Per les mares desesperades
Per les mares desesperades
Hola noies;
Avui he tingut un d'aquells dies en que no puc dormir, i despres de donar tombs al llit m'he decidit a crear aquest post per totes les mares dels nens i nenes que les tenen desesperades amb l'alimentació.
Només vull explicar la meva teoria i la meva experiencia i la de les meves amigues de nens que no menjen.
La meva teoria es basa en uns principis personals:
1- Els nens coneixen els gustos del que menjem nosaltres a l'embaras i a travès de la llet materna. Per tant entenc que hi ha coses que no els hi agradin.
2- Els nens ens imiten en tot, per tant entenc que hi hagi nens que no vulguin papilles, i sí els trossos del plat del pare i la mare. Encara que no tinguin dents rosseguen pa, i xuclen fruita, i proven arrós, i pesols, i trossos de espaguettis, i sopa, i truita.... La meva experiencia em diu que un nen que menja el mateix que els seus pares i amb els pares o cuidadors; menja mes que un nen que menja apartat i triturat. O si no perquè demanen quan els grans estan assentats a taula i ells ja han dinat ( o no si son dels que no menjen).
3- Com mes importància li donem al seu comportament menys menjen. I aixó ho tinc comprovat dels nens de les meves amigues que no menjen res de res. Quan venen a casa i es l'hora de berenar, els potitos son un dilema, pero despres de fer plorar el nen i fer alguna tecnica de distracció ens els hem trobar menjant els trossos de galeta que ha deixat el meu per terra.
Amb aixo nomès vull dir, que quan estem tots sopant o dinant junts, i els nens menjent lliurement, si, lliurement, amb el seu plat devant i la llibertat d'embrutar-se arriben a menjar sols!
Les meves amigues han passat per pediatres i diverses tàcniques (deixar plorar, deixar passar gana, obligar, distreure...) i al final han optat per deixar mes llibertat als nens. Es increible el que demana un nen quan no se l'ha obligat a menjar diferent dels altres membres de la familia.
4- I per ultim, la teoria de les proporcions. Per entendre que volem que es menjin els nostres fills, fem proporcions. Es a dir, un bebe de 10 kilos i una mare de 60, la proporció es que la mare menji 6 vegades mes.
Per posar un exemple, un bibero de 90 al matí, equival a 540 ml de llet, o sigui uns dos vasos de llet sense contar els cereals. Si el bibero es mes gran imagineu-vos cuanta llet per la mare!!
Un altre, una papilla de fruita de 1/2 poma, 1/2 platan, 1/2 pera i el suc de 1/2 taronja, equival a 3 platans, 3 peres, 3 pomes i per beure el suc de 3 taronjes!
Un altre de bastant gràfic; un potito equival a 6, si son de 70 grams, vol dir menjar-se 420 grams de menjar triturat.
O dit en verdura pels nens que menjen a trossos, una patata ( posem una de petita) 4 trossos de monjeta tendra, equivalen a 6 patates i 24 trossos de monjeta tendra. Us imagineu el vostre plat?
En fi, amb les proporcions les meves amigues han vist que els nens si que menjen.
En fi, que si el vostre fill es dels que no menjen i ploren a l'hora de menjar, el meu consell, fruit de la experiencia, es que us replantejeu que representa l'hora de menjar per TOTA la familia. A vegades tornar a començar ho arregla tot.
Avui he tingut un d'aquells dies en que no puc dormir, i despres de donar tombs al llit m'he decidit a crear aquest post per totes les mares dels nens i nenes que les tenen desesperades amb l'alimentació.
Només vull explicar la meva teoria i la meva experiencia i la de les meves amigues de nens que no menjen.
La meva teoria es basa en uns principis personals:
1- Els nens coneixen els gustos del que menjem nosaltres a l'embaras i a travès de la llet materna. Per tant entenc que hi ha coses que no els hi agradin.
2- Els nens ens imiten en tot, per tant entenc que hi hagi nens que no vulguin papilles, i sí els trossos del plat del pare i la mare. Encara que no tinguin dents rosseguen pa, i xuclen fruita, i proven arrós, i pesols, i trossos de espaguettis, i sopa, i truita.... La meva experiencia em diu que un nen que menja el mateix que els seus pares i amb els pares o cuidadors; menja mes que un nen que menja apartat i triturat. O si no perquè demanen quan els grans estan assentats a taula i ells ja han dinat ( o no si son dels que no menjen).
3- Com mes importància li donem al seu comportament menys menjen. I aixó ho tinc comprovat dels nens de les meves amigues que no menjen res de res. Quan venen a casa i es l'hora de berenar, els potitos son un dilema, pero despres de fer plorar el nen i fer alguna tecnica de distracció ens els hem trobar menjant els trossos de galeta que ha deixat el meu per terra.
Amb aixo nomès vull dir, que quan estem tots sopant o dinant junts, i els nens menjent lliurement, si, lliurement, amb el seu plat devant i la llibertat d'embrutar-se arriben a menjar sols!
Les meves amigues han passat per pediatres i diverses tàcniques (deixar plorar, deixar passar gana, obligar, distreure...) i al final han optat per deixar mes llibertat als nens. Es increible el que demana un nen quan no se l'ha obligat a menjar diferent dels altres membres de la familia.
4- I per ultim, la teoria de les proporcions. Per entendre que volem que es menjin els nostres fills, fem proporcions. Es a dir, un bebe de 10 kilos i una mare de 60, la proporció es que la mare menji 6 vegades mes.
Per posar un exemple, un bibero de 90 al matí, equival a 540 ml de llet, o sigui uns dos vasos de llet sense contar els cereals. Si el bibero es mes gran imagineu-vos cuanta llet per la mare!!
Un altre, una papilla de fruita de 1/2 poma, 1/2 platan, 1/2 pera i el suc de 1/2 taronja, equival a 3 platans, 3 peres, 3 pomes i per beure el suc de 3 taronjes!
Un altre de bastant gràfic; un potito equival a 6, si son de 70 grams, vol dir menjar-se 420 grams de menjar triturat.
O dit en verdura pels nens que menjen a trossos, una patata ( posem una de petita) 4 trossos de monjeta tendra, equivalen a 6 patates i 24 trossos de monjeta tendra. Us imagineu el vostre plat?
En fi, amb les proporcions les meves amigues han vist que els nens si que menjen.
En fi, que si el vostre fill es dels que no menjen i ploren a l'hora de menjar, el meu consell, fruit de la experiencia, es que us replantejeu que representa l'hora de menjar per TOTA la familia. A vegades tornar a començar ho arregla tot.
Re: Per les mares desesperades
I aquí us explico les experiencies de les meves amigues.
En el cas que conec, el nen dinava amb l'àvia a les 12:30 la seva papilla per a que els pares i germà poguessin menjar tranquils i sense presses. Tot anava bé fins de de cop va decidir deixar de menjar. Va començar de cop, un bon dia va decidir tancar la boca a la cullera. Només acceptava bibero. En els dinars al nen li tocava triple sessió de plors, la de l'àvia que no se'n sortia, la de la mare i al final la del pare. En total unes 2 hores de rellotge, de 12 a 14 i perquè els pares marxaven a treballar. La mare com que el nen no havia dinat li "enxufava un biberó" i a les 4:30 de la tarda la guerra tornava a començar amb el berenar, perque clar, havia de berenar abans que arribès el germà de l'escola. Després de 2 mesos així, va optar per fer un "reset" i replantejar-se la vida. Al cap de 2 setmanes mes, el nen ja menjava a trossos ( si, en 2 setmanes) sense plors i amb la familia.
L'altre cas que he viscut, es una nena que encara teteja (16 mesos) i menja com un pardalet. Quatre cullerades de cereals per esmorzar, 3 cullerades o forquillades del que hi hagui per dinar (els seus pares ja passen de fer triturats i plats especials perquè llençar el menjar encara els desesperava mes, per tant el que menja prové del plat dels pares) 3 o 4 mossegades del que sigui per berenar (fruita o entrepa) i mes del mateix per sopar.
Davant la desesperació dels pares a la nena li han fet 2 vegades analisis i estar PERFECTA, no li falta ni li sobra res. La nutricionista i dietista de la nena té clar que es questió de la genetica, la mare pesa 40 kilos i menja com un pardalet. Tot i aixó la mare no enten que la seva filla encara estigui per sota la gràfica. Per sort, ara les menjades no son un trauma familiar, la nena menja el que vol i demostrat cientificament (els analisis que li han fet) la nena es NORMAL, SANA , AMB UN DESENVOLUPAMENT PSICO-MOTRIU PERFECTE.
El cas del meu fill es diferent, sempre ha menjat i ara ja meja sol i amb cuberts. Encara teteja, menja el que vol i no ha menjat mai triturats. Hi ha hagut dies que no ha menjat, pero sempre hi ha hagut un motiu, malaltia, nen nou a la guarderia, les dents, calor, son... jo no em preocupo, realment no sé les quantitats que menja el meu nen i estic tranquila. Per aixó crec que he pogut ajudar a les meves amigues, perque elles estaven desesperades i no veien mes enllà, jo feia el que m'havia funcionat a mi amb els seu fills i funcionava. Suposo que una persona de fora de casa ho té mes fàcil.
Si puc ajudar a alguna de vosaltres amb les meves paraules sere molt feliç.
En el cas que conec, el nen dinava amb l'àvia a les 12:30 la seva papilla per a que els pares i germà poguessin menjar tranquils i sense presses. Tot anava bé fins de de cop va decidir deixar de menjar. Va començar de cop, un bon dia va decidir tancar la boca a la cullera. Només acceptava bibero. En els dinars al nen li tocava triple sessió de plors, la de l'àvia que no se'n sortia, la de la mare i al final la del pare. En total unes 2 hores de rellotge, de 12 a 14 i perquè els pares marxaven a treballar. La mare com que el nen no havia dinat li "enxufava un biberó" i a les 4:30 de la tarda la guerra tornava a començar amb el berenar, perque clar, havia de berenar abans que arribès el germà de l'escola. Després de 2 mesos així, va optar per fer un "reset" i replantejar-se la vida. Al cap de 2 setmanes mes, el nen ja menjava a trossos ( si, en 2 setmanes) sense plors i amb la familia.
L'altre cas que he viscut, es una nena que encara teteja (16 mesos) i menja com un pardalet. Quatre cullerades de cereals per esmorzar, 3 cullerades o forquillades del que hi hagui per dinar (els seus pares ja passen de fer triturats i plats especials perquè llençar el menjar encara els desesperava mes, per tant el que menja prové del plat dels pares) 3 o 4 mossegades del que sigui per berenar (fruita o entrepa) i mes del mateix per sopar.
Davant la desesperació dels pares a la nena li han fet 2 vegades analisis i estar PERFECTA, no li falta ni li sobra res. La nutricionista i dietista de la nena té clar que es questió de la genetica, la mare pesa 40 kilos i menja com un pardalet. Tot i aixó la mare no enten que la seva filla encara estigui per sota la gràfica. Per sort, ara les menjades no son un trauma familiar, la nena menja el que vol i demostrat cientificament (els analisis que li han fet) la nena es NORMAL, SANA , AMB UN DESENVOLUPAMENT PSICO-MOTRIU PERFECTE.
El cas del meu fill es diferent, sempre ha menjat i ara ja meja sol i amb cuberts. Encara teteja, menja el que vol i no ha menjat mai triturats. Hi ha hagut dies que no ha menjat, pero sempre hi ha hagut un motiu, malaltia, nen nou a la guarderia, les dents, calor, son... jo no em preocupo, realment no sé les quantitats que menja el meu nen i estic tranquila. Per aixó crec que he pogut ajudar a les meves amigues, perque elles estaven desesperades i no veien mes enllà, jo feia el que m'havia funcionat a mi amb els seu fills i funcionava. Suposo que una persona de fora de casa ho té mes fàcil.
Si puc ajudar a alguna de vosaltres amb les meves paraules sere molt feliç.
Re: Per les mares desesperades
Trobo superinteressant tot el que planteges i trobo q tens tota la raó.
Jo tinc una nena q és una supermenjadora, però la veritat és que he vist casos bastant greus... La Joana al poc de menjar triturats, ja va seure amb nosaltres a taula, pq els nens durant els seus primers anys aprenen per imitació, i el paladar i l'aprendre a menjar cal també que sigui així. Cal dir que als 10 mesos i amb tan sols les dues dents de baix, ja va passar a menjar trossos. Molt poques vegades li hem donat algun àpat a ella sola, per menjar nosaltres alguna cosa diferent (alguna guarrada, hehe).
Encara ara pren pit, i semrpe ha menjat les quantitats q ha volgut, amb alguna excepció pq en ocasions no té mesura.
Nosaltres tenim una dieta variadíssima, i ja a la panxa i amb el pit, ho ha anat tastant tot. Així ara menja coses com vinagre, espàrrecs, salsa de soja, quinoa, i un llarg etcètera.
A tota la teva teoria hi voldria afegir que un altre factor que crec q sovint afecta, que són les limitacions per part dels metges de quins aliments poden començar a menjar els nens a determinades edats. I és que la Joana ha menjat fruits vermells abans d'hora, préssec abans d'hora, peix blau, totes les verdures... pq li donàvem quan a ella li venia de gust, no quan tocava. Ja se q hi ha un tema d'al·lèrgies al darrere, però sempre li donàvem petites quantitats per veure la reacció inicial. Amb això vull dir, q sovint els tallem les ales a l'hora de provar coses per iniciativa pròpia, i quan nosaltres trobem que ja és el moemnt adequat, llavors ja no els ve de gust.
Però com molt bé dius, el tema principal és la imitació i tenir uns bons models als quals imitar.
Jo tinc una nena q és una supermenjadora, però la veritat és que he vist casos bastant greus... La Joana al poc de menjar triturats, ja va seure amb nosaltres a taula, pq els nens durant els seus primers anys aprenen per imitació, i el paladar i l'aprendre a menjar cal també que sigui així. Cal dir que als 10 mesos i amb tan sols les dues dents de baix, ja va passar a menjar trossos. Molt poques vegades li hem donat algun àpat a ella sola, per menjar nosaltres alguna cosa diferent (alguna guarrada, hehe).
Encara ara pren pit, i semrpe ha menjat les quantitats q ha volgut, amb alguna excepció pq en ocasions no té mesura.
Nosaltres tenim una dieta variadíssima, i ja a la panxa i amb el pit, ho ha anat tastant tot. Així ara menja coses com vinagre, espàrrecs, salsa de soja, quinoa, i un llarg etcètera.
A tota la teva teoria hi voldria afegir que un altre factor que crec q sovint afecta, que són les limitacions per part dels metges de quins aliments poden començar a menjar els nens a determinades edats. I és que la Joana ha menjat fruits vermells abans d'hora, préssec abans d'hora, peix blau, totes les verdures... pq li donàvem quan a ella li venia de gust, no quan tocava. Ja se q hi ha un tema d'al·lèrgies al darrere, però sempre li donàvem petites quantitats per veure la reacció inicial. Amb això vull dir, q sovint els tallem les ales a l'hora de provar coses per iniciativa pròpia, i quan nosaltres trobem que ja és el moemnt adequat, llavors ja no els ve de gust.
Però com molt bé dius, el tema principal és la imitació i tenir uns bons models als quals imitar.
Re: Per les mares desesperades
Ariun, em sembla molt interessant el que dius... però t'aseguro que hi han nens que no manifesten cap interes pel menjar.
La meva filla (i ja ho viag viure amb la meva neboda) ha començat ara a interessar-se pel menjar, té 14 mesos i fins ara quan li donavem trossos se'ls mirava i els tirava al terra, ni se li passava pel cap ficar-se'ls a la boca. I si li ficavem nosaltres a la boca, se'ls treia.
Quan la seiem a la taula amb nosaltres (sovint però per horaris no sempre) s'entreté fent miques el pà però al cap de 5 minuts ja vol baixar de la trona. No demana mai res del que mengem nosaltres, ara poder sí quan veu formatge o meló... però res més.
La meva filla (i ja ho viag viure amb la meva neboda) ha començat ara a interessar-se pel menjar, té 14 mesos i fins ara quan li donavem trossos se'ls mirava i els tirava al terra, ni se li passava pel cap ficar-se'ls a la boca. I si li ficavem nosaltres a la boca, se'ls treia.
Quan la seiem a la taula amb nosaltres (sovint però per horaris no sempre) s'entreté fent miques el pà però al cap de 5 minuts ja vol baixar de la trona. No demana mai res del que mengem nosaltres, ara poder sí quan veu formatge o meló... però res més.
Re: Per les mares desesperades
Sí, d'aquestes tècniques també en parla el pediatra Carlos González. Em vaig llegir el seu llibre desesperada per lo malament que em menjava el gran i com a mínim, em va servir per relaxar-me, però el Jan va continuar menjant poc, molt molt poc, sempre anava baix de pes i sempre estavem que potser l'haviem de portar a l'endocrí.
Jo el veia actiu i feliç, senyal que no es que estigués ell malament, però sí que vaig patir molt amb ell pels menjars. No funcionava cap tècnica: ni distreure'l, ni seure'l amb nosaltres, ni donar-li el que volgués.... Com a mínim, sí que tenia curiositat pel que menjavem nosaltres.
De moment no ha calgut que el portem a l'endocrí, per que tot i que va baix de pes, no perd, va fent i amb això ja estic contenta. Però estic d'acord que no crec que ell mai tingui cap interés en el menjar...
El petit ha estat bon menjador fins ara. Vull creure que és la calor, que li afecta com a nosaltres o més, o les dents. Però no té cap curiositat pel que menjem nosaltres i tot el que li puguis oferir de troços acaba al terra. I que no es trobi ni un grumet a la papilla!
Però bueno, com a mínim és això, m'he relaxat i no acabo plorant moltes vegades com em passava abans. Acabo pensant que mengin el que vulguin i ja tindran mes gana a la propera... o no...
Jo el veia actiu i feliç, senyal que no es que estigués ell malament, però sí que vaig patir molt amb ell pels menjars. No funcionava cap tècnica: ni distreure'l, ni seure'l amb nosaltres, ni donar-li el que volgués.... Com a mínim, sí que tenia curiositat pel que menjavem nosaltres.
De moment no ha calgut que el portem a l'endocrí, per que tot i que va baix de pes, no perd, va fent i amb això ja estic contenta. Però estic d'acord que no crec que ell mai tingui cap interés en el menjar...
El petit ha estat bon menjador fins ara. Vull creure que és la calor, que li afecta com a nosaltres o més, o les dents. Però no té cap curiositat pel que menjem nosaltres i tot el que li puguis oferir de troços acaba al terra. I que no es trobi ni un grumet a la papilla!
Però bueno, com a mínim és això, m'he relaxat i no acabo plorant moltes vegades com em passava abans. Acabo pensant que mengin el que vulguin i ja tindran mes gana a la propera... o no...
Re: Per les mares desesperades
ei! doncs sí, és molt interessant i et puc donar tota la raó, almenys sota la meva experiència amb els meus fills, mira i tan de bo hagués vist aquest post o llegit el llibre del Carlos González quan estava desesperada amb la Júlia (vaig entrar al SP quan va nèixer el segon), crec que m'hagués estalviat molts "enfados", plors, nervis i rabietes...bé també haig de dir que em va influenciar molt el fet que la Júlia va nèixer prematura i després va ser malaltissa i com que anava sota mínims jo em vaig "obsessionar" amb el que mejava perquè no perdés ni un gram. Potser no m'hagués agobiat tant si hagués anat tot d'una altra manera. En canvi amb el Roger ha anat molt bé perquè hem seguit aquesta línea
Però vaja, que la millor teoria que he sentit en aquest tema és la que acabes d'escriure, i encara que hi poden haver excepcions, la gran majoria crec que menjarien molt millor seguint aquests consells.
Està clar que els pediatres, que en aquest sentit no ajuden gaire perquè ni ells mateixos es posen d'acord, posen limitacions (sí pel tema de les al.lèrgies), però potser massa limitacions, no?
Hi ha aliments que fan més respecte d'introduir abans d'hora (com els fruits secs), però molts d'altres (la gran majoria)que no. Que si els iogurts adaptats, que si les llets de creixement, que si segons quines fruites o verdures o peixos o carns...tot al vapor i ben triturat...total que al nen fins als 18 se'ls fa una dieta ben avorrida i insípida (acostumats com estaven a rebre gustos molt diferents, tant dins de la panxa com amb la LM).
I les quantitats??un nen petit amb un estòmac petit no necessita menjar grans quantitats de res, dieta sana i variada a la justa mida (potser per uns seran 5 cullerades i per altres 10), mentre estiguin forts i sans no fa falta obligar-los a més.
També haig de dir que conec algunes mames que preparen dinars precuinats molt sovint pels seus fills, i això és un gran error, els potitos i demés variants haurien de ser només aliments de molta "emergència", hi ha molts nens que mengen malament perquè s'han acostumat a aquest tipus de menjar, que no els aporta gaire aliment sa, i també d'altres que no mengen bé perquè només coneixen gustos "precuinats" i clar no hi ha comparació amb el menjar "de veritat", i els nens són petits però també tenen el seu pa.ladar
però bé això últim suposo i espero que sigui minoritari, perquè tothom fa les coses pensant amb el millor pels seus fills 
Però vaja, que la millor teoria que he sentit en aquest tema és la que acabes d'escriure, i encara que hi poden haver excepcions, la gran majoria crec que menjarien molt millor seguint aquests consells.
Està clar que els pediatres, que en aquest sentit no ajuden gaire perquè ni ells mateixos es posen d'acord, posen limitacions (sí pel tema de les al.lèrgies), però potser massa limitacions, no?
Hi ha aliments que fan més respecte d'introduir abans d'hora (com els fruits secs), però molts d'altres (la gran majoria)que no. Que si els iogurts adaptats, que si les llets de creixement, que si segons quines fruites o verdures o peixos o carns...tot al vapor i ben triturat...total que al nen fins als 18 se'ls fa una dieta ben avorrida i insípida (acostumats com estaven a rebre gustos molt diferents, tant dins de la panxa com amb la LM).
I les quantitats??un nen petit amb un estòmac petit no necessita menjar grans quantitats de res, dieta sana i variada a la justa mida (potser per uns seran 5 cullerades i per altres 10), mentre estiguin forts i sans no fa falta obligar-los a més.
També haig de dir que conec algunes mames que preparen dinars precuinats molt sovint pels seus fills, i això és un gran error, els potitos i demés variants haurien de ser només aliments de molta "emergència", hi ha molts nens que mengen malament perquè s'han acostumat a aquest tipus de menjar, que no els aporta gaire aliment sa, i també d'altres que no mengen bé perquè només coneixen gustos "precuinats" i clar no hi ha comparació amb el menjar "de veritat", i els nens són petits però també tenen el seu pa.ladar
però bé això últim suposo i espero que sigui minoritari, perquè tothom fa les coses pensant amb el millor pels seus fills 
Re: Per les mares desesperades
Hola noies;
He vist que comenteu que hi ha nens que mai mostren interès pel menajr. Hi estic totalment d'acord, hi ha persones que menjen com un pollet tota la vida.
Pero també m'agradaria comentar una curiositat, en la nostra societat "toca"començar a menjar als 4-6 mesos, pero fa un parell de generacions "tocava" als 12-14 mesos. Si nosaltres hem arribat a aquest mòn es perquè es pot deixar la lactancia exclusiva als 12-14 mesos. Per tant si amb 10 mesos no hi ha manera que menji res es que potser el seu metabolisme no li demana una alimentació diferent. Us en recordeu quan estaveu embarassades i us venia de gust una cosa en concret? Doncs era el cos que ho demanava, perquè estem fets per sobreviure.
Amb el tema pediatres.... millor no opinar, es un mòn. Cada un opina el que creu, cap té la raó absoluta i tots tenen raó a la vegada. Realment si els creiem a ells la criança nomès son traumes per les mares. Has aconseguit una bona lactancia, ara esbarallat per les papilles de *** ( cereals, o fuita, o verdura o el que sigui) i llavors et donen una llista d'aliments per a que els introdueixis, i tu et trenques el cap buscant receptes per nens de 6 mesos, o 9 o 12, i acabes boja perquè sempre li dones el mateix, i quan sembla que ja pot menjar de tot et diuen "fruits vermells no!" i tu et preocupes perque menja iogurts de maduixa, o molt pitjor, n'ha menjat a trossos! En fi, crec que el que haurien de fer es preocupar-se de la medicina i deixar la criança als pares, i si alguna mare vol saber si es millor començar amb cereals o fruita que pregunti als dietistes, nutricionistes, estomatolegs, digestolegs.. us assegura que cada especialistat té diferents teories sobre la introducció d'aliments als nadons. Un apunt, la AEP (associación espanyola de pediatria) considera lactant a tots els nadons fins a 24 mesos, i les seves recomanacions no tenen res a veure amb el que he viscut al pediatra.
He vist que comenteu que hi ha nens que mai mostren interès pel menajr. Hi estic totalment d'acord, hi ha persones que menjen com un pollet tota la vida.
Pero també m'agradaria comentar una curiositat, en la nostra societat "toca"començar a menjar als 4-6 mesos, pero fa un parell de generacions "tocava" als 12-14 mesos. Si nosaltres hem arribat a aquest mòn es perquè es pot deixar la lactancia exclusiva als 12-14 mesos. Per tant si amb 10 mesos no hi ha manera que menji res es que potser el seu metabolisme no li demana una alimentació diferent. Us en recordeu quan estaveu embarassades i us venia de gust una cosa en concret? Doncs era el cos que ho demanava, perquè estem fets per sobreviure.
Amb el tema pediatres.... millor no opinar, es un mòn. Cada un opina el que creu, cap té la raó absoluta i tots tenen raó a la vegada. Realment si els creiem a ells la criança nomès son traumes per les mares. Has aconseguit una bona lactancia, ara esbarallat per les papilles de *** ( cereals, o fuita, o verdura o el que sigui) i llavors et donen una llista d'aliments per a que els introdueixis, i tu et trenques el cap buscant receptes per nens de 6 mesos, o 9 o 12, i acabes boja perquè sempre li dones el mateix, i quan sembla que ja pot menjar de tot et diuen "fruits vermells no!" i tu et preocupes perque menja iogurts de maduixa, o molt pitjor, n'ha menjat a trossos! En fi, crec que el que haurien de fer es preocupar-se de la medicina i deixar la criança als pares, i si alguna mare vol saber si es millor començar amb cereals o fruita que pregunti als dietistes, nutricionistes, estomatolegs, digestolegs.. us assegura que cada especialistat té diferents teories sobre la introducció d'aliments als nadons. Un apunt, la AEP (associación espanyola de pediatria) considera lactant a tots els nadons fins a 24 mesos, i les seves recomanacions no tenen res a veure amb el que he viscut al pediatra.
Re: Per les mares desesperades
Crec q la OMS tb recomana 6 mesos de lactància materna exclusiva a aconsella 2 anys.
Re: Per les mares desesperades
Ariun, a què et refereixes quan dius que abans s'alimentaven només de pit fins als 12-14 mesos?és que en aquest cas a mi sempre m'han explicat, mares i àvies, que els nens ja als 2-3 mesos els donaven papilles i és una de les coses que sempre hem "discutit" amb la meva mare (per costums de diferència generacional), jo amb els meus fills he fet alimentació exclusiva de llet fins als 6 mesos (una LA i l'altre LM) i ma mare em va donar molt temps la "tabarra" dient-me que si ploraven entre àpats i no estaven malalts era perquè necessitaven ja sòlids, que es nadons només s'alimentaven de llet fins als 3 mesos com a molt!!i parlant-ho amb amigues les seves mares eren igual de "pesades" amb el tema. Clar que la generació de les nostres mares eren de l'època "de moda" del "pelargon", però amb les àvies encara més bèstia (bé perquè no hi havia més opcions), doncs donaven llet de vaca des de ben petits.
Bé això és el que jo tinc entès, per això quan has dit que abans s'allargava la LM fins ben tard no ho he acabat d'entendre
Bé això és el que jo tinc entès, per això quan has dit que abans s'allargava la LM fins ben tard no ho he acabat d'entendre
Re: Per les mares desesperades
Hola!
JULIET la meves dues àvies van tenir bessons i a part 3 fills més, i en tots ells els hi van donar el pit entre 15 i 23 mesos. A mi sempre que poden m'ho expliquen (i per recomanació del metge!). En canvi, la generació dels meus pares i dels meus sogres van alletar els seus fills entre 1 i 3 mesos, també seguint les pautes dels pediatres, a partir de llavors els hi deien que la llet ja no alimentava
i que havien de passar a les papilles i a la llet de pot.
En aquest aspecte, les meves àvies n'estan mooooolt contentes que estigui donant el pit a la nena, que ara té 7 mesos. Ma mare i ma sogra diuen que ho estic allargant massa, perquè a elles el pediatre els hi va dir que a partir dels 3 mesos prou de pit.
Jo els hi dic que ara s'ha estudiat tot molt més, però no deixa de ser curiós....
JULIET la meves dues àvies van tenir bessons i a part 3 fills més, i en tots ells els hi van donar el pit entre 15 i 23 mesos. A mi sempre que poden m'ho expliquen (i per recomanació del metge!). En canvi, la generació dels meus pares i dels meus sogres van alletar els seus fills entre 1 i 3 mesos, també seguint les pautes dels pediatres, a partir de llavors els hi deien que la llet ja no alimentava
i que havien de passar a les papilles i a la llet de pot.En aquest aspecte, les meves àvies n'estan mooooolt contentes que estigui donant el pit a la nena, que ara té 7 mesos. Ma mare i ma sogra diuen que ho estic allargant massa, perquè a elles el pediatre els hi va dir que a partir dels 3 mesos prou de pit.
Jo els hi dic que ara s'ha estudiat tot molt més, però no deixa de ser curiós....
Re: Per les mares desesperades
Per cert, ARIUN trobo molt interessant tot el que has exposat...i molt encertat!
Re: Per les mares desesperades
Juliet, la nurianau t'ha contestat la pregunta 
El que sé ho he tret d'en Carlos Gonzalez i de preguntar a la iaia. Ella era pobra, va parir 11 fills i en va alletar 13; i es pot dir que va estar 25 anys donant pit. Per ella l'alimentació complementaria era un luxe, el pa era millor donar-lo a les gallines i que fessin ous per alimentar els grans perque ella ja alimentava els petits. Peró la modernitat ens ha portat a tot aixó, si podies alimentar els teus fills amb pa i llet de vaca era simptoma de benestar social, i com mes coses li donaves mes ric eres, amb el temps, aixó es el que ha quedat.
A part, si mirem avui en dia, que es mes normal, treure un bibero al parc o una teta? I que es mes normal un entrepà; un actimel i un paquet de galetes (de les enriquecidas con vitaminas, minerales i fibra adaptades a l'edat del nen).
Amb tot aixó queda clar que cada generació pensa diferent de la següent i ara a mes a mes tenim la tele, que ven productes especialment dissenyats per les necessitats dels bebes.
Una amiga meva dona un actimel al dia al seu nen de 2 anys, hi haurà persones que ho veuran perfecte i altres que ho veuran fatal, nomès el temps dirà si ho ha fet bè o no. I he dit actimel com podria parlar de les mares que passen de la teta a la llet de vaca sense passar per les llets adaptades.
De totes maneres, jo sòc pro-lactancia materna prolongada, 16 mesos tetejant i seguim, i ara a mes a mes
, mentres el nen en vulgui en tindrà, ja tinc temps de donar-li una altra llet, de moment la tinc gratis!!
El que sé ho he tret d'en Carlos Gonzalez i de preguntar a la iaia. Ella era pobra, va parir 11 fills i en va alletar 13; i es pot dir que va estar 25 anys donant pit. Per ella l'alimentació complementaria era un luxe, el pa era millor donar-lo a les gallines i que fessin ous per alimentar els grans perque ella ja alimentava els petits. Peró la modernitat ens ha portat a tot aixó, si podies alimentar els teus fills amb pa i llet de vaca era simptoma de benestar social, i com mes coses li donaves mes ric eres, amb el temps, aixó es el que ha quedat.
A part, si mirem avui en dia, que es mes normal, treure un bibero al parc o una teta? I que es mes normal un entrepà; un actimel i un paquet de galetes (de les enriquecidas con vitaminas, minerales i fibra adaptades a l'edat del nen).
Amb tot aixó queda clar que cada generació pensa diferent de la següent i ara a mes a mes tenim la tele, que ven productes especialment dissenyats per les necessitats dels bebes.
Una amiga meva dona un actimel al dia al seu nen de 2 anys, hi haurà persones que ho veuran perfecte i altres que ho veuran fatal, nomès el temps dirà si ho ha fet bè o no. I he dit actimel com podria parlar de les mares que passen de la teta a la llet de vaca sense passar per les llets adaptades.
De totes maneres, jo sòc pro-lactancia materna prolongada, 16 mesos tetejant i seguim, i ara a mes a mes
, mentres el nen en vulgui en tindrà, ja tinc temps de donar-li una altra llet, de moment la tinc gratis!! Re: Per les mares desesperades
Ariun estic d'acord amb tu en moltes coses... he volgut fer el comentari perq com tu has dit hi han excepcions. Jo per exemple no li vaig donar sopar a l'Anna fins l'any, simplement pq no volia. Feiem pit i despres biberó i encara hi han moltissimes nits que si està cansada no insistim, amb un biberó ella té més que prou.
La pediatra ens va dir que havia de sopar papilla però creiem que no serveix per res agobiar-la...
La pediatra ens va dir que havia de sopar papilla però creiem que no serveix per res agobiar-la...
Re: Per les mares desesperades
Ahir vaig tenir una conversa amb la mare d'un company de la classe de mon fill, i vaig pensar amb aquest post.
Jo sempre he dit que el meu fill menja molt bé, de fet tots dos. Mengen variat,i jo penso que mengen molt.
Doncs parlant amb aquesta noia vaig veure que de fet, tot és qüestió de les expectatives que tinguis.
Ella em deia que els seus fills són tant mal menjadors. Em posava com exemple, que aquell migdia s'havia passat una hora perseguint el nen perque es mengés 4 nugets de pollastre.
Just acabar la conversa,ho vaig comentar amb el meu home, i els dos vam estar d'acord. Nosaltres , per dinar, li haguessim posat 2 nugets (suposant que li donguessim aquestes coses), i com a molt, si hagués tingut molta gana, 3.
Com deieu per aqui dalt, no té cap sentit pensar en les proporcions que mengen els adults, a l'hora de posar menjar a la canalla.
Nosaltres fem servir per ells uns plats petits, i es clar, sempre es mengen un plat ple... suposo que si els hi posessim un plat d'adult també pensariem que és poquet...
Jo sempre he dit que el meu fill menja molt bé, de fet tots dos. Mengen variat,i jo penso que mengen molt.
Doncs parlant amb aquesta noia vaig veure que de fet, tot és qüestió de les expectatives que tinguis.
Ella em deia que els seus fills són tant mal menjadors. Em posava com exemple, que aquell migdia s'havia passat una hora perseguint el nen perque es mengés 4 nugets de pollastre.
Just acabar la conversa,ho vaig comentar amb el meu home, i els dos vam estar d'acord. Nosaltres , per dinar, li haguessim posat 2 nugets (suposant que li donguessim aquestes coses), i com a molt, si hagués tingut molta gana, 3.
Com deieu per aqui dalt, no té cap sentit pensar en les proporcions que mengen els adults, a l'hora de posar menjar a la canalla.
Nosaltres fem servir per ells uns plats petits, i es clar, sempre es mengen un plat ple... suposo que si els hi posessim un plat d'adult també pensariem que és poquet...
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 3 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |