No avisar els pares en el moment del part.

[Raquel_bcn]

Nosaltres en un principi no els voliem avisar fins que hagués parit, el meu home volia que estiguéssim sols els primers moments i a mi em feia ilusió tant una cosa com l'altra. Així que vem anar cap a l'hospital sense avisar a ningú, però durant les contraccions em vaig marejar bastant i casi perdo la consciència i el meu home va canviar d'opinió i va trucar a sa mare i la meva, estava molt nerviós el pobre i com veia que no podia fer gaire necessitava, algú al seu costat.

Esta bé que anigueu amb una idea però penseu que al final en el moment del part tot anirà sobre la marxa

[Ayrs]

Jo crec com diu l'Anna que no es tracta de fer dos grups enfrontats en que per una banda hi ha les famílies que s'estimen i volen estar juntes i les que no s'estimen i no es volen veure ni en pintura. Jo adoro la meva mare i les meves dues germanes són un pilar fonamental en la meva vida, el que passa és que en moltes coses he sortit la "rara" de la família i mentre que les meves germanes van preferir un part multitudinari, jo vaig preferir la intimitat més absoluta. Com sé que m'estimen a rabiar, tot i no compatir-ho m'ho van respectar i per això encara les estimo més. Aquesta és la meva història, una qüestió de preferències, de caràcter, i no cal buscar coses més rebuscades com posar barreres o excloure ningú de compartir la felicitat.

Ja he dit abans que entenia que hi haguessin persones que preferissin les seves famílies al voltant, per això tampoc entenc que costi tant d'entendre el contrari

Totalment d'acord

[marchita]

NINA CHAN LO SIENTO MUCHISIMOOOOOO SE POR LO QUE ESTAS PASANDO. ANIMO!!!!!!

Jo crec com diu l'Anna que no es tracta de fer dos grups enfrontats en que per una banda hi ha les famílies que s'estimen i volen estar juntes i les que no s'estimen i no es volen veure ni en pintura. Jo adoro la meva mare i les meves dues germanes són un pilar fonamental en la meva vida, el que passa és que en moltes coses he sortit la "rara" de la família i mentre que les meves germanes van preferir un part multitudinari, jo vaig preferir la intimitat més absoluta. Com sé que m'estimen a rabiar, tot i no compatir-ho m'ho van respectar i per això encara les estimo més. Aquesta és la meva història, una qüestió de preferències, de caràcter, i no cal buscar coses més rebuscades com posar barreres o excloure ningú de compartir la felicitat.

Yo creo q como bien dice Mireiafor todo depende no solo de como sean las familias, como sean la madres, como sea la relacion madre-hija sino tambien de como es cada persona. Yo ademas de tener una familia muy unida he sido muy dependiente de mi madre y de mi hermana y de ahi que no se me pase por la cabeza hacer cosas sin contar con ellas.
Cada una de nosotras tiene no solo una familia ditinta sino un caracter, una forma de ser distinta que hace que seamos mas dependientes o mas independientes. Creo q cada uno debe hacer lo que crea que le va a hacer sentir mejor pero tambien opino que a veces esta bien pensar no solo en nosotras mismas sino en nuestras madres. No soy nadie para meterme en casa de nadie pq cada una de vosotras sabra la relacion que hay con su madre pero para mi opinar que el parto es solo vuestro y vosotras decidis me parece algo un poco egoista (no os molesteis por favor pq no quiero q nadie se sienta ofendido). Cuando ahora necesitais a los abuelos en algun momento ellos os dicen que el bebe es solo vuestro? creo q a veces solo pensamos en nosotras mismas y cuando nos conviene pensamos en los abuelos. Q conste que os entiendo, q puedo entender que querais vuestra intimidad pero como digo a veces hay que pensar no solo en nosotras sino en las personas que estan a nuestro lado.

De todas formas que injusta es la vida yo deseando tenerlos conmigo en el paritorio y sin poder hacerlo, si supierias como os envidio a todas las que os permitis el lujo de llamarlos una vez nacido el bebe...os envidio muchisimoooooo

[eli75]

jo vaig ingressar a la vora de les 12 de la nit i no varem dir res: em van veure sense gaire dilatació, em van posar a una habitació i a esperar.. al matí següent varem avisar que estava a l'hospital, per evitar tenir als pares hores i hores pendents...

això d'avisar depen una mica de com vagin les coses (a vegades pots imaginar com anirà i després les coses són ben diferents) i de la preferència de cadascú, pero sí que tenia clar que en el moment del part només volia que m'acompanyés el meu home.

[tolinso]

Simplement, com diu l'Ayrs, tothom té necessitats diferents, i no implica que no avisar a la teva mare te l'estimis menys, perquè jo a part de la meva filla és el que més m'estimo en aquest món. Però com a persona adulta necessito el meu espai.

Completament d'acord. Tinc una mare que sap estar al seu lloc, em coneix perfectament i sap que m'agobia si m'estar massa a sobre. Sempre he sigut una dona molt independent i m'agrada molt fer les coses a la meva manera i per mi mateixa. Ella ho sap i em deixa fer, confia en el meu criteri.
I me l'estimo fins qui sap a on.

nomes dir qe estic d'acord en aixo, totalment!! ma mare i jo som inseparables, i ens ho expliquem tot! ella sap perfectament toooot de mi, i som una pinya, pero aixo no treu el fet que la nostra opcio fos no avisar fins tenir la Julia! i no es per egoisme, sino per no preocupar! el meu part va durar mes de 24h, i haguessin patit moltissim! simplement vam creure que la millor opcio era dir "ja tenim la Julia aqui, i estan les dues molt be"... I repeteixo, que la confianca amb els meus pares es absoluta, i tot i que els tinc lluny, els necessito moltissim, i ells a mi!
I pel que deieu, si arribat el moment la Julia em fa iaia... sera la seva opcio, i nomes seva, el com portar-ho tot, i jo sere alla per recolzar-la

[perla]

La meva filla va neixer a les vuit del vespre i no vam avisar ningú fins a l'endemà al matí a primera hora, llavors els vam dir "la Martina ja és aquí, tot ha anat molt bé i ja la podeu venir a conèixer". Ho tornaria a fer igual, estic segura que la meva mare hagués preferit una altra cosa, però crec que elles tenen la idea de fer-te costat i realment tu el que necessites és tenir tranquilitat i el cap clar, si tens l'habitació plena de gent patint per tu no estas tranquila, és una opinió

[isa]

Bé noies, us he estat llegint i per variar tot s'encamina cap a dos blocs absoluts. En aquest cas, (i sé que no ho dieu amb aquesta intenció, però ho sembla) les famílies que són una pinya i s'estimen moltíssim són les que volen la mare a prop en el part, i de les que no la volen es dedueïx que no són famílies tant unides. Imagino que hi haurà de tot com a tot arreu, i per sort la vida és més rica i plena de matisos que no dues realitats planes contraposades.

Ei ANNNA i totes, que aquí ningú fa dos grups de res, cadascuna ha explicat la seva perspectiva, i resulta que hi ha dues tendències, això no és fer dos grups a consciència, és que la situació és així! Hi ha qui avisa als pares, i hi ha que no, són dues opcions, no passa res, ningú diu que una s'estimi més als pares que la resta, només faltaría. Jo he explicat la meva visió, la meva situació, com veig jo les coses i el per què jo sí els vaig avisar, i ho tornaré a fer el dia que tinguem un altre fill. Que el meu motiu per avisar-los sigui que els necessito i mel's estimo molt, i que estiguem molt units, no treu que tu puguis estar igual o més d'unida amb els teus. I per suposat que es respecten les dues opcions, no veig enlloc que no s'hagin respectat.
Nina reina, ho sento molt, no sabía lo de la teva mare, em sap molt de greu.

[klara]

HOLA!
Ostres no sabia que el tema donaria tan a parlar.
Jo tinc una relació bastant bona amb me mare, no és una amiga però tampoc som dels que ens veiem per "bodas bautizos y comuniones". El què passa és que sé que quan li digui que ha nascut el nen estarà amb nosaltres totes les hores que pugui i li deixin, i serà molt difícil tenir intimitat els dies segÜents als part. Però també ser que a ella li fa moltíssima il·lusió estar allà encara que no la deixin entrar. Per això no sé fins a quin punt posar els meus desitjos per davant.

No sé no sé, tot el tema m'agobia moltíssim perquè no vull mal rollos.

[glorieta]

Tot i que us he llegit en diagonal us explico la meva experiència.

Jo no volia tenir a la familia a l'habitació en el primer moment. Volia estar tranquila una estona amb el meu marit i en Pol per veure com em trobaba, com estaba el nen, no sé, com un moment d'intimitat amb la meva familia (pq tot i que els meus pares i sobre son molt important per nosaltes, ara la meva familia es el meu home i el nen). Doncs li vaig comentar a ma mare i es va posar... que s'enfadaria, que ella volia veure al nen acabat de neixer, que com podia ser així... Doncs al final vaig cedir i els hi vaig dir que ok, que podien venir, però només veure el nen i deixar-nos una estona sols, que al cap d'una estona ja vindrien i l'agafarien i tot el que volguessin. I em va dir que ok. Doncs al final, va venir, va veure al nen, el va agafar, va esperar a ma germana que també es va apuntar a la festa, i al final els vaig fer fora (de bon rotllo), pq per ells no haguessin marxat. I si, jo estaba tant flipada que no em vaig enterar de res, però jo m'he quedat amb que ella s'ha sortit amb la seva i no ha respectat la meva desició en un dels moments més importants de la meva vida.

Amb això només et vull dir que facis el que tu creguis, i que no facis pel que puguin pensar o sentir els demés, que aquesta experiència no la tornaràs a viure MAI a la vida i que els protagosistres del dia sou tu, el petit i el pare de la criatura.

Molta sort i

[glorieta]

ups, m'he quedat a mitja frase!

Molta sort i com diuen les iaies (i que ojala sempre sigui així), que sigui una hora ben curta!

[Penny]

Mira, tot depen de la relació que tens amb la teva mare, la meva mare i jo som pols oposats, i per parir necessites pau i tranquilitat i una llevadora, en el meu cas el meu marit també.

És exactament el que jo sento i penso.

[angelina]

Doncs jo li vaig dir en conya a ma mare que si em posava parir a mitja nit no li diria res.... i em va emprenyar em va dir que volia saber-ho jiji i obviament li vaig dir, però em va anar tant bé tenir-la allà al meu costat mentres tenia contraccion irregulars i tan aviat en tenia dies de seguides.... el meu home estava allà però no es el mateix ell no hi ha passat no sabia realment que fer per ajudar-me i vaig eferir que dormis i trucar la meva mare i allà xerrant amb ella i anar canviant de posició i ma germana apuntant en una llibreteta les co ntraccions....( vaig tenir contraccions durant 30h les mes separades de mitja hora i van ser unicament les 2 primeres hores... la resta totes a pinyón...) doncs em va ajudar molt tenir-les les dues allà amb mi "patint"! I no creieu que també és una decisió egoïsta eh! pq no la vaig trucar per que sabia que volia estar al meu costat la vaig trucar perque NECESSITAVA que estés allà al meu costat amb mi!! i saber que eren a l'hospital en una sala d'espera doncs la veritat es que estava ben tranquila pq sabrien exactament quan el nen naixeria, tot i que com q et deixen un parell d'horetes a la sala de dilatació no va ser de seguida! Espero que la proxima vegada tb puguin ser ben aprop meu les dues!

Ahhh i cada dia esperava amb impaciencia l'hora de les visites que començava a les 14h per poder veure-les!!!
I la veritat es que tinc un record ben bonic i agradable!

Ara entenc que això va a caracters i hi ha gent que necessita menys el recolzament i si els hi estan molt a sobre s'agobien! Així que feu el que feu... espero que pregueu la decisió que us vagi millor i que tingueu un bonic record d'aquests primers dies amb els vostres bebitos!!!

[juliet]

el que passa és que en moltes coses he sortit la "rara" de la família i mentre que les meves germanes van preferir un part multitudinari, jo vaig preferir la intimitat més absoluta. Com sé que m'estimen a rabiar, tot i no compatir-ho m'ho van respectar i per això encara les estimo més. Aquesta és la meva història, una qüestió de preferències, de caràcter, i no cal buscar coses més rebuscades com posar barreres o excloure ningú de compartir la felicitat.

Ja he dit abans que entenia que hi haguessin persones que preferissin les seves famílies al voltant, per això tampoc entenc que costi tant d'entendre el contrari

Posar barreres està escrit de manera metàforica, però vaja no volia ser rebuscada, només donar la idea que moltes vegades la felicitat compartida és doble felicitat, i sobretot quan parlem d'aquest tema.
Entenc que per motius de relació amb les mares o les sogres, hi hagi dones que prefereixin viure-ho soles amb les seves parelles, el que em costa més d'entendre és que si hi tens una bona relació i sempre hi ha hagut discreció cap a la vostra vida, no volgueu compartir amb elles aquest moment. Però que em costi més d'entendre, per tots els motius que he anat dient en aquest post, és respectable, en cap moment he dit res per molestar a ningú.
Són visions diferents d'un mateix tema

[juliet]

Ei ANNNA i totes, que aquí ningú fa dos grups de res, cadascuna ha explicat la seva perspectiva, i resulta que hi ha dues tendències, això no és fer dos grups a consciència, és que la situació és així! Hi ha qui avisa als pares, i hi ha que no, són dues opcions, no passa res, ningú diu que una s'estimi més als pares que la resta, només faltaría. Jo he explicat la meva visió, la meva situació, com veig jo les coses i el per què jo sí els vaig avisar, i ho tornaré a fer el dia que tinguem un altre fill. Que el meu motiu per avisar-los sigui que els necessito i mel's estimo molt, i que estiguem molt units, no treu que tu puguis estar igual o més d'unida amb els teus. I per suposat que es respecten les dues opcions, no veig enlloc que no s'hagin respectat.
Nina reina, ho sento molt, no sabía lo de la teva mare, em sap molt de greu

[Julyet]

Doncs jo tenia claríssim que no li diria a ningú en tot el món que anava a l'hospital. Les meves raons:

- Si sé que algú està pendent de mi, no estic tranquil·la.
- La meva mare i la meva sogra són patidores de mena (encara que ho dissimulin) i no els hi volia fer passar malament (recordo quan les meves cunyades han parit els comentaris de la meva sogra de "ui, fa molt que no sé res, no truquen..." i jo no volia ser motiu de malsdecap).
- Em feia ilu trucar i dir "tinc a l'Emma als braços i estem estupendes i tot ha anat bé! ".

I no m'arrepenteixo. De fet quan anava cap a l'hospital (de nit, com a les pelis) patia per si algú del poble em veia amb la super bossa...

[marchita]

Yo tambien soy de las que opina que no hablamos de 2 grupos sino de personas diferentes, con necesidades diferentes, familias diferentes y dependencias o no dependencias. Algunas de vosotras no queriais compartir vuestro momento mas q con vuestro marido, otras no querian preocupar a sus madres, otras queriamos estar con los que mas queremos y entre ellos ademas del marido queriamos los padres, hermanos...Son situaciones distintas con personas distintas y todas respetables.
Cada una tiene su opinion yo por ejemplo no comparto la opinion de que mi familia ahora es mi marido y mis hijos. Mi familia sigue siendo mis padres, mi hermana y ademas ahora mis hijos lo primero y mi marido despues. Adoro a mi marido pero tengo claro q igual que ahora estoy con el y soy feliz quiza mañana no es lo mismo y sinembargo mis padres (si los tuviera vivos) y mi hermana pase lo q pase siempre estaran ahi. Con esto quiero decir que mi familia para mi son todos y por eso queria que el dia de mi parto de una mano me cojiera mi marido pero de la otra fuera mi hermana y lastima que no estaban mis padres pq sino la sala de partos hubiera parecido las ramblas.
Ademas cada una conoce el caracter y la forma de ser de su familia, yo se que mis padres hubieran sido ellos los discretos y que hubieran estado alli conmigo pq era mi deseo pero se hubieran retirado en su momento para no cansarme ni agobiarme. Supongo que no todas las madres son iguales y de ahi las diferentes formas de pensar.
Yo quiza no soy muy objetiva ya q por mi tendria a mi familia siempre conmigo y es que yo no me canso jamas de estar con ellos (bueno con ella pq ahora solo me queda mi hermana...y mi sobrina ahora)

[mireiafor]

Jo no crec que no avisar la família materna/paterna sigui egoisme ni per pensar que el nen és només teu, el que sí que entenc que s'ha de ser conseqüent i de la mateixa forma que vaig voler viure el part només amb el meu home, tot el tema dels nens ens ho maneguem entre nosaltres sols, vaja que les vegades que demanem el favor que es quedin amb els nens són comptades amb els dits d'una ma... en un any!! És la nostra forma de fer les coses, de la mateixa forma que una amiga es va emportar la seva mare a viure amb ella les dues primeres setmanes, a casa meva no vaig voler ningú donant un cop de mà. Les visites eren benvingudes, i les de la meva mare i germanes superdesitjades, però m'ho volia fer tot jo sola.

Us explico com va conéixer la família a la meva filla gran: quan ja vam estar a l'habitació el meu home va trucar als seus pares "a que no sabeu amb qui estic?? amb la vostra neta als braços!!" i als 5 minuts estaven allà perquè viuen al costat de l'hospital i se la miraven com si no s'ho acabessin de creure, com pensant "ostres a la fi som avis!" i segur que pensant totes les tardes al parc, els biberons que podrien tornar a donar... Després va arribar la meva germana gran i sense dir-me res amb llàgrimes als ulls em va fer un abraçada molt forta (jo també a plorar ), la meva germana mitjana va venir amb els seus fills, el gran que ja tenia 6 anys se la mirava extasiat mentre deia "què guapa" però ho deia amb un sentiment!! com si estigués contemplant un tresor molt fràgil , i la neboda de 7 mesos es volia llençar a sobre del bebè per menjar-se-la a petons!! Respecte la meva mare.... ella la va conèixer a la mateixa hora que les meves germanes, em va abraçar, es mirava la nena.... Però jo li tenia una sorpresa preparada. El meu home va passar la nit amb nosaltres a l'hospital i el dissabte al matí es va anar a casa a dutxar, abans va anar a buscar la meva mare a casa, la va portar i ens va deixar juntes i a soles. Era molt d'hora i hi havia molta calma i silenci a l'hospital, es va seure a la butaca del costat, vaig agafar la nena i li vaig posar als braços. La petita ni es va immutar i va continuar dormint, la meva mare li acariciava el cap, li feia petons, i sobre tot li envoltava les mans petitones amb les seves mans perquè deia que les tenia molt fredes. Va ser una estona màgica , emotiva i increïblenent plena i satisfactòria. Jo no l'oblidaré mai i segur que ella (abans de la seva malaltia) tampoc.

[marchita]

el que sí que entenc que s'ha de ser conseqüent i de la mateixa forma que vaig voler viure el part només amb el meu home, tot el tema dels nens ens ho maneguem entre nosaltres sols, vaja que les vegades que demanem el favor que es quedin amb els nens són comptades amb els dits d'una ma... en un any!! És la nostra forma de fer les coses, de la mateixa forma que una amiga es va emportar la seva mare a viure amb ella les dues primeres setmanes, a casa meva no vaig voler ningú donant un cop de mà. Les visites eren benvingudes, i les de la meva mare i germanes superdesitjades, però m'ho volia fer tot jo sola..

MIREIAFOR...Esta claro que eres como Dios manda...Yo me referia a eso que muchas personas quieren su intimidad y su privacidad pero despues tiran de abuelos para todo y hay que estar a las duras y a las maduras si el bebe es tuyo el dia del nacimiento es tuyo para siempre y logico que pidas un poco de ayuda pero no abusar
Me ha parecido preciosa la forma de presentar tu madre a tu hija

[neuetes]

Jo no crec que no avisar la família materna/paterna sigui egoisme ni per pensar que el nen és només teu, el que sí que entenc que s'ha de ser conseqüent i de la mateixa forma que vaig voler viure el part només amb el meu home, tot el tema dels nens ens ho maneguem entre nosaltres sols, vaja que les vegades que demanem el favor que es quedin amb els nens són comptades amb els dits d'una ma... en un any!! És la nostra forma de fer les coses, de la mateixa forma que una amiga es va emportar la seva mare a viure amb ella les dues primeres setmanes, a casa meva no vaig voler ningú donant un cop de mà. Les visites eren benvingudes, i les de la meva mare i germanes superdesitjades, però m'ho volia fer tot jo sola.

Completament d'acord. Has plasmat exactament el que, el meu home i jo, pensem i fem.

[brunadenit]

Doncs la meva filla està 2 o 3 hores al dia amb els seus avis, que són molt joves (52 i 55 anys) i molts caps de setmana sencers amb els altres avis i també les vacances i està encantada. A mi em costa una mica més, però si ells volen trobo perfecte que la criin els avis, que per això l'espècie humana durem tants anys, per ser avis i educar als nets mentre els pares treballen. Cadascú té les seves característiques i circumstàncies. No està bé jutjar a ningú ni tenir massa prejudicis. El millor és tenir confiança amb els pares i poder-los dir quan fan falta i quan hi són de més.
Jo soc molt independent. Des dels 18 anys que visc fora de casa i en un altra ciutat, però en aquells moments vaig necessitar molt la mare i fins i tot les àvies, que són les que més et poden entendre.
Que sigui una hora curteta!
Petons