[tossuda]

Noies boniques i precioses, això nostre és una carrera de fons… vinga a saltar obstacles… és cansat i caiem i ens aixequem i caiem i torna a començar i ens fa mal tot, oi? Quantes vegades us heu preguntat el famós i totalment estèril “perquè nosaltres?”

El meu marit és una anyets més petit que jo, o sigui que he passat pels embarassos de la meva colla (alguns ja tenen el tercer) i ara comencem amb els de la colla del meu marit. Se m’ha embarassat tot lo embarassable!! Amigues, veïnes, cosines, conegudes que s’hi han quedat amb un polvu discotequeru, d’altres que embarassades i tot no han deixat de fumar... vaja, situacions que clamen al cel! Quantes peles us heu deixat en regals de naixement????? pfffff

Però també tinc amigues de la meva edat (estic apunt de fer-ne 38) que han passat per un càncer o tenen una malaltia tipus esclerosi que han hagut de lluitar i lluiten per la seva vida i han hagut de deixar de banda embarassos, quan estaven buscant criatura.

En el meu cas, he passat per dos embarassos anembrionats, dos aborts, dos legrats, se m’han fet adherències a la matriu, me les han operat, després hem buscat criatura naturalment durant un temps sense èxit, hem fet una FIV+DGP negativa, baixa resposta ovàrica, mala qualitat dels embrions i ara anem per la segona... estem pendents del DGP als embrionets. Vaja, que portem uns 3 anyets ballant-la. Hem passat el nostre dol, ens hem enfrontat a la temuda pregunta de “i si no podem tenir fills?”, hem plorat a base de bé, ens hem cagat en tot....

Per aquests motius que totes heu anat descrivint, ens hem distanciat de les colles. Al principi fèiem el cor fort i anàvem a totes les trobades, amb tota la canalla, on l’únic tema eren els nens i el dalcy i els còlics, etc etc I nosaltres allà al mig amb el somriure a la cara, aguantant criatures alienes perquè els pares es pensen que et mors per agafar-los i així ells aprofiten per reposar (eeeeeh) i posant bona cara a preguntes indiscretes (“que no en sabeeeeu???”) tornàvem a casa fets caldo... els amics et posen un mirall a davant i t’ensenyen el que no tens i vols tant. Jo també em queixo molt de la falta d’empatia dels amics: m’he acabat allunyant d’alguns perquè sabent pel que passem, han fet comentaris que m’han fet molt de mal: ens han plantificat ecografies, ens han explicat lo meravellós que és sentir-la criatureta a la panxa... a cagar a la via, en serio. Els tinc en quarantena a aquests.

Així que ens hem convertit una mica en uns ermitans! Aquesta solució, però, tampoc ens té còmodes. Llavors finalment hem optat per una solució intermitja: si hi ha una calçotada, costellada, etc... hi anem a fer el cafè. Si ha nascut una criatura, els fem arribar un ram ben bonic de flors. Si em volen passar una criatura somric i dic “no gràcies”; Si em pregunten “si no en sabem” contesto que “per desgràcia no tenim tanta sort com ells” i aquí ja no et tornen a dir res més. No sé, també depèn de com tinc el dia.

Fins fa molt poquet em sentia com una desgraciada. Vull dir que parlava de mi i deia coses com “abans quan era feliç”... o “mira que desgraciats que som”... ai no sé, em vaig cansar de sentir-me així. Em va venir al cap una frase d’en Joan Manuel Serrat quan li van diagnosticar el càncer que va dir algo com que “les coses no són el que són, sinó com te les agafes”. Només vivim un cop, un cop. Jo vull ser feliç perquè a la meva vida hi ha moltes coses bones, sóc jo la que trio no veure-les i centrar-me en el que em va malament. Tinc un catxo problemón però estem fent tot el que podem per solucionar-lo i mentres vivim i som tot lo feliços que podem. I em tiro molt les coses a l’esquena i m’he tornat més barruda i si una cosa no em ve de gust fer-la, doncs no la faig i em quedo més panxa que si m’hagués tirat un peterret (això negaré davant de qualsevol jutge que ho he dit eeeeh).

Maques va, hem de seguir lluitant i tenim permís per flaquejar, aquí estem totes ben guerreres amb les pintures d’indio a la cara per aixecar-nos les unes a les altres!!! Mira que som maques i valem tant!!!!!

[Fosqueta]

Ufff, noies! Quin fart de plorar que m'he fotut mentre us llegia!
Em veig reflectida a les vostres paraules...
I la veritat es que no se ni com començar a explicar-vos, encara que se, que fer-ho em fara molt bé...
Jo era de les que deia que no volia fills, que no tenia rellotge, i parides d'aquestes, coses de les cuals ara em sento culpable....
Cuant ens varem casar, ho varem fer amb un mes de difèrencia amb una parella d'amics, i en mitja broma, deiem que al cap d'un any començariem totes dues a buscar... el seu fill petit ja va per 3 anys... Suposo que no cal que us digui res mes...
Fa cosa de 3 anys, tenir un fill començaba a no semblarme una idea tan dolenta, el meu home es super canallero, sempre ha volgut ser papi, i serà un pare genial... Aixó si mai arriba...
Portrem 2 anys i mitj buscant, i tot just hem començat amb la primera ia. Dic tot just perque jo deia que no volia pasar per tot aquest proces tan dur, l'he vist de prop, amb ma cunyada, i jo deia, que si no aribaba era perque no habia de ser...
Pero no se ben bé com hi estic, i amb molta por i il·lusió desitjo amb totes les meves ganes que funcioni...
Us llegeixo i penso: tot just has començat, i no se encara el que em puc arribar a trobar...
Tot just he començat i ja fa mes de dos anys.... quina ironia...
Tot plegat, a vegades, se'm fa una muntanya... Acabo de quedar sense feina, i aprofitem ara per fer el tractament, pero també sabem que no disposem d'una economia com per anar probant si hi ha sort...
Durant aquest temps he pasat per totes les fases: Buscar, buscar, i vinga negatius. Probar el test d'ovulació (que mai funcionaben cony!) i res de res... doncs ara farem el metode margarita! i res... ginecolegs per aqui, ginecolegs per alla.... pastilles i mes pastilles, pero el que habia de funcionar no funcionaba....
Em vaig arribar a veure a dins d'un poc, no em veia capaç de veure llum... fins que em vaig plantar i em vaig dir prou. Vaig autodespedirme de la feina, vaig fer un reset, i em vaig dir a mi mateixa que tants pensaments negatius mai serien bons per una cosa que ha de ser tan bonica.
Continuo el camí, pas a pas, anar fent i buscant el que mes desitjem, pero també sóc realista, i m'agrada recordarnos de tant en tant que podria ser que el nostre somni mai s'arribés a complir. I que en el cas de que fos així hauriem de replantejarnos de nou la nostre vida i ser feliços amb el que ens ha tocat.
Pero sempre hi ha moments de baixón, moments en que soc incapaç de controlarme. Em sento culpable, perque no puc donarli al meu home la clau de la nostre felicitat. De vegades, he arribat a plantejarli que em deixi i busqui a un altre dona... I llavors encara em sento pitjor.
Se que ell també ho pateix d'un altre manera, i el que ha d'aguantar el pobre! Com he rigut cuant explicaveu les tipiques converses en el cotxe... Mare meva! Si el volant i el canvi de marxes del meu cotxe parlessín! jajajaja
Jo penso que aixó es algo que nomes podem sentir nosaltres mateixes, cadascu de la seva manera, pero que es dificil d'explicar. Pero qui vulgui entendre-ho que ho faci, i qui no, el problema el te ell... Jo hi han moments que no puc disimular la meva "emprenyamenta" i se'm veu a 3 km de distancia cuant algo m'esta afectant, hi han moments que mataria a tots els nens, i hi han moments que m'encanta estar rodejada d'ells. Tinc 6 nebots, i nosaltres som els unics que no tenim canalla, així com en la colla. A mes en cuestió de 15 dies, han parit 2 amics, embarassos i mes embarassos.... alguns, tot s'ha de dir, em fan posar de mala llet ( no se explicar el perque ). I si aixó i sumem les tan tipiques i horribles preguntes de la gran part de la familia de : No us animeu? Ja fa 6 anys que esteu casats i no voleu canalla? i un reguitzell mes que segur que coneixeu, ja podem plegar veles... em foten una rabia!!
Ara aixó si, ho tinc laríssim, ni m'en amago ni ho vull disimular ni enganyar a ningú. No venen, estem en ello i si cal els hi explico en que consisteix el tractament. Jo no m'he triat aixó, ojala tot fos mes fácil, i no hagués de pasar per aixó. Espero que entenguin com em sento, pero si no ho fan més ben igual. També haig de reconeixer que des de sempre he sigut com un misto (m'encenc rapid, pero em dura poc l'emprenyada) i ara encara mes, pero que com se el perque de tot plegat, no em costa demanar perdo si se que he dit algo mal dit.
Pero en fi, noies, es el que ens ha tocat pasar, encara que desitjaria que no ho hagues de fer mai ningú...
Us volia explicar tantes coses, tenia tanta necesitat d'escriure-us, que ho he fet fatal, ho se! Perdoneu! Espero que despres d'haber-ho deixat anar, pugui parlar (escriure) mes clar i ordenadament! Perque em continuen venint al cap moltíssimes coses mes per dir-vos!
Anim precioses!
Cada pas fa camí!