Dol pel part imaginat
Re: Dol pel part imaginat
Hola noies,
Moltes gràcies a totes per les vostres respostes, per compartir les vostres experiències i pels ànims que em doneu.
Ja sé que per desgràcia sou moltes les que em podeu entendre :(
M'han ajudat molt les vostres reflexions.
Estic d'acord en que, quan el teu fill té qualsevol problema, el que vols és que surti i que surti sa, i és igual si és per dalt, per baix o per on sigui. Evidentment que el meu fill estigui bé és la meva prioritat.
Però no per això hem de menystenir la importància que té el tipus de part (i per tant, el tipus de naixement) que donem als nostres fills. El meu fill havia de néixer en un entorn tranquil i amorós, l'havia de rebre jo entre els meus braços. En canvi, va néixer sota un focus enlluernador, forçat a sortir tibat per uns ferros, amb la seva mare completament anulada i plorant...
Un altre factor que, a mida que van passant els dies, m'adono que pren més i més importància és el fet que, com a dona, m'he sentit mutilada. Ja sé que és molt fort dir-ho així però parem-nos a pensar un moment: amb unes tisores em van tallar els genitals i, a més, aquest tall es va fer més gros quan em vaig estripar a lo bèstia.
Estic molt preocupada per com em quedarà tot i per si podré tornar a tenir relacions sexuals sense dolor i gaudint com abans. Aviam... no sóc la dona més activa del món jeje però el sexe és una faceta important en la nostra vida i em fa molta por que m'hagin espatllat per sempre :(
També em comenteu que segur que he après alguna cosa d'aquesta experiència. Doncs sí, i tant. Ha sigut una cura d'humilitat brutal.
Jo era de les que pensava que, amb informació, recolzament i esperit de sacrifici, es podia tenir un part natural perfectament. Jo era la que es nega als tactes, la que no es deixaria mai de la vida induir, ni programar una cesària, la que va canviar de ginecòleg, bla bla bla.... I no, això no és així. He après que no es pot anar en aquest plan per la vida. Que de vegades, per molt que et preparis, les coses no surten com tu volies. I que no és perquè jo no m'hagi informat o perquè m'hagi "deixat fer" o perquè tingui poc aguante. El temps m'ho confirmarà però crec que aquesta era la lliçó que havia d'aprendre.
Una abraçada molt forta a totes
Moltes gràcies a totes per les vostres respostes, per compartir les vostres experiències i pels ànims que em doneu.
Ja sé que per desgràcia sou moltes les que em podeu entendre :(
M'han ajudat molt les vostres reflexions.
Estic d'acord en que, quan el teu fill té qualsevol problema, el que vols és que surti i que surti sa, i és igual si és per dalt, per baix o per on sigui. Evidentment que el meu fill estigui bé és la meva prioritat.
Però no per això hem de menystenir la importància que té el tipus de part (i per tant, el tipus de naixement) que donem als nostres fills. El meu fill havia de néixer en un entorn tranquil i amorós, l'havia de rebre jo entre els meus braços. En canvi, va néixer sota un focus enlluernador, forçat a sortir tibat per uns ferros, amb la seva mare completament anulada i plorant...
Un altre factor que, a mida que van passant els dies, m'adono que pren més i més importància és el fet que, com a dona, m'he sentit mutilada. Ja sé que és molt fort dir-ho així però parem-nos a pensar un moment: amb unes tisores em van tallar els genitals i, a més, aquest tall es va fer més gros quan em vaig estripar a lo bèstia.
Estic molt preocupada per com em quedarà tot i per si podré tornar a tenir relacions sexuals sense dolor i gaudint com abans. Aviam... no sóc la dona més activa del món jeje però el sexe és una faceta important en la nostra vida i em fa molta por que m'hagin espatllat per sempre :(
També em comenteu que segur que he après alguna cosa d'aquesta experiència. Doncs sí, i tant. Ha sigut una cura d'humilitat brutal.
Jo era de les que pensava que, amb informació, recolzament i esperit de sacrifici, es podia tenir un part natural perfectament. Jo era la que es nega als tactes, la que no es deixaria mai de la vida induir, ni programar una cesària, la que va canviar de ginecòleg, bla bla bla.... I no, això no és així. He après que no es pot anar en aquest plan per la vida. Que de vegades, per molt que et preparis, les coses no surten com tu volies. I que no és perquè jo no m'hagi informat o perquè m'hagi "deixat fer" o perquè tingui poc aguante. El temps m'ho confirmarà però crec que aquesta era la lliçó que havia d'aprendre.
Una abraçada molt forta a totes
Re: Dol pel part imaginat
Penny, et volia escriure en millor condicions i temps... però moltes vegades esperant el moment no escric...
Només algunes coses de les que s'han dit/has dit. El tema de l'epidural: no és cap rendició ni cap acte de valentia prescindir-ne. És una opció i punt, ni millor, ni pitjor.
Això que sempre surt de "almenys tenim salut" o "encara podia haver sortit pitjor". Doncs entenc que no és un consol, tens tot el dret a sentir-te malament per com van anar les coses. Odio amb totes les meves forces això de dir que les decepcions són culpa d'idealitzar les coses. Doncs clar que les idealitzem! Oi que no li diem a algú que es queda sense feina "clar, és que tu havies idealitzat que treballaries per sempre!".
I res de cures d'humilitat! No és cap lliçó ni cap conspiració divina, les coses han anat així i ja està. No t'ho prenguis, siusplau, com cap "moraleja". Aquesta manera de fer conscient, informada... t'ajudarà per sempre.
Ara és quan toca ser valenta, la maternitat et posarà a diari situacions precioses, situacions dures i situacions molt dures... i les ocasions de lluita vindran a diari. I amb aquest esperit que tens segur que te'n surts i gaudeixes moltíssim les aventures amb el teu petitó.
I sobretot, sobretot, t'envio una abraçada i molts ànims.
Només algunes coses de les que s'han dit/has dit. El tema de l'epidural: no és cap rendició ni cap acte de valentia prescindir-ne. És una opció i punt, ni millor, ni pitjor.
Això que sempre surt de "almenys tenim salut" o "encara podia haver sortit pitjor". Doncs entenc que no és un consol, tens tot el dret a sentir-te malament per com van anar les coses. Odio amb totes les meves forces això de dir que les decepcions són culpa d'idealitzar les coses. Doncs clar que les idealitzem! Oi que no li diem a algú que es queda sense feina "clar, és que tu havies idealitzat que treballaries per sempre!".
I res de cures d'humilitat! No és cap lliçó ni cap conspiració divina, les coses han anat així i ja està. No t'ho prenguis, siusplau, com cap "moraleja". Aquesta manera de fer conscient, informada... t'ajudarà per sempre.
Ara és quan toca ser valenta, la maternitat et posarà a diari situacions precioses, situacions dures i situacions molt dures... i les ocasions de lluita vindran a diari. I amb aquest esperit que tens segur que te'n surts i gaudeixes moltíssim les aventures amb el teu petitó.
I sobretot, sobretot, t'envio una abraçada i molts ànims.
Re: Dol pel part imaginat
Penny, jo com la Julyet fa molts dies que et vaig llegir i volia comentar amb calma, però encara no ho havia fet.
Jo també sóc de les que va tenir un part desastrós, més que pel part en sí (que no va ser com me l'imaginava) per com em van tractar a l'hospital. Com a mínim, "només" em vaig endur uns quants punts d'episio i el meu fill uns morats de les espàtules.
Coincideixo que "el més important és que el teu fill està bé" és una frase que s'hauria d'el.liminar. El teu fill està bé, perfecte, però i tu com estàs? fatal! I això cal tenir-ho en compte, i se li ha de donar la importància que té, que és molta.
Pels temes físics, quan abans millor consultaria amb un ginecòleg i/o un fisio especialista en sòl pèlvic.
Pel tema anímic, no sé què et pot servir a tu. A mi m'ha anat molt bé parlar-ne. Primer per ser conscient del què sentia respecte al meu part (vaig passar per les típiques fases de negació, odi, culpa...) i segon per començar-ho a pair. Tot i això em costa molt parlar-ne segons com i em poso a plorar, cosa que vol dir que no ho tinc resolt del tot. En el meu cas he pensat que estaria bé parlar-ne amb algun especialista (terapueta, psicòleg) per poder "tancar" el tema, és a dir, per poder-ho recordar i explicar sense que em faci mal, i perquè no em bloquegi o em surti tot de cop si un dia tinc un altre fill i per tant un altre part.
No sé ben bé el que necessites tu, això ja ho aniràs veient, però et recomano que trobis un equilibri: vull dir que no crec que s'hagi de negar el que sentim (allò de "l'important és que el teu fill està sa" o "tens un fill i ara has de mirar per ell") però tampoc enfonsar-se en aquesta vivència negativa, perquè és veritat que la vida continua i tot plegat ens fa créixer i ser millors persones.
Ah, i no penso que això hagi sigut "el destí" per la teva actitud. Totes les mares haurien d'informar-se, de tenir clar que volen, de negar-se als tactes si no són necessaris... Potser en el teu cas l'ús de fórceps era necessari, (igual que en el meu cas crec que era necessària la episio que em van fer i les espàtules) però SEGUR que si el tracte, l'ambient i les paraules del personal mèdic haguessin estat unes altres tu ara no ho explicaries així.
Ara mateix no sé què més dir-te però m'ofereixo pel que necessitis, si és que necessites res, parlar-ne, compartir experiències... Molts ànims bonica!
I en general volia fer una reflexió: cada vegada que s'obre un post d'aquest tipus surten un munt de comentaris de mares que hem tingut aquestes vivències tant negatives dels nostres parts. És terrible que això sigui així, però penso que sou (som) valentes per explicar-ho i fer-ho públic, ni que sigui en aquest racó d'internet.
Jo també sóc de les que va tenir un part desastrós, més que pel part en sí (que no va ser com me l'imaginava) per com em van tractar a l'hospital. Com a mínim, "només" em vaig endur uns quants punts d'episio i el meu fill uns morats de les espàtules.
Coincideixo que "el més important és que el teu fill està bé" és una frase que s'hauria d'el.liminar. El teu fill està bé, perfecte, però i tu com estàs? fatal! I això cal tenir-ho en compte, i se li ha de donar la importància que té, que és molta.
Pels temes físics, quan abans millor consultaria amb un ginecòleg i/o un fisio especialista en sòl pèlvic.
Pel tema anímic, no sé què et pot servir a tu. A mi m'ha anat molt bé parlar-ne. Primer per ser conscient del què sentia respecte al meu part (vaig passar per les típiques fases de negació, odi, culpa...) i segon per començar-ho a pair. Tot i això em costa molt parlar-ne segons com i em poso a plorar, cosa que vol dir que no ho tinc resolt del tot. En el meu cas he pensat que estaria bé parlar-ne amb algun especialista (terapueta, psicòleg) per poder "tancar" el tema, és a dir, per poder-ho recordar i explicar sense que em faci mal, i perquè no em bloquegi o em surti tot de cop si un dia tinc un altre fill i per tant un altre part.
No sé ben bé el que necessites tu, això ja ho aniràs veient, però et recomano que trobis un equilibri: vull dir que no crec que s'hagi de negar el que sentim (allò de "l'important és que el teu fill està sa" o "tens un fill i ara has de mirar per ell") però tampoc enfonsar-se en aquesta vivència negativa, perquè és veritat que la vida continua i tot plegat ens fa créixer i ser millors persones.
Ah, i no penso que això hagi sigut "el destí" per la teva actitud. Totes les mares haurien d'informar-se, de tenir clar que volen, de negar-se als tactes si no són necessaris... Potser en el teu cas l'ús de fórceps era necessari, (igual que en el meu cas crec que era necessària la episio que em van fer i les espàtules) però SEGUR que si el tracte, l'ambient i les paraules del personal mèdic haguessin estat unes altres tu ara no ho explicaries així.
Ara mateix no sé què més dir-te però m'ofereixo pel que necessitis, si és que necessites res, parlar-ne, compartir experiències... Molts ànims bonica!
I en general volia fer una reflexió: cada vegada que s'obre un post d'aquest tipus surten un munt de comentaris de mares que hem tingut aquestes vivències tant negatives dels nostres parts. És terrible que això sigui així, però penso que sou (som) valentes per explicar-ho i fer-ho públic, ni que sigui en aquest racó d'internet.
Re: Dol pel part imaginat
és veritat.... sembla que el moment del part hagi de ser o és el moment més important i de més felicitat en la vida d'una dona i realment és una llàstima que hi hagi tantes decepcions. ......
Això ho enllaço amb els sentiments de la Peny perquè jo també els vaig tenir, vaig sentir decepció per no haver pogut parir (cesària per patiment fetal - teòricament-). I en el meu cas no penso que fos simplement per haver idealitzat el part, sinó pel fet de no poder-lo dur a terme, de no poder-lo acabar.
Desprès, parlant amb altres socpetitones, vaig pensar exactament el mateix que tu, Peny, que ho havia idealitzat i per això em vaig decebre, però crec que va més enllà, crec que aquest sentiment és més bàsic, més animal (no sé massa com explicar-ho).... és com si faltés alguna cosa: parir? com si s'hagués de tancar el cercle: embaràs –part - fill. I en el meu cas hi havia una peça del puzle que no acabava d'encaixar....... faltava tancar el part...
Evidentment aquests sentiments son molt personals i no necessàriament vol dir que totes les dones que acaben en fòrceps o cesària els hagin de tenir, ni molt menys.... però, "haberlos haylos"
Molta força per totes les que els esteu patint o encara no els teniu ben tancats per sort jo ja els he superat to i que sempre estarà allí com un record d’un dia molt especial 
Això ho enllaço amb els sentiments de la Peny perquè jo també els vaig tenir, vaig sentir decepció per no haver pogut parir (cesària per patiment fetal - teòricament-). I en el meu cas no penso que fos simplement per haver idealitzat el part, sinó pel fet de no poder-lo dur a terme, de no poder-lo acabar.
Desprès, parlant amb altres socpetitones, vaig pensar exactament el mateix que tu, Peny, que ho havia idealitzat i per això em vaig decebre, però crec que va més enllà, crec que aquest sentiment és més bàsic, més animal (no sé massa com explicar-ho).... és com si faltés alguna cosa: parir? com si s'hagués de tancar el cercle: embaràs –part - fill. I en el meu cas hi havia una peça del puzle que no acabava d'encaixar....... faltava tancar el part...
Evidentment aquests sentiments son molt personals i no necessàriament vol dir que totes les dones que acaben en fòrceps o cesària els hagin de tenir, ni molt menys.... però, "haberlos haylos"
Molta força per totes les que els esteu patint o encara no els teniu ben tancats
per sort jo ja els he superat to i que sempre estarà allí com un record d’un dia molt especial 
Re: Dol pel part imaginat
Penny, molts anims de nou.
Jo haig de reconeixer que quan em pregunten em costa molt dir que he parit el meu fill, perque no ho sento aixi, que soc la seva mare i tant, pero la tipica frase de perque jo l'he parit, doncs mira em sona falsa... en fi, com ja he dit, amb el temps dono gracies d'estar aqui els dos.
Si que crec que hi ha un punt d'idealització, que ningú ens treu del cap, i les llevadores trobo que ja podrien fer una mica mes al curs prenatal, perquè quan penso en els videos que ens passaven etc, amb la dona passejant pel parc, el marit recolzant-la, tot tan maco, trobo que haguessin pogut fer-nos pensar que tot i que això seria el mes normal, en un tant per cent X no ho es, que ens diguessin, doncs mira, 2 de cada 4 parts acaben amb cessaria (es un exemple, no tinc idea) i no per capritx sino perque es imprescindible per salvar al nen i la mare, o un tant per cent necessitaran forceps, etc etc. I que es traumatic, i que la cicatriu fa mal de picarols i la por de com quedara aquesta zona tan intima.
Ja ho he dit abans, que després de la cessaria el que mes em va ajudar va ser el que em deia la professora de ioga, que mira que aquesta hagués pogut desvariar, doncs va ser la mes realista de totes, ens deia que no tinguessim una idea preconcebuda, que anessim obertes a acceptar el que ens portes la vida, que cada nen ve al mon com ha de venir, i que tot representa un aprenentatge. Tan de bo m'enrecordes millor.
Jo haig de reconeixer que quan em pregunten em costa molt dir que he parit el meu fill, perque no ho sento aixi, que soc la seva mare i tant, pero la tipica frase de perque jo l'he parit, doncs mira em sona falsa... en fi, com ja he dit, amb el temps dono gracies d'estar aqui els dos.
Si que crec que hi ha un punt d'idealització, que ningú ens treu del cap, i les llevadores trobo que ja podrien fer una mica mes al curs prenatal, perquè quan penso en els videos que ens passaven etc, amb la dona passejant pel parc, el marit recolzant-la, tot tan maco, trobo que haguessin pogut fer-nos pensar que tot i que això seria el mes normal, en un tant per cent X no ho es, que ens diguessin, doncs mira, 2 de cada 4 parts acaben amb cessaria (es un exemple, no tinc idea) i no per capritx sino perque es imprescindible per salvar al nen i la mare, o un tant per cent necessitaran forceps, etc etc. I que es traumatic, i que la cicatriu fa mal de picarols i la por de com quedara aquesta zona tan intima.
Ja ho he dit abans, que després de la cessaria el que mes em va ajudar va ser el que em deia la professora de ioga, que mira que aquesta hagués pogut desvariar, doncs va ser la mes realista de totes, ens deia que no tinguessim una idea preconcebuda, que anessim obertes a acceptar el que ens portes la vida, que cada nen ve al mon com ha de venir, i que tot representa un aprenentatge. Tan de bo m'enrecordes millor.
Re: Dol pel part imaginat
Ufff... Penny... No entro gaire al SP, i al veure el teu privat esperava veure millors notícies... Estic amb el cor ben encongit...
Primer de tot... ENHORABONA!! Ets mare, i t'asseguro que el part és només la primera de les mil aventures que et passaran essent mare! i lo bo és que la gran majoria son moooooolt gratificants!!
Ara, què dir-te... sé perfectament com et sents. Jo em sentia igual després de la meva cessària, i em va costar molt molt de superar. En el dia a dia no ho veia, estava bolcada amb l'Èlia, però realment no li vaig trobar un sentit a tot plegat fins el dia que va néixer l'Emma, i fins que vaig poder tenir el part que volia.
Mentrestant, la LM va ser el meu bàlsam, la meva salvació... Em sentia realment útil per la meva filla, sentia que ho podia fer. No l'havia pogut parir però la podia fer créixer i alimentar-le només de mi! I després, com ja t'han dit... parlar-ne, parlar-ne, i parlar-ne. Ja sigui amb la teva parella, amb la teva família, amb un grup de criança (t'ho recomano molt i molt!), a soles escrivint-ho tot... Treu-ho! Que no et quedi res a dins!
No et vas rendir, les persones tenim límits, cadascú té els seus. Jo en el part de l'Emma va anar del cantu d'un duro! Si arribo a ser a l'hospital demano epidural segur seguríssim!!
Per això, no et torturis pensant que podies haver aguantat. No sabies què era el dolor de part, i estant en posterior dreta, encara és pitjor (l'Emma els últims dies s'anava canviant posterior dreta, posterior esquerra, anar rodant com una baldufa, i em feia molta por que acabés en dreta...).
Va anar així, no t'ho podies esperar.
I això de la cura d'humilitat, em fa gràcia, perquè jo ho hagués escrit exactament igual després del naixement de l'Èlia. Em sentia idiota d'haver planificat tant el part, d'haver visualitzat tant el naixement, de voler un part natural, de no preveure que les coses es poden tòrcer per molt que t'hagis informat. I em vaig convèncer que en un següent embaràs no ho faria. Però ho vaig fer, encara més! jeje... Aquesta vegada, però, essent conscient que les coses poden no anar com una voldria, i confiant en què les persones tenim capacitat per superar entrebancs i tornar a lloc. El que vull dir és que informar-te és primordial, i tant, sense cap mena de dubte! però no és determinant... És veritat que molts parts podrien haver anat millor si la mare s'hagués imposat, o hagués sabut més, o hagués estat més acompanyada... Però NO es el teu cas, tu vas fer tot el que vas poder, i això és el que compta. Has d'estar orgullosa d'això!
Amb el temps les coses es veuen diferents, el dolor va marxant, però sempre queda un cuquet a dins... Però hi hem d'aprendre a conviure. Ho poses molt bé en el títol del post: DOL. I has de superar les diferents fases del dol. Després de l'odi, de la pena, de la tristesa, ve l'acceptació, però abans has de passar per totes les altres.
Una abraçada ben forta per tu i el teu petitó!
Primer de tot... ENHORABONA!! Ets mare, i t'asseguro que el part és només la primera de les mil aventures que et passaran essent mare! i lo bo és que la gran majoria son moooooolt gratificants!!
Ara, què dir-te... sé perfectament com et sents. Jo em sentia igual després de la meva cessària, i em va costar molt molt de superar. En el dia a dia no ho veia, estava bolcada amb l'Èlia, però realment no li vaig trobar un sentit a tot plegat fins el dia que va néixer l'Emma, i fins que vaig poder tenir el part que volia.
Mentrestant, la LM va ser el meu bàlsam, la meva salvació... Em sentia realment útil per la meva filla, sentia que ho podia fer. No l'havia pogut parir però la podia fer créixer i alimentar-le només de mi! I després, com ja t'han dit... parlar-ne, parlar-ne, i parlar-ne. Ja sigui amb la teva parella, amb la teva família, amb un grup de criança (t'ho recomano molt i molt!), a soles escrivint-ho tot... Treu-ho! Que no et quedi res a dins!
No et vas rendir, les persones tenim límits, cadascú té els seus. Jo en el part de l'Emma va anar del cantu d'un duro! Si arribo a ser a l'hospital demano epidural segur seguríssim!!
Per això, no et torturis pensant que podies haver aguantat. No sabies què era el dolor de part, i estant en posterior dreta, encara és pitjor (l'Emma els últims dies s'anava canviant posterior dreta, posterior esquerra, anar rodant com una baldufa, i em feia molta por que acabés en dreta...).
Va anar així, no t'ho podies esperar.
I això de la cura d'humilitat, em fa gràcia, perquè jo ho hagués escrit exactament igual després del naixement de l'Èlia. Em sentia idiota d'haver planificat tant el part, d'haver visualitzat tant el naixement, de voler un part natural, de no preveure que les coses es poden tòrcer per molt que t'hagis informat. I em vaig convèncer que en un següent embaràs no ho faria. Però ho vaig fer, encara més! jeje... Aquesta vegada, però, essent conscient que les coses poden no anar com una voldria, i confiant en què les persones tenim capacitat per superar entrebancs i tornar a lloc. El que vull dir és que informar-te és primordial, i tant, sense cap mena de dubte! però no és determinant... És veritat que molts parts podrien haver anat millor si la mare s'hagués imposat, o hagués sabut més, o hagués estat més acompanyada... Però NO es el teu cas, tu vas fer tot el que vas poder, i això és el que compta. Has d'estar orgullosa d'això!
Amb el temps les coses es veuen diferents, el dolor va marxant, però sempre queda un cuquet a dins... Però hi hem d'aprendre a conviure. Ho poses molt bé en el títol del post: DOL. I has de superar les diferents fases del dol. Després de l'odi, de la pena, de la tristesa, ve l'acceptació, però abans has de passar per totes les altres.
Una abraçada ben forta per tu i el teu petitó!
Re: Dol pel part imaginat
Helia, m'has tornat a posar els pèls de punta.
-
princesa_ballarina
- :: pantera
- Entrades: 858
- Membre des de: ds. ago. 28, 2010 3:55 pm
Re: Dol pel part imaginat
Hola Penny, se perfectament com et sents... Jo també vaig parir amb fòrceps i em vaig desgarrar per dins i per fora (trobaras parts de la meva història al llarg dels forums, ara no em voldria extendre).
Sé perfectament el sentiment que et queda quan, el moment més dolç que has somniat mai: agafar el fill en braços i creuar les nostres mirades tot just arribar en aquest món, es trunca per una mala praxis il 'únic que desitges és acabar amb aquell moment i oblidar-lo per mai més...Deixar la criatura amb algú altre perquè no tens esma ni per abraçar-lo...
Ara fa un any i encara ploro quan ho recordo...Hi ha coses que costen molt de superar...
Però hi ha coses que poden millorar...
RELACIONS: Algun dia podrem tenir relacions sense dolor (o així espero!) .Després d'un any encara tinc dolor... i tb em costa parlar d'això..´. es pot tenir un mal embaras, un mal part i a sobre una mala recuperació...si, és pot...dono fe! :(
Aqui vaig escriure alguns "trucs" que m'estan ajudant a millorar en el tema, per si et pot ajudar: viewtopic.php?f=72&t=30188&start=20
TENIR UN ALTRE: jo sempre he dit que el meu mínim són 2 i el ideal 3! però després d'un embaras feixuc, un part de malson i un postaprt del qual no m'he recuperat... podria dir que mai més...pero no! No et dic que em faci molta mandra, eh? PErò en vull tenir més pq he vist que dones q han passat pel mateix que nosaltres, després han tingut parts molt bons... no té pq anar malament el proper cop!! S'ha de tenir esperança.
EL TRAUMA DEL PART: És el que més m'està costant... sol·lució: no pensar-hi i evitar parlar del tema, veure imatges (pelis, series,...inclús les fotografies del nen en nèixer.... em produeixen una tristor ....). Evito llegir parts (si...el teu no l'he llegit, he anat directament "al problema"...), pensar-hi! Quan em ve el record del part o dels primers dies (vaig estar 2 mesos sense poder seure i 4 sense poder anar de ventre "normal") em dic: prohibit pensar!! i me'n vaig a buscar un sentiment positiu en la emva ment (quelcom que em faci sentir bé)
I d'latra banda, em dic a mi mateixa que hi ha gent que té mala sort en algunes coses (càncers, parelles que moren abans de temps, etc!). A nosaltres ens ha tocat viure això i no hi podem fer res! LA vida és una tómbola, ja ho diuen! És el que hi ha! per molt que hi pensem i ens diguem que som unes desgraciades, no canviarà pas. Hem d'intentar ser felices, tenim uns fills que ens donaran la dosi de dolçor i alegria que necessitem. Hem de ser fortes.
Molts ànims Penny, no estas sola! Poc a poc ho superarem.
Sé perfectament el sentiment que et queda quan, el moment més dolç que has somniat mai: agafar el fill en braços i creuar les nostres mirades tot just arribar en aquest món, es trunca per una mala praxis il 'únic que desitges és acabar amb aquell moment i oblidar-lo per mai més...Deixar la criatura amb algú altre perquè no tens esma ni per abraçar-lo...
Ara fa un any i encara ploro quan ho recordo...Hi ha coses que costen molt de superar...
Però hi ha coses que poden millorar...
RELACIONS: Algun dia podrem tenir relacions sense dolor (o així espero!) .Després d'un any encara tinc dolor... i tb em costa parlar d'això..´. es pot tenir un mal embaras, un mal part i a sobre una mala recuperació...si, és pot...dono fe! :(
Aqui vaig escriure alguns "trucs" que m'estan ajudant a millorar en el tema, per si et pot ajudar: viewtopic.php?f=72&t=30188&start=20
TENIR UN ALTRE: jo sempre he dit que el meu mínim són 2 i el ideal 3! però després d'un embaras feixuc, un part de malson i un postaprt del qual no m'he recuperat... podria dir que mai més...pero no! No et dic que em faci molta mandra, eh? PErò en vull tenir més pq he vist que dones q han passat pel mateix que nosaltres, després han tingut parts molt bons... no té pq anar malament el proper cop!! S'ha de tenir esperança.
EL TRAUMA DEL PART: És el que més m'està costant... sol·lució: no pensar-hi i evitar parlar del tema, veure imatges (pelis, series,...inclús les fotografies del nen en nèixer.... em produeixen una tristor ....). Evito llegir parts (si...el teu no l'he llegit, he anat directament "al problema"...), pensar-hi! Quan em ve el record del part o dels primers dies (vaig estar 2 mesos sense poder seure i 4 sense poder anar de ventre "normal") em dic: prohibit pensar!! i me'n vaig a buscar un sentiment positiu en la emva ment (quelcom que em faci sentir bé)
I d'latra banda, em dic a mi mateixa que hi ha gent que té mala sort en algunes coses (càncers, parelles que moren abans de temps, etc!). A nosaltres ens ha tocat viure això i no hi podem fer res! LA vida és una tómbola, ja ho diuen! És el que hi ha! per molt que hi pensem i ens diguem que som unes desgraciades, no canviarà pas. Hem d'intentar ser felices, tenim uns fills que ens donaran la dosi de dolçor i alegria que necessitem. Hem de ser fortes.
Molts ànims Penny, no estas sola! Poc a poc ho superarem.
Re: Dol pel part imaginat
Molts ànims Penny, entenc perfectament com et sents, perquè jo també ho vaig sentir i encara ho sento. Mira, el meu fill ja ha fet 8 mesos i encara no he estat capaç d'explicar a ningú com va anar tot plegat, ni tan sols al meu home ja que acabo plorant.
Jo com tu, des de fins i tot abans de quedar embarassada ja pensava que tindria un part natural, que ho podia fer, o almenys ho voldria intentar amb totes les meves forces. Aquest sentiment va anar en augment i més quan vaig començar les classes prepart i la llevador era totalment pro-part natural, amb la qual cosa no parava de repetir-nos que el cos és molt savi i que amb una bona preparació mental pel dolor TOTES PODEM... no saps quant hi vaig pensar durant el procés de part...
Jo vaig trencar aigües a les 8 del matí, anava tenint contraccions però poca cosa, a migdia vam anar cap a l'hospital i ja se'm van quedar, però jo passejava amunt i avall per l'habitació tan panxa, a les 8 de la tarda hem van dir que m'havien d'induir perquè s'acabés d'activar la cosa, això ja no em va fer gràcia, no volia oxitocina per res del món, però feia massa hores que havia trencat la bossa, així que vam començar, no sé quanta gent va arribar a passar a fer-me tactes... buff i a posar una mica més de dosi, em van tenir constantment monitoritzada i estirada a la camilla, em van portar a la sala de parts per treure una mostra de sang del cap del meu fill ja que creien que estava patint, després de quasi una hora de provar 3 persones diferents no ho van aconseguir i em van tornar a portar a la sala de dilatació. El dolor era insuportable ja, no hi havia descans entre contraccions i només havia dilatat 2 cm, així que van decidir-se per una cesària d'urgència. Jo li deia al meu home que no podia ser, que no volia, que haviem de rebre a aquell fill plegats, i plorava com una magdalena. fins i tot li vaig dir que si no estava de part ja tornaria quan ho estigués...En un moment em vaig veure al quiròfan amb l'anestesista cridant-me per que no em mogués, ja m'agradaria veure'l a ell allà, i en qüestió de 15 minuts ja treien al nen, que es van endur, al cap d'uns minuts me'l van ensenyar tot embolicadet, només li vaig veure una mica la carona i ni el vaig poder tocar
No el vaig tornar a veure fins quasi 3 hores més tard.
TOTHOM em dieia, i encara em diuen si surt el tema, que no passa res, que l'important és que els dos estiguem bé, però clar, jo em vaig passar un mes sencer plorant, la setmana que vaig passar a l'hospital va ser horrible i no podia ni tan sols agafar al meu fill si plorava, ni canviar-lo ni res.
Encara em costa assumir-ho i també penso molt en el fet de si seré capaç mai de tornar-hi a passar per això.
PEl que fa al sexe, no sé si per tu tornarà a ser com abans, però pensa que tindràs temps d'anar-te recuperant, el cansanci, la lactància...tot això redueix moltissim l'activitat, però no hi pensis que no podràs tornar a gaudir, potser al principi et costarà molt, però no té perquè ser per la cicatriu, hi ha molta part psicològica i també física. Jo no vaig parir i fins ara encara no he aconseguit gaudir com abans, espero que algun dia canvii!
Un petó ben fort i salut per criar al petit!
Jo com tu, des de fins i tot abans de quedar embarassada ja pensava que tindria un part natural, que ho podia fer, o almenys ho voldria intentar amb totes les meves forces. Aquest sentiment va anar en augment i més quan vaig començar les classes prepart i la llevador era totalment pro-part natural, amb la qual cosa no parava de repetir-nos que el cos és molt savi i que amb una bona preparació mental pel dolor TOTES PODEM... no saps quant hi vaig pensar durant el procés de part...
Jo vaig trencar aigües a les 8 del matí, anava tenint contraccions però poca cosa, a migdia vam anar cap a l'hospital i ja se'm van quedar, però jo passejava amunt i avall per l'habitació tan panxa, a les 8 de la tarda hem van dir que m'havien d'induir perquè s'acabés d'activar la cosa, això ja no em va fer gràcia, no volia oxitocina per res del món, però feia massa hores que havia trencat la bossa, així que vam començar, no sé quanta gent va arribar a passar a fer-me tactes... buff i a posar una mica més de dosi, em van tenir constantment monitoritzada i estirada a la camilla, em van portar a la sala de parts per treure una mostra de sang del cap del meu fill ja que creien que estava patint, després de quasi una hora de provar 3 persones diferents no ho van aconseguir i em van tornar a portar a la sala de dilatació. El dolor era insuportable ja, no hi havia descans entre contraccions i només havia dilatat 2 cm, així que van decidir-se per una cesària d'urgència. Jo li deia al meu home que no podia ser, que no volia, que haviem de rebre a aquell fill plegats, i plorava com una magdalena. fins i tot li vaig dir que si no estava de part ja tornaria quan ho estigués...En un moment em vaig veure al quiròfan amb l'anestesista cridant-me per que no em mogués, ja m'agradaria veure'l a ell allà, i en qüestió de 15 minuts ja treien al nen, que es van endur, al cap d'uns minuts me'l van ensenyar tot embolicadet, només li vaig veure una mica la carona i ni el vaig poder tocar
No el vaig tornar a veure fins quasi 3 hores més tard. TOTHOM em dieia, i encara em diuen si surt el tema, que no passa res, que l'important és que els dos estiguem bé, però clar, jo em vaig passar un mes sencer plorant, la setmana que vaig passar a l'hospital va ser horrible i no podia ni tan sols agafar al meu fill si plorava, ni canviar-lo ni res.
Encara em costa assumir-ho i també penso molt en el fet de si seré capaç mai de tornar-hi a passar per això.
PEl que fa al sexe, no sé si per tu tornarà a ser com abans, però pensa que tindràs temps d'anar-te recuperant, el cansanci, la lactància...tot això redueix moltissim l'activitat, però no hi pensis que no podràs tornar a gaudir, potser al principi et costarà molt, però no té perquè ser per la cicatriu, hi ha molta part psicològica i també física. Jo no vaig parir i fins ara encara no he aconseguit gaudir com abans, espero que algun dia canvii!
Un petó ben fort i salut per criar al petit!
Re: Dol pel part imaginat
Hola,
Dir-te només que has explicat molt bé aquesta sensació de "no puc més, feu alguna cosa!", jo també la vaig sentir. Vaig estar 22 hores patint, i sí, el final és fantàstic, però a mi, el dolor previ, no se'm oblidarà mai. Les contraccions van ser intenses des del principi, i quan eren cada 4-5 minuts vam anar cap a l'hospital.... i sorpresa, només començava a esborrar el coll. De seguida vaig trencar aigües i com que eren tacades se'm van quedar. Vaig passar les hores més horribles de la meva vida, tremolors, vòmits, dolor molt intens... fins que em van posar l'epidural, quan estava de 6cm. Vaig passar dues hores tranquil.la, tot i que vaig tenir una llacuna força important al costat esquerre i vaig notar totes les contraccions, però ara sí que les podia suportar. El part, llarg, però bo, sense episio ni instrumental. Vaig seguir amb els vòmits i estava esgotada, però vaig conseguir no bloquejar-me, ni plorar ni cridar, i vaig poder treure'm el nen jo mateixa, i posar-me'l a sobre fins que el cordó va deixar de bategar.
Penso que no existeix el part ideal, que és un impàs on es barreja l'alegria i el dolor més primitius, i que cal passar-ho. Jo sóc feliç aprenent a fer de mare, he estat feliç amb el petit al ventre, però no puc oblidar que parir em va fer molt de mal, moltíssim, i que només justifica aquest patiment el meu fill, no crec que el poguessim passar per ningú més, ni per nosaltres mateixes potser.
Dir-te només que has explicat molt bé aquesta sensació de "no puc més, feu alguna cosa!", jo també la vaig sentir. Vaig estar 22 hores patint, i sí, el final és fantàstic, però a mi, el dolor previ, no se'm oblidarà mai. Les contraccions van ser intenses des del principi, i quan eren cada 4-5 minuts vam anar cap a l'hospital.... i sorpresa, només començava a esborrar el coll. De seguida vaig trencar aigües i com que eren tacades se'm van quedar. Vaig passar les hores més horribles de la meva vida, tremolors, vòmits, dolor molt intens... fins que em van posar l'epidural, quan estava de 6cm. Vaig passar dues hores tranquil.la, tot i que vaig tenir una llacuna força important al costat esquerre i vaig notar totes les contraccions, però ara sí que les podia suportar. El part, llarg, però bo, sense episio ni instrumental. Vaig seguir amb els vòmits i estava esgotada, però vaig conseguir no bloquejar-me, ni plorar ni cridar, i vaig poder treure'm el nen jo mateixa, i posar-me'l a sobre fins que el cordó va deixar de bategar.
Penso que no existeix el part ideal, que és un impàs on es barreja l'alegria i el dolor més primitius, i que cal passar-ho. Jo sóc feliç aprenent a fer de mare, he estat feliç amb el petit al ventre, però no puc oblidar que parir em va fer molt de mal, moltíssim, i que només justifica aquest patiment el meu fill, no crec que el poguessim passar per ningú més, ni per nosaltres mateixes potser.
Re: Dol pel part imaginat
Hola noies!
Ja fa un mes que vaig obrir aquest post i avui torno per explicar-vos una mica com estic.
Han sigut unes setmanes molt dures, de molta frustració, però crec que estic començant a veure la llum de nou :)
El dolor físic mica en mica va remetent (tot i que tinc la cicatriu molt sensible i sé que em costarà tornar a tenir relacions) i ja he anat a veure una fisio de sòl pèlvic que m'ha dit que ho tinc prou bé. Em fa massatges a la cicatriu i m'ha ensenyat a fer els hipopressius.
Pel que fa al dolor emocional, doncs encara fa mal pensar en el que podria haver estat i no va ser. Ara ja no hi penso contínuament però sí que em venen flaixos de tant en tant. Per exemple, ara estic fent pràctiques per treure'm el carnet de conduir, val? doncs l'altre dia vaig passar amb el cotxe per una zona on vaig estar passejant quan començaven les primeres contraccions de part. I em vaig entristir moltíssim.
O vaig anar de visita a casa d'una noia que ha sigut mare recent i que encara tenia la pilota de pilates al menjador. Uff... em va fer un bot el cor. Jo quan vaig arribar a casa després de parir el primer que vaig fer va ser dir-li al meu home que desinflés i guardés la pu.. pilota :,(
Ara ja no penso que el meu fill quedarà fill únic. Si tot va bé, he recuperat les ganes de tenir-ne un altre. Però pel proper, ENCARA VULL INFORMAR-ME I PREPARAR-ME MÉS I MILLOR. He pensat de contractar una llevadora perquè m'acompanyi en la dilatació a casa.
Perquè fent memòria i analitzant el que va passar aquell dia, crec que em va desestabilitzar molt el fet de la "falsa alarma" i que em tornessin a enviar a casa. Em vaig descontrolar molt. També van ser moltes hores de part i cap al final em vaig sentir poc acompanyada. El meu marit feia tot el que podia però ara penso que, a més a més, m'hauria anat bé una altra mena d'acompanyament.
També em sento una mica "culpable" o responsable de no haver-me informat bé del tema de les presentacions que pot tenir un bebè. Jo sabia que "algo hi havia", em sonaven campanes... i sabia que el meu nen estava posat d'una determinada manera. Però vaig mirar cap a una altra banda. Potser si durant l'embaràs m'hagués vist una llevadora experta en part natural m'hauria pogut avisar o ajudar o dir-me si hi havia alguna cosa que jo pogués fer perquè el nen es posés bé.
Us agraeixo moltíssim a totes les vostres paraules i que m'hagueu explicat les vostres experiències. En aquells moments de tristesa tan intensa van ser un bàlsam per mi
Ja fa un mes que vaig obrir aquest post i avui torno per explicar-vos una mica com estic.
Han sigut unes setmanes molt dures, de molta frustració, però crec que estic començant a veure la llum de nou :)
El dolor físic mica en mica va remetent (tot i que tinc la cicatriu molt sensible i sé que em costarà tornar a tenir relacions) i ja he anat a veure una fisio de sòl pèlvic que m'ha dit que ho tinc prou bé. Em fa massatges a la cicatriu i m'ha ensenyat a fer els hipopressius.
Pel que fa al dolor emocional, doncs encara fa mal pensar en el que podria haver estat i no va ser. Ara ja no hi penso contínuament però sí que em venen flaixos de tant en tant. Per exemple, ara estic fent pràctiques per treure'm el carnet de conduir, val? doncs l'altre dia vaig passar amb el cotxe per una zona on vaig estar passejant quan començaven les primeres contraccions de part. I em vaig entristir moltíssim.
O vaig anar de visita a casa d'una noia que ha sigut mare recent i que encara tenia la pilota de pilates al menjador. Uff... em va fer un bot el cor. Jo quan vaig arribar a casa després de parir el primer que vaig fer va ser dir-li al meu home que desinflés i guardés la pu.. pilota :,(
Ara ja no penso que el meu fill quedarà fill únic. Si tot va bé, he recuperat les ganes de tenir-ne un altre. Però pel proper, ENCARA VULL INFORMAR-ME I PREPARAR-ME MÉS I MILLOR. He pensat de contractar una llevadora perquè m'acompanyi en la dilatació a casa.
Perquè fent memòria i analitzant el que va passar aquell dia, crec que em va desestabilitzar molt el fet de la "falsa alarma" i que em tornessin a enviar a casa. Em vaig descontrolar molt. També van ser moltes hores de part i cap al final em vaig sentir poc acompanyada. El meu marit feia tot el que podia però ara penso que, a més a més, m'hauria anat bé una altra mena d'acompanyament.
També em sento una mica "culpable" o responsable de no haver-me informat bé del tema de les presentacions que pot tenir un bebè. Jo sabia que "algo hi havia", em sonaven campanes... i sabia que el meu nen estava posat d'una determinada manera. Però vaig mirar cap a una altra banda. Potser si durant l'embaràs m'hagués vist una llevadora experta en part natural m'hauria pogut avisar o ajudar o dir-me si hi havia alguna cosa que jo pogués fer perquè el nen es posés bé.
Us agraeixo moltíssim a totes les vostres paraules i que m'hagueu explicat les vostres experiències. En aquells moments de tristesa tan intensa van ser un bàlsam per mi
Re: Dol pel part imaginat
Penny, me n'alegro que estigui millor. I mica en mica. Un mes és poquet temps, i més en un post-part, que hi ha un munt de coses noves a les que adaptar-nos.
El tema llevadora o doula penso que és una bona opció si es vol fer un part hospitalari però aguantar el màxim de temps a casa.
I per la resta, no crec que t'hagis sentit culpable. Encara que ho haguessis sabut, segurament el teu fill no hagués canviat de cantó, no crec que s'hi pugui fer res.
El tema llevadora o doula penso que és una bona opció si es vol fer un part hospitalari però aguantar el màxim de temps a casa.
I per la resta, no crec que t'hagis sentit culpable. Encara que ho haguessis sabut, segurament el teu fill no hagués canviat de cantó, no crec que s'hi pugui fer res.
Re: Dol pel part imaginat
moltes vegqdes no coincideix el que t'expliquen de com es un part y de com es en realitat. Jo volia in part natural però ningú em va explicar que era el treballs de part prodomics. Vaig estar 12 hores de contraccions abans de començar a dilatar (llavoes es quan comença elpart...). Em feia tan de mal que vaig entrar a l'hospital demanant la epidurall.
Re: Dol pel part imaginat
Penny ha escrit: Però pel proper, ENCARA VULL INFORMAR-ME I PREPARAR-ME MÉS I MILLOR. He pensat de contractar una llevadora perquè m'acompanyi en la dilatació a casa.
Lo de la llevadora sí es un canvi, però molt més informada em penso que no arribaràs, perque ja ho estaves molt. Encara faràs tot una especialitat en obstetrícia!!
Ara seriosament, m'alegra veure que estàs millor.
Re: Dol pel part imaginat
Penny ha escrit:Estic molt preocupada per com em quedarà tot i per si podré tornar a tenir relacions sexuals sense dolor i gaudint com abans. Aviam... no sóc la dona més activa del món jeje però el sexe és una faceta important en la nostra vida i em fa molta por que m'hagin espatllat per sempre :(
Hola guapes!!
De la mateixa manera que sempre escric per explicar-vos les meves penes, aquesta vegada tinc una cosa tan bona per explicar que no me'n puc estar!!
No sé quina mena de miracle s'ha fet en mi (queda molt místic això
) però quan, després de 5 mesos, hem tornat a tenir relacions, aquestes han sigut millors que mai a la vida!! és increïble!!! I jo que em pensava que m'havien desgraciat per sempre. No sé pas a què deu ser degut, si als massatges que em va fer la fisio o què...Després del part i postpart que he passat, això és com... com.... GRÀCIES!!!
- noviachuky
- :: dinosaure
- Entrades: 7535
- Membre des de: dt. maig 06, 2008 4:05 pm
Re: Dol pel part imaginat
Hola Penny,
T'explicaré el meu cas, el primer part va ser un part traumàtic, però com no tenia tanta informació no em vaig donar compte així que vaig "parir" i ja està. Va ser amb el temps que em vaig donar compte que allò no havia sigut un part sinó que com a tu em van arrancar al meu fill de dins (forceps), part induit, estripada monumental i 2 mesos per recuperar-me físicament.
Jo no sóc ginecologa ni res per l'estil però la meva vagina no ha tornat a ser el que era. A mida que passava el temps i davant la possibilitat de tenir un altre nen vaig decidir canviar de ginecòleg, preparar un pla de part per fer part natural.
Amb el segon em vaig posar de part a les 40+2 i tot va anar molt ràpid, amb el meu pla de part a la mà vaig arribar a l'hospital a les 16 h. però a les 19 h. ja no podia més amb aquelles contraccions que m'estaven matant així que jo també vaig demanar l'epidural, que no va fer efecte més que 1 hora, vaig suplicar més epidural ja que amb les 3 encaixades del nen flipava en colors, em van xutar dues dosis crec i allò no millorava, al final amb atac de pànic inclós vaig fer 3 pujos i el meu petitó va sortir disparat, me'l van posar a sobre per fer pell amb pell lo que ve després es un altre tema (pots llegir la crònica al seu post). Amb tot això vull animar-te a que si pots tenir el segon, el primer va ser una mica desastre però el segon part va ser genial, la recuperació un 10. Hi tornaria amb els ulls tancats.
Una abraçada i enhorabona pel teu nen!
T'explicaré el meu cas, el primer part va ser un part traumàtic, però com no tenia tanta informació no em vaig donar compte així que vaig "parir" i ja està. Va ser amb el temps que em vaig donar compte que allò no havia sigut un part sinó que com a tu em van arrancar al meu fill de dins (forceps), part induit, estripada monumental i 2 mesos per recuperar-me físicament.
Jo no sóc ginecologa ni res per l'estil però la meva vagina no ha tornat a ser el que era. A mida que passava el temps i davant la possibilitat de tenir un altre nen vaig decidir canviar de ginecòleg, preparar un pla de part per fer part natural.
Amb el segon em vaig posar de part a les 40+2 i tot va anar molt ràpid, amb el meu pla de part a la mà vaig arribar a l'hospital a les 16 h. però a les 19 h. ja no podia més amb aquelles contraccions que m'estaven matant així que jo també vaig demanar l'epidural, que no va fer efecte més que 1 hora, vaig suplicar més epidural ja que amb les 3 encaixades del nen flipava en colors, em van xutar dues dosis crec i allò no millorava, al final amb atac de pànic inclós vaig fer 3 pujos i el meu petitó va sortir disparat, me'l van posar a sobre per fer pell amb pell lo que ve després es un altre tema (pots llegir la crònica al seu post). Amb tot això vull animar-te a que si pots tenir el segon, el primer va ser una mica desastre però el segon part va ser genial, la recuperació un 10. Hi tornaria amb els ulls tancats.
Una abraçada i enhorabona pel teu nen!
-
Castanyeta
- :: girafa
- Entrades: 2680
- Membre des de: dl. oct. 15, 2007 9:12 pm
- Ubicació: Barcelona
Re: Dol pel part imaginat
Uau, Penny! 
(me n'alegro molt!)
(me n'alegro molt!)
+ + 2.11.2007 · 4.6.2008 · Joana, 26.5.2011 · 17.3.2012 + +
. 
. 
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 4 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |