Gestionar físicament i emicionalment el segon embaràs

[novella]

Hola, ja he comentat en algun fil que aquest segon embaràs no està sent fàcil. És un embaràs desitjat, i més desprès d'un avortament espontani que vem tenir al juliol. Però fins al moment no està sent gens fàcil, ni físicament ni emicionalment. Per una banda la son i el cansament extrems, les nàusees, els vòmits i el mareig. I a més el sentiment de culpa. Tinc un nen de 27 mesos que em necessita i us juro que no aguanto el ritme. Físicament no el puc seguir, i també noto que tinc menys paciència per les rabietes o crisis vàries ...a més és que està en el moment del no a tot i de les rebequeries..També està amb una mamitis aguda, només vol anar a coll... Sempre ha necessitat molt de mi, sé que és normal, però ara...estic esgotada. I això fa que no pari de pensar que serà durissim l'arribada del nadó. Com podré donar als dos el què necessiten? El xic encara és petit... Em necessita... Però també vull donar -ho tot pel que vindrà. Tinc una barreja de sentiments brutals! Són les hormones? Són normals les pors? I aquest sentiment de culpa per no estar a l'altura? Algú més hi ha passat?

[numa1982]

Novella, guapa, anima't!

T'explico el meu cas. Nosaltres tenim un nen de 16 mesos i estic embarassada de 35 setmanes. Físicament aquest embaràs ha estat molt dur: pèrdues i amenaça d'avortament al principi, varius vulvars, ara una costella fissurada... I el germà gran només fa tres setmanetes que va començar a caminar, així que tot el dia a coll o jo a terra jugant amb ell. Quan està malalt, o té un atac de mamitis a hores intempestives de la nit, també hi he de ser. En part, és esgotador, i en part m'agrada que em demostri que m'estima. Ara queda poc més d'un mes per que arribi la germaneta, i els reis m'han portat un fular elàstic per a no haver de separar-me de cap dels dos quan l'altre em reclami.

Crec que el factor hormonal és important: els primers dies del positiu no podia separar-me del meu nen, necessitava gaudir de l'exclusivitat, però mica en mica, na Júlia ha anat guanyant el seu espai i sento que serà fantàstic que es tinguin un a l'altre. I nosaltres seguríssim que ens n'ensortim!!!!

[trudis]

Em sembla qen som unes quantes qens trobem igual. El meu té 20 mesos i estic embarassada de 25 setmanes. M.està siguent dur físicament. Veig q no puc amb tot, em falta temps i no visc aquest segon embaràs. Amb rl petit no tinc temps d.aturar.me. Sopo donant el menjar al petit, arribo de treballar i a donar el berenar per després anar al park. En breu agafaré la baixa perquè sinó petaré. El qem preocupa és com m.ho faré amb dos quan el meu home faci el torn de tarda.

[Xaina]

Hola noies!!!!

Jo us escric per a donar-vos molts d'anims

Tot es normal, el cansanci, la son extrema i la rabia de poder dormir, el sentiment de culpabilitat per tot: per no estar pendent de la panxu com ho vau fer en el primer, per no donar-li totes les atencions que "necessita" el vostre fill "gran"...etc etc....

Jo us explico una mica la meva vivencia..no se per si us pot servir d' esperança :)

Els meus fills ara tenen 4 anys el "gran" i 20 mesos el petit.

Quan jo em vaig quedar embarassada el gran tenia 2 anyets encara no..... . Una edat una mica xunga perquè no es prou nadó com per no assebentar-se de les coses, ni prou gran com per entendre-ho.

Tenia moooooolta son...pero havia d'anar a treballar i després a buscar al nen i el nen volia jugar i jo només volia dormir!!!!!! Pero no podia......
Visc en un àtic sense ascensor i ell volia a coll a coll...i la panxa s'anava fent gran...i cada vegada em costava mes tot. Va haver un moment que plorava per les nits, de cansament de culpabilitat i de tot!!!! A sobre quan la meva parella arribava jo estava tant morta que no era capaç de dir-li ni bona nit.

Què vaig fer per paliar-ho...doncs assumir juntament amb la meva parella que el ritme havia de parar una mica......compra per internet, jugar amb el peque a coses una mica tranquiles on jo pugués estar asseguda...i en quan hi sigues en Xaino....dormir dormir i dormir.

L'embaràs va passar prou bé .... i va arribar el moment!!! el peque ja era aquí. Em vaig posar de part preparant el sopar amb el meu fill esperant les croquetes. Amigues amb el segon, en comptes de pensar si portes calces de paper o tela a la clínica, només penses en què faràs per a que el teu fill estigui ben atès, per a que no ho passi malament etc.... .

La veritat es que els dos primers mesos van ser una mica durillos....el meu segon era super demandant de pit, plorava molt i dormia poc......i l'altre estava trist, extranyat i no podia expressar-ho perquè realment no sabía que li passava.

Vam intentar estar el mes tranquils possibles, mimar molt al "gran" i descansar sempre que fos possible. La veritat es que reconec que va ser dur......i que tenir dos peques petits es molt cansat, pero noies, jo repetiria amb els ulls tancats. Al final es tracta s'anar buscant truquillos per a estar millor, no hi ha una vareta màgica, cadaescú te els seus....pero es genial.

Jo ara comoenço a veure la llum, ja juguent una mica junts, el petit incordia al gran i el gran intenta que faci el que ell digui..... i el petit fa el que li rota. Nosaltres anem de cul pero riem molt i ens emocionem mes.

Molts molts d'ànims campiones.

Els meus únics conselsl: no intenteu ser super womans ...això fijo que es idea d'algun tio. Demaneu ajuda, no us exigiu tot i mes, recolzeu-vos en la vostra parella, si les samarretes no estan planxades no es cap drama, si un dia es sopa menjar preparat...tampoc es cap drama...... .

Una super abarçada!!!1

I felicitats pels nous peques

[Rossinyola]

Hi ha llum al final del túnel! Jo tinc un petit d 5mesos i la nena de 31mesos. L'embaràs tb molt dur, però tot passa. Jo pensava q no podria, i he de dir q tinc moments de tot, (la gran no va a la llar i estic sola amb els dos) però anireu trobant la manera. Això sí, el recolzament del meu home ha estat el meu gran pilar. Ah, i la dona de fer feines, q només em fa lo gros un cop per setmana però quin canvi! Tandebò l'hagués agafat quan estava embarassada, jeje I també, cal tenir en compte que els "grans" evolucionen moltíssim durant els mesos d'embaràs, no per l'embaràs sinó pq es van fent grans: la meva filla no és ni de bon tros la bebita que era quan em vaig quedar embarassada de sorpresa... Ai, quins farts de plorar em vaig fer pensant que no podria i ara sóc la més feliç del món. Molts ànims marones!

[Mara17]

Jo l'embaràs el porto bé malgrat els vòmits i tal (l'altre va ser repòs absolut tot), però el que em manté 'intrigada' és com ho faré al setembre, que els bessons començaran escola. Crec que seguint tots tres a casa jo aniria més bé. Ja sé que sona estrany però ara vivim sense pressa. Un parell de dies a la setmana tenim activitats fixes però igualment no és l'estrès d'un horari escolar. Tothom em diu que les hores que no hi siguin aniré més tranquil●la però no ho sé pas.

També penso en la recta final. Amb bessonada sol començar cap a la 28, que és quan ja fas la baixada gran, espero que ara serà diferent, però el ginecòleg em va dir que amb el segon se solia avançar.

El que sí és cert és que de vegades ni me'n recordo, que estic embarassada. No hi pots dedicar la mateixa energia mental, però això tampoc ho acabo de veure negatiu, en el meu cas. L'únic que veig és que m'està passant volant volant volant.

[Vesnà]

Hola!

Em consola llegir-vos! A mi també m'està costant més aquest embaràs. Fa quatre setmanes que estic fent repòs i els dies no avancen de cap manera... No és un repòs tan "extrem" com al primer embaràs, que només m'aixecava del llit per anar al lavabo, però el porto pitjor. L'altra vegada em vaig muntar la vida a l'habitació. A l'abast de la mà tenia tot el que necessitava: llibres, l'ordinador per treballar, la tauleta dels avituallaments i poca cosa més. I em dedicava a passar els dies. Però ara trobo a faltar no poder sortir a passejar, no poder agafar el meu fill a coll, no poder tirar-me a terra a jugar... I això d'haver de demanar ajuda tot el dia. En fi.
Em consolo pensant que tot haurà valgut la pena. Els primers dies, quan jo li deia que no el podia dur a coll, el nen em deia que anés al metge a curar-me. Ara ja fa conyes i tot, pobret.
Potser és per això que, ara mateix, no em fa por el postpart. Penso que ens en sortirem, amb el caos que hi haurà en alguns moments, sí, però amb això ja s'hi compta. També he de dir que tinc la sort que el meu home em dóna tota la tranquil·litat del món (que veig algunes coses pel món que em fan esgarrifar), té un bon horari i una calma que ho amanseix tot.

Ai... paciència! Ens en sortirem!

[jambina]

Els meus es porten 2 ayns i mig. La veritat és que acabes sortint-te de tot i que vas trobant truquillos. Jo vaig seguir el consell d'una amiga. Al matí el gran anava a la llar i jo podia dedicar el temps exclusiu al petit i a preparar el sopar. A la tarda que els tenia tots dos el gran era el prioritari, això no vol dir que deixés plorar el petit, eh!
Com que el meu home arriba a les 9h i arriba i els nens jadormen. sopavem el gran i jo i després posava a dormir el petit al pit. Perquè el gran no tingués tants gelos i no vingués a distreure li posava un vídeo d'en Mic de mitja hora (si noies, i això que jo sempre he dit que mai, mai els posaria la tele!!!), em sentia una mica culpable, però anava de conya. Quan tenia el petit dormint, llavors posava a dormir el gran tots dos a soles! je, je.
ara que el gran té 4 anys i el petit 18 mesos, el gran què és arribar a casa de l'escola (ide treballar) i tenir el sopar molt encarrilat,perquè així pots estar per ells perquè aquesta hora el cansament fa estralls. Si faig verdura en faig per dos dies (seguits, si cal), tinc caldo congelat, etc. Per mi és la clau.
Des del setembre dormen a la mateixa habitació i per dormir ja dormen alhora, conte per tots dos i després, a les fosques, pit per al petit i conte (alesfosques) per al gran. Dormen en uns llits grans i així em puc estirar amb ells sempre que volen.
Fa un any, jo havia estat estirada al llit amb el gran per adormir-lo mentre gronxava el petit que era al cotxet amb la mà o amb el peu!!!
Això sí, tinc la casa feta un fàstic, i encara no m'hi he acostumat, miri on miri penso bufffff!!!!
Però tinc uns nens que són un encant que em fan riure, enfadar, desesperar, emocionar i que me'ls estimo amb bogeria!!!!
(Jo ja aniria pel tercer...)

[nmir]

Què bé llegir-vos i sentir-me identificada.
Estic de 25 setmanes i en aquest segon embaràs em trobo molt més cansada que en el primer, mentre que en el primer el segon trimestre va ser molt bo, en aquest em sento la panxa molt pesada, i estar asseguda a la feina em fa mal, de fet no se com posar-me.
Suposo que en el primer embaràs quan arribava a casa el temps era per mi i podia descansar, però ara hi ha una personeta que necessita que estiguin per ella, se la de llevar, dur a l'escola, recollir, cuidar, jugar-hi, ... i si li afegeixes que has d'anar a treballar anant sempre amb el cronòmetre posat... doncs clar, fa que vagis cansada.
També sento com que aquest embaràs no el visc amb la mateixa intensitat que l'anterior, em descompto sovint de les setmanes que porto, mentre que en l'anterior ho vivia molt més i a vegades em sento una mica malament per no gaudir-ho tant com en l'anterior
Tot i així, llegir-vos i comentar amb altres mares com es senten m'ajuda.

[Mireia81]

Hola noies,
Just avui, fa una estoneta m'he fet el test, i ha donat positiu , per a sorpresa de tots dos! La petita té ara 10 mesos, i tot i que jo no tinc encara cap simptoma, no sé com ens ho farem...
No he estat encara casi capaç de pair-ho, son taaantes sensacions, pors, dubtes...les que m'han vingut al cap...que estic en estat de shock.
Al llegir-vos m'he sentit identificada amb lespors que heu tingut, que son els que jo tinc ara mateix!
Encara no tinc cap simptoma, pero l'anterior embaras van ser vomits fins els 8 mesos...migranyes, repós, perdues...que aixó fa creixer les meves pors...ja que ara, la petita, em necessita i no tinc tant de temps (per no dir gens, que a més a més treballo) per descansar...en fi noies! miraré de relaxar-me i paint la noticia!

[Mara17]

Mireia, enhorabona!

Jo vaig estar tot l'embaràs dels bessons de repòs, i aquest està sent fantàstic. A veure, encara vomito i tal, arcades, fàstics amb el menjar... però vaja... comparat amb estar al llit, glòria!

No ha de ser necessàriament igual! Jo això mai m'ho vaig plantejar, si no no ho hauria fet. Pensa que jo me'l vaig passar tot, tot, de repòs absolut i ara faig vida normal (a part de gitar algun cop pel carrer, però mira... ).

I si pel que fos, no fos així, mira, la veritat és que són pocs mesos i passen ràpid (molt!).