Tema "delicat" per les que sou mares per segon cop.

[Blan13]

Hola noies,
abans he obert un tema dels símptomes, però crec que pel que ara vull expressar, millor que n'obri un altre ... perdoneu si sóc pesada, avui tinc un dia molt extrany.

Abans de res, per mi és un tema delicat i no m'agradaria que es pogués malinterpretar, ja que depèn de com es pot malinterpretar i és lúltim que voldria.
Empeço: vam decidir amb el meu marit, ser pares per segona vegada, per sort, no ens ha costat massa, el primer cop, sembla que hem encertat, dic sembla, pq com algunes sabeu, encara he d'anar a la visita al gine, per tant fins que no es vegi qu està tot bé, no es pot dir mai, però vaja, de moment estic de 7 setmanes i sembla que va endavant.
Veureu, quan vaig veure el positiu, em vaig alegrar infinitament, estava súper contenta, però al mateix temps incrèdula, ja que no sé ... potser és que al anar tot tant ràpid no m'ho esperava ... la veritat és que suposo que al no haver anat encara a fer-me la eco, hi ha moments que no m'ho acabo de creure ... no sé pq però em costa de creure molts cops.

Però aqui ve el que us volia dir, tinc un sentiment contradictori, espero impacient la visita al gine per veure que va tot bé, però al mateix temps, sento que no estic tant ilusionada com amb el meu primer embaràs, sento que em falta la il.lusió que tenia per l'anterior i els nervis extrems de que tot anés bé, no sé pq em passa, però no ho puc evitar, penso que em costa acceptar que la meva filla tingui algú altre, no sé, penso que potser al qui vingui, no me l'estimaré tant??? ostres em sap greu tenir aquesta sensació, suposo que és el ball d'hormones que hi ha ara mateix al meu cos, però és el que sento.
En l'anterior embaràs, des del primer dia, era un neguit constant de que tot anés bé, una il.lusió fòra de sèrie, unes ganes contínues de parlar del tema i de buscar i rebuscar per internet coses pel bebé, revistes, vaja, informació de tota mena, a vegades potser tanta que no calia.
Una preocupació excessiva per tot, per qualsevol símptoma, no sé, per tot, crec que m'adormia pensant que estava embarassada i em despertava pensant que ho estava i vigilava inclús la manera de dormir ...
En aquest, estic contenta, clar que si, i vull que tot vagi bé, però al mateix temps, em sento malament, pq no sé, no noto la sensació tant forta que tenia al primer ... i em sento malament, per no estar com al primer.
No és que passi de tot, ni molt menys, però em nóto menys ilusionada i no sé ... diferent ...

M'agradaria saber, si a alguna us ha passat ... i si us va marxar aquesta sensació tant "desagradable"

[Aly84]

Hola Blan13,

Jo no he experimentat els teus sentiments, però per si et puc ajudar, t'expresso com em sento jo.

Ara estic embarassada del meu segon fill, de 24 setmanes. Nosaltres des d'abans de ser pares teniem clar que voliem buscar i tenir 2 fills (ambdós som fills únics, i trobem a faltar això de tenir germans, i els exemples que tenim al voltant els trobem molt bonics i enriquidors)

En el nostre cas, tot i que no ha tardat una exageració, el segon sí que ha tardat més en arribar del que nosaltres desitjavem. En el meu cas cada mes que passava sense positiu em quedava una mica desanimada, quan va sortir el positiu, vaig fer vàries tires perquè no m'ho acabava de creure de l'emoció, que ja l'haguéssim trobat!!

I a mi sí que se'm va repetir el sentiment del primer embaràs, i segueixo, amb el neguit que tot vagi bé, i m'atormento molt i m'agafen pors que alguna cosa es pogués torçar i no anar bé... són tantes les coses que es llegeixen, i jo molt poruga... El principi amb mil pors de no tenir pèrdues o qualsevol cosa, i ara en si noto prou els moviments del bèbe... (amb la nena em va passar igual)

Només em vaig sentir malament, quan els primers mesos tenia nàusees i vòmits força forts, i això m'impedia poder-me dedicar a la meva filla... doncs, a vegades poc més podia fer que quedar-me estirada, i ni jugar, ni sortir al parc, i notava que aquesta part de l'embaràs em feia no gaudir la meva filla, i tampoc el qui s'estava formant a dins, doncs, trobar-se malament no és gens agradable... Per sort, les nausees com el primer embaràs van desapareixer al tercer mes...

A partir d'aquí, cada dia l'amor creix per tots dos. Amb les molèsties i vòmits vaig haver de deslletar la meva filla gran (36 mesos) però per ella no va ser traumàtic, a mi em semblava que m'allunyava d'ella per a tenir un segon fill, però no és així, i seguim tenint molts moments especials i íntims sense pit. I Ara m'encanten escenes de fraterneitat de la meva filla cap el seu germà.

Força sovint acaricia, parla i canta a la panxa... Li pregunta coses i sempre m'explica el que li respon... si, anem al parc quan agafa "regals" (fulles, flors, pedres...) agafa per ella, per el papa, per la mama i pel Bebè Ara que estem en època de mirar joguines i fer la carta als Reis, demana per ella i mira la secció de bebès per demanar pel germanet...

A mi totes aquestes escnes em fan creixer molt i molt l'amor per tots 2!!!

I estic convençuda que els 2 me'ls estimaré molt, i tindràn el seu lloc únic en el meu cor!! Per aquí una vegada, en un fòrum, de tenir més d'un fill, vaig llegir que l'amor d'una mare amb els fills no es divideix sinó que es multiplica, i em va agradar molt aquest comentari, i realment penso que és així...

Sóc conscient que no serà tot ídil·lic, i que entre germans hi ha èpoques de gelos, baralles, també es complica la logística pels pares... però en el meu cas penso en tot allò positiu i mostres d'afectes que hi haurà entre ells.


També em preocupava, que fins ara amb la meva filla TOT el nostre temps ha estat per ella, tots els minuts quan no treballo són per a ella... clar... ara el temps material, s'ha de dividir si o sí, ni el petit tindrà la mateixa atenció que va tenir la gran, ni amb la gran continuarà l'exclusivitat única que té ara... però penso que no en sortiran perdent, ni serà pitjor, simplement una dedicació repartida diferent, que no vol dir de menys qualitat, i entre ells guanyarant un nou vincle de germans... No se si m'explico, el petit no tindrà tantes estones exclusives papa-Mama, però viurà el ser cuidat i experimentar mostres d'afecte d'un germà... i la gran tampoc tindrà tantes estones exclusives papa-Mama, però rebrà la nova experiència de relacionar-se amb un germà petit en el Rol exclusiu de "gran"


I pensant, totes aquestes coses, i veient ja ara, les mostres d'afectes i com pot ser la seva relació jo em sento molt i molt il·lusionada!!

[Blan13]

Moltíssimes gràcies, Aly84.

Jo, ara mateix, el sentiment que tinc és diferent, que quedi clar que evidentment que tinc il.lusió i estic molt contenta, però no sé, tinc la sensació que no ho visc tant plenament, com amb el primer, de totes maneres, m'ha encantant llegir el teu text, és molt molt bonic.

gràcies

[glorieta]

Blan13, jo no crec que sigui res estrany sentir-se així. En el meu cas, no es igual al 100% però si que en part si.
Amb en Pol tot va anar perfecte i com has dit, tot girava al voltant d'ell des del minut zero. En Jan va venir després de dos abortaments, i l'embaràs no el vaig viure igual ni molt menys. Amb molta més por, sense voler fer-me il·lusions mai per si de cas.... patint per com aniria amb en Pol... de tot una mica vaja! I ara et puc dir que és una passada. Ells dos s'estimen amb bogeria, i quan un dels dos no hi es l'altre pregunta i quan es troben es fan unes abraçade... adorables. I jo amb ells... doncs els adoro, fins a la lluna anar i tornar, i de manera molt diferent a cadascu d'ells. Cada un té la seva personalitat i es fan estimar d'una manera diferent, ni més ni menys un o l'altre. A vegades em paro a pensar-hi, potser m'estimo més a un que l'altre? Doncs no. Tinc una relació diferent amb cadascu, per que tenen edats i necessitats diferents i pq el sentiment cap a ells no es pot mesurar.

Ja veuràs com tot això va canviant amb els mesos, el neixament,...

I ara que estic embarassada de l'Abril, que neixerà al gener, doncs també està sent molt molt diferent, més tranquil i amb la il·lúsió de viure-ho per ultima vegada, de veure com els unirà més als nens, de la relació que tindran amb la nena, de com ho viuré jo... i tinc clarissim que me l'estimaré igual i diferent que als seus germans.

[chikibombo]

Bon dia!

A mi m'ha anat bé llegir-te. tinc una nena de 3 anys, i des de fa un any que estàvem buscant el 2n. Només jo sé quant he plorat cada vegada que em venia la regla, quins farts de controlar el meu cos i de demanar a la vida que em donés la oportunitat de tornar a ser mare.
Fa 2 setmanes i mitja que vaig veure el meu positiu. Ara estic d'unes 6 setmanes i divendres tinc la primera visita amb la llevadora.
He de dir que em sento força com tu. Va ser veure el positiu i començar a veure només tots els contres. Van venir totes les pors que abans trivialitzava, i tot i la il.lusió del primer moment, aquest cop no tinc la necessitat de córrer a explicar-ho a tothom. Jo em dic a mi mateixa que és perquè el primer sempre és la novetat i segurament és així. El fet és que encara no me n'acabo de fer a la idea. Potser quan hagi fet la visita.
Estic contenta, no puc dir que no, i agraïda a la vida, però si que em sento diferent a la primera vegada. Estic segura que tot anirà bé i és una certesa que també em treu molt de neguit.
Crec que és una barreja d'incredulitat, tranquil.litat i pors.
El que sí està clar, és que un cop confirmat que tot va endavant vull viure l'embaràs amb molta il.lusió i consciència.
Crec que es viu diferent la idealització que la realitat, i que a vegades ens allunyem emocionalment d'allò que ens passa en el present, potser per no patir.

Vinga maca, ja veuràs com aquest segon embaràs el disfrutarem al màxim.

Abraçada

[Blan13]

Bon dia noies,

Moltes gràcies a totes per contestar, sempre hi ha molt bones persones disposades a ajudar i donar la seva opinió en aquest fòrum i això s'agraeix moltíssim.
Gràcies a totes, tant les que ho heu viscut diferent, com les que ho estem vivint igual.

Chikimbombo: Estic totalment d'acord amb tu, ahir, a la tarda, no vaig poder més i en vaig parlar amb la meva mare, i quan li vaig dir, el primer que em va dir abans no acabés la frase va ser: què penses? que no l'estimaràs tant? que aquest no serà tant especial? que potser ara que tens el positiu no et veus tant il.lusionada?
Sí, són les pors ... les pors a pensar que el que hi havia fins ara, per molt que vulguis una nova situació, canviarà i en el fons a la majoria de gent, quan estàs estable en una situació, els canvis fan "por"...

la meva mare em va dir que a moltíssimes noies els passa el mateix (no a totes, està claríssim) però sí que moltes, quan es queden embarassades de nou, pensen si pot ser que s'estimin tant al que arribarà, a ella li va passar el mateix i em va dir que no m'ha de fer sentir culpable ni pensar que el meu és algo raro ... i que pel que fa a l'embaràs, doncs clar que el tornarem a viure amb molta il.lusió, però és el que em deia la meva mare, siguem sincers, ja hem viscut una situació, la novetat d'absolutament tot, com en el primer no hi és, per tant, d'alguna manera, per moltes ganes que en tinguem i per molt que estguem contents, l'estapa de la incertesa absoluta per tot, ja no la podem tenir, per tant, no és que no estem il.lusionats, però ja sabem el que és un embaràs, simplement pot ser això.

petons a totes!

[Cristineta86]

Hola a totes!!!!
Penso que son normals aquests sentiments contradictoris..jo just fa 4 dies que vaig veure el meupositiu es el meu segon embaraç i ha costat un any i mig...estavem a les portes de la reproduccio assistida quan he vist el positiu...jo personalment tinc la mateixa il.lusio que amb el primer embaraç pero amb moltes mes pors...tinc por a que no vagi be...estic molt reprimida en el sentit que em nego disfrutar d'aquest embaraç fins que no faci eco i vegi que esta tot be i aquest temps s' esta fent llarguissim ja que no tinc visita fins el dia 23...mentalment penso perque ha d'anar malament??? Pero per l'altre suposo que com autoproteccio no em faig a la idea...estem amb un ball hormonat que no ens deixa viure...ja m'he fet 3 te i si pogues em faria un cada dia...amb la primera vaig fer et te a les 5 setmanes i van sortir les dues ratlles igual de fortes i aquest es veritat que l'he fet just a les 4 pero la ratlla de test es mes fluixa i per aixo em ratllo mes...temps al twmps que totes ens anirwm fent a la idea de la nostre nova maternitat!!!!

[Lilar]

Hola blan13!
Com estas? Mes animada? Ja q veig q ha passat casi un mes des de l'ultim comentari...
M'ha animat molt veure els teus comentaris ja q jo tb estic embarassada de 7 setmanes del segon i tinc els mateixos sentiments i pors, i em sentia malament pensant q era un "bitxo raro"..
No sento la mateixa ilusio q pel primer q va ser moolt buscat i desitjat, ni tot es novetat. Pel primer no parava de buscar informacio, llegir i escoltar meu cos estant a l'espectativa dels canvis. Ara es com tornar a mirar la mareixa pelicula, ja se q passara..pero crec q son sensacions normals, almenys al principi. Quan em faci mes a la idea suposo q m'anire ilusionant mes. Almenys aixi ho espero! :)
Tambe em capfico pensant q no els hi podre prestar la mateixa atencio pq aquesta s'haura de repartir.

M'agradaria saber com et sents ara..

Molts petonets i anims!!

[Lilar]

Tambe volia compartir alguna de les meves pors o pensaments, pq vegis q totes en tenim (o almenys jo tambe).

Tot i q sempre n'havia volgut tenir dos em capfico pensant com ens organitzarem amb els dos q es portaran menys de tres anys. I em sap greu pq se q haure de repartir la meva atencio i la del seu pare entre dos. I als avis se'ls hi pot demanar fins a un cert punt..

A mes jo tinc 39 anys i no se si tindre la suficient energia o tota la q em requeriran.

Ja se q sonara estrany, pero es com si pel fet de tenir un segon hagues d'estimar una mica menys el primer per repartir l'amor..i no ho voldria pas aixo!!

En fi, paranoies a les q les hormones no ens ajuden..

[Blan13]

Hola a totes,
Bon dia, Lilar!
Doncs sí, des de que vaig obrir el fil aquest, ja han passat gairebé 2 mesos!!! Vaig obrir el tema el 16 de Novembre i estem a quasi 16 de Gener per tant, amb aquests dos mesets les coses, per mi, si que han canviat.
Com em sento?
Doncs sincerament, amb molta il.lusió, amb les mateixes pors que amb el primer embaràs, que si està bé, que si ja me l'hauria de notar, que si no ... em semblava que no, però al final tinc les mateixes pors que amb el primer, ara estic pendent de l'eco dels 4 mesos i ja estic pensant en que si estarà bé, que si no nóto cap moviment, etc etc ... tot és patir, també he de dir que jo sóc molt patidora de mena, de totes maneres, tot i ser molt semblant, aquest el visc diferent, diguem que com a més "tranquil" en el sentit que no tinc tant temps de pensar-hi pq la meva filla ocupa molt temps, tot i així, els dubtes de com serà, si podré estar per tot, si podré estimar-lo tant com a la meva filla etc hi continuen presents, suposo que fins que no tingui al bebé en braços, aquests dubtes hi són ... totes aquestes setmanes, he anat parlant amb noies que tenen més d'un fill i sincerament, Lilar, NO som gens rares, moltes tenien les mateixes pors i dubtes i sensacions que nosaltres quan es vam quedar del segon ... potser unes amb més intensitat que altres, i potser alguna que no, però el que vaig poder comprovar és que molts dubtes i pensaments dels que tenim, hi són a moltes altres mares en el seu segon embaràs.
I després totes han dit que no, que quan tens als braços al segon, l'amor no es divideix, sinó que es multiplica ... i que tots els dubtes et marxen al moment.

Pel que fa a l'edat, bé, jo tampoc sóc joveneta, en tinc 37, però si et sóc sincera, aquest tema no m'ha fet patir mai.
Respecto ser mare a qualsevol edat, pq la vida va com va a cada una de nosaltres, i una és mare quan pot, no sempre quan vol, potser si que si hagués pogut triar hagués estat mare als 28 o 29, 30 (massa més jove, tampoc) per mi l'edat ideal és entre els 28 i 31 però noia, va com va i l'energia amb els petits, la treurem igual que qualsevol altra de 28.
Sí que és veritat que potser no és la mateixa als 25 que als 40 l'energia, però vaja, tal com t'he dit, la vida es presenta com es prensenta ... no m'hi capfico en aquest tema, jo veig mares amb més de 40 i mares amb 25 i veig que al final del dia, han fet el mateix amb els seus fills, cada edat també té els seus pros i els seus contres. No sé ... Jo amb això ni hi penso.
A més, avui en dia 39 anys tampoc és tant ... de fet conec a moltíssimes mares, que ho són per primera vegada quasibé als 40.

[xirinola]

Noies us he llegit i tot que encara no estic embarassada he vist reflectits molts dels dubtes i pors que ara em venen al cap quan penso en un segon fill. Em sabré organitzar? Em sabré repartir bé el temps? L'estimaré amb la mateixa intensitat que amb el primer? ...
Jo vinc d'una recerca per ser mare molt dura, amb molts tractaments de RA i molts anys de búsqueda. Pel que podeu entendre el meu fill va ser un nen mooooolt desitjat. Ara ens agradaria donar-li un germanet ja que del meu anterior tractament tenim dos embrionets congelats... i clar, començo a donar voltes al cap sobre com seria un segon embaràs, etc..
Me n'alegra veure que no sóc un bitxo raro. Em feia sentir malament tenir alguns pensaments que em sonàven fatal ..
Per cert, jo en tinc 40 anys...i com dieu no sempre es tenen fills quan una vol, sinó quan la vida ens ho permet. Sí que evidentment no volem esperar gaire .. de fet ja portem mesos buscant de forma natural.. però seria un veritable miracle..
Una abraçada noies i feliç embaràs !