JO NO HE PARIT

[angaleta]

ME'N ALEGRO QUE AL FINAL US HAGUEU ENTÈS. HE ESTAT TOTA LA TARDA VOLTANT PER ALTRES POSTS I NO PER AQUEST. RESET.

[brinsijan]

Entendre diria que no .
Perquès'han dit coses que no es poden oblidar, jo almenys no puc perquè m'han fet mal. S'han dit coses molt fortes simplement pel fet "d'estar emprenyada".....el fi no justifica els mitjans crec.

En fi ,RESET .

[Visitant]

TANQUEM EL POST D'UNA VEGADA I INTENTEM PASSAR DE RENCORS, SISPLAU, QUE LA COSA JA CANSA.

[brinsijan]

D'acord patufa , tens tota la raó del món.

[estrella75]

pujo post per merisc (l'acabo de retrobar i crec que parles del mateix)

[abart]

Jo encara no he parit i potser quan arribi el dia m'han de fer una cesàrea però sigui com sigui, el teu fill/a ha sortit de dins teu i el procès l'has passat tu, sigui en una sala de parts o en quiròfan...

Segons la wikipedia: El parto humano, también llamado nacimiento, es la culminación del embarazo humano, el periodo de salida del infante del útero materno. (...) Se considera que una mujer inicia el parto con la aparición de contracciones uterinas regulares, que aumentan en intensidad y frecuencia, acompañadas de cambios fisiológicos en el cuello uterino. .. i per tant, d'acord amb la priemra frase, qui ha tingut una cesària a parit igual.

De fet, fins i tot hi ha dones que preferirien passar per una cesària que pel procès de dilatació, naixement i expulsió de placenta.

Jo no m'hi preocuparia... tu ets qui ha estat 9 mesos gestant una criatura i això és el més important, independentment de com hagi sortit! Pensa que si no fos per les cesàries, molts embarassos no haurien acabat amb un final feliç.

[Noe]

Personalment no penso que una definició de la wikipedia et faci treure el sentiment q tens quan t'han tret el teu fill de dins... amb les conseqüències q això té, i amb la quantitat de cessàries q no calen q s'estan realitzant avui dia. Si es permetés i es respectés tot el procés d'una manera més natural, segur q moltes vegades les coses no acabarien així!

[entrerius]

Bon dia.

Jo entenc el que vols dir. Em van fer cesària, desprès de haver fet tota la feina del part... .... i se'm va quedar una sensació de buidor... no sé... com si faltés alguna cosa ....

Parir????
Sentir com l’expulses desprès del patiment????
Veure com surt de dins teu???

Suposo que és això....Poder sentir que és teu!!!!

I, no, no estava contenta i feliç ...... era una sensació estranya..... el meu fill estava al bressol i el sentia com un estrany....... no sé ben be com explicar-ho.

Estic parlant de sensacions i sentiments immediats i momentanis... però que hi van ser. I evidentment que de seguida te’l fas teu i l’estimes, i dones gràcies per que estigui be.....
Però recordo perfectament aquesta sensació.

[Julyet]

La meva mare quan va tenir a la meva germana gran (part super natural però gens humà) al cap de poc li van tornar una nena que no era la seva, i ella se'n va adonar al moment. Estem programats per després del part cuidar a la nostra cria, si et donen al bebé d'un altre no el voldràs.

Quan has adoptat és el TEU fill, tu has creat el vincle. Si te'l presenten i al cap de 10 segons et diuen: "ai, no, aquest no" després de la teva acceptació, dubto que et sigui indiferent.

Jo penso que si la cessària fos respectada (no et separen, et tracten amb respecte, contacte des del primer moment, no et deixen "sola" en un quiròfan...) la sensació que explica l'entrenius no exisitira.

Suposo que tot recau en les sensacions viscudes durant el procés: embaràs, part, tràmits, primers contactes, expectatives...

[abart]

Estic d'acord amb Nina Chan i Julyet

[gblanch]

Qui coi està parlant de vincle, o de voler o no al teu fill???????????????? Estem dient que moltes de les mares que hem passat per una cessarea ens ha quedat un sentiment de fracàs, o frustació o buit que a moltes ens ha perseguit fins que hem conseguit tindre un part vaginal. Quan em van treure a la Jana no vaig tindre un amor a primera vista amb ella, però tampoc el vaig tindre amb el Gerard que va neixer vaginalment. Però la diferència va ser que amb el part del Gerard JO vaig fer nèixer al meu fill, JO vaig apretar i el vaig notar com sortia d'entre les meves cames, JO el vaig agafar entre els meus braços i el vaig poder besar i olorar i acariciar...Amb la Jana no vaig poder fer res de tot això... I tot i que no havia passat per cap part abans, vaig tindre la sensació que em faltava alguna cosa, que havia diguem, com fracasat una mica...Ho vaig pasar tan malament amb aquest coi de sentiment, que fins que no vaig parir al meu fill no em vaig poder curar. Ara ja no ho sento. Tinc una pena que no es curarà mai, però no em fà tant de mal com abans.

[gblanch]

Fins que no es pasa per la situació no es pot entendre. Per mi la meva filla no va tindre l'arribada al mon que es mereixia. Jo mai l'he vist com a una extranya. És la meva filla i l'estimo com a tal desde que la vam concebre. Vosaltres aneu insistint "un fill me l'estimaré igual, arribi per on arribi" I és que aquest no és el tema!!! Jo me'ls estimo igual, nomes faltaria!! Però tenia unes expectatives referent al part que no es van complir, i això em va fer sentir fracasada, em sentia buida perqué en 20 minuts em van treure la meva filla de la panxa sense que jo la pogués veure, me la van acostar 3 segons a la cara i se la van endur, deixant-me sola amb dos metges que em cosien i apenes em parlaven...Em vaig sentir frustrada perque em vaig creure que no servia per a portar al món a la meva filla...Per això dic que no tothom ho pot entendre, i veig que vosaltres tampoc ho enteneu...

[Ayrs]

Per mi serà fill meu tan si el pareixo de manera "tradicional", com per cesària, com si l´adopto. És a dir que aquesta "buidor" , "fracàs", etc...del qual parles, la veritat és que em costa entendre´la. No t enfadis eh.

Es que tampoc ha dit ningú que per el seu fill sigui menys fill per la via de naixement. Es un sentiment amb les circunstàncies, amb les maneres, no amb el fill.

[Pepeta]

És més un sentiment de decepció, com si haguessis defraudat al teu fill. No té res a veure en estimar-te'l, EVIDENTMENT que t'estimes al teu fill, com diu la gblanch, te l'estimes des del moment que t'assabentes que el portes a dins.

Per mi el pitjor de la cessària (que en el meu cas era totalment justificada) va ser la separació. No poder estar amb la teva filla fins al cap de 2 interminables hores és molt dur. A mi em va crear un sentiment de culpabilitat, em sentia molt malament per haver-la "abandonat", era el moment de la seva vida en que més em necessitava i jo no estava amb ella, l'havia deixa sola (no per voluntat meva, és clar, però no podia deixar de pensar que ella estava sola, en una altra banda, necessitant-me, i jo no hi era). Això em va fer molt de mal.

El que més desitges quan arriba el teu fill al món és abraçar-lo, tenir-lo amb tu, protegir-lo, consolar-lo... Que te l'ensenyin un momentet i se l'enduguin és molt dolorós. Jo no la vaig poder ni abraçar perquè tenia un braç lligat, encara sort que no em van fer treure les ulleres...

[abart]

Qui coi està parlant de vincle, o de voler o no al teu fill???????????????? Estem dient que moltes de les mares que hem passat per una cessarea ens ha quedat un sentiment de fracàs, o frustació o buit que a moltes ens ha perseguit fins que hem conseguit tindre un part vaginal. Quan em van treure a la Jana no vaig tindre un amor a primera vista amb ella, però tampoc el vaig tindre amb el Gerard que va neixer vaginalment. Però la diferència va ser que amb el part del Gerard JO vaig fer nèixer al meu fill, JO vaig apretar i el vaig notar com sortia d'entre les meves cames, JO el vaig agafar entre els meus braços i el vaig poder besar i olorar i acariciar...Amb la Jana no vaig poder fer res de tot això... I tot i que no havia passat per cap part abans, vaig tindre la sensació que em faltava alguna cosa, que havia diguem, com fracasat una mica...Ho vaig pasar tan malament amb aquest coi de sentiment, que fins que no vaig parir al meu fill no em vaig poder curar. Ara ja no ho sento. Tinc una pena que no es curarà mai, però no em fà tant de mal com abans.

Òndia, doncs no em pensava pas que una cosa aixi pugués afectar tant..a veure no si si m explico.

Per mi serà fill meu tan si el pareixo de manera "tradicional", com per cesària, com si l´adopto. És a dir que aquesta "buidor" , "fracàs", etc...del qual parles, la veritat és que em costa entendre´la. No t enfadis eh.

A mi em passa el mateix que a la Nina Chan, em costa d'entendre aquest sentiment, tot i que és cert que hi ha molta gent que li passa i ho respecto. També crec que moltes vegades el problema pot estar en que tenim una idea de que el naixementd el nostre fill serà de tal manera i després quan no surt com pensavem doncs ve la decepció. Evidentment, suposo que si no ho has viscut no ho veus de la mateixa manera.

[Elidé]

Jo vaig tenir un part vaginal (sense epidural i quasi indolor) i també tinc aquesta sensació de fracàs, sens dubte perquè encara no havia complert el sisè mes de gestació i perquè els meus nens van anar directes a la incubadora i a la nena no la vaig poder tenir en braços fins al cap de 41 dies... Amb això només vull dir que no cal passar per una cessària per tenir aquesta sensació, estic d'acord en què el que marca són les circumstàncies i les expectatives prèvies

[Niu]

Jo

[marchita]

Yo opino como NINA CHAN y una vez mas creo q esto tambien va un poco en función de como eres, como piensas y la idea que tienes del parto. Yo me quedé embarazada sin buscarlo y para mi al principio fue muy duro aceptarlo, después cuando lo asumi estaba como loca pero lo vivi de una forma rara, feliz pero sin preocuparme nada, ni siquiera el parto, nunca pense en él y por eso cuando llegó la verdad me dio igual como saliera el niño...es que ni me lo plantee, fui al hospital inducida pq no paría y después de 6 horas me hicieron cesarea, es mas si me dicen que me lo sacan por las orejas no digo nada. Durante los 9 meses no pensé en el parto, pero tampoco me plantee si no queria que se lo llevaran de la habitacion...No se ahora que leo todo esto que poneis me llama la atención y si os digo la verdad incluso me hace sentir mal (q conste que no os achaco nada eh) pq yo cuando se llevaban a mi hijo a lavar, controlar constantes...aun me sentia aliviada pq estaba asustada, era todo nuevo y temía hacerlo mal , sabia que con las enfermeras estaría bien aunq yo era su madre no sabia hacer las cosas...Con mi segundo parto ya fue otra cosa, l sabìa que era cesarea y me daba igual, lo tenia asumido pero ahi si q me dio mas cosa que se llevaran a mi hija, ya sabía que era ser madre y lo vivi diferente, sabia lo que se llega a querer a un hijo y lo vivi con mas sentimiento, aun así os confieso que por las noches la dejaba ir al nido unas horas pq yo necesitaba descansar y no dudeis que no por ello me siento mal. Hoy tengo dos hijos a los q quiero con locura, son mi vida y sin ellos me moriria segurisimooooo

[isa]

Mmmm doncs jo no ho he passat, la Paola va nèixer per part vaginal, però entenc el que voleu dir. El moment del part és un moment important, per a mi no és un "és igual per on surti", penso que el moment del part és l'inici de tot, és un esdeveniment on bebé i mare es complementen, pateixen, esperen la unió. Jo no és que el tingués idealitzat....però mai m'havia passat pel cap la possibilitat d'una cessàrea, sempre he donat per fet que els parts són vaginals....que de fet....és com són per naturalesa. Evidentment que les cessàrees si són necessàries salven moltes vides i són un gran avenç i donem gràcies, però jo inconscientment sempre penso en parts vaginals, no sé...i en el meu cas mai mai vaig pensar allò de "i si és una cessàrea"?
I el que entenc sobretot sobretot és el dolor després de la separació de mare i fill, és més, em sembla una crueltat bàrbara el fet que hi hagi mares que es passin hores separades del seu fill....i no per les mares, que també, sino pels nens!!! Considero que és un moment clau i que els petits ens necessiten els primers dies, primeres hores, més que mai. Evidentment i no cal que ho digui, si no és el cas que sigui per necessitat mèdica eh, parlo de l'estona de la recuperació de la mare.
Noies....

[Noe]

Jo no crec q sigui un problema de que has idealitzat el teu part: quina mare no s'ha plantejat portar al món al seu fill? acompanyar-lo, ajudar-lo a arribar? Qui es planteja d'entrada la cessària com una opciò de rebre'l? Jo clarament no ho feia.

I de veritat q no es pot entendre fins q no ho passes (jo mateixa no podia), i no crec q sigui només una qüestió de la separació, és molt més. Com ha dit una de vosaltres, jo tb tenia el sentiment de mirar la meva filla i veure-la com una estranya, com si no la reconegués...

I ara ja anant més enllà, pel nen no és la millor manera d'arribar al món, ja q el pas pel canal del part és una de les experiències sensorials a nivell cutani més importants q tindran a la seva vida. I amb això no vull pas dir q el nen tingui cap problema, però sí q és important q pugui fer-ho.