Crònica de lactància
Crònica de lactància
Hola noies!
Tenia ganes d'explicar la meva experiència amb l'alletament de la meva segona filla (amb la primera també va costar déu n'hi do, però ja queda més lluny).
La bruna va néixer a l'hospital de sant pau després d'un part molt bo (un dia obriré post sobre això que encara no ho he fet). St Pau té fama d'afavorir molt la lactància materna i és veritat, però vaig tenir mala sort, perquè la llevadora súper experimentada, que es diu lourdes (santa lourdes per qui la coneixen) els dos dies que jo vaig ser-hi no hi va ser. Tanmateix, des del principi vaig tenir la bruna amb mi, i la vaig posar al pit des del primer moment. semblava que tot anava molt bé i en 48 hores em van donar l'alta. jo súper feliç, per fi aquest cop alletaria bé des del principi pensava. però res més lluny de la realitat.
Al tercer dia ja vaig començar amb clivelles, fet que es va agreujar per la pujada de la llet. uff, aquells primers dies els vaig passar fatal, amb dècimes i amb els pits com pilotes de rugbi. bastant desesperada vaig començar a buidar-me els pits amb el tirallets i crec que encara va ser pitjor perquè anava produint més llet del que la bruna era capaç de mamar. total, un peix que es mossega la cua.. en aquell moment només se'm va acudir trucar a una doula per a què vingués a casa i m'ajudés. va venir un diumenge o sigui que genial perquè no sabia a qui recórrer. no és que milloréssim gaire però com a mínim em va donar forces per continuar. jo tenia clar que no volia abandonar.
quan la producció va començar a estabilitzar-se vaig pensar que tot començaria a resoldre's però tornava a equivocar-me. vaig marxar uns dies a casa dels sogres i a casa seva feia molt de fred (era el pont de desembre). doncs resulta que en unes hores vaig anar notant com m'anava quedant sense llet, o sigui que la llet no sortia. uff, quina angoixa, perquè jo veia que la bruna tenia molta gana i que no treia res de res. per sort tenia llet emmagatzemada de la que m'havia extret els primers dies i així vaig anar fent durant 3 o 4 preses. Al dia següent vaig anar volant a St. Pau a què em veiés la Lourdes i quan li vaig explicar el que em passava de seguida ho va veure clar: síndrome de ryanaud. us ha passat a alguna de vosaltres? es veu que a causa del fred no hi ha prou irrigació sanguínia als pits i la llet no surt. els mugrons es posen de color blanc i fan molt de mal. em va recomanar que m'apliqués molta calor humida i que prengués infusions calentes mentre donava el pit. també em van donar una medicació perquè el meu cas era bastant potent, però no a tothom li cal. Paral·lelament vaig començar a posar-me mugroneres perquè la bruna ja no s'agafava bé al pit i em feia molt de mal. En general les mugroneres no es recomanen però jo puc dir que a mi m'han salvat la lactància en dues ocasions, o sigui que sempre estaré molt agraïda a aquest invent.
doncs bé, així vaig estar durant un parell de mesos més, amb molt de mal i ferides a causa del ryanaud. Vaig aconseguir treure les mugroneres cap als 2 mesos i quan la bruna va fer 3 mesos tot va començar a millorar. Suposo que la proximitat de la primavera hi ha ajudat.
A hores d'ara crec que ja he superat el més difícil i ja tinc ganes que arribi el bon temps per poder fer pit en qualsevol moment. ara el fred ens limita una mica, oi?
En fi, només volia explicar la meva experiència personal per animar a les que us trobeu en una situació semblant. A vegades es passen moments molt difícils però amb constància i ajuda és possible sortir-se'n i disfrutar d'una lactància feliç!
Tenia ganes d'explicar la meva experiència amb l'alletament de la meva segona filla (amb la primera també va costar déu n'hi do, però ja queda més lluny).
La bruna va néixer a l'hospital de sant pau després d'un part molt bo (un dia obriré post sobre això que encara no ho he fet). St Pau té fama d'afavorir molt la lactància materna i és veritat, però vaig tenir mala sort, perquè la llevadora súper experimentada, que es diu lourdes (santa lourdes per qui la coneixen) els dos dies que jo vaig ser-hi no hi va ser. Tanmateix, des del principi vaig tenir la bruna amb mi, i la vaig posar al pit des del primer moment. semblava que tot anava molt bé i en 48 hores em van donar l'alta. jo súper feliç, per fi aquest cop alletaria bé des del principi pensava. però res més lluny de la realitat.
Al tercer dia ja vaig començar amb clivelles, fet que es va agreujar per la pujada de la llet. uff, aquells primers dies els vaig passar fatal, amb dècimes i amb els pits com pilotes de rugbi. bastant desesperada vaig començar a buidar-me els pits amb el tirallets i crec que encara va ser pitjor perquè anava produint més llet del que la bruna era capaç de mamar. total, un peix que es mossega la cua.. en aquell moment només se'm va acudir trucar a una doula per a què vingués a casa i m'ajudés. va venir un diumenge o sigui que genial perquè no sabia a qui recórrer. no és que milloréssim gaire però com a mínim em va donar forces per continuar. jo tenia clar que no volia abandonar.
quan la producció va començar a estabilitzar-se vaig pensar que tot començaria a resoldre's però tornava a equivocar-me. vaig marxar uns dies a casa dels sogres i a casa seva feia molt de fred (era el pont de desembre). doncs resulta que en unes hores vaig anar notant com m'anava quedant sense llet, o sigui que la llet no sortia. uff, quina angoixa, perquè jo veia que la bruna tenia molta gana i que no treia res de res. per sort tenia llet emmagatzemada de la que m'havia extret els primers dies i així vaig anar fent durant 3 o 4 preses. Al dia següent vaig anar volant a St. Pau a què em veiés la Lourdes i quan li vaig explicar el que em passava de seguida ho va veure clar: síndrome de ryanaud. us ha passat a alguna de vosaltres? es veu que a causa del fred no hi ha prou irrigació sanguínia als pits i la llet no surt. els mugrons es posen de color blanc i fan molt de mal. em va recomanar que m'apliqués molta calor humida i que prengués infusions calentes mentre donava el pit. també em van donar una medicació perquè el meu cas era bastant potent, però no a tothom li cal. Paral·lelament vaig començar a posar-me mugroneres perquè la bruna ja no s'agafava bé al pit i em feia molt de mal. En general les mugroneres no es recomanen però jo puc dir que a mi m'han salvat la lactància en dues ocasions, o sigui que sempre estaré molt agraïda a aquest invent.
doncs bé, així vaig estar durant un parell de mesos més, amb molt de mal i ferides a causa del ryanaud. Vaig aconseguir treure les mugroneres cap als 2 mesos i quan la bruna va fer 3 mesos tot va començar a millorar. Suposo que la proximitat de la primavera hi ha ajudat.
A hores d'ara crec que ja he superat el més difícil i ja tinc ganes que arribi el bon temps per poder fer pit en qualsevol moment. ara el fred ens limita una mica, oi?
En fi, només volia explicar la meva experiència personal per animar a les que us trobeu en una situació semblant. A vegades es passen moments molt difícils però amb constància i ajuda és possible sortir-se'n i disfrutar d'una lactància feliç!
-
mamarnau_tgn
- :: girafa
- Entrades: 2220
- Membre des de: dc. des. 26, 2007 10:13 pm
- Ubicació: baix camp
TOTXO ha escrit:Moltíssimes gràcies per explicar la teva experiència. jo em vaig rendir als dos mesos i encara em sento super malament i trista, però per altra banda intento pensar en positiu ja que sé que pel segon fill tindré molta més força per intentar-ho de nou!!!!!!
jo vaig començar a fer mixta qua el nen tenia un mes....
jo tb em veig amb cor de tornar-ho a intentar i amb moltes ganes!!
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: Baidu [Spider] i 3 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |